JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

La primavera ens altera!

thumb_IMG_3851_1024_Fotor

Hola,

feia molt que no compartia alguna proposta d’expressió artística per fer amb els vostres infants. L’altre dia remenant pel Pinterest vaig veure aquesta idea i de seguida em va venir a la ment una proposta que podia ser tant divertida, com alegre i primaveral.

Primer de tot, perquè fa dies que penso en proposar-li alguna activitat a la Nora sobre “el bufar i respirar”. L’altre dia, en un bar, uns amics una mica més grans que ella van començar a jugar amb una palleta i una boleta de paper. Van organitzar un circuit i feien una carrera a veure qui arribava abans bufant amb la palleta i dirigint la boleta cap al final del circuit. La Nora es va afegir de seguida però va tenir alguns problemes en aprendre la tècnica d’agafar aire i bufar per dins la palleta per impulsar la bola. Tot i les dificultats, mostrava interès així que vaig pensar en fer alguna activitat creativa i motivadora on poder practicar. Els exercicis de respiració i de bufar són molt importants i a la nostra escola els fem servir sovint per l’alumnat que té dificultats alhora comunicar-se o de pronunciar alguns fonemes.

Per què és important oferir aquest tipus d’activitats?

  • Per augmentar la força i el to muscular del paladar i la galta i els músculs que participen en la parla.
  • Ajuda als infants a controlar la respiració i a ser conscients de l’acte de respirar.

Si voleu saber més activitats relacionades amb aquest tema podeu mirar per la xarxa. Jo segueixo el blog “El sonido de la hierba al caer”, d’una mare que té molts recursos a la seva web.

Així que aquesta activitat a part de bufar i respirar, també té flors, colors, fotografia… és ideal per aquests dies de primavera!

Què necessiteu?

  • 1 full d’aquarel·la DINA3
  • Aquarel·les de colors, tinta xina o simplement amb pintures ben dissoltes en aigua dels colors que més us agradin.
  • Una fotografia on l’infant surti feliç!
  • Flors de paper, de plàstic…les que tingueu. Nosaltres teníem unes de cotó i unes altres fetes amb paper de seda.
  • Cola o adhesiu de doble cara.

Primer de tot, cal imprimir la imatge i retallar la silueta i els cabells. Com ens hem rigut quan hem vist la fotografia retallada! La proposta és substituir aquests cabells per uns de colors, bufant la pintura, després veureu les imatges. Un cop tingueu la fotografia retallada, resseguiu el seu contorn, ja que, treballarem sense la imatge. La fotografia l’enganxarem al final però en tot aquest procés l’infant ha d’estar present.

Després ja podem mostrar la nostra proposta: es tracta de posar algunes gotes de la pintura i bufar amb la palleta perquè s’escampin pel paper. Adverteixo que no és gens fàcil, cal bufar amb força i és normal que es cansin, Així que, podem intercalar activitats de bufar, amb pintar i amb moure el paper perquè la pintura s’escampi pel paper fent el mateix efecte que el bufar.

Quan la pintura estigui seca, enganxarem la imatge allà on havíem resseguit el seu perfil. I el resultat queda molt divertit. La primavera ens surt pel cap, per les orelles. La primavera ens encanta!

Llavors, presentem la segona part de l’activitat. Un bol ple de flors de papers perquè l’infant les pugui enganxar per la làmina. Jo he posat celo de doble cara a la base de les flors perquè la Nora les pugui enganxar ella sola. També podeu oferir un bol més petit amb cola per sucar la base de la flor i poder-la enganxar bé però clar, fins que no s’asseca les flors se us poden moure per la làmina. Per ensenyar-li com enganxar les flors li he posat una groga d’exemple i llavors ha decidit fer una diadema de flors, fins que ha vist que no hi cabien més i llavors la resta les ha volgut escampar pel full.

“Mare, plouen flors”

Felic primavera creativa!

SEMILLA EN LA TIERRA

De vacances, tens la ment tant relaxada que ets capaç de prestar atenció a detalls que en el dia a dia són impossibles de captar. A vegades, de vacanes, hi ha vivències que t’arriben al fons i et remouen i el món s’atura per uns minuts.

De vacances, vaig escoltar a aquella noia que cantava amb una guitarra. És mare d’una noia amb autisme. Aquesta mare un dia va escoltar la cançó de “Semilla en la tierra” de Carlos Chaouen i li va recordar a la seva filla. Li va recordar la seva filla, la seva manternitat en soledat, la seva lluita personal. I haurieu de veure com cantava la cançó! L’expressió i l’emoció que hi posava en cada paraula. Em va arribar. I Molt. La pell de gallina. Suposo que Carlos no va escriure aquesta cançó pensant en aquesta experiència però penso que és una lletra on totes les persones ens podem sentir identificades. De com la vida és amor i pena, alegria i tristesa. De com som afortunades i, a vegades, tant lleugeres i miserables. Escoltava la cançó i entenia tant la seva soledat… La soledat que viuen moltes persones que tenen familiars amb autisme. Conec les mares, els pares, l’alumnat… Aquesta noia em va ensenyar que com a mestres no només hem d’educar, potser, simplement han de sentir com hi som allà. I potser així, els recordem que la vida és meravellosa.
Si voleu escoltar la cançó és la número 84 de la nostra llista col·laborativa de l’Spotify de “Les mares chimbarones”!

SEMILLA EN LA TIERRA
Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

SEMILLA EN LA TIERRA

Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

Els escrits de la Yaëlle: Culpable…d’estar embarassada del tercer!

