ACTIVITATS CREATIVES PER ACOMPANYAR CONTES LUNÀTICS.

luna.jpg

Ai la lluna,

qui no se sent impressionada en una nit de lluna plena?

Nosaltres tenim la gran sort de veure-la molt sovint des del nostre menjador. Veiem com surt per darrera la muntanya i com va pujant cap a munt. Si fa una lluna d’aquelles espatarrants, l’àvia baixa a veure-la amb nosaltres. De fet, fa poc va ser el seu aniversari i li vam regalar un telescopi, ara només falta saber com funciona. Segur que ella i tota la família el gaudirem molt.

Segur que a casa teniu algun conte que parli de la lluna,oi? doncs ja els podeu preparar perquè he triat aquesta temàtica per encetar aquest projecte de “Vivim els contes“. El trobareu dins del menú, a l’apartat de “Criança creativa”.

portadaAquí us presento la portada d’un dels contes que hem viscut a casa. És un llibre molt conegut i treballat a les escoles. Tracta d’un grup d’animals que vol conèixer quin gust fa la lluna i només ajudant-se els uns amb els altres ho aconseguiran. Al final serà el ratolí, l’animal més petitó qui aconseguirà mossegar un trosset de lluna. Però quin gust fa? Doncs això només ho sabrà cada infant que gaudeixi d’aquest conte.

Tot i que va ser un dels contes que més ens van agradar perquè va ser dels primers que vaig comprar, en Marcel (un amic de la Nora) va saber trobar un petit detall que a moltes persones ens va passar per alt. Em sembla que al Marcel li va semblar que alguna cosa li passava a la lluna quan el ratolí per fi aconsegueix fer-li una queixalada. “La lluna està trista perquè l’han mossegat!“-deia.  I és que la lluna al principi de la història juga a pujar més a munt i més a munt perquè així els animals no arribin a tastar-la però arriba un moment que els animals ja estan una mica cansats d’anar pujant, fins que nyam! El ratolí aconsegueix una mossegadeta de lluna i la lluna perd el seu somriure. Arrel d’aquesta observació tant encertada, vaig pensar que és un conte ideal per parlar amb els nostres infants sobre les mossegades, sobre fer mal als altres, sobre els sentiments de la lluna quan el ratolí li fa la mossega. Potser l’autor ho va fer a propòsit? No ho sabrem però és una gran eina per parlar-ne i treballar-ho. Marcel, moltes gràcies per ensenyar-nos el a vegades és invisible als ulls dels adults.

portada2Hi ha un altre conte que només està en castellà on els animals veuen que la lluna està trista i també s’ajuden pujant un a sobre de l’altre fins arribar a la lluna, fer-hi un petó i fer-la somriure. Aquesta història m’agrada molt i és un conte breu i més directe. Penso que per edats inferios al que us explicava abans.

També surten diferents animals i el conte és de paper més gruixut, amb pàgines de diferents mides perquè vagin apareixent per sorpresa els animals que van pujant al llom.

 

Aquests dies que hem parlat tant de la lluna, hem explicat el conteportada3 d’en Max diu Bona nit. Aquest gatet que té el cor robat a la Nora no pot adormir-se perquè quan ha anat a dir-li bona nit a la lluna, no l’ha trobat al cel. Així que farà el possible fins poder-la veure i dir-li bona nit. Només així aconseguirà dormir-se plàcidament.

Hi ha moltíssims contes que parlen de la lluna. Són contes ideals per explicar a les nits (o qualsevol moment del dia). La lluna és tant abstracta com real, suposo que per això és tant màgica. Només cal posar a pinterest per exemple “contes sobre la lluna” perquè surtin una pila per triar. Si cliqueu a la imatge del següent conte “On és la lluna?” trobareu una proposta didàctica que vaig trobar per la xarxa.

portada4A continuació us proposo algunes activitats per a treballar la lluna amb els vostres infants. Són idees que jo he fet amb la Nora (3 anys), però aquestes propostes us poden inspirar altres o podeu agafar i adaptar-les a les edats que tingueu a casa o a l’escola:

 

  • La primera proposta que serveix com a presentació de l’activitat seria l’explicació dels contes que hagueu triat sobre la lluna d’una manera diferent. Tot i que no passa res si l’expliqueu normal, quan expliques el conte d’una manera diferent, aconsegueixes captar més atenció per part dels infants.  Intenteu que sigui visual, participatiu…El conte d’En Max diu Bona Nit l’expliquem amb una lot a l’habitació abans d’anar a dormir. El conte “De què fa gust la lluna?” l’hem explicat amb la taula de llum però amb imatges d’animals reals i després amb un plafó de velcro amb els animals del conte.

Conte “De que fa gust la lluna? amb la taula de llum:

Primer de tot, necessitem imprimir els animals surten a la història i un a lluna plena. Jo els tinc ja guardats en una carpeta al meu ordinador, així que si algú els vol em podeu enviar un missatge i us puc anviar els arxius. Quan els imprimiu millor fer-ho en fulls de paper vegetal. Retalleu les siluetes i plastifiqueu les imatges. Ja només queda, explicar la història! Permeteu qualsevol canvi en l’explicació: en el meu cas primer l’he explicat jo, després la Nora, després ha jugat amb els animals a sobre la taula de llum, després l’hem explicat sense seguir l’ordre correcte dels animals, etc…

Ara molts us preguntareu, com és que ha fet servir imatges reals? M’agrada incloure dins de les activitats realitat i fantasia. He fet servir imatges reals perquè abans d’explicar el conte hem buscat conjuntament les imatges dels animals de la història i he aprofitat per explicar algunes coses que se d’aquests animals (què mengen, on viuen, com tenen la pell, com tenen les cries…). Per a mi, és una manera de conèixer el món que ens envolta sense deixar de somiar i potenciar la fantasia i la imaginació.

Conte “De que fa gust la lluna? amb el plafó de velcro:

 

Per explicar aquest conte necessites un rectangle de cartró i un retall de tela negra de velcro. Si si, és un gran descobriment. És una tela que pots enganxar velcro així que pot ser un plafó que es faci servir per moltes activitats més. La nostra tela és de color negra així sembla que representi el cel de nit.

Com fer el plafó?

