JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

Anuncis

3 pensaments sobre “JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

  1. Tens raó, estimar és una revolució, Hi ha la revolució armada, la legal, la veïnal i……totes van dirigides a lluitar per la injustícia, buscant el respecte als drets humans, cada revolució al seu nivell. N’hi ha però com la armada, en la que el fí no justifica els mitjans, la violència no serà mai una bona eina.

    M'agrada

  2. La Revolució de la maternitat, em sembla un bon camí… Una noia que es va fer dona, i una dona que es va fer una gran mare,… afortunada d’haver-te pogut conèixer en aquell tram del camí… tot es transforma i la violència amb estima continuo pensant que també!!.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s