Instruccions per seguir llegint…
Seu tranquil·lament i dibuixa’t un somriure a tu mateixa. Evita seguir llegint si estàs de mal humor o massa sensible. Si et sents identificada amb algun dels comentaris, no t’emprenyis ni et flagel·lis. És més que probable que l’embarassada en qüestió s’ho hagi agafat bé; diuen que tenim una hormona de la felicitat, i no crec pas que s’hagi emprenyat, almenys no és el meu cas. Ah…i el femení que utilitzo es refereix a “persona”, no us penseu que només m’han fet comentaris dones.
Només he considerat graciós explicar, en un sol text, tot els comentaris i reaccions que he viscut durant aquests primers mesos d’embaràs.
Des que em vaig quedar embarassada del tercer fill i ho he anat enunciant…he rebut respostes de tot tipus…Al principi no em va sobtar…però mica en mica he anat fent recopilació de les respostes i reaccions de la gent…i són dignes de sorpresa! A més moltes es repeteixen en força ocasions…és curiós!
La gran majoria de gent es mostra sorpresa. Sí, és veritat, el tant per cent de famílies amb tres fills, és força inferior als que en tenen dos. “Esteu bojos…o que valents…” també és una reacció força corrent. Però no és necessària una mica de bogeria per decidir-te a tenir fills, i per decidir coses a la vida en general? De fet parlant amb famílies nombroses, la majoria et diuen que el canvi i la feinada és molt superior de 1 a 2 que de 2 a 3…llavors, perquè quan anuncies el segon embaràs, ningú no et preveu?? Ningú et diu…no tindràs braços per agafar-los als dos a la vegada (o sí…però t’hi deixaràs l’esquena), quan un faci pit, just l’altre s’haurà fotut de morros i hauràs d’aixecar-te corrent; quan siguin més grans voldran la mateixa joguina, tot i tenir-ne 300 mes escampades; a la banyera es liarà un “cristu” d’aigua que ni t’explico…Perquè la gent no és tan considera i et preveu en el segon?
Llavors venen algunes reaccions més “sorprenents”…
-Algunes t’insulten (amb tot el carinyu eh!)…no saben si els estan prenent el pèl…o si va en serio això de que esperes el tercer…
-Però…és buscat??….perdonaaaaaaa? et pregunto jo a tu sobre la teva vida íntima o quantes vegades a la setmana fas un polvet?? I t’ho pregunta gent que ni tan sols sap com et dius de cognom ni han fet un cafè amb tu mai! Home…per fer aquestes preguntes, es necessita una mica d’intimitat no??? A més…si t’ho dic amb alegria, que estic embarassada, no seria igual això?
-Heu pensat…que haureu de canviar el cotxe? Doncs home gràcies per fer-m’hi pensar! Però si et dic que tinc un vehicle de més de 10 anys, i un de més de 20…pots arribar fàcilment a la conclusió que de totes maneres, en breu, hagués hagut de canviar de cotxe. De fet, ara que hi penso, potser el meu subconscient m’ha fet quedar embarassada del tercer per decidir-me d’una vegada a canviar-lo.
El tema del cotxe és un d’aquells fenòmens familiars curiosos…n’hi ha que amb el primer fill ja es canvien el cotxe per un “monovolumen” de 7 places…seguint aquesta línia, jo hauria de fer-me amb un autobús o un camió. Per favor…que tindré tres fills…no 200 caps de bestiar!
-Això del cotxe va lligat a la pasta (no als macarrons…sinó la pasta que paga factures i roba)… “jo pels diners no ho faig” em diuen. Us asseguro que si veiéssiu les meves comptes…no seria el que us faria decidir per un tercer fill, potser més aviat en vendríeu un dels que ja teniu! D’entrada, que la despesa important és amb el primer… per començar perquè estàs carregat de tonteries i et penses que necessites tot allò que t’ofereixen a les botigues de nadons, i segon perquè hi ha moltes coses que un cop comprades per al primer…et serveixen per al segon, el tercer, i els que vinguin… A més…tot depèn de l’estil de vida i les prioritats que tinguis…conec molta gent que amb un sol fill, gasta més del que jo gastaria amb 5! Marques de roba que s’utilitzen, si acceptes o no el que et donen amics, veïns i familiars, restaurants que freqüentes, tipus de vacances, escoles que pagues…
-Això només m’ho ha dit una persona…però em va fer molta gràcia. Per enunciar a la feina el meu tercer embaràs, amb un toc d’humor, vaig posar acompanyant els dolços la frase “On mengen dos, mengen tres…” I em va etzibar…això no és veritat eh…”on mengen dos, no mengen tres eh…que només tens dos tetes!!!”. Per sort els altres dos ja mengen espaguetis i bistecs…!
-“Família nombrosa…podràs tenir el carnet amb descomptes!” Uuuuuu…i això…quant representa al mes? Per les converses que he tingut amb altres mares de 3 o més fills (sí…no sóc l’única, n’hi ha més de la meva espècie), el carnet aquest, fa il·lusió quan te’l fas…però després et passes la vida traient-lo per preguntar si et fan descompte i guardant-lo sense haver obtingut cap benefici.