Primer de tot, folrem el cartró amb la tela negra. Nosaltres l’hem grapat per darrera. Després, imprimim els personatges del conte i els plastifiquem. Per últim, enganxem un trosset de velcro darrera de cada animal. Nosaltres no els hem imprès, l’àvia de la Nora es va entretenir a dibuixar la lluna i tots els personatges de la història. Ha sigut un recurs que ha elaborat ella i que ha utilitzat per poder explicar aquest conte a l’escola de la Nora i de l’Aina (la nostra neboda). A l’escola de l’Aina va donar un animal a cada infant i eren ells mateixos qui s’aixecaven i enganxaven l’animal que tenien. A l’acabar, el ratolí de la història repartia una galeta d’arròs a cada infant, d’aquelles que no tenen sal ni gust a res. I cada infant havia de tancar els ulls i explicar quin gust tenia la seva lluna.

IMG_4319_Fotor

 

Un cop ja hem explicat el conte (o els contes, els que siguin, els que vosaltres tingueu) ja podem proposar la resta d’activitas relacionades amb la lluna. Depèn la quantitat d’activitats que presenteu, aquesta proposta durarà més o menys temps però no us oblideu d’anar explicant els contes tant oralment o mitjançant qualsevol recurs que us hagueu inventat (titelles, fotografies, taula de llum, plafó…) per tal que continuin relacionant la lluna amb els contes que hem triat. Quantes activitats podreu fer? Observeu als infants i aneu proposant mentre duri l’interès cap al tema i els contes sobre la lluna.

Proposta d’activitats creatives per acompanyar contes lunàtics:

  • Visualització d’un vídeo on es parli més “científicament” de la lluna. Com ja sabreu, m’agrada molt tot el que està relacionat amb la fantasia i la imaginació (el meu trosset més Waldorfià) però també m’encanta parlar i explicar científicament als infants sobre les coses que aprenem (és el meu trosset més Montessorià). Quan expliquem contes sobre la lluna sembla que ha de predominar aquesta part més fantasiosa però també se’ls pot mostrar la part més científica. Als infants els hi encanta perquè adoren descobrir el món que els envolta. Jo he trobat aquest vídeo que m’ha agradat per les imatges tant reals. Hi ha altres vídeos que semblen més educatius però no m’han convençut ja que utilitzen imatges que no són reals i a vegades són explicacions molt llargues per un infant de l’edat de la Nora. Realment el que m’interessa del vídeo són les imatges i les explicacions que he cregut que li poden interessar ja les he explicat jo (com es van formar els cràters, els moviments de la lluna, que s’il·lumina gràcies al sol, etc…

 

  • Cràters lunars: Visitant el blog de la Cristina de Montessori en Casa vaig trobar aquesta activitat manipulativa molt encertada per tal de donar a conèixer com es fan formar “foradets que té lluna”, és a dir, els cràters. És una activitat senzilla on només necessitem un bol rodó ple de farina blanca i pedres petites. La Cristina ha fet servir bales però penso que és molt més real fer servir pedres. Deixem caure les pedres a la farina i un cop hem llençat totes les pedres, les anem treient d’una en una i podem veure com ha quedat la nostra lluna de farina, plena de cràters!

     

  • Fases lunas: Al mateix blog que us he comentat anteriorment també hi ha una idea per a treballar les fases lunars. Nosaltres no la durem a terme perquè penso que són conceptes massa abstractes encara i a més, l’activitat es fa amb galetes oreo. Estem intentant reduir el nostre consum de productes processats i amb sucre, impossible proposar-li una activitat amb aquestes galetes, s’hauran acabat abans que pugui presentar l’activitat, però és visual i curiosa i us l’ensenyo en aquest link.

fases lluna

 

  • Cançons sobre la lluna (i poques no n’hi ha!): No pot faltar “La lluna, la pruna” però aquesta versió dels Mainasons m’agrada més. A casa, també sentim la versió que té en Mic. En Jordi Tonietti canta una altra que està prou bé. Es titula “Ha arribat la luna” i també ens agrada. L’estiu passat ens va venir a veure per festes i ho vam passar molt bé al seu concert. Igualment, aquesta ens agrada més cantar-la nosaltres que en format àudio. Espereu que encara hi ha més! No fa gaire vam conèixer als Mumusic Circus, tenen una cançó preciosa sobre la lluna, “La lluna va on vol”.  I no podia faltar el Pot Petit amb la cançó “Puja al meu coet”.

 

  • Activitats manipulatives: Tocar i manipular és bàsic i el més important per tal d’integrar sensorialment tots els aprenentatges. A continuació us proposo algunes activitats de manipulació que poden ser molt divertides i interessants si esteu intentant vivenciar contes sobre la lluna:
  1. IMG_4113_FotorPintura lunar. Quan vaig trobar aquesta proposta al blog de Rainy day mum em va encantar tot i que tenia certs dubtes que ens quedés un resultat tant decent com el que ella ens mostra al seu blog. La veritat és que vam seguir les seves instruccions i ens va quedar una lluna preciosa, tant preciosa que li vam regalar a l’àvia pel seu aniversari (abans que el telescopi, després va connectar idees i li va encantar).  Es tracta d’aconseguir una base de cartró (nosaltres la vam tallar rodona pequè volíem que fos lluna plena).

Què necessites per fer l’activitat:

– Escuma d’afaitar

– Cola blanca.

– Suport de cartró gruixut.

– Colorant o aquarel·la negra (per tenyir una mica la lluna i quedi tirant a grisa).

– Un pinzell gran o una esponja.

Passos a realitzar:

– Retalla una lluna amb la base de cartró.

IMG_3953_Fotor

– Barreja en un recipient un got d’escuma d’afaitar i mig got de cola blanca.

-Afegeix una mica de colorant negre i remena tota la barreja fins que quedi el to de gris que tu vols.

– Deixa que l’infant pinti la lluna amb la barreja.

– Un cop hagi acabat pots llençar bales o pedres per a fer-li els cràters a la lluna.  La Nora ha volgut dibuixar els cràters amb un palet de fusta.

IMG_3964_Fotor

– Llençar purpurina platejada per sobre.

– Deixar que l’infant experimenti lliurement amb la textura de l’escuma. (aquest pas es pot fer en qualsevol moment de l’activitat). Jo he deixat cartró a sota de la lluna com a suport de l’activitat i també per poder utilitzar per experimentar.

