JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

SEMILLA EN LA TIERRA

De vacances, tens la ment tant relaxada que ets capaç de prestar atenció a detalls que en el dia a dia són impossibles de captar. A vegades, de vacanes, hi ha vivències que t’arriben al fons i et remouen i el món s’atura per uns minuts.

De vacances, vaig escoltar a aquella noia que cantava amb una guitarra. És mare d’una noia amb autisme. Aquesta mare un dia va escoltar la cançó de “Semilla en la tierra” de Carlos Chaouen i li va recordar a la seva filla. Li va recordar la seva filla, la seva manternitat en soledat, la seva lluita personal. I haurieu de veure com cantava la cançó! L’expressió i l’emoció que hi posava en cada paraula. Em va arribar. I Molt. La pell de gallina. Suposo que Carlos no va escriure aquesta cançó pensant en aquesta experiència però penso que és una lletra on totes les persones ens podem sentir identificades. De com la vida és amor i pena, alegria i tristesa. De com som afortunades i, a vegades, tant lleugeres i miserables. Escoltava la cançó i entenia tant la seva soledat… La soledat que viuen moltes persones que tenen familiars amb autisme. Conec les mares, els pares, l’alumnat… Aquesta noia em va ensenyar que com a mestres no només hem d’educar, potser, simplement han de sentir com hi som allà. I potser així, els recordem que la vida és meravellosa.
Si voleu escoltar la cançó és la número 84 de la nostra llista col·laborativa de l’Spotify de “Les mares chimbarones”!

SEMILLA EN LA TIERRA
Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

SEMILLA EN LA TIERRA

Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

Els escrits de la Yaëlle: Culpable…d’estar embarassada del tercer!