-Força gent fa aquesta insinuació…jo crec que amb un punt de mala baba…”i si són dos?”… “ segur que no són dos?”…ja és mala llet eh! Sembla que et diguin…Si has estat valenta per decidit tenir el tercer…doncs ara que en siguin dos de cop…”pa joder! Toma ya!”.
-T’insinuen també que això és perquè els altres dos són “molt bons”…(dedueixo que ser “bons” vol dir…menjar bé, dormir bé, no fer masses rebequeries…). A veure…sóc incapaç de definir els meus fills com a bons o dolents, però sí que puc dir que, per exemple…dormir, el que se’n diu dormir tota la nit…no ho he fet des que va néixer el primer (fa 5 anys i mig), fins fa uns pocs mesos, i encara no ho faig totes les nits, moltes es desperten i venen a buscar-nos. Per tant…aquesta teoria tampoc serviria. O…”estàs feta per parir”….aixxxx…si això fos veritat! Només diré, que volent parts naturals, he acabat amb dues cesàries…per tant no seria el cas. Tinc amigues, afortunades elles, que es pot dir que han parit amb la mateixa dificultat amb que et tires un pet. Segons aquesta teoria “aplastant”…haurien de tenir 15 fills, no?. O “L’embaràs és el teu estat natural…” jajajajaj…sobretot amb els meus primers trimestres…on em gasto més amb “Cariban” que en gasolina! (per les inexpertes, el Cariban és el medicament per marejos i vòmits durant l’embaràs).
-Algunes, segurament les que algun dia es van plantejar tenir-ne tres però al final, per les circumstàncies que siguin, no ho han fet, es justifiquen…no passa res, tothom tranquil! No estic fent campanya perquè tothom es decideixi a tenir tres fills! De veritat! Només he decidit tenir-ne 3 jo…no cal que tothom els tingui! Cadascú que tingui els que pugui, vulgui o consideri oportú.
-N’hi ha que, sense dir massa cosa, reaccionen igual que si els haguessis dit… “tindré un tercer fill, i TU PAGARÀS LES FACTURES I LA MANUTENCIÓ FINS QUE VAGI A LA UNIVERSITAT!”. Ulls com taronges, mans a la boca, cara d’espant…intriga…què els deu passar pel cap??
-“Però…ara ja et plantes no??” I sinó, que passa? Em fareu tancar?
-És curiós perquè si tens dos fills del mateix sexe, està molt més acceptat “anar a buscar el nen/la nena”. Total…si ja tens la parelleta…perquè vols un de “repe”? No??? Com si es tractés de cromos. Vull un tercer fill…m’és igual el sexe…m’és igual si és nen o nena, m’és igual si vol el cabell llarg o curt…
I per suposat també n’hi ha alguna, per sort, que reacciona emocionant-se, amb il·lusió…dient “ostres que bé”, “que guai”, “quina il·lusió”…tocant-te la panxa, i preguntant-te i cuidant-te…com si fos el primer!!!! Perquè sí, estimades persones veïnes, conegudes i desconegudes, amigues i familiars…el tercer, fa tanta o més il·lusió que el primer. Potser no tenim tant de temps per demostrar-ho amb fotos, comentaris al Facebook o mimant-nos tant com voldríem o ens mereixeríem, però la il·lusió, les ganes, la preocupació perquè tot surti bé, és fins i tot més que amb el primer. O els que heu tingut el segon fill, no us ha passat? Jo almenys pensava amb el segon…vols dir que l’estimaré tant com al primer? No pot ser…és impossible, pobreta, l’estimaré…però tant no és possible. I sí…i tant que és possible! Doncs a la tercera…i segur que a la quarta i la cinquena…també. L’amor no es divideix, es multiplica.
Reflexionant sobre el tema i parlant amb amigues…de fet una mica això de qüestionar o sorprendre’s, també es fa amb les famílies que decideixen no tenir fills, o els tenen més tard del que el “jurat popular” considera, o només en volen tenir un. És com si hi hagués estipulada una normativa referent a la família…i sempre que et surtis d’aquí, ja l’has espifiat… primer, tenir parella, casar-te (amb més o menys pompa), tenir un primer fill, sense esperar més temps del que la veïna de quart consideri adequat i tenir el segon (si pot ser del sexe oposat al que ja tens…millor que millor). I aquí plantar-te. Doncs ho sento senyores i senyors…n’hi ha que hem vingut al món a tocar els nassos…i a ser feliços a la nostra manera, encara que sorprengui.
No hi ha un motiu concret, no cal que ens justifiquem, no és perquè ens surtin els diners per les orelles ni perquè tinguem problemes mentals ni som de cap secta.
Per tant…si…em declaro culpable…
Culpable de tenir dos fills, un nen i una nena, de 5 i 4 anys, i que es porten menys de dos anys entre ells!
Culpable d’estar embarassada del tercer i d’haver-lo desitjat!
Culpable de sentir-me il·lusionada per l’embaràs!
I culpable de trencar els esquemes de molta gent!

