Viatjar és com tornar a ser infant

Viatjar és com tornar al món de la infància. Tornes a frisar, et brillen els ulls. Revius el que se sent amb la curiositat, amb descobrir, amb la sorpresa. El asombro!

Viatja és com quan ets petita i vius el present i no importa a quina hora has de sopar o anar a dormir. És aturar-te i contemplar, hipnotitzar-te, somriure amb sinceritat.

Viatjar és mirar com miren els infants: amb ganes innates per aprendre, trencant judicis, fent amistats en qüestió de segons.

Viatjar em connecta amb la meva part més primària, natural, em permet tornar-me a sentir lliure. Volar.

Viatjar em retroba amb la nena petita que vaig ser i que trobo a faltar. La nena que vivia entre el món real dels adults i l’imaginari on tot és possible.

Viatjar és la millor herència que puc deixar a les meves filles. Una herència més poderosa que tot el que és material. Viatjar ens uneix i ens manté vives. I aquí estem, pujant per aquesta pasarel•la sense saber que trobarem a l’altre banda. Com la vida mateixa.

Anuncis

La tecnologia en edats tempranes

Captura de pantalla 2018-04-09 a les 10.20.12

Aquest post és d’aquells que escrius en calent després d’haver xerrat fins a les celles sobre educació, innovació, noves tecnologies, creativitat i altres aspectes que només es parlen si hi ha dos mestres sota el mateix sostre. Per altra banda, quan hi ha vocació no es pot evitar.

Som molts els professionals que compartim quins són els avantatges i les preocupacions que ens ofereixen les noves tecnologies. Les diferents opinions dels experts, fan que aquesta preocupació augmenti i ens sentim una mica perduts a l’hora d’abordar aquest tema a les aules. Penso que en aquest sentit la neurociència ens pot donar algunes pautes si volem treure conclusions. Crec que ciència i educació haurien d’anar agafades de la mà sempre. Amb aquesta afirmació no vull donar per suposat que la neurociència ens donarà la solució a tots els problemes que ens trobem a l’aula. Com diu Anna Carballo en aquesta entrevista: “la neurociència no té la recepta per a tots els problemes de l’educació”. Us recomano molt que la llegiu (gràcies per compartir-la, Miriam).

Suposo que per aquesta raó m’agrada tant el mètode Montessori. Maria Montessori com a doctora va saber donar una resposta educativa sempre des de la mirada i el mètode científic. Ella ja va establir uns períodes sensibles pel que fa al desenvolupament dels infants. A l’hora d’establir-los no només es basava en els seus estudis i observacions, partia de les etapes de desenvolupament que va establir Piaget.

Piaget era un psicòleg, filòsof i biòleg suís que va fer grans aportacions pel que fa a la psicologia evolutiva, per exemple, va establir unes etapes de desenvolupament i en cada etapa va establir quins aprenentatges realitzava l’infant i els seus progressos maduratius. Per exemple, Piaget ja ens explicava que entre els 0 i 2 anys és l’etapa del desenvolupament motor, del moviment lliure, dels grans aprenentatges pel que fa a motricitat (aprenen a aixecar el cap, a voltejar-se als costats, a arrossegar-se, gatejar, caminar, pujar i baixar escales, etc.) Gràcies al moviment, es desplacen, coneixen, aprenen, es manté la curiositat cap a l’entorn. També és l’etapa on aprenen mitjançant els objectes i els sentits, per això, els nadons troben tan fascinant la panera dels tresors. Nombrosos professionals ens confirmen la importància de respectar el que cada infant necessita segons el seu moment evolutiu (i aquí faig èmfasi en la idea que no cal mirar les diferents etapes de Piaget com etapes rígides, cada infant és un món i per tant cal seguir-lo i observar que necessita).

Hi ha una discussió força actual molt centrada a trobar l’equilibri entre tecnologia i experiències reals. I jo em pregunto si en edats tempranes la discussió s’hauria de centrar en aquest punt o en si realment un infant de dos anys necessita o se li ha d’oferir tecnologia. Cal trobar l’equilibri o simplement cal trobar alternatives més adients a la tecnologia i aquesta, oferir-la més endavant?

Mentre l’infant està jugant amb l’aparell electrònic segurament s’està perdent experiències vitals i importants pel seu desenvolupament i posteriors aprenentatges.

Amb això no vull dir que si li ofereixes elements tecnològics al teu infant ho estàs fent malament?” No, cada família és un món i cadascú coneix les seves dinàmiques i les necessitats de cadascú però vist que encara no sabem quines conseqüències tindrà aquest entorn tecnològic als nostres fills i filles penso que hi hem de reflexionar i tenir el màxim d’informació possible per actuar en conseqüència.