– Deixar assecar un dia sencer.

IMG_4113_Fotor

2. Sorra lunar. Aquesta proposta que vaig trobar a Shikoba kids i m’encanta. És econòmica i senzilla i molt molt gustosa. Nosaltres hem preparat la nostra sorra lunar vàries vegades fins que per l’aniversari va caure la sorra cinètica. Només obrir el regal la Nora es va saltar la migdiada perquè no podia parar de jugar. A més, venia amb uns motlles per fer castells o sigui, que l’activitat permetia estar concentrada, entretinguda i fent volar la imaginació. La podeu comprar aquí si voleu. Es pot acompanyar aquesta sorra amb ninos d’astronautes, coets, estrelles… o simplement deixar la manipulació lliure.

IMG_4354_Fotor

Segur que a vosaltres se us acudeixen moltíssimes activtats més! això només ha estat un tastet. Us animo a fer-les! Els contes lunàtics són ideals per explicar abans d’anar a dormir i per quan sortiu a veure la lluna alguna nit d’estiu. Segur que quan els vostres infants vegin la lluna s’enrecordaran de totes aqueste experiències viscudes!

Espero que us hagin agradat!

Fins aviat!

 

 

 

QUE GUANYI EL MILLOR?

мультфильм спорта значок

Estic molt agraïda que la Nora hagi guanyat un premi sobre el concurs de “dibuix” del medi ambient però alhora alguna cosa se’m remou per dins quan presencio l’entrega de premis d’aquest tipus de concursos.

A mi de petita m’encantava l’expressió artística i, tot i que vaig anar a classes de dibuix mai vaig saber dibuixar tant bé com molts dels altres companys i companyes de la classe. En la meva època es valorava molt a l’assignatura de plàstica que sapiguessis dibuixar i si no en sabies tenies molt poques possiblitats de ser ben valorat i molt menys, guanyar un concurs. De fet el dibuix és una cosa i l’expressió artística és una altra ben diferent. El dibuix té la seva tècnica. L’expressió artística engloba un conjunt de tècniques artístiques que poden ser tant variades com lliures i el dibuix en seria una part, un component més.

Quan hi havia un concurs de dibuix, normalment, havia de participar tota la classe. Fent això, estaven obligant a l’alumnat que no sap dibuixar a participar en un concurs que sap que perdrà. Està participant i ja sap que no guanyarà.

Tu participaries a un concurs de tir amb arc si no tens punteria? a un de cuina si no t’agrada o no saps cuinar? A veure, no dic que no es puguin fer concursos però han de participar voluntàriament. Si jo volgués participar en algun concurs seria per motivació, perquè puc fer una bona proposta i perquè m’hi veig capaç. Diuen que proposar a l’alumnat a participar en els concursos serveix per motivar la seva participació. Per exemple, quan arriben els Jocs Florals a primària cada alumne ha d’elaborar un text-poema-narració… Alguns mestres afirmen que, gràcies a aquest concurs, l’alumnat es motiva per escriure perquè si no no escriurien mai. A veure, el gust per l’escriptura és sent o no és sent. Hi ha persones que detesten escriure, no els hi ve de gust o no s’els hi dona bé. Si volem que l’alumnat escrigui canviem la nostra metodologia. Pensem maneres, activitats que puguin fer que sentin interès i ganes per agafar el llapis i el paper però obligant-los a participar en un concurs on no tenen cap interès i on se’ls força a demostrar unes habiltiats que ara mateix no tenen tant desenvolupades com la resta de companyes no crec que ajudi gaire, al revés, sentiran més aviat fustració i no els animarà a escriure més pel simple fet d’haver participat.

Penso que és molt fustrant forçar un infant a presentar-se a un concurs que no ha triat valorant habilitats que encara no domina. Dic encara perquè tothom amb esforç pot acabar fent el que es proposi.

Però anem a aquest cas concret. El concurs de la Nora tot i que era un concurs de dibuix no ho podia ser perquè els infants de P2 no dibuixen (ja m’enteneu). Però el que si fan és expressar-se artísticament. I ho fan a cada instant: quan es disfressen, quan s’inventen una cançó, quan pinten, quan els hi donen la boleta de plastelina… Dins la seva ment hi ha molta més creació que pensament racional.

Com valores un concurs d’expressió artística d’infants de P2? Em fa pensar que trien el que més els hi agrada al jurat. Potser els colors triats pels infants guanyadors són més adequats? També cal tenir en compte que quan observes un treball artístic i el valores estàs totalment influenciat pel que tu reps i el que a tu et transmet.

He vist els treballs de la llar d’infants i tots són preciosos. Cada infant ha triat els seus colors i allà es reflecteixen les seves emocions, les diferents intensitats i textures. Perdre en un treball d’expressió artística envia un missatge molt negatiu a aquells infants que no guanyen. “El treball que tu has fet no està prou bé o no ens agrada prou com per donar-te un premi.” Per sort, als infants de la nostra llar d’infants no els hi passarà res d’això. Ningú ha dit res de cap concurs ni de cap premi. Cada infant hi ha participat gaudint de l’activitat i en això, tots han sortit guanyant.

I segurament, l’any vinent es farà una proposta per canviar aquest concurs. Serà un concurs on el premi serà per tothom i qui participi serà per gaudir de l’experiència.

 

 

JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

La primavera ens altera!

thumb_IMG_3851_1024_Fotor

Hola,

feia molt que no compartia alguna proposta d’expressió artística per fer amb els vostres infants. L’altre dia remenant pel Pinterest vaig veure aquesta idea i de seguida em va venir a la ment una proposta que podia ser tant divertida, com alegre i primaveral.

Primer de tot, perquè fa dies que penso en proposar-li alguna activitat a la Nora sobre “el bufar i respirar”. L’altre dia, en un bar, uns amics una mica més grans que ella van començar a jugar amb una palleta i una boleta de paper. Van organitzar un circuit i feien una carrera a veure qui arribava abans bufant amb la palleta i dirigint la boleta cap al final del circuit. La Nora es va afegir de seguida però va tenir alguns problemes en aprendre la tècnica d’agafar aire i bufar per dins la palleta per impulsar la bola. Tot i les dificultats, mostrava interès així que vaig pensar en fer alguna activitat creativa i motivadora on poder practicar. Els exercicis de respiració i de bufar són molt importants i a la nostra escola els fem servir sovint per l’alumnat que té dificultats alhora comunicar-se o de pronunciar alguns fonemes.

