LA CARTA QUE M’HAGUÉS AGRADAT REBRE DE LA TEVA MESTRA

Hola famílies,

estic segura que avui ha estat un dia molt especial per vosaltres. Per mi també, us ho asseguro. Comença un nou curs ple d’il·lusions i nous reptes. Un curs on tindré a les nostres mans el més valuós que hi ha en aquest món, als infants. Als vostres infants.

Primer de tot, volia dir-vos que moltíssimes gràcies. Si si, moltíssimes gràcies per confiar. Per què sense la vostra confiança nosaltres no tindríem la sort de tenir a les vostres criatures a les nostres aules. Gràcies per acceptar el nostre centre, les nostres normes, als nostres professionals. La nostra feina pren sentit perquè vosaltres dipositeu el més important entre els nostres braços.

Se que tenim un paper molt important en les vostres vides. Avui comença una nova etapa que marcarà per sempre la infància, els somnis, la personalitat, les experiències dels vostres fills i filles. Ho tinc present i m’esforçaré per acompanyar-los i guiar-los en tots aquells reptes i obstacles que es presentin.

Avui quan han entrat tots a les aules jo ja hi era a dins. El retrobament sempre és el momentàs de l’any. Però m’entusiasma veure com tothom ha entrat amb un somriure, amb abraçades i anècdotes divertides per explicar.

A les adaptacions hi posem dedicació, esforç i una gran dosi d’amor i tendresa. Mai l’escola serà com casa vostra però vull pensar que tot i ser un espai diferent, pot ser un lloc respectuós, divertit i acollidor. Un espai on l’infant gaudeixi i aprengui i el més important, se senti feliç. Això és el que m’agrada crear amb cada curs escolar. Això és el que intento transmetre quan els hi he donat avui la benvinguda.

Amb amor es pot aprendre tot, fins i tot, amb amor es pot aprendre que hi ha coses que són difícils d’aprendre o que no t’agraden o que per a tu són menys importants. Amb amor, tothom es sent acceptat i hi té un lloc en el meu món.

Aquesta és la meva mirada. Quan una mestra projecte amor i il·lusió, les dificultats i els conflictes comencen a disminuir. La convivència és més fàcil, ajudem als infants a sentir-se bé tal i com són, estem menys cansades, es fa habitual somriure, sentim que hi ha pau, obrim més els ulls, aprenem amb optimisme dels errors, seguim endavant i res ens atura.

Nora, aquesta és la carta que m’hagués agradat rebre de la teva mestra.

 

 

Anuncis

QUE TINGUEM SORT

Hi ha dies tristos i altres terribles. Normalment, després del terrible ve un dia trist i et poses a escriure.

A vegades m’aturo a pensar en la sort que tinc. N’hi ha que no creuen en la sort i et diuen que si has arribat on estàs i has aconseguit tot el que tens és perquè t’ho has currat. Però tot i que la voluntat i la perseverança són importants, a vegades, la vida és qüestió de sort.

Tinc sort d’haver nascut aquí i no al Iemen o a la Palestina o a qualsevol país en conflicte armat. D’haver nascut estimada i no odiada ni rebutjada. Sort de no haver estat mai malalta de veritat i d’haver tingut persones que m’han cuidat i han vetllat per la meva salut. D’haver sigut acceptada socialment, de tenir amics i amigues que em donessin bons consells i em fessin estimar la meva vida.

Sort d’haver-me trobat poques pedres i moltes flors pel camí.

Hi ha dies tristos que et recorden que no et pots flipar gaire amb les obligacions, responsabilitats avorrides, autorepressions. Dies que et recorden que la vida és breu, que lluitis pels teus somnis, que valoris el que tens i que aprofitis cada instant. Que a vegades estar vius és qüestió de sort, una victòria.

Aquests dies ets capaç de percebre la tendresa més absoluta en detalls que ens passen desapercebuts els dies normals.

Ho veig quan miro les meves filles. Els dies tristos t’adones que quan més brutes van, més boniques estan. T’emociones quan canten una cançó i no s’entén res la lletra. Els seus dits petits, els seu cabell suat. Quan van tancant els ulls mentre els envaeix la son i es queden amb la carona relaxada. Fins i tot, ets capaç de veure tendresa en la forma i la mida d’una de les seves llàgrimes mentre es queixa perquè l’altra no vol compartir.

Les llàgrimes… a vegades són tant grans i els problemes que tenim tant petits!

Tothom sent que alguna cosa canvia dins seu quan la mort toca la porta del costat de casa seva. I està bé. Valorar la sort de seguir en peu, i que aquesta llum d’esperança que ens il·lumina la fem perdurar en el temps el màxim possible. I la fem servir per estendre l’amor per la vida.

Que tinguem sort. Sempre.

 

 

 

 

Un clàssic de mil cares: coc de iogurt

Com a primera proposta que us presentem, utilitzarem una recepta que segurament la majoria de vosaltres heu fet alguna vegada…és el clàssic “coc de iogurt”, en el que s’utilitza la mida del iogurt per mesurar tots els ingredients. A casa és el recurs ideal per fer un berenar o esmorzar, com a base d’un pastís per una festa, o fins i tot per fer magdalenes. Si vols que els peques, i no tan peques, mengin un dolç de tant en tant, és molt millor un pa de pessic fet a casa amb ingredients saludables i de qualitat.
Nosaltres l’acostumem a fer entre els tres. És fàcil perquè només es tracte d’anar omplint les mesures, no cal utilitzar ni la bàscula. Van alternant-se la feina…un omple i l’altre bat, i després a la inversa. Sempre la batedora amb supervisió de prop, és clar. Ells ja saben quins ingredients porta, i anem repassant quins hem posat i quins falten. També comptem quantes mides de cada posem i decideixen què hi volen posar com a “extra”.
Us proposarem la recepta base, la nostra adaptació més saludable…i unes quantes variacions possible. Perquè com diu el títol del post…aquest clàssic…té mil cares!!
Així que…davantals posats i…endavant!
RECEPTA CLÀSSICA:  
– 1 iogurt natural
– 3 ous
– 1 mesura del pot de iogurt (m.) d’oli
– 3 m. De farina
– 2 m. De sucre
– 1 sobre de llevat químic
LA NOSTRA ADAPTACIÓ:
– 1 gotet de llet vegetal (la que més us interessi per salut o la que mé20170410_083602s us agradi)
– 3 ous ecològics
– 1 gotet d’oli d’oliva verge extra
– 3 gotets de farina integral ecològica d’algun cereal com espelta, blat…
– 1 gotet de “panela” o sucre de coco.
– 1 culleradeta de bicarbonat.
Nosaltres utilitzem la mesura d’un pot de iogurt de vidre. També podeu utilitzar un got petitó. Primer posem els rovells d’ou i les barregem amb el sucre o “panela”; reserveu les clare20170410_083940s per fer-les a punt de neu perquè quedi més esponjós (consell de la besàvia Càndida). Després anem afegint els ingredients un per un i anem batent cada vegada. Si us heu fixat, hem reduït la quantitat de sucre, a part de canviar-lo per un de més qualitat. Si s’hi van acostumant, no és necessari que sigui tan dolç. També un consell de la besàvia és substituir una de les mesures de farina per farina d’arròs o blat de moro. Queda més “amorós”. Si podeu, tamiseu la farina: és el que està fent en Roc a la imatge 🙂

