LA CARTA QUE M’HAGUÉS AGRADAT REBRE DE LA TEVA MESTRA

Hola famílies,

estic segura que avui ha estat un dia molt especial per vosaltres. Per mi també, us ho asseguro. Comença un nou curs ple d’il·lusions i nous reptes. Un curs on tindré a les nostres mans el més valuós que hi ha en aquest món, als infants. Als vostres infants.

Primer de tot, volia dir-vos que moltíssimes gràcies. Si si, moltíssimes gràcies per confiar. Per què sense la vostra confiança nosaltres no tindríem la sort de tenir a les vostres criatures a les nostres aules. Gràcies per acceptar el nostre centre, les nostres normes, als nostres professionals. La nostra feina pren sentit perquè vosaltres dipositeu el més important entre els nostres braços.

Se que tenim un paper molt important en les vostres vides. Avui comença una nova etapa que marcarà per sempre la infància, els somnis, la personalitat, les experiències dels vostres fills i filles. Ho tinc present i m’esforçaré per acompanyar-los i guiar-los en tots aquells reptes i obstacles que es presentin.

Avui quan han entrat tots a les aules jo ja hi era a dins. El retrobament sempre és el momentàs de l’any. Però m’entusiasma veure com tothom ha entrat amb un somriure, amb abraçades i anècdotes divertides per explicar.

A les adaptacions hi posem dedicació, esforç i una gran dosi d’amor i tendresa. Mai l’escola serà com casa vostra però vull pensar que tot i ser un espai diferent, pot ser un lloc respectuós, divertit i acollidor. Un espai on l’infant gaudeixi i aprengui i el més important, se senti feliç. Això és el que m’agrada crear amb cada curs escolar. Això és el que intento transmetre quan els hi he donat avui la benvinguda.

Amb amor es pot aprendre tot, fins i tot, amb amor es pot aprendre que hi ha coses que són difícils d’aprendre o que no t’agraden o que per a tu són menys importants. Amb amor, tothom es sent acceptat i hi té un lloc en el meu món.

Aquesta és la meva mirada. Quan una mestra projecte amor i il·lusió, les dificultats i els conflictes comencen a disminuir. La convivència és més fàcil, ajudem als infants a sentir-se bé tal i com són, estem menys cansades, es fa habitual somriure, sentim que hi ha pau, obrim més els ulls, aprenem amb optimisme dels errors, seguim endavant i res ens atura.

Nora, aquesta és la carta que m’hagués agradat rebre de la teva mestra.

 

 

Anuncis

QUE TINGUEM SORT

Hi ha dies tristos i altres terribles. Normalment, després del terrible ve un dia trist i et poses a escriure.

A vegades m’aturo a pensar en la sort que tinc. N’hi ha que no creuen en la sort i et diuen que si has arribat on estàs i has aconseguit tot el que tens és perquè t’ho has currat. Però tot i que la voluntat i la perseverança són importants, a vegades, la vida és qüestió de sort.

Tinc sort d’haver nascut aquí i no al Iemen o a la Palestina o a qualsevol país en conflicte armat. D’haver nascut estimada i no odiada ni rebutjada. Sort de no haver estat mai malalta de veritat i d’haver tingut persones que m’han cuidat i han vetllat per la meva salut. D’haver sigut acceptada socialment, de tenir amics i amigues que em donessin bons consells i em fessin estimar la meva vida.

Sort d’haver-me trobat poques pedres i moltes flors pel camí.

Hi ha dies tristos que et recorden que no et pots flipar gaire amb les obligacions, responsabilitats avorrides, autorepressions. Dies que et recorden que la vida és breu, que lluitis pels teus somnis, que valoris el que tens i que aprofitis cada instant. Que a vegades estar vius és qüestió de sort, una victòria.

Aquests dies ets capaç de percebre la tendresa més absoluta en detalls que ens passen desapercebuts els dies normals.

Ho veig quan miro les meves filles. Els dies tristos t’adones que quan més brutes van, més boniques estan. T’emociones quan canten una cançó i no s’entén res la lletra. Els seus dits petits, els seu cabell suat. Quan van tancant els ulls mentre els envaeix la son i es queden amb la carona relaxada. Fins i tot, ets capaç de veure tendresa en la forma i la mida d’una de les seves llàgrimes mentre es queixa perquè l’altra no vol compartir.