És molt difícil que els nostres infants no sàpiguen el que és un mòbil o una tauleta però no és el mateix (a parer meu) passar-se un matí jugant amb les pantalles que posar una estona la televisió un vespre després d’haver estat tot el dia jugant a l’aire lliure (easy exemple). En aquest sentit, penso que a l’escola és igual d’important tenir un hort o un petit jardí (un espai on poder tocar la terra amb les mans, on poder cuidar, cultivar…) que pissarres digitals.

Estic d’acord que la tecnologia és important però també m’agradaria com a professional poder contribuir al fet que l’alumnat no es deixi pel camí tots aquells aspectes i aprenentatges que realment són importants per un mateix. Fa poc vaig descobrir un llibre del mateix Ken Robinson que em va agradar molt “Finding your element”. Moltes persones arriben a l’edat adolescent sense trobar-se en el seu element (el que els fa feliç, els motiva, els omple de veritat). La tecnologia és important però ajudar als nostres infants i joves a què trobin el seu element ho és molt més.

A les que sou tutores d’un grup d’alumnes els hi vull elaborar una pregunta. Saps que l’apassiona a cadascun dels infants de la teva classe? Aquesta hauria de ser la nostra tasca més important: descobrir-ho. I la segona? Acompanyar i guiar-los perquè ells en siguin conscients i connectin amb aquest desig.

Captura de pantalla 2018-04-09 a les 10.15.06

Però només cal passar per qualsevol aula de secundària per veure que alguna cosa no hem fet bé perquè hi hagi tants joves desmotivats i amb aquest sentiment de sentir-se perduts. El que si veureu és que dominen les noves tecnologies perfectament. Què ens hem perdut pel camí?

No és gens fàcil revertir aquesta situació, primer cal desaprendre totes aquelles maneres de fer que no s’adeqüen a les necessitats actuals. Després cal reinventar-se i saber com posar-ho en pràctica.

Un altre aspecte important és ser coherents i anar introduint els canvis a poc a poc. Ja sé que per les famílies pot ser molt al·lucinant que la seva escola d’un any a l’altre posi pissarres digitals a totes les aules. Molts centres s’han trobat amb dotacions de pissarres digitals sense saber realment com utilitzar-les. Això em fa pensar que s’introdueixen les eines molt abans que hagi sorgit la necessitat d’aquest material a les aules i les formacions necessàries per fer-ne un bon ús.

La tecnologia és important però estic d’acord  que ens cal molta reflexió i coherència pel que fa a “l’aprendre amb tecnologia”. I n’haurem d’aprendre totes plegades perquè no és només una qüestió que involucra l’àmbit educatiu, sinó a una societat sencera.

MITJA DOTZENA D’OUS

Hola de nou,

Ja queda poc perquè acabin les vacances de Setmana Santa (ohh my god!) i tanta mona i tants ous m’ha fet pensar en un seguit de contes on apareixen ous de tota mena. Us comparteixo mitja dotzena perquè pogueu fer-hi un cop d’ull. Potser si esteu pensant en comprar algun per Sant Jordi us pot ajudar. Els ous, no passen mai de moda i menys a la primavera!

L’ordre en què apareixen aquestes recomenacions no indica res. Tots aquests contes ens encanten i són especials a la seva manera.

LA GALLINA XICA

GALLINA XICA

Aquest conte pertany a la col·lecció de contes Nous i Esbojarrats de l’editorial Baula. El text està escrit amb molt sentit de l’humor i les imatges són molt atrevides i divertides. La pobra gallina Xica és tan petita que no hi ha manera que pongui un ou. Ja sabeu, tot el galliner se’n riu d’ella fins que un dia aquesta situació canvia. És una història divertida i sorprenent que farà que els infants vulguin escoltar-la una vegada i una altra. La portada ja ho diu tot!

L’OU DEL MUSSOLET

OU DEL MUSSOLET

Coneixeu la Debi Gliori? Té contes preciosos i és l’autora d’aquest conte que us presento. Nosaltres tenim una altra d’aquesta autora que es diu “T’estimaré sempre, petitó”. M’agrada l’autora perquè és capaç d’empatitzar amb els infants des de la tendresa absoluta, inclús quan aborda les emocions menys agradables i fosques. En el primer llibre que vam llegir, parlava de l’amor incondicional d’una mare cap al seu petitó, inclús quan aquest està enfadat o sent ràbia i l’expressa. A la història de “l’Ou del mussolet” es posa en la situació de quan arriba un germanet. Amb unes il·lustracions precioses i unes reflexions sinceres i tendres fan que sigui un llibre ideal per a qualsevol infant o família que estigui vivint l’arribada d’un nou infant a casa.

L’OU DE L’ERIÇÓ

OU DE L'ERIÇÓ

Aquest conte va ser el primer que vam tenir a casa sobre temàtica d’ous. Té un text breu i unes il·lustracions molt senzilles i boniques. M’agrada l’estil que té perquè són il·lustracions que es veuen amb claredat, poc sobrecarregades però ressalta allò que és rellevant per completar la història. L’argument és senzill i tendre i té un final realment sorprenent. L’eriço ho té clar. Vol fer com la mare ànega. Tenir un ou, covar-lo i després estimar la seva cria. Fins que un dia aquest somni es fa realitat. És impossible no estimar-se aquest eriçó al final de la història. Un personatge que fa una demostració impecable sobre el que implica desitjar, estimar, cuidar, esperar, tenir paciència i no deixar de creure en el que volem.