Al final de tot afegiu les clares a punt de neu i barregeu amb delicadesa amb una espàtula, no amb la batedora.
No us passeu amb el bicarbonat, perquè sinó la barreja quedarà amargant.
Si no esteu massa acostumats a la farina integral, podeu començar per farina blanca ecològica, amb una part d’integral…i anar augmentant fins que us hi acostumeu tota la família.
I ara venen LES VARIANTS PER AQUEST CLÀSSIC
– Es pot aromatitzar amb canyella, trossets de xocolata negra, ratlladura de llimona o taronja…

– Amb poma…nosaltres hi posem trossets petits a dins la massa i poma tallada a grills per sobre.
– De falsa xocolata: substitueix una mesura de farina per una mesura de farina de garrofa. Els peques al·lucinaran amb el gust i l’aroma i és molt més sana que la xocolata.

– També, és clar…de xocolata “de veritat”: nosaltres dividim la massa en dos parts i en una hi afegim xocolata negra de rajola, desfeta al bany maria amb una culleradeta d’aigua, i després ho tirem al motlle per fer tipus “plum-cake” bicolor.

– De taronja…a la massa base, afegiu-hi la pell ratllada de la taronja (si és ecològica, sinó no hi poseu la pell), el suc de la ta20170512_113954ronja i la polpa.
– Amb pinya. L’hem fet un cop només, però va quedar molt festiu. Poseu la pinya al natural per sobre la massa, i una mica de pinya barrejada amb la massa perquè agafi més gust.
– Amb fruits secs com nous, sèsam per sobre, avellanes, panses…
– Com hem dit, també l’utilitzem com a base de pastissos de tota mena, accepta qualsevol motlle i fins i tot se’n poden fer magdalenes. Si voleu fer un pastís més festiu, podeu recobrir-ho de xocolata, obrir-lo per la meitat i posar-hi melmelada o almívar fet a casa.

Se us acut alguna proposta més? Segur que sí…Ho compartiu amb nosaltres?

 

ACTIVITATS CREATIVES PER ACOMPANYAR CONTES LUNÀTICS.

luna.jpg

Ai la lluna,

qui no se sent impressionada en una nit de lluna plena?

Nosaltres tenim la gran sort de veure-la molt sovint des del nostre menjador. Veiem com surt per darrera la muntanya i com va pujant cap a munt. Si fa una lluna d’aquelles espatarrants, l’àvia baixa a veure-la amb nosaltres. De fet, fa poc va ser el seu aniversari i li vam regalar un telescopi, ara només falta saber com funciona. Segur que ella i tota la família el gaudirem molt.

Segur que a casa teniu algun conte que parli de la lluna,oi? doncs ja els podeu preparar perquè he triat aquesta temàtica per encetar aquest projecte de “Vivim els contes“. El trobareu dins del menú, a l’apartat de “Criança creativa”.

portadaAquí us presento la portada d’un dels contes que hem viscut a casa. És un llibre molt conegut i treballat a les escoles. Tracta d’un grup d’animals que vol conèixer quin gust fa la lluna i només ajudant-se els uns amb els altres ho aconseguiran. Al final serà el ratolí, l’animal més petitó qui aconseguirà mossegar un trosset de lluna. Però quin gust fa? Doncs això només ho sabrà cada infant que gaudeixi d’aquest conte.

Tot i que va ser un dels contes que més ens van agradar perquè va ser dels primers que vaig comprar, en Marcel (un amic de la Nora) va saber trobar un petit detall que a moltes persones ens va passar per alt. Em sembla que al Marcel li va semblar que alguna cosa li passava a la lluna quan el ratolí per fi aconsegueix fer-li una queixalada. “La lluna està trista perquè l’han mossegat!“-deia.  I és que la lluna al principi de la història juga a pujar més a munt i més a munt perquè així els animals no arribin a tastar-la però arriba un moment que els animals ja estan una mica cansats d’anar pujant, fins que nyam! El ratolí aconsegueix una mossegadeta de lluna i la lluna perd el seu somriure. Arrel d’aquesta observació tant encertada, vaig pensar que és un conte ideal per parlar amb els nostres infants sobre les mossegades, sobre fer mal als altres, sobre els sentiments de la lluna quan el ratolí li fa la mossega. Potser l’autor ho va fer a propòsit? No ho sabrem però és una gran eina per parlar-ne i treballar-ho. Marcel, moltes gràcies per ensenyar-nos el a vegades és invisible als ulls dels adults.

portada2Hi ha un altre conte que només està en castellà on els animals veuen que la lluna està trista i també s’ajuden pujant un a sobre de l’altre fins arribar a la lluna, fer-hi un petó i fer-la somriure. Aquesta història m’agrada molt i és un conte breu i més directe. Penso que per edats inferios al que us explicava abans.

També surten diferents animals i el conte és de paper més gruixut, amb pàgines de diferents mides perquè vagin apareixent per sorpresa els animals que van pujant al llom.

 

Aquests dies que hem parlat tant de la lluna, hem explicat el conteportada3 d’en Max diu Bona nit. Aquest gatet que té el cor robat a la Nora no pot adormir-se perquè quan ha anat a dir-li bona nit a la lluna, no l’ha trobat al cel. Així que farà el possible fins poder-la veure i dir-li bona nit. Només així aconseguirà dormir-se plàcidament.