Les llàgrimes… a vegades són tant grans i els problemes que tenim tant petits!

Tothom sent que alguna cosa canvia dins seu quan la mort toca la porta del costat de casa seva. I està bé. Valorar la sort de seguir en peu, i que aquesta llum d’esperança que ens il·lumina la fem perdurar en el temps el màxim possible. I la fem servir per estendre l’amor per la vida.

Que tinguem sort. Sempre.

 

 

 

 

JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

SEMILLA EN LA TIERRA

De vacances, tens la ment tant relaxada que ets capaç de prestar atenció a detalls que en el dia a dia són impossibles de captar. A vegades, de vacanes, hi ha vivències que t’arriben al fons i et remouen i el món s’atura per uns minuts.

De vacances, vaig escoltar a aquella noia que cantava amb una guitarra. És mare d’una noia amb autisme. Aquesta mare un dia va escoltar la cançó de “Semilla en la tierra” de Carlos Chaouen i li va recordar a la seva filla. Li va recordar la seva filla, la seva manternitat en soledat, la seva lluita personal. I haurieu de veure com cantava la cançó! L’expressió i l’emoció que hi posava en cada paraula. Em va arribar. I Molt. La pell de gallina. Suposo que Carlos no va escriure aquesta cançó pensant en aquesta experiència però penso que és una lletra on totes les persones ens podem sentir identificades. De com la vida és amor i pena, alegria i tristesa. De com som afortunades i, a vegades, tant lleugeres i miserables. Escoltava la cançó i entenia tant la seva soledat… La soledat que viuen moltes persones que tenen familiars amb autisme. Conec les mares, els pares, l’alumnat… Aquesta noia em va ensenyar que com a mestres no només hem d’educar, potser, simplement han de sentir com hi som allà. I potser així, els recordem que la vida és meravellosa.
Si voleu escoltar la cançó és la número 84 de la nostra llista col·laborativa de l’Spotify de “Les mares chimbarones”!

SEMILLA EN LA TIERRA
Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

SEMILLA EN LA TIERRA

Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

Els escrits de la Yaëlle: Culpable…d’estar embarassada del tercer!