LA VACA QUE VA PONDRE UN OU

LA VACA PONDRE OU

Aquest llibre no fa gaire que el tenim a casa però ens té ben enganxats. Ens ha encaixat molt perquè és una història tan original que tant li agrada a la Nora (4 anys) com a la Lia (19 mesos). A més, les il·lustracions són genials, molt expressives i divertides. La vaca Margarida té una crisi existencial però les gallines que no deixaran que se senti així molt més temps. Mira que són trempades les gallines!, amb aquesta idea que han tingut canviaran la vida de la Margarida i de tot el galliner sencer. Una història que ens convida a reflexionar sobre la maternitat i l’amor (amor que va més enllà del que sortirà de l’ou).

COCO I PIU

COCO I PIU

Si l’anterior conte ens convidava a reflexionar sobre la maternitat biològica, aquest ens convida a reflexionar sobre els lligams familiars o què vol dir ser o sentir-se germans. A la sorra hi ha dos ous. D’un en surt un ocell però de l’altre un cocodril… molts pensareu que no poden ser germans dos animals tan diferents però les coses no són tan senzilles. Hi ha lligams que no són fàcils de trencar.

Aquí teniu una proposta didàctica per si voleu treure-li més suc a l’aula.

OU DEL SOL

L'OU DEL SOL

I per últim, us recomano aquest conte que pertany a l’editorial ING, especialista a fer contes de Pedagogia Waldorf. Seguint la línia d’aquesta pedagogia, entrem en una història de màgia i fades. Resulta que una fada es troba amb un ou del sol. Una història que ens connecta amb la natura i amb unes il·lustracions realistes i tendres. Gràcies a la màgia del bosc i dels animals que hi viuen la fada podrà esbrinar la naturalesa d’aquest ou.

Fins aquí la meva proposta de contes.

Espero que hagueu acabat fins als ous!! Juas Juas

Una abraçada enorme i fins aviat!

DESCOBRINT JOCS DE TAULA

thumb_IMG_5960_1024_Fotor

Hola, avui dia 12 us vull parlar una mica de la meva fixació pels jocs de taula. Últimament estic descobrint alguns jocs que són genials per jugar i aprendre (perquè per aprendre cal jugar i perquè jugant sempre s’aprén). I el que més m’agrada, són una bona manera de passar un temps en família.

Fa poc vaig poder anar a una trobada organitzada pel Centre de Recursos Pedagògics del Baix Empordà i els professionals de la botiga Jugar x Jugar (botiga que us recomano moltíssim, tenen més de 600 jocs de taula i l’atenció al públic és estupenda!) on ens ensenyaven diferents propostes de jocs de taula i les possibilitats pedagògiques que tenen.

Us comparteixo el vídeo que vam veure i debatre a la trobada. Tracta sobre d’un projecte que es diu “Proyecto Escuela” i “Proyecto Ciudad” de l’associació AFIM21 d’Almeria i on podreu veure tots els beneficis (explicats pels mateixos infants) que tenen tant en l’àmbit educatiu com familiar els jocs de taula.

Nosaltres ja tenim alguns jocs a casa, anem fent la nostra selecció segons el moment, els interessos que van sorgint, el moment de l’any… em pensava que seria més difícil trobar jocs adients per edats tan petites (la chimbarona gran no té 4 anys encara) però la veritat és que n’hi ha uns quants per triar. De moment, hi ha una marca que ens té enamorades (i sabem que no som les úniques) és la marca Haba.

És una marca alemana que fa jocs de diverses edats. El seu joc més famós és “El frutal” però també tenen una versió per més petits que es diu “Mi primer frutal”. És un best-seller dels jocs de taula, amb més de dos milions de jocs venuts arreu del món i realment s’ho val. A nosaltres ens encanta jugar. Normalment el material de manipulació d’aquests jocs és molt bonic i sap captar l’atenció dels infants. A més, solen ser uns experts en dissenyar quines dinàmiques es creen jugant al joc. Creieu-me que tinc una llista de jocs d’Haba que m’encantaria tenir a casa!

Un altre joc que té el cor robat de la Nora i d’aquesta mateixa marca és “El bosque Tin Tán” que és el joc que hem descobert avui dia 12 del nostre Calendari. Es tracta d’un joc molt bonic, que té diferents versions perquè s’hi pugui jugar des dels 2 anys però ens podem anar inventant dinàmiques per tal d’allargar-li més vida. Aquest joc també ve amb una història curta, tipus conte i amb instruments de música.  Si ens fiquem en la història i donem peu a la imaginació ens endinsarem en un bosc on cada animalet sap tocar un instrument. Amb uns ratolins que s’amagaran i que haurem de trobar… Ens encanta jugar i el temps ens passa volant!