Consells per la propera vegada que t’anunciïn un tercer embaràs…
Somriu, felicita i si vols allargar la conversa, pregunta com està la mare. Si et sorprèn en excés…retira’t discretament amb qualsevol excusa.
IMG_20170322_180241

LA CURA, ON LA VIDA COMENÇA I CONTINUA

Escric ràpid, sense pensar gaire, ja que no sé fer-ho d’una altra manera. Feliç d’aquesta col·laboració amb la Nena Chimbarona. Just ahir parlàvem amb la Carol d’altres idees que tenia al cap i ara sense més, començo per aquí.

Desitjo que us agradi.

Parlar de cura quan porto dos mesos i mig treballant molt més del que desitjaria i sense temps per mi ja que quasi tot el que tinc el dedico a gaudir-lo amb el Marcel, pot semblar contradictori, però crec que són aquelles paradoxes que et fan pensar i posar una mica de consciència en les coses importants de la vida (sense flagel·lar-nos per totes les vegades que no aconseguim ser coherents amb nosaltres mateixes).

Tot això ho pensava mentre mirava el Marcel, dormit al llit. Avui he treballat el matí a fora i a la tarda he treballat a casa, mentre primer el pare i després una tieta del Marcel jugaven amb ell. Em refereixo a treball productiu remunerat, perquè com sabreu, hi ha molts tipus de treball i el més important per a la vida no és precisament el remunerat i productiu però vaia, que avui em tocava currar. La veritat és que ha estat molt fàcil (i no sempre ho és això de treballar des de casa). Jo estava en plan operatiu i a estones amb ell i moltes d’altres, concentrada amb la feina. Quan per fi he acabat ho hem celebrat, hem fet plegades un “bravooo” que m’ha sentat molt bé. Això m’ha fet pensar en com ens costa fer aquestes coses a les persones adultes, i que bonic i que bé senta tenir una criatura a propet.

Ja era el vespre i el Marcel ja havia sopat. Quedava poquet per anar a dormir i el Marcel ha decidit jugar una mica amb la farina i així ho hem fet, joc tranquil per baixar una mica el ritme. Crec que explico tot això per recordar-nos que quan estem tranquil·les i en calma tot és molt més fàcil. I avui m’hi he sentit. Un altre dia m’hagués pogut agobiar per no haver tingut temps per ell però avui he tingut la sort de saber gaudir l’estona que tenia. Així que després d’un pipi, s’ha posat el pijama, rentat les dents i cap al llit. I ha estat allà on ve el principi d’aquesta història.

Per relaxar-lo una mica, ja que estava força excitat, hem fet el passeig d’animalets pel seu cos, i amb això m’adono de la importància del contacte físic i els massatgets amb els nens. Em refereixo als nens especialment, o a aquells infants que han estat socialitzats com a nens, ja que precisament és a ells a qui els models hegemònics de gènere els neguen aquesta part tan essencial de la vida juntament amb la cura i el reconeixement de les pròpies emocions i la de les altres. I aquí ve el segon petit gran moment de la nit, quan estant al llit em pregunta ‘mama com estàs?’ i li dic que estic molt bé, i li pregunto ‘i tu com estàs?’ i em diu també que molt bé, i jo li explico el perquè avui em sento tan bé. I ja per acabar amb aquests petits grans moments, recordo aquell petó i aquella abraçada que m’ha regalat en el moment d’anar cap al llit mentre el duia en braços. Són aquells petits grans gestos que els surten del cor i que ens recorden que són pura emoció. I que quan són capaços de fer el que senten o volen en cada moment són autèntics, i com és d’important no fer-los víctimes d’aquest sistema que posa el propi desig al servei dels altres. Em refereixo a aquells moments en que els demanem que facin petons quan elles no volen i com això ens pot fer sentir defraudades, perquè a nosaltres si que ens agradaria molt que els fessin. I com de bonic és reconèixer el que ens passa i cercar estratègies per anar-ho gestionant.

IMG-20170113-WA0011El tema de la cura fa uns dies que el tinc al cap i va començar aquesta setmana quan el Marcel, una nit que no podia dormir i que estava una mica malaltó va demanar anar una estona al sofà i així ho vam fer. Estant allà recordo aquesta conversa amb veu baixa a les 4 de la nit:

  • ‘Marcel, quan estiguis una mica millor m’avises i anem al llit perquè tinc una mica de fred’. ‘
  • Mama, jo et porto una manteta perquè no tinguis fred’.

I així que el marrec de dos anys i mig s’aixeca i va cap a la capsa on tenim les mantes, jo faig intent d’aixecar-me i em diu ‘no mama, tu seu, jo te la porto’. Jo en aquell moment vaig sentir que tenia l’energia necessària per passar la nit en blanc si feia falta, mentre el mirava intentant agafar la capsa que pesava quasi més que ell i com portava la manta amb un gran esforç i com al asseure’s em va dir ‘mama jo també em vull tapar que també tinc fred’. Són moments màgics.

Segur que totes les mares i tots els pares en deveu tenir infinits, aquells en que se’t cau la baba. I el que més valor té per mi és el de la cura, la tendresa i la sensibilitat que desprèn, tot i que també se que més enllà de cuidar-me hi havia un interès de quedar- se al sofà i així no anar al llit. Però és com quan a la banyera fa uns dies em tirava aigua a l’esquena i m’ajudava a treure’m el sabó. Són situacions de cura quotidianes a les que si els habituem, alhora que els hi donem valor, les fem seves, els fem responsables de cuidar, alhora que també gaudeixen de la cura del dia a dia.

I com he dit la cura és importantíssima perquè és el centre de la vida, sense la cura la vida mor, començant pels nostres infants més petits. I això segur que ho sabeu molt les mares i pares o aquelles persones que heu acompanyat a créixer alguna criatura. I sabem com ens socialitzen de maneres diferent a homes i dones (perdoneu la deformació professional i que sovint me’n vagi a la teoria, però cal fer un petit parèntesi per reconèixer com el model és dicotòmic i com la realitat és molt més diversa i hi ha moltes maneres de ser més enllà d’homes i dones, nens i nenes i és important reconèixer-les, ja que allò que no s’anomena no existeix, però d’això en parlaré en un altre post). En resum, o la magnitud de la tragèdia: com als nens se’ls nega això tan bàsic per a la vida: el tenir-ne cura

IMG-20170205-WA0004I tot això ho escric mentre recordo com aquest cap de setmana hi ha hagut dues denúncies per atacs homòfobs. Dues denúncies, però segurament de violència homòfoba n’hi ha cada dia, a cada cantonada, ja que la violència masclista està per tot arreu. Perquè aquest sistema és violent. I nega a cadascú la llibertat de viure la seva vida i ser i estimar com vulgui. I pressuposa una heterosexualitat obligatòria i nega als nens qualsevol rastre d’allò que ha estat tradicionalment vinculat a les dones, entre les quals trobem la cura, les emocions i les mostres d’afecte i d’amor. I els educa en el model del guerrer, l’antagonista del cuidador, sense rastre d’empatia. Per a que els nostres fills puguin ser com vulguin cal que en parlem i fer visibles totes les situacions quotidianes de violència, així com aquelles situacions i mostres de bones pràctiques com les que anomenava. M’encanta la frase de Marina Subirats, quan diu que no som culpables del que hem heredat però sí responsables del que deixarem’. I en aquest sentit les mares i pares que tenim nens tenim un gran repte. Sense caure en victimitzacions ni en culpabilitzar-nos si no ens en sortim.