Hi ha moltíssims contes que parlen de la lluna. Són contes ideals per explicar a les nits (o qualsevol moment del dia). La lluna és tant abstracta com real, suposo que per això és tant màgica. Només cal posar a pinterest per exemple “contes sobre la lluna” perquè surtin una pila per triar. Si cliqueu a la imatge del següent conte “On és la lluna?” trobareu una proposta didàctica que vaig trobar per la xarxa.

portada4A continuació us proposo algunes activitats per a treballar la lluna amb els vostres infants. Són idees que jo he fet amb la Nora (3 anys), però aquestes propostes us poden inspirar altres o podeu agafar i adaptar-les a les edats que tingueu a casa o a l’escola:

 

  • La primera proposta que serveix com a presentació de l’activitat seria l’explicació dels contes que hagueu triat sobre la lluna d’una manera diferent. Tot i que no passa res si l’expliqueu normal, quan expliques el conte d’una manera diferent, aconsegueixes captar més atenció per part dels infants.  Intenteu que sigui visual, participatiu…El conte d’En Max diu Bona Nit l’expliquem amb una lot a l’habitació abans d’anar a dormir. El conte “De què fa gust la lluna?” l’hem explicat amb la taula de llum però amb imatges d’animals reals i després amb un plafó de velcro amb els animals del conte.

Conte “De que fa gust la lluna? amb la taula de llum:

Primer de tot, necessitem imprimir els animals surten a la història i un a lluna plena. Jo els tinc ja guardats en una carpeta al meu ordinador, així que si algú els vol em podeu enviar un missatge i us puc anviar els arxius. Quan els imprimiu millor fer-ho en fulls de paper vegetal. Retalleu les siluetes i plastifiqueu les imatges. Ja només queda, explicar la història! Permeteu qualsevol canvi en l’explicació: en el meu cas primer l’he explicat jo, després la Nora, després ha jugat amb els animals a sobre la taula de llum, després l’hem explicat sense seguir l’ordre correcte dels animals, etc…

Ara molts us preguntareu, com és que ha fet servir imatges reals? M’agrada incloure dins de les activitats realitat i fantasia. He fet servir imatges reals perquè abans d’explicar el conte hem buscat conjuntament les imatges dels animals de la història i he aprofitat per explicar algunes coses que se d’aquests animals (què mengen, on viuen, com tenen la pell, com tenen les cries…). Per a mi, és una manera de conèixer el món que ens envolta sense deixar de somiar i potenciar la fantasia i la imaginació.

Conte “De que fa gust la lluna? amb el plafó de velcro:

 

Per explicar aquest conte necessites un rectangle de cartró i un retall de tela negra de velcro. Si si, és un gran descobriment. És una tela que pots enganxar velcro així que pot ser un plafó que es faci servir per moltes activitats més. La nostra tela és de color negra així sembla que representi el cel de nit.

Com fer el plafó?

Primer de tot, folrem el cartró amb la tela negra. Nosaltres l’hem grapat per darrera. Després, imprimim els personatges del conte i els plastifiquem. Per últim, enganxem un trosset de velcro darrera de cada animal. Nosaltres no els hem imprès, l’àvia de la Nora es va entretenir a dibuixar la lluna i tots els personatges de la història. Ha sigut un recurs que ha elaborat ella i que ha utilitzat per poder explicar aquest conte a l’escola de la Nora i de l’Aina (la nostra neboda). A l’escola de l’Aina va donar un animal a cada infant i eren ells mateixos qui s’aixecaven i enganxaven l’animal que tenien. A l’acabar, el ratolí de la història repartia una galeta d’arròs a cada infant, d’aquelles que no tenen sal ni gust a res. I cada infant havia de tancar els ulls i explicar quin gust tenia la seva lluna.

IMG_4319_Fotor

 

Un cop ja hem explicat el conte (o els contes, els que siguin, els que vosaltres tingueu) ja podem proposar la resta d’activitas relacionades amb la lluna. Depèn la quantitat d’activitats que presenteu, aquesta proposta durarà més o menys temps però no us oblideu d’anar explicant els contes tant oralment o mitjançant qualsevol recurs que us hagueu inventat (titelles, fotografies, taula de llum, plafó…) per tal que continuin relacionant la lluna amb els contes que hem triat. Quantes activitats podreu fer? Observeu als infants i aneu proposant mentre duri l’interès cap al tema i els contes sobre la lluna.

Proposta d’activitats creatives per acompanyar contes lunàtics:

  • Visualització d’un vídeo on es parli més “científicament” de la lluna. Com ja sabreu, m’agrada molt tot el que està relacionat amb la fantasia i la imaginació (el meu trosset més Waldorfià) però també m’encanta parlar i explicar científicament als infants sobre les coses que aprenem (és el meu trosset més Montessorià). Quan expliquem contes sobre la lluna sembla que ha de predominar aquesta part més fantasiosa però també se’ls pot mostrar la part més científica. Als infants els hi encanta perquè adoren descobrir el món que els envolta. Jo he trobat aquest vídeo que m’ha agradat per les imatges tant reals. Hi ha altres vídeos que semblen més educatius però no m’han convençut ja que utilitzen imatges que no són reals i a vegades són explicacions molt llargues per un infant de l’edat de la Nora. Realment el que m’interessa del vídeo són les imatges i les explicacions que he cregut que li poden interessar ja les he explicat jo (com es van formar els cràters, els moviments de la lluna, que s’il·lumina gràcies al sol, etc…

 

  • Cràters lunars: Visitant el blog de la Cristina de Montessori en Casa vaig trobar aquesta activitat manipulativa molt encertada per tal de donar a conèixer com es fan formar “foradets que té lluna”, és a dir, els cràters. És una activitat senzilla on només necessitem un bol rodó ple de farina blanca i pedres petites. La Cristina ha fet servir bales però penso que és molt més real fer servir pedres. Deixem caure les pedres a la farina i un cop hem llençat totes les pedres, les anem treient d’una en una i podem veure com ha quedat la nostra lluna de farina, plena de cràters!