Després d’introduir-vos aquests dos jocs també us vull parlar del primer que vaig decidir comprar. Es tracta del joc de “Els tres porquets” o “The three little piggies” de la marca SmartGames. Reconec que va ser decisió meva comprar aquest joc. En la meva obsessió a descobrir jocs de lògica i matemàtiques per aprendre jugant. Sempre he tingut dificultats per les matemàtiques i penso que hi ha jocs on es poden posar en pràctica moltes habilitats que ens ajudaran en els futurs aprenentatges. Aquest joc és de lògica i de situació espaial. Però sobretot em va agradar perquè pots utilitzar el conte dels tres porquets com a fil conductor de les diferents missions que ens proposen. A més el material manipulatiu és molt bonic i atractiu. Té diferents nivells i dona molt de joc.

Un altre joc súper entretingut és el “Little balancing”, un joc d’equilibris on unes granotes han de jugar a no caure de les pilones que van fent els jugadors. Aquest joc és de la marca Djeco, una marca que també cuida moltíssim la bellesa i la qualitat dels materials manipulatius que ofereix als seus jocs. Confesso que per edats (2-5 anys) hi ha uns altres dos jocs que em van robar el cor, el “Little cooperation”, un joc cooperatiu con cal ajudar a uns animals a arribar al seu iglú abans no caigui el pont de gel i el “Littel circuit”. Un joc on els animals van avançant caselles segons el que surti al dau i amb unes normes molt bàsiques perquè els més petits puguin jugar sense problema.

I per acabar no podem oblidar els jocs de taula en format cartes. Sincerament, m’encanten les cartes perquè et permeten dur-les a tot arreu! Això si, s’ha de vigilar de no arrugar-les massa, que no es mullin, que no es perdi cap…

Tinc algunes propostes apuntades a la meva “wish list” i ja estic desitjant poder-hi jugar amb les chimbarones. El primer joc que vaig descobrir va ser Dobble Kids. Ja havia jugat al Dobble però no sabia que havien tret una versió pels infants. És un joc de velocitat, discriminació i reflexos. Molt divertit! Hi ha 55 cartes amb símbols dibuixats però només es repeteix un símbol en cadascuna de les cartes. Es poden fer fins a 5 versions, variant i adaptant les normes com vulgueu.

Un altre joc de cartes, també de velocitat i reflexos (però ja veureu que té el toc estètic d’Haba), és el Fang Mich, Un dels infants ha de fer de gat i ha d’atrapar als ratolins abans que s’escapin de la catifa segons el color que surti als daus.

Si us agraden els contes populars (a nosaltres si) no us podeu perdre aquest joc de cartes de la Caputxeta Vermella. Sembla un joc senzill (i ho és) però és molt entretingut i permet dinàmiques que de segur enganxaran als vostres infants. Es tracta de “Mechanlou” i si cliqueu al nom mateix, trobareu molt ben explicat com es juga a la web de Jugar x jugar. A mi un dels aspectes que més m’han agradat d’aquest conte és que fomenta aspectes bàsics de la pre-lectura i pre-escriptura (estructura coherent d’una història, vocabulari, l’ordre de la mateixa d’esquerra a dreta…) Vaja, que aquest segur que acabarà al nostre calaix de jocs tant per casa com per dur a la meva escola.

mistigri

Seguint amb la marca DJECO,  també us volia compartir el joc de “Mistigri“. Al principi us pot semblar el típic joc de buscar les parelles. En certa manera així és tot i que les parelles que s’han de buscar són molt més divertides i originals. A part, els jugadors hauran d’intentar desfer-se de la carta Mistigri per poder guanyar!

Per acabar, us explicaré el joc de cartes que ens ha triomfat aquest passat estiu. És un joc que proposa una dinàmica diferent dels jocs de cartes que us explicava abans. Es tracta del “Piou piou“. Aquest estiu ens vam fer un fart de jugar amb els nostres nebots i ens ho vam passar tan bé que érem els adults qui proposàvem de jugar tots els capvespres. Es creen unes dinàmiques divertidíssimes. El joc tracta de salvar els pollets de les urpes de la guineu i per això cadascú té el seu galliner, amb les seves gallines i els seus galls. Un joc molt divertit i dinàmic!

Bé, si us trobeu a la mateixa situació friki que jo, i voleu començar a introduir els jocs de taula amb els més petits de casa vostra, espero que amb aquest post hagueu trobat un punt per començar… i recordeu que jugant sempre s’aprén!

LA NOSTRA TENDA TIPI DIY

thumb_IMG_6340_1024_Fotor

Hola de nou,

Avui us escric aquest post per explicar-vos com vam fer la tenda tipi que va aparèixer a casa el dia 10 del nostre Calendari de Nadal. Algunes persones m’han preguntat com l’hem fet i vaig prometre un post per poder-ho explicar bé.