Per a persones més grans, i per parlar sobre el consentiment us recomano molt aquest vídeo que fa una analogía sobre el consentiment i una tassa de te: https://www.youtube.com/watch?v=FSleY0yTrM4 i per a persones més petites, recordo el llibre de ‘Ni un besito a la fuerza’ o ‘La Marta diu prou’ que ens poden acompanyar a parlar sobre el consentiment i el dret al propi cos.

Anna Carreras Port

Sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació.

Membre de Coeducacció

 

COACHING CULINARI EN FAMÍLIA

Hola famílies, us ve de gust una mica de coaching culinari? Segur que després de llegir aquest post, us animeu a cuinar amb els vostres infants!

Moltes persones ens comenten que no s’ho passen bé cuinant en família. Diuen que la cuina acaba sent un caos i fins i tot, hi ha famílies que no deixen que els seus infants entrin a la cuina! Això últim ens sorprèn molt! A la cuina si ens organitzem bé i planifiquem com dur a terme la recepta, pot arribar a ser una experiència divertida i positiva. És com un laboratori d’experiments on desenvolupar projectes que després, et pots menjar. A més, és un plaer sensorial pels infants. Està plena d’estris estranys i curiosos electrodomèstics que converteixen els aliments en el que tu vulguis: les fruites en un batut, unes ametlles en trossos petits o en pols, etc. Està plena de paraules estranyes i noves: tamisar, reservar, a punt de neu, nou moscada… i plena de colors, olors, textures, temperatures, accions i processos… De veritat que la cuina sempre pot ser una activitat súper interessant, entretinguda i saludable!

El que si està clar és que per fer aquest tipus d’activitats amb infants ens cal una mica d’organització i planificació. A continuació, us donem uns quants consells que us poden servir.

  1. La preparació prèvia és molt important per assegurar l’èxit.

Primer de tot, cal triar i pensar bé que voleu cuinar. Al principi, trieu coses fàcils i ràpides on els infants puguin participar força. Només quan ja s’han passat moltes estones a la cuina tenen més capacitat per esperar i estar concentrats estones més llargues. Si podeu, feu la tria de la recepta de manera conjunta, sempre es pot escollir amb la seva companyia. Si heu de fer un postre, trieu 3 possibles receptes i escolliu una. Si per exemple, la única opció és “pastís de pastanaga” doncs li podríeu presentar tres pastissos diferents i triar-ne un també. Potser en comptes d’un postre cal fer una amanida. En aquest cas, trieu quins ingredients poseu de tots els que es poden posar en una amanida. Una altra opció és partir d’una recepta base (per exemple la recepta de pa de pessic amb la mesura del iogurt) i deixar que escullin els “extres” (El podem fer amb poma, cacao, nous…).

Abans de començar a cuinar, us aconsellem que prepareu bé tots els ingredients i estris o aparells que necessitareu, així evitareu trencar amb la concentració i dinàmica de l’activitat. De tota manera, a mesura que es fan més grans, fins i tot el fet de buscar la farina al seu lloc, o treure el que necessitem de la nevera, pot ser part de la recepta. No cal que els ingredients estiguin pesats, tallats i pelats, ja que, depenent l’edat ho podreu fer amb la seva ajuda, si més no, es pot fer davant seu perquè ho vegin. I si tenen un davantal a la seva mida…millor que millor!

Després cal explicar què cuinarem. També se’ls hi pot explicar que per preparar la recepta que heu escollit cal anar pas per pas. És com un joc on has d’anar seguint unes instruccions i unes proves perquè la recepta quedi bé. Per altra banda, si el que prepareu és més senzill com per exemple una amanida, podeu anar preparant i triant els ingredients segons els vingui més de gust. Tenim la idea al cap de posar-nos a cuinar amb els infants quan fem alguna cosa especial (per exemple, un pastís) però també us poden ajudar a preparar el sopar. El simple fet de poder preparar-se el berenar o l’esmorzar ja els encanta. Sucar el pa amb tomàquet? Fer el suc de taronja? Servir-se la llet? Tallar trossos de fruita? Us asseguro que ho poden fer amb força autonomia molt abans dels 3 anys.

Establiu les normes que creieu convenients per tal que la higiene i la seguretat siguin les més adients i expliqueu-les al principi de tot (si cal li recordeu durant l’elaboració, clar). Nosaltres a casa també tenim les nostres normes: amb els ganivets s’ha de tallar amb l’adult al costat, igual que quan utilitzem els fogons. Una altra norma és que si no rentem les mans, no podem començar l’activitat i que després cal ajudar a la mare a recollir (aquesta última és la que més costa perquè ja estan cansats, però encara que sigui poca cosa sempre cal animar-los a recollir una mica). Un altre requisit alhora de fer l’activitat, és que el menjar no es pot llençar a terra (vam tenir una època que quan alguna cosa ja no la necessitàvem doncs ale! sortia volant). La última norma és que hi ha instruccions que no es poden canviar perquè si no, la recepta no surt bé. Passa sovint que els infants veuen la recepta com un joc i, per exemple, si no cal posar més farina volen posar més perquè els hi encanta. Llavors sembla que els haguem de tallar el rotllo, no? Doncs no cal, podem explicar que això en la recepta mateix no es pot fer però li podem oferir un bol i una cullera perquè puguin experimentar.