Per què és important oferir aquest tipus d’activitats?

  • Per augmentar la força i el to muscular del paladar i la galta i els músculs que participen en la parla.
  • Ajuda als infants a controlar la respiració i a ser conscients de l’acte de respirar.

Si voleu saber més activitats relacionades amb aquest tema podeu mirar per la xarxa. Jo segueixo el blog “El sonido de la hierba al caer”, d’una mare que té molts recursos a la seva web.

Així que aquesta activitat a part de bufar i respirar, també té flors, colors, fotografia… és ideal per aquests dies de primavera!

Què necessiteu?

  • 1 full d’aquarel·la DINA3
  • Aquarel·les de colors, tinta xina o simplement amb pintures ben dissoltes en aigua dels colors que més us agradin.
  • Una fotografia on l’infant surti feliç!
  • Flors de paper, de plàstic…les que tingueu. Nosaltres teníem unes de cotó i unes altres fetes amb paper de seda.
  • Cola o adhesiu de doble cara.

Primer de tot, cal imprimir la imatge i retallar la silueta i els cabells. Com ens hem rigut quan hem vist la fotografia retallada! La proposta és substituir aquests cabells per uns de colors, bufant la pintura, després veureu les imatges. Un cop tingueu la fotografia retallada, resseguiu el seu contorn, ja que, treballarem sense la imatge. La fotografia l’enganxarem al final però en tot aquest procés l’infant ha d’estar present.

Després ja podem mostrar la nostra proposta: es tracta de posar algunes gotes de la pintura i bufar amb la palleta perquè s’escampin pel paper. Adverteixo que no és gens fàcil, cal bufar amb força i és normal que es cansin, Així que, podem intercalar activitats de bufar, amb pintar i amb moure el paper perquè la pintura s’escampi pel paper fent el mateix efecte que el bufar.

Quan la pintura estigui seca, enganxarem la imatge allà on havíem resseguit el seu perfil. I el resultat queda molt divertit. La primavera ens surt pel cap, per les orelles. La primavera ens encanta!

Llavors, presentem la segona part de l’activitat. Un bol ple de flors de papers perquè l’infant les pugui enganxar per la làmina. Jo he posat celo de doble cara a la base de les flors perquè la Nora les pugui enganxar ella sola. També podeu oferir un bol més petit amb cola per sucar la base de la flor i poder-la enganxar bé però clar, fins que no s’asseca les flors se us poden moure per la làmina. Per ensenyar-li com enganxar les flors li he posat una groga d’exemple i llavors ha decidit fer una diadema de flors, fins que ha vist que no hi cabien més i llavors la resta les ha volgut escampar pel full.

“Mare, plouen flors”

Felic primavera creativa!

SEMILLA EN LA TIERRA

De vacances, tens la ment tant relaxada que ets capaç de prestar atenció a detalls que en el dia a dia són impossibles de captar. A vegades, de vacanes, hi ha vivències que t’arriben al fons i et remouen i el món s’atura per uns minuts.

De vacances, vaig escoltar a aquella noia que cantava amb una guitarra. És mare d’una noia amb autisme. Aquesta mare un dia va escoltar la cançó de “Semilla en la tierra” de Carlos Chaouen i li va recordar a la seva filla. Li va recordar la seva filla, la seva manternitat en soledat, la seva lluita personal. I haurieu de veure com cantava la cançó! L’expressió i l’emoció que hi posava en cada paraula. Em va arribar. I Molt. La pell de gallina. Suposo que Carlos no va escriure aquesta cançó pensant en aquesta experiència però penso que és una lletra on totes les persones ens podem sentir identificades. De com la vida és amor i pena, alegria i tristesa. De com som afortunades i, a vegades, tant lleugeres i miserables. Escoltava la cançó i entenia tant la seva soledat… La soledat que viuen moltes persones que tenen familiars amb autisme. Conec les mares, els pares, l’alumnat… Aquesta noia em va ensenyar que com a mestres no només hem d’educar, potser, simplement han de sentir com hi som allà. I potser així, els recordem que la vida és meravellosa.
Si voleu escoltar la cançó és la número 84 de la nostra llista col·laborativa de l’Spotify de “Les mares chimbarones”!

SEMILLA EN LA TIERRA
Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

SEMILLA EN LA TIERRA

Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

LA CURA, ON LA VIDA COMENÇA I CONTINUA

Escric ràpid, sense pensar gaire, ja que no sé fer-ho d’una altra manera. Feliç d’aquesta col·laboració amb la Nena Chimbarona. Just ahir parlàvem amb la Carol d’altres idees que tenia al cap i ara sense més, començo per aquí.

Desitjo que us agradi.

Parlar de cura quan porto dos mesos i mig treballant molt més del que desitjaria i sense temps per mi ja que quasi tot el que tinc el dedico a gaudir-lo amb el Marcel, pot semblar contradictori, però crec que són aquelles paradoxes que et fan pensar i posar una mica de consciència en les coses importants de la vida (sense flagel·lar-nos per totes les vegades que no aconseguim ser coherents amb nosaltres mateixes).

Tot això ho pensava mentre mirava el Marcel, dormit al llit. Avui he treballat el matí a fora i a la tarda he treballat a casa, mentre primer el pare i després una tieta del Marcel jugaven amb ell. Em refereixo a treball productiu remunerat, perquè com sabreu, hi ha molts tipus de treball i el més important per a la vida no és precisament el remunerat i productiu però vaia, que avui em tocava currar. La veritat és que ha estat molt fàcil (i no sempre ho és això de treballar des de casa). Jo estava en plan operatiu i a estones amb ell i moltes d’altres, concentrada amb la feina. Quan per fi he acabat ho hem celebrat, hem fet plegades un “bravooo” que m’ha sentat molt bé. Això m’ha fet pensar en com ens costa fer aquestes coses a les persones adultes, i que bonic i que bé senta tenir una criatura a propet.