Primer de tot, m’agradaria compartir-vos perquè trobo interessant una tipi com element de joc. Sota el meu parer, aquest tipus d’estructura o qualsevol semblant, simbolitzen un refugi pels infants. Un espai on tenen intimitat i poden jugar sense l’atenta mirada dels adults. A dins tindran sensació de confort i això incentivarà el joc simbòlic, tranquil i respectuós. Ofereix un bon lloc on fer volar la imaginació amb llibertat i poder desenvolupar-se com a persones, augmentar la seguretat en un mateix i l’autoestima.  Tants mesos dins la panxa de la mare deixen petjada. Qualsevol sensació que es pugui assemblar l’aniran a buscar instintivament. Per aquesta raó, tant primària i bàsica, senten passió pels espai on embolcallar-se i sentir-se protegits.

Potser us ajudaria a entendre el que us vull transmetre si feu memòria i recordeu quan éreu infants. Recordeu què sentieu quan us ficàveu sota els llençols, o en una tenda de campanya, en algun amagatall del bosc o en alguna cabana? Recordeu aquella sensació de benestar i seguretat? és difícil explicar-ho amb paraules!

Tot i que a casa juguem moltíssim amb teles, em venia molt de gust poder oferir un refugi fix, on les petites poguessin entrar amb facilitat sempre que volguessin. També tenia clar que aquest espai el volia fer jo, no només perquè és molt més econòmic. El volia fer jo pel valor que tenen les coses fetes per una mateixa. El volia fer jo perquè no és el mateix comprar-ho que algú hagi acariciat amb amor allò que tens. Estem contentes d’haver creat aquest espai nosaltres mateixes, a més hi hem participat uns quants de la família: la iaia cosint la tela i els coixins, el pare chimbaron fent el muntatge final i inventant una manera de poder-la recollir i plegar amb facilitat, les petites tenint una paciència infinita mentre compràvem tot el material, l’àvia ens ha regalat la catifa, etc.
Per cert, aprofito per deixar per escrit un agraïment etern.

Després dels agraïments (em sento com en un programa de ràdio) ara toca fer-vos cinc cèntims de com l’hem construit. Més o menys m’imaginava com fer-la però volia que quedés resistent i que no es desmuntés amb facilitat. Vaig estar investigant per la xarxa i em va semblar que el tutorial que proposa “La chica de la casa de caramelo” estava súper ben explicat.Així que ens hem basat en la seva proposta però l’hem tunejat a la nostra manera. Hem seguit els seus passos però nosaltres l’hem fet més gran (ja que ens hi posem, ens hi posem de veritat). Perquè us feu una idea de les mides, els pals de fusta fan 1,80 m i la distància entre un i l’altre (prenent la mida des del terra) és de 75 cm. Ens ha quedat prou alta, dins la tenda fins al punt més alt hi ha 1,40 m així que de moment les chimbarones petites hi caben de peu sense problema.

Crec que entre aquestes mides i el tutorial que us he compartit podeu fer-ne una sense problema!
Aquest espai pot tenir moltes finalitats, pot ser un lloc de descans i joc. També pot ser un racó de lectura. Ja tenim uns expositors comprats, quan els instal·li prometo foto, i així poder posar-hi els contes que més ens agradin. També és molt interessant com a cova de llum, sobretot per les activitats de llum ultraviolada, que necessiten espais més petits i tancats perquè la llum doni el seu efecte. De moment nosaltres ens hem ficat amb la taula de llum i va ser una tarda genial, a fora plovia i ens vam quedar a casa aprofitant el mal temps.

thumb_IMG_6342_1024_Fotor

Bé, espero que si teníeu al cap fer un tipi, aquest post us pugui ajudar i que pugueu compartir totes les coses que s’hi poden fer a dins!

Jau!

ELS BONS AMICS

Hola de nou,

Avui quan hem arribat a l’aula, hem trobat a una safata amb una pastanaga ben gran i taronja, ah! i també una col i unes branquetes de pi i un nap (bé, un nap no… no n’he trobat com el del conte i l’he substituït per un moniato!). Coneixeu el conte dels Bons Amics d’ING? És pur amor!

L’editorial de contes ING edicions, és una editorial amb llibres preciosos. Com ells expliquen a la seva web, és una editorial petita que té “per objectiu editar contes que puguin acompanyar als nens i nenes en el seu creixement i llibres que serveixin als pares i educadors d’ajuda en la transmissió de valors i la comunicació amb els infants.”

Si entreu a la web i llegiu la seva filosofia us encantarà, captareu una mirada de respecte absolut cap a l’infant i entendreu millor perquè trien els llibres que surten a la seva pàgina. No només cuiden les històries que expliquen sinó també les il·lustracions que acompanyen la lectura.

A casa tenim alguns contes d’aquesta editorial i ens agraden molt.