  1. Mentre cuinem: autonomia i acompanyament, experimentació i creativitat.

Hem pensat en resumir amb aquestes paraules el què passa mentre cuinem amb els nostres infants. Ens hem d’assegurar que puguin fer el màxim de coses amb la màxima autonomia possible i nosaltres els acompanyarem en tots aquests moments i situacions que es donin. Explicant els passos que necessitem fer, donant el suport suficient perquè puguin fer les coses sols, oferint espais perquè experimentin, etc.

Autonomia i acompanyament de l’adult:

Com hem dit anteriorment, hauríem de facilitar la seva participació a la cuina. És a dir, haurien de ser el més autònoms possibles. És tan fàcil com adaptar algun prestatge o calaix baix per posar-hi els seus gots, plats petits, tovallons, una ampolleta o gerreta d’aigua…així poden ajudar a parar la taula o preparar-se el seu berenar molt més còmodament. I fins i tot alguna cosa per picar…però…”si posem coses per menjar al seu abast…picaran tot el dia!!” (Deveu estar pensant) Doncs no! Al principi els fa molta gràcia i ataquen el seu petit rebost cada 15 minuts, però després hi van quan realment en tenen necessitat. La clau està també en posar-hi aliments que no et sàpiga greu que mengin sovint…en comptes de galetes ensucrades podeu posar-hi fruits secs o panses…en comptes de xocolata podeu oferir fruita fresca… Els fem massa dependents, hi ha infants que ja saben vestir-se sols, i que encara es veuen obligats a demanar un got d’aigua quan tenen set, perquè no la tenen a l’abast o no se’ls deixa que se la serveixin. No té massa lògica, oi?

En el dia a dia…deixar que col·laborin a la cuina, no és massa difícil i els ajudarem a ser molt habilidosos pel que fa a la motricitat fina i domini d’accions senzilles amb les seves manetes: tallar alguna verdura per la sopa o l’amanida, pelar amb el pelador els carbassons, trencar els ous amb molta cura, posar ametlles a la balança, posar cullerades de coco ratllat, acostar-te els ingredients, tallar o pelar, remenar…etc. Pensem que és important que els deixeu participar i ser protagonistes de qualsevol acció que puguin fer, per petita que sigui. I amb la nostra supervisió, podran passar la batedora a la crema de verdura, batre els ous per la truita, parar la taula… Son moments que comparteixes de qualitat i on es pot conversar tranquil·lament. A més l’espera pel sopar…se’ls fa més curta!

Es clar que cal tenir present la seguretat. Però això, en funció de l’edat i la pràctica, ho anirem valorant. Per tallar, per exemple, començarem amb ganivets de punta rodona que no tallin gaire, tallant coses toves. Alhora de pelar, es pot utilitzar un pelador. Els estris perillosos com la batedora, el forn i els fogons cal utilitzar-los sempre amb l’adult al costat. Però que la seguretat no us serveixi d’excusa per no deixar-los participar.

Mentre elaboreu el plat, expliqueu tot, qualsevol detall de la recepta. Els hi encanta aprendre qualsevol cosa relacionada amb allò que els resulta curiós (per a què serveix la balança i els diferents estris, perquè és important escalfar el forn, etc…). El vocabulari que aprenen d’aliments es impressionant. Per exemple, us poden ajudar a enfarinar els peixos i d’aquí conèixer els tipus de peixos i les seves diferències: lluç, sardines, verat, etc. Si necessiteu utilitzar els fruits secs podeu treure tots els que teniu i deixar que tastin i coneguin: les nous, avellanes, ametlles, anacards, nous de macadàmia… (Segur que diuen: – De macadàmia? Si, filla meva. – I els cacauets també? Doncs no, els cacauets són una llegum, ho sabies? –I què és una llegum? Doncs les mongetes, els cigrons, les llenties són llegums. –I per què?…) Aprofiteu per xerrar i passar una bona estona connectats! I tot això té molt a veure amb la seva autonomia, amb conèixer els aliments i saber que mengen. En adquirir uns hàbits saludables i una riquesa de vocabulari que els permetrà tenir converses molt més complexes i enriquidores. A més, d’augmentar molt la seva coneixença del medi que els rodeja.

Experimentació i creativitat:

Un altre aspecte important (importantíssim!) és l’oportunitat d’experimentació que ens dona la cuina. En aquestes edats, els infants experimenten i aprenen a través dels sentits. Deixeu-los tocar, olorar, llepar i tastar…que un nen de 4 anys detecti la canyella en una recepta només olorant el plat…no es fruit de la casualitat. Tot és experiència i aprenentatge. Si per qüestions d’higiene no ho pot fer amb el menjar de la recepta, reserveu una petita porció en un altre plat.

Els hi podeu permetre que facin les seves farinetes i que provin de barrejar els ingredients i anar tastant els seus experiments. Us encantarà observar com es concentren i a més, és una manera que estiguin entretinguts mentre feu els passos menys agraïts de la recepta.

Cuinar és una manera d’estimar els aliments. Quants infants no mengen amanida però si que van menjant pastanaga, tomàquet, cogombre…a mida que la van elaborant. Intenteu cuinar alguna cosa que no els entusiasmi gaire i veureu com algunes vegades, dona bons resultats!