     

  • Fases lunas: Al mateix blog que us he comentat anteriorment també hi ha una idea per a treballar les fases lunars. Nosaltres no la durem a terme perquè penso que són conceptes massa abstractes encara i a més, l’activitat es fa amb galetes oreo. Estem intentant reduir el nostre consum de productes processats i amb sucre, impossible proposar-li una activitat amb aquestes galetes, s’hauran acabat abans que pugui presentar l’activitat, però és visual i curiosa i us l’ensenyo en aquest link.

fases lluna

 

  • Cançons sobre la lluna (i poques no n’hi ha!): No pot faltar “La lluna, la pruna” però aquesta versió dels Mainasons m’agrada més. A casa, també sentim la versió que té en Mic. En Jordi Tonietti canta una altra que està prou bé. Es titula “Ha arribat la luna” i també ens agrada. L’estiu passat ens va venir a veure per festes i ho vam passar molt bé al seu concert. Igualment, aquesta ens agrada més cantar-la nosaltres que en format àudio. Espereu que encara hi ha més! No fa gaire vam conèixer als Mumusic Circus, tenen una cançó preciosa sobre la lluna, “La lluna va on vol”.  I no podia faltar el Pot Petit amb la cançó “Puja al meu coet”.

 

  • Activitats manipulatives: Tocar i manipular és bàsic i el més important per tal d’integrar sensorialment tots els aprenentatges. A continuació us proposo algunes activitats de manipulació que poden ser molt divertides i interessants si esteu intentant vivenciar contes sobre la lluna:
  1. IMG_4113_FotorPintura lunar. Quan vaig trobar aquesta proposta al blog de Rainy day mum em va encantar tot i que tenia certs dubtes que ens quedés un resultat tant decent com el que ella ens mostra al seu blog. La veritat és que vam seguir les seves instruccions i ens va quedar una lluna preciosa, tant preciosa que li vam regalar a l’àvia pel seu aniversari (abans que el telescopi, després va connectar idees i li va encantar).  Es tracta d’aconseguir una base de cartró (nosaltres la vam tallar rodona pequè volíem que fos lluna plena).

Què necessites per fer l’activitat:

– Escuma d’afaitar

– Cola blanca.

– Suport de cartró gruixut.

– Colorant o aquarel·la negra (per tenyir una mica la lluna i quedi tirant a grisa).

– Un pinzell gran o una esponja.

Passos a realitzar:

– Retalla una lluna amb la base de cartró.

IMG_3953_Fotor

– Barreja en un recipient un got d’escuma d’afaitar i mig got de cola blanca.

-Afegeix una mica de colorant negre i remena tota la barreja fins que quedi el to de gris que tu vols.

– Deixa que l’infant pinti la lluna amb la barreja.

– Un cop hagi acabat pots llençar bales o pedres per a fer-li els cràters a la lluna.  La Nora ha volgut dibuixar els cràters amb un palet de fusta.

IMG_3964_Fotor

– Llençar purpurina platejada per sobre.

– Deixar que l’infant experimenti lliurement amb la textura de l’escuma. (aquest pas es pot fer en qualsevol moment de l’activitat). Jo he deixat cartró a sota de la lluna com a suport de l’activitat i també per poder utilitzar per experimentar.

– Deixar assecar un dia sencer.

IMG_4113_Fotor

2. Sorra lunar. Aquesta proposta que vaig trobar a Shikoba kids i m’encanta. És econòmica i senzilla i molt molt gustosa. Nosaltres hem preparat la nostra sorra lunar vàries vegades fins que per l’aniversari va caure la sorra cinètica. Només obrir el regal la Nora es va saltar la migdiada perquè no podia parar de jugar. A més, venia amb uns motlles per fer castells o sigui, que l’activitat permetia estar concentrada, entretinguda i fent volar la imaginació. La podeu comprar aquí si voleu. Es pot acompanyar aquesta sorra amb ninos d’astronautes, coets, estrelles… o simplement deixar la manipulació lliure.

IMG_4354_Fotor

Segur que a vosaltres se us acudeixen moltíssimes activtats més! això només ha estat un tastet. Us animo a fer-les! Els contes lunàtics són ideals per explicar abans d’anar a dormir i per quan sortiu a veure la lluna alguna nit d’estiu. Segur que quan els vostres infants vegin la lluna s’enrecordaran de totes aqueste experiències viscudes!

Espero que us hagin agradat!

Fins aviat!

 

 

 

QUE GUANYI EL MILLOR?

мультфильм спорта значок

Estic molt agraïda que la Nora hagi guanyat un premi sobre el concurs de “dibuix” del medi ambient però alhora alguna cosa se’m remou per dins quan presencio l’entrega de premis d’aquest tipus de concursos.

A mi de petita m’encantava l’expressió artística i, tot i que vaig anar a classes de dibuix mai vaig saber dibuixar tant bé com molts dels altres companys i companyes de la classe. En la meva època es valorava molt a l’assignatura de plàstica que sapiguessis dibuixar i si no en sabies tenies molt poques possiblitats de ser ben valorat i molt menys, guanyar un concurs. De fet el dibuix és una cosa i l’expressió artística és una altra ben diferent. El dibuix té la seva tècnica. L’expressió artística engloba un conjunt de tècniques artístiques que poden ser tant variades com lliures i el dibuix en seria una part, un component més.

Quan hi havia un concurs de dibuix, normalment, havia de participar tota la classe. Fent això, estaven obligant a l’alumnat que no sap dibuixar a participar en un concurs que sap que perdrà. Està participant i ja sap que no guanyarà.

Tu participaries a un concurs de tir amb arc si no tens punteria? a un de cuina si no t’agrada o no saps cuinar? A veure, no dic que no es puguin fer concursos però han de participar voluntàriament. Si jo volgués participar en algun concurs seria per motivació, perquè puc fer una bona proposta i perquè m’hi veig capaç. Diuen que proposar a l’alumnat a participar en els concursos serveix per motivar la seva participació. Per exemple, quan arriben els Jocs Florals a primària cada alumne ha d’elaborar un text-poema-narració… Alguns mestres afirmen que, gràcies a aquest concurs, l’alumnat es motiva per escriure perquè si no no escriurien mai. A veure, el gust per l’escriptura és sent o no és sent. Hi ha persones que detesten escriure, no els hi ve de gust o no s’els hi dona bé. Si volem que l’alumnat escrigui canviem la nostra metodologia. Pensem maneres, activitats que puguin fer que sentin interès i ganes per agafar el llapis i el paper però obligant-los a participar en un concurs on no tenen cap interès i on se’ls força a demostrar unes habiltiats que ara mateix no tenen tant desenvolupades com la resta de companyes no crec que ajudi gaire, al revés, sentiran més aviat fustració i no els animarà a escriure més pel simple fet d’haver participat.