Instruccions per seguir llegint…
Seu tranquil·lament i dibuixa’t un somriure a tu mateixa. Evita seguir llegint si estàs de mal humor o massa sensible. Si et sents identificada amb algun dels comentaris, no t’emprenyis ni et flagel·lis. És més que probable que l’embarassada en qüestió s’ho hagi agafat bé; diuen que tenim una hormona de la felicitat, i no crec pas que s’hagi emprenyat, almenys no és el meu cas. Ah…i el femení que utilitzo es refereix a “persona”, no us penseu que només m’han fet comentaris dones.
Només he considerat graciós explicar, en un sol text, tot els comentaris i reaccions que he viscut durant aquests primers mesos d’embaràs.
Des que em vaig quedar embarassada del tercer fill i ho he anat enunciant…he rebut respostes de tot tipus…Al principi no em va sobtar…però mica en mica he anat fent recopilació de les respostes i reaccions de la gent…i són dignes de sorpresa! A més moltes es repeteixen en força ocasions…és curiós!
La gran majoria de gent es mostra sorpresa. Sí, és veritat, el tant per cent de famílies amb tres fills, és força inferior als que en tenen dos. “Esteu bojos…o que valents…” també és una reacció força corrent. Però no és necessària una mica de bogeria per decidir-te a tenir fills, i per decidir coses a la vida en general? De fet parlant amb famílies nombroses, la majoria et diuen que el canvi i la feinada és molt superior de 1 a 2 que de 2 a 3…llavors, perquè quan anuncies el segon embaràs, ningú no et preveu?? Ningú et diu…no tindràs braços per agafar-los als dos a la vegada (o sí…però t’hi deixaràs l’esquena), quan un faci pit, just l’altre s’haurà fotut de morros i hauràs d’aixecar-te corrent; quan siguin més grans voldran la mateixa joguina, tot i tenir-ne 300 mes escampades; a la banyera es liarà un “cristu” d’aigua que ni t’explico…Perquè la gent no és tan considera i et preveu en el segon?
Llavors venen algunes reaccions més “sorprenents”…
-Algunes t’insulten (amb tot el carinyu eh!)…no saben si els estan prenent el pèl…o si va en serio això de que esperes el tercer…
-Però…és buscat??….perdonaaaaaaa? et pregunto jo a tu sobre la teva vida íntima o quantes vegades a la setmana fas un polvet?? I t’ho pregunta gent que ni tan sols sap com et dius de cognom ni han fet un cafè amb tu mai! Home…per fer aquestes preguntes, es necessita una mica d’intimitat no??? A més…si t’ho dic amb alegria, que estic embarassada, no seria igual això?
-Heu pensat…que haureu de canviar el cotxe? Doncs home gràcies per fer-m’hi pensar! Però si et dic que tinc un vehicle de més de 10 anys, i un de més de 20…pots arribar fàcilment a la conclusió que de totes maneres, en breu, hagués hagut de canviar de cotxe. De fet, ara que hi penso, potser el meu subconscient m’ha fet quedar embarassada del tercer per decidir-me d’una vegada a canviar-lo.
El tema del cotxe és un d’aquells fenòmens familiars curiosos…n’hi ha que amb el primer fill ja es canvien el cotxe per un “monovolumen” de 7 places…seguint aquesta línia, jo hauria de fer-me amb un autobús o un camió. Per favor…que tindré tres fills…no 200 caps de bestiar!
-Això del cotxe va lligat a la pasta (no als macarrons…sinó la pasta que paga factures i roba)… “jo pels diners no ho faig” em diuen. Us asseguro que si veiéssiu les meves comptes…no seria el que us faria decidir per un tercer fill, potser més aviat en vendríeu un dels que ja teniu! D’entrada, que la despesa important és amb el primer… per començar perquè estàs carregat de tonteries i et penses que necessites tot allò que t’ofereixen a les botigues de nadons, i segon perquè hi ha moltes coses que un cop comprades per al primer…et serveixen per al segon, el tercer, i els que vinguin… A més…tot depèn de l’estil de vida i les prioritats que tinguis…conec molta gent que amb un sol fill, gasta més del que jo gastaria amb 5! Marques de roba que s’utilitzen, si acceptes o no el que et donen amics, veïns i familiars, restaurants que freqüentes, tipus de vacances, escoles que pagues…
-Això només m’ho ha dit una persona…però em va fer molta gràcia. Per enunciar a la feina el meu tercer embaràs, amb un toc d’humor, vaig posar acompanyant els dolços la frase “On mengen dos, mengen tres…” I em va etzibar…això no és veritat eh…”on mengen dos, no mengen tres eh…que només tens dos tetes!!!”. Per sort els altres dos ja mengen espaguetis i bistecs…!
-“Família nombrosa…podràs tenir el carnet amb descomptes!” Uuuuuu…i això…quant representa al mes? Per les converses que he tingut amb altres mares de 3 o més fills (sí…no sóc l’única, n’hi ha més de la meva espècie), el carnet aquest, fa il·lusió quan te’l fas…però després et passes la vida traient-lo per preguntar si et fan descompte i guardant-lo sense haver obtingut cap benefici.