Es pot completar el fet de cuinar amb alguna activitat divertida. D’idees n’hi ha tantes com persones dins de casa. Per exemple, a nosaltres ens agrada molt preparar un àpat com si fóssim un restaurant. Normalment ho fem “sorpresa” per l’altre meitat de la família. Primer, pensem el que menjarem (pot ser una cosa ben senzilla), ho cuinem, parem la taula amb algun detall bonic (una espelma, una flor…) i un cop asseguts els “comensals” servim el menjar com uns bons cambrers. Expliquem què és cada cosa i, a vegades, fins i tot li posem nom al restaurant. Potser podríeu fer cadascú una pizza i posar-hi els ingredients que cadascú vulgui, o dibuixar en la pizza una cara, un cotxe, l’univers… Potser podríeu tallar els ingredients d’una amanida amb diferents formes geomètriques. Potser podríem fer una macedònia intentant no repetir cap color.

Imaginació al poder!

Compartiu i tasteu amb la seva companyia el producte final. Porteu unes porcions a l’escola, a casa dels avis, amb els convidats…els hi encanta compartir (encara que no ho sembli a vegades) i sentir que té un valor el que han elaborat.

Penseu que cuinar és una activitat que cal fer-la i per sort, molt sovint! La seva complicitat sempre farà que sigui una tasca molt més senzilla i divertida.

Esperem que aquestes línies us hagin animat a fer més activitats sobre els fogons i us animem a que ens seguiu perquè encara us hem de compartir moltes idees i receptes més!

Yaëlle i Carol

 

 

6 MESOS I COM COMPENSA…

Avui la petita chimbarona fa 6 mesos. I ja li tocava algun escrit. A vegades penso amb culpabilitat que li he escrit poc però la veritat, ja no tinc tant temps com abans i a vegades el cansament i el ritme diari fa que la inspiració no arribi en forma d’escrit. Després em trec la culpa de sobre. Faig el que puc i l’amor no només té una manera d’expressar-se.

Lia,

Miro tot aquest temps passat i sento que m’ha passat volant. Com si fos ahir que em posava de part i començava a donar voltes per Palamós esperant que les contraccions fossin més intenses. L’alegria de veure’t per primer cop, com aquella foto que miro de tant en tant, quan vam connectar mirades per primera vegada. Allà vaig sa ser com un amor a primera vista. Allà, en aquell moment, vaig saber que ja t’estimava de fa molt temps.

thumb_IMG_1408_1024_Fotor

Tenia tants dubtes de com em sentiria sent mare per segon cop… Com podria ser que tot l’amor que ens va despertar la Nora es tornés a repetir. I així ha sigut. Poc a poc t’has fet el teu lloc dins de casa omplint-la de tendresa i alegria. Poc a poc, ens has cautivat amb la teva paciència i dolçor fins tornar-nos bojos d’amor. Ets la Lia, la dormilona de la casa, la que té pessigolles a l’esquena, la que gaudiex menjant a taula amb nosaltres i tot ho tasta.

La Lia, que sap mirar amb amor tot el que la rodeja. La que sent una admiració absoluta per la seva germana. La que ens desperta fent sorolls estranyíssims a la matinada i la que plora al cotxe fins que m’està a punt de petar la vena.

Ets la Lia, la petita, la més tendra, la que ens recorda que la màgia continua existint i l’amor no té límits quan ens pensàvem que si.

És preciós ser mare per segon cop i és genial haver-me tornat a enamorar. Però crec que el més bonic de tota aquesta experiència és veure com les meves dues filles s’estimen. Quan es miren i s’abracen. Llavors m’invaeix una pau absoluta i m’arrenquen un somriure.

I tot aquest amor compensa la dedicació, l’esgotament, el poc dormir… Em compensa de veritat perquè gaudeixo veient com creixes i com aprens cada dia. Em compensa perquè t’estimo moltíssim i sóc incapaç de reflexar-ho per escrit.

Moltes felicitats Lia!

 

 

8 de MARÇ

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. I si aneu al final del text entendreu el que vull dir.
Avui és el nostre dia, encara que hauria de ser-ho cada dia. El dia d’avui ens recorda que cada dona que pateix, que és assassinada per la seva parella, cada dona que no és lliure de viure com ella desitja, cada dona que és refugiada o esclava (de la vida, del capitalisme més ferotge, de la seva cultura mediocre…). Cada una d’aquestes dones és una petita lluita que tinc pendent.  Perquè només totes unides podrem amb tot.

I la maternitat m’ha tornat a recordar com és de bonica la dolçor de la tribu, del compartir, de l’estimar. En el fons, del poder que se sent quant totes estem unides, recolzant-nos i sense jutjar. Només mitjançant aquesta unió i aquest amor canviem mentalitats i obrim la   nostra ment, ens treiem la pressió de sobre (de ser perfectes, de necessitar agradar la resta…).

Ai dona, si sapiguessis el poder que tenim! I em preocupen els homes, no tots però si uns quants. Aquells que insulten, abusen i maten. Però també em preocupen les dones. Aquelles que no s’alcen, lluiten, s’ (auto)defensen. Tinc dues filles meravelloses i tinc molta feina per endavant però no molta més feina de la que tenen les mares (i els pares!) dels seus amics (en masculí).

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. Estima els infants. Ajuda’ls a créixer forts i fortes. Que s’agradin i admirin i que no es deixin trepitjar. Recolza la seva identitat de gènere. Educa en la igualtat. Que hi hagi tant d’amor dins dels seus cors que sigui impossible que puguin ferir o agredir (a ningú!). Recolza’ls quan vulguin fer allò que els hi agrada. No utilitzis l’odi quan t’emprenyis amb ells, ni els anulis, ni els ridiculitzis… Pensa que avui ets tu però potser un dia li farà algú altre i ho acceptaran com una cosa normal.
Educa mitjançant l’amor, amb sentit comú i amb els límits que necessita la vida.