Ja era el vespre i el Marcel ja havia sopat. Quedava poquet per anar a dormir i el Marcel ha decidit jugar una mica amb la farina i així ho hem fet, joc tranquil per baixar una mica el ritme. Crec que explico tot això per recordar-nos que quan estem tranquil·les i en calma tot és molt més fàcil. I avui m’hi he sentit. Un altre dia m’hagués pogut agobiar per no haver tingut temps per ell però avui he tingut la sort de saber gaudir l’estona que tenia. Així que després d’un pipi, s’ha posat el pijama, rentat les dents i cap al llit. I ha estat allà on ve el principi d’aquesta història.

Per relaxar-lo una mica, ja que estava força excitat, hem fet el passeig d’animalets pel seu cos, i amb això m’adono de la importància del contacte físic i els massatgets amb els nens. Em refereixo als nens especialment, o a aquells infants que han estat socialitzats com a nens, ja que precisament és a ells a qui els models hegemònics de gènere els neguen aquesta part tan essencial de la vida juntament amb la cura i el reconeixement de les pròpies emocions i la de les altres. I aquí ve el segon petit gran moment de la nit, quan estant al llit em pregunta ‘mama com estàs?’ i li dic que estic molt bé, i li pregunto ‘i tu com estàs?’ i em diu també que molt bé, i jo li explico el perquè avui em sento tan bé. I ja per acabar amb aquests petits grans moments, recordo aquell petó i aquella abraçada que m’ha regalat en el moment d’anar cap al llit mentre el duia en braços. Són aquells petits grans gestos que els surten del cor i que ens recorden que són pura emoció. I que quan són capaços de fer el que senten o volen en cada moment són autèntics, i com és d’important no fer-los víctimes d’aquest sistema que posa el propi desig al servei dels altres. Em refereixo a aquells moments en que els demanem que facin petons quan elles no volen i com això ens pot fer sentir defraudades, perquè a nosaltres si que ens agradaria molt que els fessin. I com de bonic és reconèixer el que ens passa i cercar estratègies per anar-ho gestionant.

IMG-20170113-WA0011El tema de la cura fa uns dies que el tinc al cap i va començar aquesta setmana quan el Marcel, una nit que no podia dormir i que estava una mica malaltó va demanar anar una estona al sofà i així ho vam fer. Estant allà recordo aquesta conversa amb veu baixa a les 4 de la nit:

  • ‘Marcel, quan estiguis una mica millor m’avises i anem al llit perquè tinc una mica de fred’. ‘
  • Mama, jo et porto una manteta perquè no tinguis fred’.

I així que el marrec de dos anys i mig s’aixeca i va cap a la capsa on tenim les mantes, jo faig intent d’aixecar-me i em diu ‘no mama, tu seu, jo te la porto’. Jo en aquell moment vaig sentir que tenia l’energia necessària per passar la nit en blanc si feia falta, mentre el mirava intentant agafar la capsa que pesava quasi més que ell i com portava la manta amb un gran esforç i com al asseure’s em va dir ‘mama jo també em vull tapar que també tinc fred’. Són moments màgics.

Segur que totes les mares i tots els pares en deveu tenir infinits, aquells en que se’t cau la baba. I el que més valor té per mi és el de la cura, la tendresa i la sensibilitat que desprèn, tot i que també se que més enllà de cuidar-me hi havia un interès de quedar- se al sofà i així no anar al llit. Però és com quan a la banyera fa uns dies em tirava aigua a l’esquena i m’ajudava a treure’m el sabó. Són situacions de cura quotidianes a les que si els habituem, alhora que els hi donem valor, les fem seves, els fem responsables de cuidar, alhora que també gaudeixen de la cura del dia a dia.

I com he dit la cura és importantíssima perquè és el centre de la vida, sense la cura la vida mor, començant pels nostres infants més petits. I això segur que ho sabeu molt les mares i pares o aquelles persones que heu acompanyat a créixer alguna criatura. I sabem com ens socialitzen de maneres diferent a homes i dones (perdoneu la deformació professional i que sovint me’n vagi a la teoria, però cal fer un petit parèntesi per reconèixer com el model és dicotòmic i com la realitat és molt més diversa i hi ha moltes maneres de ser més enllà d’homes i dones, nens i nenes i és important reconèixer-les, ja que allò que no s’anomena no existeix, però d’això en parlaré en un altre post). En resum, o la magnitud de la tragèdia: com als nens se’ls nega això tan bàsic per a la vida: el tenir-ne cura

IMG-20170205-WA0004I tot això ho escric mentre recordo com aquest cap de setmana hi ha hagut dues denúncies per atacs homòfobs. Dues denúncies, però segurament de violència homòfoba n’hi ha cada dia, a cada cantonada, ja que la violència masclista està per tot arreu. Perquè aquest sistema és violent. I nega a cadascú la llibertat de viure la seva vida i ser i estimar com vulgui. I pressuposa una heterosexualitat obligatòria i nega als nens qualsevol rastre d’allò que ha estat tradicionalment vinculat a les dones, entre les quals trobem la cura, les emocions i les mostres d’afecte i d’amor. I els educa en el model del guerrer, l’antagonista del cuidador, sense rastre d’empatia. Per a que els nostres fills puguin ser com vulguin cal que en parlem i fer visibles totes les situacions quotidianes de violència, així com aquelles situacions i mostres de bones pràctiques com les que anomenava. M’encanta la frase de Marina Subirats, quan diu que no som culpables del que hem heredat però sí responsables del que deixarem’. I en aquest sentit les mares i pares que tenim nens tenim un gran repte. Sense caure en victimitzacions ni en culpabilitzar-nos si no ens en sortim.

Per a persones més grans, i per parlar sobre el consentiment us recomano molt aquest vídeo que fa una analogía sobre el consentiment i una tassa de te: https://www.youtube.com/watch?v=FSleY0yTrM4 i per a persones més petites, recordo el llibre de ‘Ni un besito a la fuerza’ o ‘La Marta diu prou’ que ens poden acompanyar a parlar sobre el consentiment i el dret al propi cos.

Anna Carreras Port

Sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació.

Membre de Coeducacció

 

COACHING CULINARI EN FAMÍLIA

Hola famílies, us ve de gust una mica de coaching culinari? Segur que després de llegir aquest post, us animeu a cuinar amb els vostres infants!