Penso que és molt fustrant forçar un infant a presentar-se a un concurs que no ha triat valorant habilitats que encara no domina. Dic encara perquè tothom amb esforç pot acabar fent el que es proposi.

Però anem a aquest cas concret. El concurs de la Nora tot i que era un concurs de dibuix no ho podia ser perquè els infants de P2 no dibuixen (ja m’enteneu). Però el que si fan és expressar-se artísticament. I ho fan a cada instant: quan es disfressen, quan s’inventen una cançó, quan pinten, quan els hi donen la boleta de plastelina… Dins la seva ment hi ha molta més creació que pensament racional.

Com valores un concurs d’expressió artística d’infants de P2? Em fa pensar que trien el que més els hi agrada al jurat. Potser els colors triats pels infants guanyadors són més adequats? També cal tenir en compte que quan observes un treball artístic i el valores estàs totalment influenciat pel que tu reps i el que a tu et transmet.

He vist els treballs de la llar d’infants i tots són preciosos. Cada infant ha triat els seus colors i allà es reflecteixen les seves emocions, les diferents intensitats i textures. Perdre en un treball d’expressió artística envia un missatge molt negatiu a aquells infants que no guanyen. “El treball que tu has fet no està prou bé o no ens agrada prou com per donar-te un premi.” Per sort, als infants de la nostra llar d’infants no els hi passarà res d’això. Ningú ha dit res de cap concurs ni de cap premi. Cada infant hi ha participat gaudint de l’activitat i en això, tots han sortit guanyant.

I segurament, l’any vinent es farà una proposta per canviar aquest concurs. Serà un concurs on el premi serà per tothom i qui participi serà per gaudir de l’experiència.

 

 

JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

La primavera ens altera!

thumb_IMG_3851_1024_Fotor

Hola,

feia molt que no compartia alguna proposta d’expressió artística per fer amb els vostres infants. L’altre dia remenant pel Pinterest vaig veure aquesta idea i de seguida em va venir a la ment una proposta que podia ser tant divertida, com alegre i primaveral.

Primer de tot, perquè fa dies que penso en proposar-li alguna activitat a la Nora sobre “el bufar i respirar”. L’altre dia, en un bar, uns amics una mica més grans que ella van començar a jugar amb una palleta i una boleta de paper. Van organitzar un circuit i feien una carrera a veure qui arribava abans bufant amb la palleta i dirigint la boleta cap al final del circuit. La Nora es va afegir de seguida però va tenir alguns problemes en aprendre la tècnica d’agafar aire i bufar per dins la palleta per impulsar la bola. Tot i les dificultats, mostrava interès així que vaig pensar en fer alguna activitat creativa i motivadora on poder practicar. Els exercicis de respiració i de bufar són molt importants i a la nostra escola els fem servir sovint per l’alumnat que té dificultats alhora comunicar-se o de pronunciar alguns fonemes.

Per què és important oferir aquest tipus d’activitats?

  • Per augmentar la força i el to muscular del paladar i la galta i els músculs que participen en la parla.
  • Ajuda als infants a controlar la respiració i a ser conscients de l’acte de respirar.

Si voleu saber més activitats relacionades amb aquest tema podeu mirar per la xarxa. Jo segueixo el blog “El sonido de la hierba al caer”, d’una mare que té molts recursos a la seva web.

Així que aquesta activitat a part de bufar i respirar, també té flors, colors, fotografia… és ideal per aquests dies de primavera!

Què necessiteu?

  • 1 full d’aquarel·la DINA3
  • Aquarel·les de colors, tinta xina o simplement amb pintures ben dissoltes en aigua dels colors que més us agradin.
  • Una fotografia on l’infant surti feliç!
  • Flors de paper, de plàstic…les que tingueu. Nosaltres teníem unes de cotó i unes altres fetes amb paper de seda.
  • Cola o adhesiu de doble cara.

Primer de tot, cal imprimir la imatge i retallar la silueta i els cabells. Com ens hem rigut quan hem vist la fotografia retallada! La proposta és substituir aquests cabells per uns de colors, bufant la pintura, després veureu les imatges. Un cop tingueu la fotografia retallada, resseguiu el seu contorn, ja que, treballarem sense la imatge. La fotografia l’enganxarem al final però en tot aquest procés l’infant ha d’estar present.

Després ja podem mostrar la nostra proposta: es tracta de posar algunes gotes de la pintura i bufar amb la palleta perquè s’escampin pel paper. Adverteixo que no és gens fàcil, cal bufar amb força i és normal que es cansin, Així que, podem intercalar activitats de bufar, amb pintar i amb moure el paper perquè la pintura s’escampi pel paper fent el mateix efecte que el bufar.

Quan la pintura estigui seca, enganxarem la imatge allà on havíem resseguit el seu perfil. I el resultat queda molt divertit. La primavera ens surt pel cap, per les orelles. La primavera ens encanta!

Llavors, presentem la segona part de l’activitat. Un bol ple de flors de papers perquè l’infant les pugui enganxar per la làmina. Jo he posat celo de doble cara a la base de les flors perquè la Nora les pugui enganxar ella sola. També podeu oferir un bol més petit amb cola per sucar la base de la flor i poder-la enganxar bé però clar, fins que no s’asseca les flors se us poden moure per la làmina. Per ensenyar-li com enganxar les flors li he posat una groga d’exemple i llavors ha decidit fer una diadema de flors, fins que ha vist que no hi cabien més i llavors la resta les ha volgut escampar pel full.

“Mare, plouen flors”

Felic primavera creativa!

SEMILLA EN LA TIERRA

De vacances, tens la ment tant relaxada que ets capaç de prestar atenció a detalls que en el dia a dia són impossibles de captar. A vegades, de vacanes, hi ha vivències que t’arriben al fons i et remouen i el món s’atura per uns minuts.