Avui he volgut explicar un que es diu “Els bons amics”.

els-bons-amics

La història és preciosa. Com uns animalets enmig d’una nevada intensa d’un hivern molt fred comparteixen el poc menjar que tenen i com la generositat del primer es va transmetent d’animal en animal. D’aquí la importància de la pastanaga.

Hi ha moltes maneres d’explicar un conte. Jo he escollit aquesta que us compartiré perquè m’agrada que, a part d’escoltar la història i visualitzar les il·lustracions, puguin descobrir, conèixer i tocar el menjar que surt a la història. Així que dins d’una panera he posat una mica de molsa i a sobre he posat tots els aliments que surten al conte. Després l’he tapat amb una tela i he anat treient els aliments que anaven sortint a la història. Per alguns infants amb dificultats per a poder tocar i explorar amb autonomia, he elaborat una proposta més visual que, alhora, pot satisfer les necessitats de tot el grup-classe. Es tracta d’un plafó de fusta on poder anar enganxant la imatge de cada aliment que va sortint a la història.

Les imatges, la proposta, els personatges…els han encantat. Així que no he pogut evitar presentar aquesta idea a casa.

Quan hem arribat de l’escola els hi he explicat la història amb tots els elements que acompanyaven el conte.

La Nora (4) ha gaudit moltíssim i la Lia (1,5) anava manipulant el menjar (s’ha menjat un bon tros de pastanaga) i ens anava escoltant quan li interessava. Després la Nora ens l’ha explicat a nosaltres i ens anava preguntant quin animal es menjava cada aliment. M’encanta perquè ara li agrada explicar-nos els contes a nosaltres!

Aquest conte a més d’utilitzar un llenguatge i un vocabulari molt ric és molt rítmic i repetitiu. Aspecte que encanta als més petits, els dóna seguretat i els ajuda a estructurar la història . També els facilita molt poder explicar la història elles mateixes ja que els hi és fàcil integrar l’estructura del conte.

Les coses que viuen aquests animals ens han impregnat durant una estona. I ens han recordat experiències viscudes que hem volgut compartir assegudes a la catifa de casa. A nosaltres, de manera molt distesa i lliure ens ha sortit parlar d’un tema tant complex (en aquestes edats) com el compartir, però també altres coses tant senzilles i properes com el fred, la neu, el color blanc, de com és la casa dels animals i com és casa nostra, etc.

A continuació us poso alguns títols més que ens tenen totalment enamorades!

que_fan_els_elefants_1500x
la_gran_dent_del_petit_castor_1500x

     

em_feu_un_lloc_1500x
corre_corre_ratoli_1500x

     

Cabana de teles

Us he de reconèixer que el post de “¿Por qué los niños adoran jugar con telas?” d’un dels meus blogs preferits “Tierra en las manos” no em va deixar indiferent. Tant que a casa tenim un cistell amb teles perquè puguin jugar sempre que vulguin. Avui però, els hi he volgut fer una proposta directa. “Construïr una cabana amb les teles” i és evident que de seguida s’han engrescat.

Potser a ulls vostres us sembla molt obvi i gens extraordinari això que us explico però a mi després de llegir aquest post se’m va encendre una llumeta. Em va transportar anys enrere quan jo era petita i m’encantava fer una muntanya de coixins a dins del llit per tal que els llenços fessin baixada i quedar-me a dins d’aquest refugi particular (recordo que havia un moment que o sorties o et quedaves sense aire). Recordo posar teles, robes a terra per sentir que tenia una catifa que alhora era casa meva (casa meva dins de la meva habitació que alhora està dins de casa els meus pares)  i on podia fer volar la imaginació. Aquella sensació de tant confort no es pot oblidar. De tant en tant necessitava fer-me una caseta, cabana o refugi i quedar-m’hi a dins.

Tot i que amb teles es poden fer moltes coses avui, hem construït una cabana amb les chimbarones i ens ho hem passat molt bé. I és que les millor joguines mai són joguines. M’agraden les teles per la seva varietat de textures, colors i mides. M’agrada perquè no pesen, perquè adopten diferents formes i perquè ens ajuden a convertir l’habitació en diferents escenaris. Una tela blava pot ser el mar o un riu i de sobte la posem feta una bola i és un pastís de gelat de “pitufu” (segons la Nora).

Penso que a la pedagogia Waldorf són un dels elements pel joc més importants. Això si, a una escoleta Waldorf et trobaràs teles de cotó i seda de qualitat. De colors marrons clars i rosa suau per acompanyar la sensació de protecció amb els colors de dins de l’úter i el ventre matern. També dels colors de l’arc de Sant Martí. Solen acompanyar les teles amb cintes, coixins, anelles… tot un univers de diversió i imaginació.

Avui hem agafat dues cadires i hem fet una cabana. La Nora ha posat un terra, una gespa i un riu. La Lia anava desmuntant el que fèiem fins que ha agafat prou forma com per quedar-se tota sorpresa amb el resultat i per finalitzar hem posat un llum màgic amb uns contes preciosos a dins. Ah, i també hi cabien les nines, la seva roba i el bressol…vaja que als seus ulls gran com un xalet ha quedat!