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món.

I avui poso aquesta foto, feta avui, d’aquesta petita dona poderosa, que cada dia em recorda com és de poderosa la infantesa.

IMG_3161_Fotor

 

Contes escatològics

Avui us vull proposar tres contes que ens encanta explicar a casa, a qualsevol moment del dia. Estem en una etapa escatològica total, a vegades tinc la sensació que ens passem el dia parlant de pets i caques. La Chimbarona gran està en en procès de deixar els bolquers, això si, va a dies i quan ella vol. Estem en aquell moment en què everybody pregunta “com és que la Nora que és tant gran encara va amb bolquers?”. Meeeec! Pasapalabra! L’autonomia no té res a veure amb la maduració del “esfínter control”, a més, ara que ho penso…a vostè que li importa senyora??

La Chimbarona petita ha après a fer pedorretes amb la boca així que, com veieu, en parlem molt de pets i caques.  Doncs si vols caques, dues tasses (uf! quin mal gust no?). També expliquem contes!

Un dels contes que més ens agrada (parlo en plural perquè a mi també m’agrada, el trobo divertit i molt respectuós amb el moment) és el d’aquest ratolí tafaner que només fa que mirar que tenen els altres animalons dins del bolquer. La sorpresa vindrà quan tots els amiguets també voldran saber que porta ell dins el bolquer! I quina gran sorpresa ens portarem! A més, és un llibre amb solapes molt divertides

el-ratoli-tafaner

Un altre conte que ens fa riure molt (em sembla que és un dels clàssics i més populars dels de la secció “caques”) és “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap”. D’aquest sóc fan perquè m’encanta explicar-lo, m’encanten les il·lustracions i trobo que el final és molt graciós. A més, alhora de descriure els cagallons, tenen una semblança amb el llibre anterior que els fa com cosins-germans. El que més gràcia li fa a la Nora quan l’explico és fer una mica de musiqueta i sons estranys amb la boca per descriure cada caqueta.

la-talpeta-que-volia-saber-qui-li-havia-fet-allo-en-el-cap

I aquest últim conte que us proposo, el vam trobar una tarda a la biblioteca i ens va fer riure molt. Va ser un dels contes que va inaugurar aquesta etapa de pipis i caques (i pets). Va ser quan em vaig adonar que necessitem parlar del tema i que la Nora es peta el cul de riure quan expliquem contes d’aquesta temàtica. Es diu “El secret de la girafa”. Ja en vam parlar d’aquest i algun altre mes el dia 16 del nostre Calendari d’Advent. Tracta d’una girafa que està preocupada perquè troba que tots els animals de la selva fan algun soroll característic, en canvi, les girafes no en feiem cap. Parla amb el seu pare de la seva preocupació fins que, per fi, li explica el gran secret. I és un secret ben divertit i que convida a acabar el conte amb un gran somriure.

el-secret-de-les-girafes

Espero que per les que estigueu passant la mateixa etapa que nosaltres us serveixin aquestes propostes i us acompanyin en aquest procés de deixar (o no) els bolquers.

Caca-pedo-culo-pis ben gran!

 

Despullada

15fdbc36a1f1a99a722d1ca6252dcebc-1000x683x1

 

Avui m’he topat amb la meva imatge al mirall, però m’he mirat com ens hauríem de mirar totes. Amb amor.

Em reconec, tot i que he canviat.

M’he posat aquesta cançó, m’agrada. Penso que podria ser una cançó que em m’hauria de cantar a mi mateixa. Em refereixo a la cançó de Angus i Julia Stone “For you”.

Veig com la maternitat ha canviat el meu cos, la meva cara, la meva pell. Una etapa en què anar depilada és tot un repte, sense importància, per mi.

Ja és hora que ens estimem com som. Cada kg de més, cada variu, cada arruga és fruit del nostre esforç i cansament però també és fruit del nostre amor, de la nostra capacitat de donar, de la nostra fortalesa.

I després del segon part, el teu cos no és el mateix però no ho pot ser, perquè jo tampoc sóc la noia d’abans, sóc mare i el meu cos m’ho recorda. I no em fa mal, m’arrenca un somriure.

Nora i Lia,

cada variu em recorda que sou sang de la meva sang, que heu sortit del més profund del meu cos, i que us ha bategat el cor, juntament amb el meu. Molt a prop, un dia una de vosaltres va estar dins meu, a dins meu!. Què fort i que màgic alhora. Llàstima que a vegades se’ns oblidi.

Les estries són com els camins que ens portaran a viure moltes coses plegades, i separades. A vegades em caldrà girar a la dreta i a vosaltres a l’esquerra. I quan us allunyeu de mi, no hi seré tant a prop si teniu una pujada esgotadora i potser no veuré sempre com baixeu la baixada rient a crits i fent la croqueta. Cada estria nova, és aquell recorregut de vida que sempre farà que us recordi.

Les arrugues les necessito i a cadascuna li atorgaré un record. La dels llavis per cada petó que ens donem i les dels ulls per cada dia que us pugui veure créixer. La de la galta, és pel pare, company chimbaron.

Els pits són el més valuós signe de maternitat que em quedarà, més caiguts que abans però més poderosos. Saber que us ha alimentat (i que encara alimenta) fins fer-vos grans, valentes i sanes. I la llet havia de ser blanca com les canes. Les poques que tinc em recorden que tot a la vida ens arrenca un esforç. Però com tot esforç té la seva recompensa. La meva vida, la que tinc. La que he pogut triar i la que vull.

I aquest cos que es fa gran, que m’acompanyi molts anys i que em segueixi mostrant la gran bvellesa que és fer-se gran.