-Força gent fa aquesta insinuació…jo crec que amb un punt de mala baba…”i si són dos?”… “ segur que no són dos?”…ja és mala llet eh! Sembla que et diguin…Si has estat valenta per decidit tenir el tercer…doncs ara que en siguin dos de cop…”pa joder! Toma ya!”.
-T’insinuen també que això és perquè els altres dos són “molt bons”…(dedueixo que ser “bons” vol dir…menjar bé, dormir bé, no fer masses rebequeries…). A veure…sóc incapaç de definir els meus fills com a bons o dolents, però sí que puc dir que, per exemple…dormir, el que se’n diu dormir tota la nit…no ho he fet des que va néixer el primer (fa 5 anys i mig), fins fa uns pocs mesos, i encara no ho faig totes les nits, moltes es desperten i venen a buscar-nos. Per tant…aquesta teoria tampoc serviria. O…”estàs feta per parir”….aixxxx…si això fos veritat! Només diré, que volent parts naturals, he acabat amb dues cesàries…per tant no seria el cas. Tinc amigues, afortunades elles, que es pot dir que han parit amb la mateixa dificultat amb que et tires un pet. Segons aquesta teoria “aplastant”…haurien de tenir 15 fills, no?. O “L’embaràs és el teu estat natural…” jajajajaj…sobretot amb els meus primers trimestres…on em gasto més amb “Cariban” que en gasolina! (per les inexpertes, el Cariban és el medicament per marejos i vòmits durant l’embaràs).
-Algunes, segurament les que algun dia es van plantejar tenir-ne tres però al final, per les circumstàncies que siguin, no ho han fet, es justifiquen…no passa res, tothom tranquil! No estic fent campanya perquè tothom es decideixi a tenir tres fills! De veritat! Només he decidit tenir-ne 3 jo…no cal que tothom els tingui! Cadascú que tingui els que pugui, vulgui o consideri oportú.
-N’hi ha que, sense dir massa cosa, reaccionen igual que si els haguessis dit… “tindré un tercer fill, i TU PAGARÀS LES FACTURES I LA MANUTENCIÓ FINS QUE VAGI A LA UNIVERSITAT!”. Ulls com taronges, mans a la boca, cara d’espant…intriga…què els deu passar pel cap??
-“Però…ara ja et plantes no??” I sinó, que passa? Em fareu tancar?
-És curiós perquè si tens dos fills del mateix sexe, està molt més acceptat “anar a buscar el nen/la nena”. Total…si ja tens la parelleta…perquè vols un de “repe”? No??? Com si es tractés de cromos. Vull un tercer fill…m’és igual el sexe…m’és igual si és nen o nena, m’és igual si vol el cabell llarg o curt…
I per suposat també n’hi ha alguna, per sort, que reacciona emocionant-se, amb il·lusió…dient “ostres que bé”, “que guai”, “quina il·lusió”…tocant-te la panxa, i preguntant-te i cuidant-te…com si fos el primer!!!! Perquè sí, estimades persones veïnes, conegudes i desconegudes, amigues i familiars…el tercer, fa tanta o més il·lusió que el primer. Potser no tenim tant de temps per demostrar-ho amb fotos, comentaris al Facebook o mimant-nos tant com voldríem o ens mereixeríem, però la il·lusió, les ganes, la preocupació perquè tot surti bé, és fins i tot més que amb el primer. O els que heu tingut el segon fill, no us ha passat? Jo almenys pensava amb el segon…vols dir que l’estimaré tant com al primer? No pot ser…és impossible, pobreta, l’estimaré…però tant no és possible. I sí…i tant que és possible! Doncs a la tercera…i segur que a la quarta i la cinquena…també. L’amor no es divideix, es multiplica.
Reflexionant sobre el tema i parlant amb amigues…de fet una mica això de qüestionar o sorprendre’s, també es fa amb les famílies que decideixen no tenir fills, o els tenen més tard del que el “jurat popular” considera, o només en volen tenir un. És com si hi hagués estipulada una normativa referent a la família…i sempre que et surtis d’aquí, ja l’has espifiat… primer, tenir parella, casar-te (amb més o menys pompa), tenir un primer fill, sense esperar més temps del que la veïna de quart consideri adequat i tenir el segon (si pot ser del sexe oposat al que ja tens…millor que millor). I aquí plantar-te. Doncs ho sento senyores i senyors…n’hi ha que hem vingut al món a tocar els nassos…i a ser feliços a la nostra manera, encara que sorprengui.
No hi ha un motiu concret, no cal que ens justifiquem, no és perquè ens surtin els diners per les orelles ni perquè tinguem problemes mentals ni som de cap secta.
Per tant…si…em declaro culpable…
Culpable de tenir dos fills, un nen i una nena, de 5 i 4 anys, i que es porten menys de dos anys entre ells!
Culpable d’estar embarassada del tercer i d’haver-lo desitjat!
Culpable de sentir-me il·lusionada per l’embaràs!
I culpable de trencar els esquemes de molta gent!