Moltes persones ens comenten que no s’ho passen bé cuinant en família. Diuen que la cuina acaba sent un caos i fins i tot, hi ha famílies que no deixen que els seus infants entrin a la cuina! Això últim ens sorprèn molt! A la cuina si ens organitzem bé i planifiquem com dur a terme la recepta, pot arribar a ser una experiència divertida i positiva. És com un laboratori d’experiments on desenvolupar projectes que després, et pots menjar. A més, és un plaer sensorial pels infants. Està plena d’estris estranys i curiosos electrodomèstics que converteixen els aliments en el que tu vulguis: les fruites en un batut, unes ametlles en trossos petits o en pols, etc. Està plena de paraules estranyes i noves: tamisar, reservar, a punt de neu, nou moscada… i plena de colors, olors, textures, temperatures, accions i processos… De veritat que la cuina sempre pot ser una activitat súper interessant, entretinguda i saludable!

El que si està clar és que per fer aquest tipus d’activitats amb infants ens cal una mica d’organització i planificació. A continuació, us donem uns quants consells que us poden servir.

  1. La preparació prèvia és molt important per assegurar l’èxit.

Primer de tot, cal triar i pensar bé que voleu cuinar. Al principi, trieu coses fàcils i ràpides on els infants puguin participar força. Només quan ja s’han passat moltes estones a la cuina tenen més capacitat per esperar i estar concentrats estones més llargues. Si podeu, feu la tria de la recepta de manera conjunta, sempre es pot escollir amb la seva companyia. Si heu de fer un postre, trieu 3 possibles receptes i escolliu una. Si per exemple, la única opció és “pastís de pastanaga” doncs li podríeu presentar tres pastissos diferents i triar-ne un també. Potser en comptes d’un postre cal fer una amanida. En aquest cas, trieu quins ingredients poseu de tots els que es poden posar en una amanida. Una altra opció és partir d’una recepta base (per exemple la recepta de pa de pessic amb la mesura del iogurt) i deixar que escullin els “extres” (El podem fer amb poma, cacao, nous…).

Abans de començar a cuinar, us aconsellem que prepareu bé tots els ingredients i estris o aparells que necessitareu, així evitareu trencar amb la concentració i dinàmica de l’activitat. De tota manera, a mesura que es fan més grans, fins i tot el fet de buscar la farina al seu lloc, o treure el que necessitem de la nevera, pot ser part de la recepta. No cal que els ingredients estiguin pesats, tallats i pelats, ja que, depenent l’edat ho podreu fer amb la seva ajuda, si més no, es pot fer davant seu perquè ho vegin. I si tenen un davantal a la seva mida…millor que millor!

Després cal explicar què cuinarem. També se’ls hi pot explicar que per preparar la recepta que heu escollit cal anar pas per pas. És com un joc on has d’anar seguint unes instruccions i unes proves perquè la recepta quedi bé. Per altra banda, si el que prepareu és més senzill com per exemple una amanida, podeu anar preparant i triant els ingredients segons els vingui més de gust. Tenim la idea al cap de posar-nos a cuinar amb els infants quan fem alguna cosa especial (per exemple, un pastís) però també us poden ajudar a preparar el sopar. El simple fet de poder preparar-se el berenar o l’esmorzar ja els encanta. Sucar el pa amb tomàquet? Fer el suc de taronja? Servir-se la llet? Tallar trossos de fruita? Us asseguro que ho poden fer amb força autonomia molt abans dels 3 anys.

Establiu les normes que creieu convenients per tal que la higiene i la seguretat siguin les més adients i expliqueu-les al principi de tot (si cal li recordeu durant l’elaboració, clar). Nosaltres a casa també tenim les nostres normes: amb els ganivets s’ha de tallar amb l’adult al costat, igual que quan utilitzem els fogons. Una altra norma és que si no rentem les mans, no podem començar l’activitat i que després cal ajudar a la mare a recollir (aquesta última és la que més costa perquè ja estan cansats, però encara que sigui poca cosa sempre cal animar-los a recollir una mica). Un altre requisit alhora de fer l’activitat, és que el menjar no es pot llençar a terra (vam tenir una època que quan alguna cosa ja no la necessitàvem doncs ale! sortia volant). La última norma és que hi ha instruccions que no es poden canviar perquè si no, la recepta no surt bé. Passa sovint que els infants veuen la recepta com un joc i, per exemple, si no cal posar més farina volen posar més perquè els hi encanta. Llavors sembla que els haguem de tallar el rotllo, no? Doncs no cal, podem explicar que això en la recepta mateix no es pot fer però li podem oferir un bol i una cullera perquè puguin experimentar.

  1. Mentre cuinem: autonomia i acompanyament, experimentació i creativitat.

Hem pensat en resumir amb aquestes paraules el què passa mentre cuinem amb els nostres infants. Ens hem d’assegurar que puguin fer el màxim de coses amb la màxima autonomia possible i nosaltres els acompanyarem en tots aquests moments i situacions que es donin. Explicant els passos que necessitem fer, donant el suport suficient perquè puguin fer les coses sols, oferint espais perquè experimentin, etc.

Autonomia i acompanyament de l’adult:

Com hem dit anteriorment, hauríem de facilitar la seva participació a la cuina. És a dir, haurien de ser el més autònoms possibles. És tan fàcil com adaptar algun prestatge o calaix baix per posar-hi els seus gots, plats petits, tovallons, una ampolleta o gerreta d’aigua…així poden ajudar a parar la taula o preparar-se el seu berenar molt més còmodament. I fins i tot alguna cosa per picar…però…”si posem coses per menjar al seu abast…picaran tot el dia!!” (Deveu estar pensant) Doncs no! Al principi els fa molta gràcia i ataquen el seu petit rebost cada 15 minuts, però després hi van quan realment en tenen necessitat. La clau està també en posar-hi aliments que no et sàpiga greu que mengin sovint…en comptes de galetes ensucrades podeu posar-hi fruits secs o panses…en comptes de xocolata podeu oferir fruita fresca… Els fem massa dependents, hi ha infants que ja saben vestir-se sols, i que encara es veuen obligats a demanar un got d’aigua quan tenen set, perquè no la tenen a l’abast o no se’ls deixa que se la serveixin. No té massa lògica, oi?