I a fora fa fred, però a nosaltres ens és igual!

LA CARTA QUE M’HAGUÉS AGRADAT REBRE DE LA TEVA MESTRA

Hola famílies,

estic segura que avui ha estat un dia molt especial per vosaltres. Per mi també, us ho asseguro. Comença un nou curs ple d’il·lusions i nous reptes. Un curs on tindré a les nostres mans el més valuós que hi ha en aquest món, als infants. Als vostres infants.

Primer de tot, volia dir-vos que moltíssimes gràcies. Si si, moltíssimes gràcies per confiar. Per què sense la vostra confiança nosaltres no tindríem la sort de tenir a les vostres criatures a les nostres aules. Gràcies per acceptar el nostre centre, les nostres limitacions, als nostres professionals. La nostra feina pren sentit perquè vosaltres dipositeu el més important entre els nostres braços.

Se que tenim un paper molt important en les vostres vides. Avui comença una nova etapa que marcarà per sempre la infància, els somnis, la personalitat, les experiències dels vostres fills i filles. Ho tinc present i m’esforçaré per acompanyar-los i guiar-los en tots aquells reptes i obstacles que es presentin.

Avui quan han entrat tots a les aules jo ja hi era a dins. El retrobament sempre és el momentàs de l’any. Però m’entusiasma veure com tothom ha entrat amb un somriure, amb abraçades i anècdotes divertides per explicar.

A les adaptacions hi posem dedicació, esforç i una gran dosi d’amor i tendresa. Mai l’escola serà com casa vostra però vull pensar que tot i ser un espai diferent, pot ser un lloc respectuós, divertit i acollidor. Un espai on l’infant gaudeixi i aprengui i el més important, se senti feliç. Això és el que m’agrada crear amb cada curs escolar. Això és el que intento transmetre quan els hi he donat avui la benvinguda.

Amb amor es pot aprendre tot, fins i tot, amb amor es pot aprendre que hi ha coses que són difícils d’aprendre o que no t’agraden o que per a tu són menys importants. Amb amor, tothom es sent acceptat i hi té un lloc en el meu món.

Aquesta és la meva mirada. Quan una mestra projecte amor i il·lusió, les dificultats i els conflictes comencen a disminuir. La convivència és més fàcil, ajudem als infants a sentir-se bé tal i com són, estem menys cansades, es fa habitual somriure, sentim que hi ha pau, obrim més els ulls, aprenem amb optimisme dels errors, seguim endavant i res ens atura.

Nora, aquesta és la carta que m’hagués agradat rebre de la teva mestra.

 

 

QUE TINGUEM SORT

Avui necessito escriure sobre el que a vegades guardem a l’ombra. Aquells dies que la teva energia està sota mínims i et sents realment esgotada i pessimista.

Hi ha dies tristos i altres terribles. Normalment, després del terrible ve un dia trist i et poses a escriure. Després d’escriure tot sembla més lleuger i és més fàcil tornar a somriure.

A vegades m’aturo a pensar en la sort que tinc. N’hi ha que no creuen en la sort i et diuen que si has arribat on estàs i has aconseguit tot el que tens és perquè t’ho has currat. Però tot i que la voluntat i la perseverança són importants, a vegades, la vida és qüestió de sort.

Tinc sort d’haver nascut aquí i no al Iemen o a la Palestina o a qualsevol país en conflicte armat. D’haver nascut estimada i no odiada ni rebutjada. Sort de no haver estat mai malalta de veritat i d’haver tingut persones que m’han cuidat i han vetllat per la meva salut. D’haver sigut acceptada socialment, de tenir amics i amigues que em donessin bons consells i m’ajudessin que a fos més fàcil estimar la meva vida.

Sort d’haver-me trobat poques pedres i moltes flors pel camí.

Hi ha dies tristos que et recorden que no et pots flipar gaire amb les obligacions, responsabilitats avorrides, autorepressions. Dies que et recorden que la vida és breu, que lluitis pels teus somnis, que valoris el que tens i que aprofitis cada instant. Que a vegades estar vius és qüestió de sort, una victòria.

Aquests dies ets capaç de percebre la tendresa en detalls que ens passen desapercebuts els dies neutres i més normals.

Ho veig quan miro les meves filles. Els dies tristos t’adones que quan més brutes van, més boniques estan. T’emociones quan canten una cançó i no s’entén res la lletra. Els seus dits petits, els seu cabell suat. Quan van tancant els ulls mentre els envaeix la son i es queden amb la carona relaxada. Fins i tot, ets capaç de veure tendresa en la forma i la mida d’una de les seves llàgrimes mentre es queixa perquè l’altra no vol compartir.

Les llàgrimes… a vegades són tant grans i els problemes que tenim tant petits!