Consells per la propera vegada que t’anunciïn un tercer embaràs…
Somriu, felicita i si vols allargar la conversa, pregunta com està la mare. Si et sorprèn en excés…retira’t discretament amb qualsevol excusa.
IMG_20170322_180241

6 MESOS I COM COMPENSA…

Avui la petita chimbarona fa 6 mesos. I ja li tocava algun escrit. A vegades penso amb culpabilitat que li he escrit poc però la veritat, ja no tinc tant temps com abans i a vegades el cansament i el ritme diari fa que la inspiració no arribi en forma d’escrit. Després em trec la culpa de sobre. Faig el que puc i l’amor no només té una manera d’expressar-se.

Lia,

Miro tot aquest temps passat i sento que m’ha passat volant. Com si fos ahir que em posava de part i començava a donar voltes per Palamós esperant que les contraccions fossin més intenses. L’alegria de veure’t per primer cop, com aquella foto que miro de tant en tant, quan vam connectar mirades per primera vegada. Allà vaig sa ser com un amor a primera vista. Allà, en aquell moment, vaig saber que ja t’estimava de fa molt temps.

thumb_IMG_1408_1024_Fotor

Tenia tants dubtes de com em sentiria sent mare per segon cop… Com podria ser que tot l’amor que ens va despertar la Nora es tornés a repetir. I així ha sigut. Poc a poc t’has fet el teu lloc dins de casa omplint-la de tendresa i alegria. Poc a poc, ens has cautivat amb la teva paciència i dolçor fins tornar-nos bojos d’amor. Ets la Lia, la dormilona de la casa, la que té pessigolles a l’esquena, la que gaudiex menjant a taula amb nosaltres i tot ho tasta.

La Lia, que sap mirar amb amor tot el que la rodeja. La que sent una admiració absoluta per la seva germana. La que ens desperta fent sorolls estranyíssims a la matinada i la que plora al cotxe fins que m’està a punt de petar la vena.

Ets la Lia, la petita, la més tendra, la que ens recorda que la màgia continua existint i l’amor no té límits quan ens pensàvem que si.

És preciós ser mare per segon cop i és genial haver-me tornat a enamorar. Però crec que el més bonic de tota aquesta experiència és veure com les meves dues filles s’estimen. Quan es miren i s’abracen. Llavors m’invaeix una pau absoluta i m’arrenquen un somriure.

I tot aquest amor compensa la dedicació, l’esgotament, el poc dormir… Em compensa de veritat perquè gaudeixo veient com creixes i com aprens cada dia. Em compensa perquè t’estimo moltíssim i sóc incapaç de reflexar-ho per escrit.

Moltes felicitats Lia!

 

 

8 de MARÇ

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. I si aneu al final del text entendreu el que vull dir.
Avui és el nostre dia, encara que hauria de ser-ho cada dia. El dia d’avui ens recorda que cada dona que pateix, que és assassinada per la seva parella, cada dona que no és lliure de viure com ella desitja, cada dona que és refugiada o esclava (de la vida, del capitalisme més ferotge, de la seva cultura mediocre…). Cada una d’aquestes dones és una petita lluita que tinc pendent.  Perquè només totes unides podrem amb tot.

I la maternitat m’ha tornat a recordar com és de bonica la dolçor de la tribu, del compartir, de l’estimar. En el fons, del poder que se sent quant totes estem unides, recolzant-nos i sense jutjar. Només mitjançant aquesta unió i aquest amor canviem mentalitats i obrim la   nostra ment, ens treiem la pressió de sobre (de ser perfectes, de necessitar agradar la resta…).

Ai dona, si sapiguessis el poder que tenim! I em preocupen els homes, no tots però si uns quants. Aquells que insulten, abusen i maten. Però també em preocupen les dones. Aquelles que no s’alcen, lluiten, s’ (auto)defensen. Tinc dues filles meravelloses i tinc molta feina per endavant però no molta més feina de la que tenen les mares (i els pares!) dels seus amics (en masculí).

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. Estima els infants. Ajuda’ls a créixer forts i fortes. Que s’agradin i admirin i que no es deixin trepitjar. Recolza la seva identitat de gènere. Educa en la igualtat. Que hi hagi tant d’amor dins dels seus cors que sigui impossible que puguin ferir o agredir (a ningú!). Recolza’ls quan vulguin fer allò que els hi agrada. No utilitzis l’odi quan t’emprenyis amb ells, ni els anulis, ni els ridiculitzis… Pensa que avui ets tu però potser un dia li farà algú altre i ho acceptaran com una cosa normal.
Educa mitjançant l’amor, amb sentit comú i amb els límits que necessita la vida.

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món.

I avui poso aquesta foto, feta avui, d’aquesta petita dona poderosa, que cada dia em recorda com és de poderosa la infantesa.