En el dia a dia…deixar que col·laborin a la cuina, no és massa difícil i els ajudarem a ser molt habilidosos pel que fa a la motricitat fina i domini d’accions senzilles amb les seves manetes: tallar alguna verdura per la sopa o l’amanida, pelar amb el pelador els carbassons, trencar els ous amb molta cura, posar ametlles a la balança, posar cullerades de coco ratllat, acostar-te els ingredients, tallar o pelar, remenar…etc. Pensem que és important que els deixeu participar i ser protagonistes de qualsevol acció que puguin fer, per petita que sigui. I amb la nostra supervisió, podran passar la batedora a la crema de verdura, batre els ous per la truita, parar la taula… Son moments que comparteixes de qualitat i on es pot conversar tranquil·lament. A més l’espera pel sopar…se’ls fa més curta!

Es clar que cal tenir present la seguretat. Però això, en funció de l’edat i la pràctica, ho anirem valorant. Per tallar, per exemple, començarem amb ganivets de punta rodona que no tallin gaire, tallant coses toves. Alhora de pelar, es pot utilitzar un pelador. Els estris perillosos com la batedora, el forn i els fogons cal utilitzar-los sempre amb l’adult al costat. Però que la seguretat no us serveixi d’excusa per no deixar-los participar.

Mentre elaboreu el plat, expliqueu tot, qualsevol detall de la recepta. Els hi encanta aprendre qualsevol cosa relacionada amb allò que els resulta curiós (per a què serveix la balança i els diferents estris, perquè és important escalfar el forn, etc…). El vocabulari que aprenen d’aliments es impressionant. Per exemple, us poden ajudar a enfarinar els peixos i d’aquí conèixer els tipus de peixos i les seves diferències: lluç, sardines, verat, etc. Si necessiteu utilitzar els fruits secs podeu treure tots els que teniu i deixar que tastin i coneguin: les nous, avellanes, ametlles, anacards, nous de macadàmia… (Segur que diuen: – De macadàmia? Si, filla meva. – I els cacauets també? Doncs no, els cacauets són una llegum, ho sabies? –I què és una llegum? Doncs les mongetes, els cigrons, les llenties són llegums. –I per què?…) Aprofiteu per xerrar i passar una bona estona connectats! I tot això té molt a veure amb la seva autonomia, amb conèixer els aliments i saber que mengen. En adquirir uns hàbits saludables i una riquesa de vocabulari que els permetrà tenir converses molt més complexes i enriquidores. A més, d’augmentar molt la seva coneixença del medi que els rodeja.

Experimentació i creativitat:

Un altre aspecte important (importantíssim!) és l’oportunitat d’experimentació que ens dona la cuina. En aquestes edats, els infants experimenten i aprenen a través dels sentits. Deixeu-los tocar, olorar, llepar i tastar…que un nen de 4 anys detecti la canyella en una recepta només olorant el plat…no es fruit de la casualitat. Tot és experiència i aprenentatge. Si per qüestions d’higiene no ho pot fer amb el menjar de la recepta, reserveu una petita porció en un altre plat.

Els hi podeu permetre que facin les seves farinetes i que provin de barrejar els ingredients i anar tastant els seus experiments. Us encantarà observar com es concentren i a més, és una manera que estiguin entretinguts mentre feu els passos menys agraïts de la recepta.

Cuinar és una manera d’estimar els aliments. Quants infants no mengen amanida però si que van menjant pastanaga, tomàquet, cogombre…a mida que la van elaborant. Intenteu cuinar alguna cosa que no els entusiasmi gaire i veureu com algunes vegades, dona bons resultats!

Es pot completar el fet de cuinar amb alguna activitat divertida. D’idees n’hi ha tantes com persones dins de casa. Per exemple, a nosaltres ens agrada molt preparar un àpat com si fóssim un restaurant. Normalment ho fem “sorpresa” per l’altre meitat de la família. Primer, pensem el que menjarem (pot ser una cosa ben senzilla), ho cuinem, parem la taula amb algun detall bonic (una espelma, una flor…) i un cop asseguts els “comensals” servim el menjar com uns bons cambrers. Expliquem què és cada cosa i, a vegades, fins i tot li posem nom al restaurant. Potser podríeu fer cadascú una pizza i posar-hi els ingredients que cadascú vulgui, o dibuixar en la pizza una cara, un cotxe, l’univers… Potser podríeu tallar els ingredients d’una amanida amb diferents formes geomètriques. Potser podríem fer una macedònia intentant no repetir cap color.

Imaginació al poder!

Compartiu i tasteu amb la seva companyia el producte final. Porteu unes porcions a l’escola, a casa dels avis, amb els convidats…els hi encanta compartir (encara que no ho sembli a vegades) i sentir que té un valor el que han elaborat.

Penseu que cuinar és una activitat que cal fer-la i per sort, molt sovint! La seva complicitat sempre farà que sigui una tasca molt més senzilla i divertida.

Esperem que aquestes línies us hagin animat a fer més activitats sobre els fogons i us animem a que ens seguiu perquè encara us hem de compartir moltes idees i receptes més!

Yaëlle i Carol

 

 

6 MESOS I COM COMPENSA…

Avui la petita chimbarona fa 6 mesos. I ja li tocava algun escrit. A vegades penso amb culpabilitat que li he escrit poc però la veritat, ja no tinc tant temps com abans i a vegades el cansament i el ritme diari fa que la inspiració no arribi en forma d’escrit. Després em trec la culpa de sobre. Faig el que puc i l’amor no només té una manera d’expressar-se.

Lia,

Miro tot aquest temps passat i sento que m’ha passat volant. Com si fos ahir que em posava de part i començava a donar voltes per Palamós esperant que les contraccions fossin més intenses. L’alegria de veure’t per primer cop, com aquella foto que miro de tant en tant, quan vam connectar mirades per primera vegada. Allà vaig sa ser com un amor a primera vista. Allà, en aquell moment, vaig saber que ja t’estimava de fa molt temps.

thumb_IMG_1408_1024_Fotor

Tenia tants dubtes de com em sentiria sent mare per segon cop… Com podria ser que tot l’amor que ens va despertar la Nora es tornés a repetir. I així ha sigut. Poc a poc t’has fet el teu lloc dins de casa omplint-la de tendresa i alegria. Poc a poc, ens has cautivat amb la teva paciència i dolçor fins tornar-nos bojos d’amor. Ets la Lia, la dormilona de la casa, la que té pessigolles a l’esquena, la que gaudiex menjant a taula amb nosaltres i tot ho tasta.