De vacances, vaig escoltar a aquella noia que cantava amb una guitarra. És mare d’una noia amb autisme. Aquesta mare un dia va escoltar la cançó de “Semilla en la tierra” de Carlos Chaouen i li va recordar a la seva filla. Li va recordar la seva filla, la seva manternitat en soledat, la seva lluita personal. I haurieu de veure com cantava la cançó! L’expressió i l’emoció que hi posava en cada paraula. Em va arribar. I Molt. La pell de gallina. Suposo que Carlos no va escriure aquesta cançó pensant en aquesta experiència però penso que és una lletra on totes les persones ens podem sentir identificades. De com la vida és amor i pena, alegria i tristesa. De com som afortunades i, a vegades, tant lleugeres i miserables. Escoltava la cançó i entenia tant la seva soledat… La soledat que viuen moltes persones que tenen familiars amb autisme. Conec les mares, els pares, l’alumnat… Aquesta noia em va ensenyar que com a mestres no només hem d’educar, potser, simplement han de sentir com hi som allà. I potser així, els recordem que la vida és meravellosa.
Si voleu escoltar la cançó és la número 84 de la nostra llista col·laborativa de l’Spotify de “Les mares chimbarones”!

SEMILLA EN LA TIERRA
Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

SEMILLA EN LA TIERRA

Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

Els escrits de la Yaëlle: Culpable…d’estar embarassada del tercer!

Instruccions per seguir llegint…
Seu tranquil·lament i dibuixa’t un somriure a tu mateixa. Evita seguir llegint si estàs de mal humor o massa sensible. Si et sents identificada amb algun dels comentaris, no t’emprenyis ni et flagel·lis. És més que probable que l’embarassada en qüestió s’ho hagi agafat bé; diuen que tenim una hormona de la felicitat, i no crec pas que s’hagi emprenyat, almenys no és el meu cas. Ah…i el femení que utilitzo es refereix a “persona”, no us penseu que només m’han fet comentaris dones.
Només he considerat graciós explicar, en un sol text, tot els comentaris i reaccions que he viscut durant aquests primers mesos d’embaràs.
Des que em vaig quedar embarassada del tercer fill i ho he anat enunciant…he rebut respostes de tot tipus…Al principi no em va sobtar…però mica en mica he anat fent recopilació de les respostes i reaccions de la gent…i són dignes de sorpresa! A més moltes es repeteixen en força ocasions…és curiós!
La gran majoria de gent es mostra sorpresa. Sí, és veritat, el tant per cent de famílies amb tres fills, és força inferior als que en tenen dos. “Esteu bojos…o que valents…” també és una reacció força corrent. Però no és necessària una mica de bogeria per decidir-te a tenir fills, i per decidir coses a la vida en general? De fet parlant amb famílies nombroses, la majoria et diuen que el canvi i la feinada és molt superior de 1 a 2 que de 2 a 3…llavors, perquè quan anuncies el segon embaràs, ningú no et preveu?? Ningú et diu…no tindràs braços per agafar-los als dos a la vegada (o sí…però t’hi deixaràs l’esquena), quan un faci pit, just l’altre s’haurà fotut de morros i hauràs d’aixecar-te corrent; quan siguin més grans voldran la mateixa joguina, tot i tenir-ne 300 mes escampades; a la banyera es liarà un “cristu” d’aigua que ni t’explico…Perquè la gent no és tan considera i et preveu en el segon?
Llavors venen algunes reaccions més “sorprenents”…
-Algunes t’insulten (amb tot el carinyu eh!)…no saben si els estan prenent el pèl…o si va en serio això de que esperes el tercer…
-Però…és buscat??….perdonaaaaaaa? et pregunto jo a tu sobre la teva vida íntima o quantes vegades a la setmana fas un polvet?? I t’ho pregunta gent que ni tan sols sap com et dius de cognom ni han fet un cafè amb tu mai! Home…per fer aquestes preguntes, es necessita una mica d’intimitat no??? A més…si t’ho dic amb alegria, que estic embarassada, no seria igual això?
-Heu pensat…que haureu de canviar el cotxe? Doncs home gràcies per fer-m’hi pensar! Però si et dic que tinc un vehicle de més de 10 anys, i un de més de 20…pots arribar fàcilment a la conclusió que de totes maneres, en breu, hagués hagut de canviar de cotxe. De fet, ara que hi penso, potser el meu subconscient m’ha fet quedar embarassada del tercer per decidir-me d’una vegada a canviar-lo.
El tema del cotxe és un d’aquells fenòmens familiars curiosos…n’hi ha que amb el primer fill ja es canvien el cotxe per un “monovolumen” de 7 places…seguint aquesta línia, jo hauria de fer-me amb un autobús o un camió. Per favor…que tindré tres fills…no 200 caps de bestiar!
-Això del cotxe va lligat a la pasta (no als macarrons…sinó la pasta que paga factures i roba)… “jo pels diners no ho faig” em diuen. Us asseguro que si veiéssiu les meves comptes…no seria el que us faria decidir per un tercer fill, potser més aviat en vendríeu un dels que ja teniu! D’entrada, que la despesa important és amb el primer… per començar perquè estàs carregat de tonteries i et penses que necessites tot allò que t’ofereixen a les botigues de nadons, i segon perquè hi ha moltes coses que un cop comprades per al primer…et serveixen per al segon, el tercer, i els que vinguin… A més…tot depèn de l’estil de vida i les prioritats que tinguis…conec molta gent que amb un sol fill, gasta més del que jo gastaria amb 5! Marques de roba que s’utilitzen, si acceptes o no el que et donen amics, veïns i familiars, restaurants que freqüentes, tipus de vacances, escoles que pagues…
-Això només m’ho ha dit una persona…però em va fer molta gràcia. Per enunciar a la feina el meu tercer embaràs, amb un toc d’humor, vaig posar acompanyant els dolços la frase “On mengen dos, mengen tres…” I em va etzibar…això no és veritat eh…”on mengen dos, no mengen tres eh…que només tens dos tetes!!!”. Per sort els altres dos ja mengen espaguetis i bistecs…!
-“Família nombrosa…podràs tenir el carnet amb descomptes!” Uuuuuu…i això…quant representa al mes? Per les converses que he tingut amb altres mares de 3 o més fills (sí…no sóc l’única, n’hi ha més de la meva espècie), el carnet aquest, fa il·lusió quan te’l fas…però després et passes la vida traient-lo per preguntar si et fan descompte i guardant-lo sense haver obtingut cap benefici.
-Força gent fa aquesta insinuació…jo crec que amb un punt de mala baba…”i si són dos?”… “ segur que no són dos?”…ja és mala llet eh! Sembla que et diguin…Si has estat valenta per decidit tenir el tercer…doncs ara que en siguin dos de cop…”pa joder! Toma ya!”.
-T’insinuen també que això és perquè els altres dos són “molt bons”…(dedueixo que ser “bons” vol dir…menjar bé, dormir bé, no fer masses rebequeries…). A veure…sóc incapaç de definir els meus fills com a bons o dolents, però sí que puc dir que, per exemple…dormir, el que se’n diu dormir tota la nit…no ho he fet des que va néixer el primer (fa 5 anys i mig), fins fa uns pocs mesos, i encara no ho faig totes les nits, moltes es desperten i venen a buscar-nos. Per tant…aquesta teoria tampoc serviria. O…”estàs feta per parir”….aixxxx…si això fos veritat! Només diré, que volent parts naturals, he acabat amb dues cesàries…per tant no seria el cas. Tinc amigues, afortunades elles, que es pot dir que han parit amb la mateixa dificultat amb que et tires un pet. Segons aquesta teoria “aplastant”…haurien de tenir 15 fills, no?. O “L’embaràs és el teu estat natural…” jajajajaj…sobretot amb els meus primers trimestres…on em gasto més amb “Cariban” que en gasolina! (per les inexpertes, el Cariban és el medicament per marejos i vòmits durant l’embaràs).
-Algunes, segurament les que algun dia es van plantejar tenir-ne tres però al final, per les circumstàncies que siguin, no ho han fet, es justifiquen…no passa res, tothom tranquil! No estic fent campanya perquè tothom es decideixi a tenir tres fills! De veritat! Només he decidit tenir-ne 3 jo…no cal que tothom els tingui! Cadascú que tingui els que pugui, vulgui o consideri oportú.
-N’hi ha que, sense dir massa cosa, reaccionen igual que si els haguessis dit… “tindré un tercer fill, i TU PAGARÀS LES FACTURES I LA MANUTENCIÓ FINS QUE VAGI A LA UNIVERSITAT!”. Ulls com taronges, mans a la boca, cara d’espant…intriga…què els deu passar pel cap??
-“Però…ara ja et plantes no??” I sinó, que passa? Em fareu tancar?
-És curiós perquè si tens dos fills del mateix sexe, està molt més acceptat “anar a buscar el nen/la nena”. Total…si ja tens la parelleta…perquè vols un de “repe”? No??? Com si es tractés de cromos. Vull un tercer fill…m’és igual el sexe…m’és igual si és nen o nena, m’és igual si vol el cabell llarg o curt…
I per suposat també n’hi ha alguna, per sort, que reacciona emocionant-se, amb il·lusió…dient “ostres que bé”, “que guai”, “quina il·lusió”…tocant-te la panxa, i preguntant-te i cuidant-te…com si fos el primer!!!! Perquè sí, estimades persones veïnes, conegudes i desconegudes, amigues i familiars…el tercer, fa tanta o més il·lusió que el primer. Potser no tenim tant de temps per demostrar-ho amb fotos, comentaris al Facebook o mimant-nos tant com voldríem o ens mereixeríem, però la il·lusió, les ganes, la preocupació perquè tot surti bé, és fins i tot més que amb el primer. O els que heu tingut el segon fill, no us ha passat? Jo almenys pensava amb el segon…vols dir que l’estimaré tant com al primer? No pot ser…és impossible, pobreta, l’estimaré…però tant no és possible. I sí…i tant que és possible! Doncs a la tercera…i segur que a la quarta i la cinquena…també. L’amor no es divideix, es multiplica.
Reflexionant sobre el tema i parlant amb amigues…de fet una mica això de qüestionar o sorprendre’s, també es fa amb les famílies que decideixen no tenir fills, o els tenen més tard del que el “jurat popular” considera, o només en volen tenir un. És com si hi hagués estipulada una normativa referent a la família…i sempre que et surtis d’aquí, ja l’has espifiat… primer, tenir parella, casar-te (amb més o menys pompa), tenir un primer fill, sense esperar més temps del que la veïna de quart consideri adequat i tenir el segon (si pot ser del sexe oposat al que ja tens…millor que millor). I aquí plantar-te. Doncs ho sento senyores i senyors…n’hi ha que hem vingut al món a tocar els nassos…i a ser feliços a la nostra manera, encara que sorprengui.
No hi ha un motiu concret, no cal que ens justifiquem, no és perquè ens surtin els diners per les orelles ni perquè tinguem problemes mentals ni som de cap secta.
Per tant…si…em declaro culpable…
Culpable de tenir dos fills, un nen i una nena, de 5 i 4 anys, i que es porten menys de dos anys entre ells!
Culpable d’estar embarassada del tercer i d’haver-lo desitjat!
Culpable de sentir-me il·lusionada per l’embaràs!
I culpable de trencar els esquemes de molta gent!