IMG_3161_Fotor

 

Despullada

15fdbc36a1f1a99a722d1ca6252dcebc-1000x683x1

 

Avui m’he topat amb la meva imatge al mirall, però m’he mirat com ens hauríem de mirar totes. Amb amor.

Em reconec, tot i que he canviat.

M’he posat aquesta cançó, m’agrada. Penso que podria ser una cançó que em m’hauria de cantar a mi mateixa. Em refereixo a la cançó de Angus i Julia Stone “For you”.

Veig com la maternitat ha canviat el meu cos, la meva cara, la meva pell. Una etapa en què anar depilada és tot un repte, sense importància, per mi.

Ja és hora que ens estimem com som. Cada kg de més, cada variu, cada arruga és fruit del nostre esforç i cansament però també és fruit del nostre amor, de la nostra capacitat de donar, de la nostra fortalesa.

I després del segon part, el teu cos no és el mateix però no ho pot ser, perquè jo tampoc sóc la noia d’abans, sóc mare i el meu cos m’ho recorda. I no em fa mal, m’arrenca un somriure.

Nora i Lia,

cada variu em recorda que sou sang de la meva sang, que heu sortit del més profund del meu cos, i que us ha bategat el cor, juntament amb el meu. Molt a prop, un dia una de vosaltres va estar dins meu, a dins meu!. Què fort i que màgic alhora. Llàstima que a vegades se’ns oblidi.

Les estries són com els camins que ens portaran a viure moltes coses plegades, i separades. A vegades em caldrà girar a la dreta i a vosaltres a l’esquerra. I quan us allunyeu de mi, no hi seré tant a prop si teniu una pujada esgotadora i potser no veuré sempre com baixeu la baixada rient a crits i fent la croqueta. Cada estria nova, és aquell recorregut de vida que sempre farà que us recordi.

Les arrugues les necessito i a cadascuna li atorgaré un record. La dels llavis per cada petó que ens donem i les dels ulls per cada dia que us pugui veure créixer. La de la galta, és pel pare, company chimbaron.

Els pits són el més valuós signe de maternitat que em quedarà, més caiguts que abans però més poderosos. Saber que us ha alimentat (i que encara alimenta) fins fer-vos grans, valentes i sanes. I la llet havia de ser blanca com les canes. Les poques que tinc em recorden que tot a la vida ens arrenca un esforç. Però com tot esforç té la seva recompensa. La meva vida, la que tinc. La que he pogut triar i la que vull.

I aquest cos que es fa gran, que m’acompanyi molts anys i que em segueixi mostrant la gran bvellesa que és fer-se gran.

Tothom voldria un poni

thumb_IMG_9077_1024_Fotor     IMG_2637_Fotor

Si estàs fent el calendari d’advent, reserva un dia per regalar-li allò que realment li agradi: li agrada la música? segur que podeu anar a un concert. Potser l’aigua? aneu a la piscina.

Avui, pensava en l’escrit que em van regalar a la formació Waldorf que vaig fer embarassada de la Nora. Un escrit que agafaria tot el sentit del món quan vaig ser mare i que m’he de rellegir de tant en tant per no oblidar que ella és més de la vida que meva.

Els teus fills no són els teus fill

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.Pots donar-los-hi el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè ells
viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s’endarrereix
ni s’atura en l’ahir.Tu ets l’arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d’arquer,
sigui per la felicitat.

KHALIL GIBRAN
(Del seu llibre “El profeta¨)

Doncs la inclinació a la meva mà d’arquera ha fet que la Nora avui passi un dia feliç muntant a cavall (en realitat és un poni però ella li diu cavall petit). I a més, pel mig del poble, tant contenta sense deixar afluixar el somriure i saludant a tothom…

thumb_img_3293_1024_fotor

Per cert, el títol fa honor a la cançó de Mumusic Circus, “Tothom voldria un poni”! ens encanta!