La Lia, que sap mirar amb amor tot el que la rodeja. La que sent una admiració absoluta per la seva germana. La que ens desperta fent sorolls estranyíssims a la matinada i la que plora al cotxe fins que m’està a punt de petar la vena.

Ets la Lia, la petita, la més tendra, la que ens recorda que la màgia continua existint i l’amor no té límits quan ens pensàvem que si.

És preciós ser mare per segon cop i és genial haver-me tornat a enamorar. Però crec que el més bonic de tota aquesta experiència és veure com les meves dues filles s’estimen. Quan es miren i s’abracen. Llavors m’invaeix una pau absoluta i m’arrenquen un somriure.

I tot aquest amor compensa la dedicació, l’esgotament, el poc dormir… Em compensa de veritat perquè gaudeixo veient com creixes i com aprens cada dia. Em compensa perquè t’estimo moltíssim i sóc incapaç de reflexar-ho per escrit.

Moltes felicitats Lia!

 

 

8 de MARÇ

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. I si aneu al final del text entendreu el que vull dir.
Avui és el nostre dia, encara que hauria de ser-ho cada dia. El dia d’avui ens recorda que cada dona que pateix, que és assassinada per la seva parella, cada dona que no és lliure de viure com ella desitja, cada dona que és refugiada o esclava (de la vida, del capitalisme més ferotge, de la seva cultura mediocre…). Cada una d’aquestes dones és una petita lluita que tinc pendent.  Perquè només totes unides podrem amb tot.

I la maternitat m’ha tornat a recordar com és de bonica la dolçor de la tribu, del compartir, de l’estimar. En el fons, del poder que se sent quant totes estem unides, recolzant-nos i sense jutjar. Només mitjançant aquesta unió i aquest amor canviem mentalitats i obrim la   nostra ment, ens treiem la pressió de sobre (de ser perfectes, de necessitar agradar la resta…).

Ai dona, si sapiguessis el poder que tenim! I em preocupen els homes, no tots però si uns quants. Aquells que insulten, abusen i maten. Però també em preocupen les dones. Aquelles que no s’alcen, lluiten, s’ (auto)defensen. Tinc dues filles meravelloses i tinc molta feina per endavant però no molta més feina de la que tenen les mares (i els pares!) dels seus amics (en masculí).

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. Estima els infants. Ajuda’ls a créixer forts i fortes. Que s’agradin i admirin i que no es deixin trepitjar. Recolza la seva identitat de gènere. Educa en la igualtat. Que hi hagi tant d’amor dins dels seus cors que sigui impossible que puguin ferir o agredir (a ningú!). Recolza’ls quan vulguin fer allò que els hi agrada. No utilitzis l’odi quan t’emprenyis amb ells, ni els anulis, ni els ridiculitzis… Pensa que avui ets tu però potser un dia li farà algú altre i ho acceptaran com una cosa normal.
Educa mitjançant l’amor, amb sentit comú i amb els límits que necessita la vida.

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món.

I avui poso aquesta foto, feta avui, d’aquesta petita dona poderosa, que cada dia em recorda com és de poderosa la infantesa.

IMG_3161_Fotor

 

Contes escatològics

Avui us vull proposar tres contes que ens encanta explicar a casa, a qualsevol moment del dia. Estem en una etapa escatològica total, a vegades tinc la sensació que ens passem el dia parlant de pets i caques. La Chimbarona gran està en en procès de deixar els bolquers, això si, va a dies i quan ella vol. Estem en aquell moment en què everybody pregunta “com és que la Nora que és tant gran encara va amb bolquers?”. Meeeec! Pasapalabra! L’autonomia no té res a veure amb la maduració del “esfínter control”, a més, ara que ho penso…a vostè que li importa senyora??

La Chimbarona petita ha après a fer pedorretes amb la boca així que, com veieu, en parlem molt de pets i caques.  Doncs si vols caques, dues tasses (uf! quin mal gust no?). També expliquem contes!

Un dels contes que més ens agrada (parlo en plural perquè a mi també m’agrada, el trobo divertit i molt respectuós amb el moment) és el d’aquest ratolí tafaner que només fa que mirar que tenen els altres animalons dins del bolquer. La sorpresa vindrà quan tots els amiguets també voldran saber que porta ell dins el bolquer! I quina gran sorpresa ens portarem! A més, és un llibre amb solapes molt divertides

el-ratoli-tafaner

Un altre conte que ens fa riure molt (em sembla que és un dels clàssics i més populars dels de la secció “caques”) és “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap”. D’aquest sóc fan perquè m’encanta explicar-lo, m’encanten les il·lustracions i trobo que el final és molt graciós. A més, alhora de descriure els cagallons, tenen una semblança amb el llibre anterior que els fa com cosins-germans. El que més gràcia li fa a la Nora quan l’explico és fer una mica de musiqueta i sons estranys amb la boca per descriure cada caqueta.

la-talpeta-que-volia-saber-qui-li-havia-fet-allo-en-el-cap

I aquest últim conte que us proposo, el vam trobar una tarda a la biblioteca i ens va fer riure molt. Va ser un dels contes que va inaugurar aquesta etapa de pipis i caques (i pets). Va ser quan em vaig adonar que necessitem parlar del tema i que la Nora es peta el cul de riure quan expliquem contes d’aquesta temàtica. Es diu “El secret de la girafa”. Ja en vam parlar d’aquest i algun altre mes el dia 16 del nostre Calendari d’Advent. Tracta d’una girafa que està preocupada perquè troba que tots els animals de la selva fan algun soroll característic, en canvi, les girafes no en feiem cap. Parla amb el seu pare de la seva preocupació fins que, per fi, li explica el gran secret. I és un secret ben divertit i que convida a acabar el conte amb un gran somriure.

el-secret-de-les-girafes

Espero que per les que estigueu passant la mateixa etapa que nosaltres us serveixin aquestes propostes i us acompanyin en aquest procés de deixar (o no) els bolquers.

Caca-pedo-culo-pis ben gran!