Consells per la propera vegada que t’anunciïn un tercer embaràs…
Somriu, felicita i si vols allargar la conversa, pregunta com està la mare. Si et sorprèn en excés…retira’t discretament amb qualsevol excusa.
IMG_20170322_180241

LA CURA, ON LA VIDA COMENÇA I CONTINUA

Escric ràpid, sense pensar gaire, ja que no sé fer-ho d’una altra manera. Feliç d’aquesta col·laboració amb la Nena Chimbarona. Just ahir parlàvem amb la Carol d’altres idees que tenia al cap i ara sense més, començo per aquí.

Desitjo que us agradi.

Parlar de cura quan porto dos mesos i mig treballant molt més del que desitjaria i sense temps per mi ja que quasi tot el que tinc el dedico a gaudir-lo amb el Marcel, pot semblar contradictori, però crec que són aquelles paradoxes que et fan pensar i posar una mica de consciència en les coses importants de la vida (sense flagel·lar-nos per totes les vegades que no aconseguim ser coherents amb nosaltres mateixes).

Tot això ho pensava mentre mirava el Marcel, dormit al llit. Avui he treballat el matí a fora i a la tarda he treballat a casa, mentre primer el pare i després una tieta del Marcel jugaven amb ell. Em refereixo a treball productiu remunerat, perquè com sabreu, hi ha molts tipus de treball i el més important per a la vida no és precisament el remunerat i productiu però vaia, que avui em tocava currar. La veritat és que ha estat molt fàcil (i no sempre ho és això de treballar des de casa). Jo estava en plan operatiu i a estones amb ell i moltes d’altres, concentrada amb la feina. Quan per fi he acabat ho hem celebrat, hem fet plegades un “bravooo” que m’ha sentat molt bé. Això m’ha fet pensar en com ens costa fer aquestes coses a les persones adultes, i que bonic i que bé senta tenir una criatura a propet.