Primera carta al meu germà petit

Domingo 13 de noviembre, Begur.
Hola,
Esta noche ha entrado un mosquito en la habitación. Si si un mosquito, de esos que se te meten en la oreja y te pone los pelos de punta en mitad de la noche. Arnau se ha levantado rápido, que también lo ha oído y ha enchufado el kill paff! Eran las 5.35 de la mañana y el primer flash que ha pasado por mi cabeza eras tú. Pensaba, mientras tu rostro estaba presente en mi cabeza, qué deberías estar haciendo. Quizá dormías? O estabas gestionando tus nervios bajo la oscuridad? A lo mejor simplemente estabas tranquilo imaginando todo lo que te espera, seguramente imaginando cómo podrían ser las cosas en ese país donde vas a ser el único Sánchez Carmona.
Me ha costado volver a dormirme. Así que he cogido un papel y un bolígrafo y me he puesto a escribir. Qué palo tener que pasarlo a ordenador, pero me apetece hacerlo a mano.Se me hace difícil saber que no estarás, que cuando sea lunes no estés en el trabajo sino en un lugar desconocido para mí. Que por la noche sepa que no estás en tu casa sino en otra habitación que no conozco. No saber con exactitud cuál es tu contexto. Quién te cuidará si te pones enfermo? Con quien tomarás el café cuando necesites hablar? Creo que no tener ese control de lo que pasa en tu cotidianidad es raro, para mí es difícil y para ma’ y pa’ debe ser todavía más complicado.
Mientras estaba despierta en la cama sentía la respiración de mis tres amores, la de Arnau más fuerte y la de Lia y Nora más suave y dulce. Que acompañada me siento… y más querida que nunca pero esta noche me siento un poquito más sola sabiendo que te preparas para marcharte. Y qué quieres que te diga! A la vez me siento orgullosa de esa decisión que has tomado, porque sé que eres BUENO y que desprendes positividad por eso también lo recibes de la gente que te rodea. Sé que allí te querrán y te cuidarán. Sé que te verás desde fuera y verás tu vida desde otro punto de vista e incluso nos verás a nosotros de manera diferente. Y ciertas cosas cambiarán muy profundamente y te encantarán y otras que pensabas que no encajaban contigo las echarás de menos. Un viaje así, te llevará hacia el centro de tí mismo y te reconocerás más que nunca. Ese viaje es el más importante, mucho más que cambiar de continente o hacer miles de quilómetros. Y no todo el mundo es tan valiente como para enfrentarse a sí mismo, a sus propósitos, sueños y miedos. Por eso te admiro y me encanta que te vayas.
Madre mía como se puede estar tan inspirada a estas horas de la madrugada! Pero mira, cuánto más relajada está una más fluye el pensamiento.
He pensado que en vez de correos electrónicos podríamos enviarnos cartas. Qué te parece? Ya sabes esas que se escribían con papel y boli, un sobre y sellos. Y no saber cuando llega si es que llega. Pero he pensado que una carta es mejor, porque cuando te pones a escribirla como que va enserio y te lo curras más. Te sientas cómoda, coges un boli y te concentras más en escribir algo que de verdad llegue al corazón del otro. Te estoy escribiendo y tengo la sensación que estoy como en los exámenes de final de trimestre. Ya que me pongo lo hago bien sabes? Contestar en un correo electrónico es demasiado fácil.
Ahora que lo pienso…yo también me fui un día recuerdas? Y la noche anterior después de la cena me cantaste 2 o 3 canciones con la guitarra. Y lloré. Sabiendo que necesitaba irme un tiempo pero que dejaba personas importantes como tú. Pero durante el viaje sabía que no te había dejado, porque las personas que realmente te importan siempre van contigo, incluso escuchas sus consejos cuando no están para dártelos. Su vocecita interior.
Va bien echar de menos, da cosita pero va bien porque te centra y te dice que aquello vale la pena y que cuando vuelvas lo valores.
Va bien no comer longaniza, sushi, pan tostado multicereales y los macarrones de la ma’ para darte cuenta que lo que comías cada día sabía fenomenal.
Va bien estar solo para hablar contigo mismo y escucharte realmente.
Va bien conocer gente nueva y otro idioma para saber que hay mucho mundo y que tu mente debe seguir abierta. Pero lo que a uno le va bien de verdad es saber de dónde de viene y que algún día tengas ganas de volver. Que aunque puedas irte lejos tú tienes un lugar en el mundo y te guste estar en él.

Las raíces son tan importantes como las alas para volar.

Aquí te esperaremos, que disfrutes muchísimo de esta aventura!

Espero que me escribas cuando quieras y te apetezca, lo estaré esperando.
Te queremos hasta el infinito y más allá! TODOS y sin condiciones.

 

img_1861_fotor
La Carol.