Tothom sent que alguna cosa canvia dins seu quan la mort toca la porta del costat de casa seva. I està bé. Valorar la sort de seguir en peu, i que aquesta llum d’esperança que ens il·lumina la fem perdurar en el temps el màxim possible. I la fem servir per estendre l’amor per la vida.

Que tinguem sort. Sempre.

Cuina en família. Un clàssic de mil cares: coc de iogurt

20170410_083602
20170410_083940

Com a primera proposta que us presentem, utilitzarem una recepta que segurament la majoria de vosaltres heu fet alguna vegada…és el clàssic “coc de iogurt”, en el que s’utilitza la mida del iogurt per mesurar tots els ingredients. A casa és el recurs ideal per fer un berenar o esmorzar, com a base d’un pastís per una festa, o fins i tot per fer magdalenes. Si vols que els peques, i no tan peques, mengin un dolç de tant en tant, és molt millor un pa de pessic fet a casa amb ingredients saludables i de qualitat.
Nosaltres l’acostumem a fer entre els tres. És fàcil perquè només es tracte d’anar omplint les mesures, no cal utilitzar ni la bàscula. Van alternant-se la feina…un omple i l’altre bat, i després a la inversa. Sempre la batedora amb supervisió de prop, és clar. Ells ja saben quins ingredients porta, i anem repassant quins hem posat i quins falten. També comptem quantes mides de cada posem i decideixen què hi volen posar com a “extra”.
Us proposarem la recepta base, la nostra adaptació més saludable…i unes quantes variacions possible. Perquè com diu el títol del post…aquest clàssic…té mil cares!!
Així que…davantals posats i…endavant!
RECEPTA CLÀSSICA:  
– 1 iogurt natural
– 3 ous
– 1 mesura del pot de iogurt (m.) d’oli
– 3 m. De farina
– 2 m. De sucre
– 1 sobre de llevat químic
LA NOSTRA ADAPTACIÓ:
– 1 gotet de llet vegetal (la que més us interessi per salut o la que més us agradi)
– 3 ous ecològics
– 1 gotet d’oli d’oliva verge extra
– 3 gotets de farina integral ecològica d’algun cereal com espelta, blat…
– 1 gotet de “panela” o sucre de coco.
– 1 culleradeta de bicarbonat.
Nosaltres utilitzem la mesura d’un pot de iogurt de vidre. També podeu utilitzar un got petitó. Primer posem els rovells d’ou i les barregem amb el sucre o “panela”; reserveu les clares per fer-les a punt de neu perquè quedi més esponjós (consell de la besàvia Càndida). Després anem afegint els ingredients un per un i anem batent cada vegada. Si us heu fixat, hem reduït la quantitat de sucre, a part de canviar-lo per un de més qualitat. Si s’hi van acostumant, no és necessari que sigui tan dolç. També un consell de la besàvia és substituir una de les mesures de farina per farina d’arròs o blat de moro. Queda més “amorós”. Si podeu, tamiseu la farina: és el que està fent en Roc a la imatge 🙂

Al final de tot afegiu les clares a punt de neu i barregeu amb delicadesa amb una espàtula, no amb la batedora.
No us passeu amb el bicarbonat, perquè sinó la barreja quedarà amargant.
Si no esteu massa acostumats a la farina integral, podeu començar per farina blanca ecològica, amb una part d’integral…i anar augmentant fins que us hi acostumeu tota la família.
I ara venen LES VARIANTS PER AQUEST CLÀSSIC
– Es pot aromatitzar amb canyella, trossets de xocolata negra, ratlladura de llimona o taronja…

– Amb poma…nosaltres hi posem trossets petits a dins la massa i poma tallada a grills per sobre.
– De falsa xocolata: substitueix una mesura de farina per una mesura de farina de garrofa. Els peques al·lucinaran amb el gust i l’aroma i és molt més sana que la xocolata.

– També, és clar…de xocolata “de veritat”: nosaltres dividim la massa en dos parts i en una hi afegim xocolata negra de rajola, desfeta al bany maria amb una culleradeta d’aigua, i després ho tirem al motlle per fer tipus “plum-cake” bicolor.

20170512_113954

– De taronja…a la massa base, afegiu-hi la pell ratllada de la taronja (si és ecològica, sinó no hi poseu la pell), el suc de la taronja i la polpa.
– Amb pinya. L’hem fet un cop només, però va quedar molt festiu. Poseu la pinya al natural per sobre la massa, i una mica de pinya barrejada amb la massa perquè agafi més gust.
– Amb fruits secs com nous, sèsam per sobre, avellanes, panses…
– Com hem dit, també l’utilitzem com a base de pastissos de tota mena, accepta qualsevol motlle i fins i tot se’n poden fer magdalenes. Si voleu fer un pastís més festiu, podeu recobrir-ho de xocolata, obrir-lo per la meitat i posar-hi melmelada o almívar fet a casa.

Se us acut alguna proposta més? Segur que sí…Ho compartiu amb nosaltres?