Ja era el vespre i el Marcel ja havia sopat. Quedava poquet per anar a dormir i el Marcel ha decidit jugar una mica amb la farina i així ho hem fet, joc tranquil per baixar una mica el ritme. Crec que explico tot això per recordar-nos que quan estem tranquil·les i en calma tot és molt més fàcil. I avui m’hi he sentit. Un altre dia m’hagués pogut agobiar per no haver tingut temps per ell però avui he tingut la sort de saber gaudir l’estona que tenia. Així que després d’un pipi, s’ha posat el pijama, rentat les dents i cap al llit. I ha estat allà on ve el principi d’aquesta història.

Per relaxar-lo una mica, ja que estava força excitat, hem fet el passeig d’animalets pel seu cos, i amb això m’adono de la importància del contacte físic i els massatgets amb els nens. Em refereixo als nens especialment, o a aquells infants que han estat socialitzats com a nens, ja que precisament és a ells a qui els models hegemònics de gènere els neguen aquesta part tan essencial de la vida juntament amb la cura i el reconeixement de les pròpies emocions i la de les altres. I aquí ve el segon petit gran moment de la nit, quan estant al llit em pregunta ‘mama com estàs?’ i li dic que estic molt bé, i li pregunto ‘i tu com estàs?’ i em diu també que molt bé, i jo li explico el perquè avui em sento tan bé. I ja per acabar amb aquests petits grans moments, recordo aquell petó i aquella abraçada que m’ha regalat en el moment d’anar cap al llit mentre el duia en braços. Són aquells petits grans gestos que els surten del cor i que ens recorden que són pura emoció. I que quan són capaços de fer el que senten o volen en cada moment són autèntics, i com és d’important no fer-los víctimes d’aquest sistema que posa el propi desig al servei dels altres. Em refereixo a aquells moments en que els demanem que facin petons quan elles no volen i com això ens pot fer sentir defraudades, perquè a nosaltres si que ens agradaria molt que els fessin. I com de bonic és reconèixer el que ens passa i cercar estratègies per anar-ho gestionant.

IMG-20170113-WA0011El tema de la cura fa uns dies que el tinc al cap i va començar aquesta setmana quan el Marcel, una nit que no podia dormir i que estava una mica malaltó va demanar anar una estona al sofà i així ho vam fer. Estant allà recordo aquesta conversa amb veu baixa a les 4 de la nit:

  • ‘Marcel, quan estiguis una mica millor m’avises i anem al llit perquè tinc una mica de fred’. ‘
  • Mama, jo et porto una manteta perquè no tinguis fred’.

I així que el marrec de dos anys i mig s’aixeca i va cap a la capsa on tenim les mantes, jo faig intent d’aixecar-me i em diu ‘no mama, tu seu, jo te la porto’. Jo en aquell moment vaig sentir que tenia l’energia necessària per passar la nit en blanc si feia falta, mentre el mirava intentant agafar la capsa que pesava quasi més que ell i com portava la manta amb un gran esforç i com al asseure’s em va dir ‘mama jo també em vull tapar que també tinc fred’. Són moments màgics.

Segur que totes les mares i tots els pares en deveu tenir infinits, aquells en que se’t cau la baba. I el que més valor té per mi és el de la cura, la tendresa i la sensibilitat que desprèn, tot i que també se que més enllà de cuidar-me hi havia un interès de quedar- se al sofà i així no anar al llit. Però és com quan a la banyera fa uns dies em tirava aigua a l’esquena i m’ajudava a treure’m el sabó. Són situacions de cura quotidianes a les que si els habituem, alhora que els hi donem valor, les fem seves, els fem responsables de cuidar, alhora que també gaudeixen de la cura del dia a dia.

I com he dit la cura és importantíssima perquè és el centre de la vida, sense la cura la vida mor, començant pels nostres infants més petits. I això segur que ho sabeu molt les mares i pares o aquelles persones que heu acompanyat a créixer alguna criatura. I sabem com ens socialitzen de maneres diferent a homes i dones (perdoneu la deformació professional i que sovint me’n vagi a la teoria, però cal fer un petit parèntesi per reconèixer com el model és dicotòmic i com la realitat és molt més diversa i hi ha moltes maneres de ser més enllà d’homes i dones, nens i nenes i és important reconèixer-les, ja que allò que no s’anomena no existeix, però d’això en parlaré en un altre post). En resum, o la magnitud de la tragèdia: com als nens se’ls nega això tan bàsic per a la vida: el tenir-ne cura

IMG-20170205-WA0004I tot això ho escric mentre recordo com aquest cap de setmana hi ha hagut dues denúncies per atacs homòfobs. Dues denúncies, però segurament de violència homòfoba n’hi ha cada dia, a cada cantonada, ja que la violència masclista està per tot arreu. Perquè aquest sistema és violent. I nega a cadascú la llibertat de viure la seva vida i ser i estimar com vulgui. I pressuposa una heterosexualitat obligatòria i nega als nens qualsevol rastre d’allò que ha estat tradicionalment vinculat a les dones, entre les quals trobem la cura, les emocions i les mostres d’afecte i d’amor. I els educa en el model del guerrer, l’antagonista del cuidador, sense rastre d’empatia. Per a que els nostres fills puguin ser com vulguin cal que en parlem i fer visibles totes les situacions quotidianes de violència, així com aquelles situacions i mostres de bones pràctiques com les que anomenava. M’encanta la frase de Marina Subirats, quan diu que no som culpables del que hem heredat però sí responsables del que deixarem’. I en aquest sentit les mares i pares que tenim nens tenim un gran repte. Sense caure en victimitzacions ni en culpabilitzar-nos si no ens en sortim.

Per a persones més grans, i per parlar sobre el consentiment us recomano molt aquest vídeo que fa una analogía sobre el consentiment i una tassa de te: https://www.youtube.com/watch?v=FSleY0yTrM4 i per a persones més petites, recordo el llibre de ‘Ni un besito a la fuerza’ o ‘La Marta diu prou’ que ens poden acompanyar a parlar sobre el consentiment i el dret al propi cos.

Anna Carreras Port

Sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació.

Membre de Coeducacció