Instruccions per seguir llegint…
Seu tranquil·lament i dibuixa’t un somriure a tu mateixa. Evita seguir llegint si estàs de mal humor o massa sensible. Si et sents identificada amb algun dels comentaris, no t’emprenyis ni et flagel·lis. És més que probable que l’embarassada en qüestió s’ho hagi agafat bé; diuen que tenim una hormona de la felicitat, i no crec pas que s’hagi emprenyat, almenys no és el meu cas. Ah…i el femení que utilitzo es refereix a “persona”, no us penseu que només m’han fet comentaris dones.
Només he considerat graciós explicar, en un sol text, tot els comentaris i reaccions que he viscut durant aquests primers mesos d’embaràs.
Des que em vaig quedar embarassada del tercer fill i ho he anat enunciant…he rebut respostes de tot tipus…Al principi no em va sobtar…però mica en mica he anat fent recopilació de les respostes i reaccions de la gent…i són dignes de sorpresa! A més moltes es repeteixen en força ocasions…és curiós!
La gran majoria de gent es mostra sorpresa. Sí, és veritat, el tant per cent de famílies amb tres fills, és força inferior als que en tenen dos. “Esteu bojos…o que valents…” també és una reacció força corrent. Però no és necessària una mica de bogeria per decidir-te a tenir fills, i per decidir coses a la vida en general? De fet parlant amb famílies nombroses, la majoria et diuen que el canvi i la feinada és molt superior de 1 a 2 que de 2 a 3…llavors, perquè quan anuncies el segon embaràs, ningú no et preveu?? Ningú et diu…no tindràs braços per agafar-los als dos a la vegada (o sí…però t’hi deixaràs l’esquena), quan un faci pit, just l’altre s’haurà fotut de morros i hauràs d’aixecar-te corrent; quan siguin més grans voldran la mateixa joguina, tot i tenir-ne 300 mes escampades; a la banyera es liarà un “cristu” d’aigua que ni t’explico…Perquè la gent no és tan considera i et preveu en el segon?
Llavors venen algunes reaccions més “sorprenents”…
-Algunes t’insulten (amb tot el carinyu eh!)…no saben si els estan prenent el pèl…o si va en serio això de que esperes el tercer…
-Però…és buscat??….perdonaaaaaaa? et pregunto jo a tu sobre la teva vida íntima o quantes vegades a la setmana fas un polvet?? I t’ho pregunta gent que ni tan sols sap com et dius de cognom ni han fet un cafè amb tu mai! Home…per fer aquestes preguntes, es necessita una mica d’intimitat no??? A més…si t’ho dic amb alegria, que estic embarassada, no seria igual això?
-Heu pensat…que haureu de canviar el cotxe? Doncs home gràcies per fer-m’hi pensar! Però si et dic que tinc un vehicle de més de 10 anys, i un de més de 20…pots arribar fàcilment a la conclusió que de totes maneres, en breu, hagués hagut de canviar de cotxe. De fet, ara que hi penso, potser el meu subconscient m’ha fet quedar embarassada del tercer per decidir-me d’una vegada a canviar-lo.
El tema del cotxe és un d’aquells fenòmens familiars curiosos…n’hi ha que amb el primer fill ja es canvien el cotxe per un “monovolumen” de 7 places…seguint aquesta línia, jo hauria de fer-me amb un autobús o un camió. Per favor…que tindré tres fills…no 200 caps de bestiar!
-Això del cotxe va lligat a la pasta (no als macarrons…sinó la pasta que paga factures i roba)… “jo pels diners no ho faig” em diuen. Us asseguro que si veiéssiu les meves comptes…no seria el que us faria decidir per un tercer fill, potser més aviat en vendríeu un dels que ja teniu! D’entrada, que la despesa important és amb el primer… per començar perquè estàs carregat de tonteries i et penses que necessites tot allò que t’ofereixen a les botigues de nadons, i segon perquè hi ha moltes coses que un cop comprades per al primer…et serveixen per al segon, el tercer, i els que vinguin… A més…tot depèn de l’estil de vida i les prioritats que tinguis…conec molta gent que amb un sol fill, gasta més del que jo gastaria amb 5! Marques de roba que s’utilitzen, si acceptes o no el que et donen amics, veïns i familiars, restaurants que freqüentes, tipus de vacances, escoles que pagues…
-Això només m’ho ha dit una persona…però em va fer molta gràcia. Per enunciar a la feina el meu tercer embaràs, amb un toc d’humor, vaig posar acompanyant els dolços la frase “On mengen dos, mengen tres…” I em va etzibar…això no és veritat eh…”on mengen dos, no mengen tres eh…que només tens dos tetes!!!”. Per sort els altres dos ja mengen espaguetis i bistecs…!
-“Família nombrosa…podràs tenir el carnet amb descomptes!” Uuuuuu…i això…quant representa al mes? Per les converses que he tingut amb altres mares de 3 o més fills (sí…no sóc l’única, n’hi ha més de la meva espècie), el carnet aquest, fa il·lusió quan te’l fas…però després et passes la vida traient-lo per preguntar si et fan descompte i guardant-lo sense haver obtingut cap benefici.
-Força gent fa aquesta insinuació…jo crec que amb un punt de mala baba…”i si són dos?”… “ segur que no són dos?”…ja és mala llet eh! Sembla que et diguin…Si has estat valenta per decidit tenir el tercer…doncs ara que en siguin dos de cop…”pa joder! Toma ya!”.
-T’insinuen també que això és perquè els altres dos són “molt bons”…(dedueixo que ser “bons” vol dir…menjar bé, dormir bé, no fer masses rebequeries…). A veure…sóc incapaç de definir els meus fills com a bons o dolents, però sí que puc dir que, per exemple…dormir, el que se’n diu dormir tota la nit…no ho he fet des que va néixer el primer (fa 5 anys i mig), fins fa uns pocs mesos, i encara no ho faig totes les nits, moltes es desperten i venen a buscar-nos. Per tant…aquesta teoria tampoc serviria. O…”estàs feta per parir”….aixxxx…si això fos veritat! Només diré, que volent parts naturals, he acabat amb dues cesàries…per tant no seria el cas. Tinc amigues, afortunades elles, que es pot dir que han parit amb la mateixa dificultat amb que et tires un pet. Segons aquesta teoria “aplastant”…haurien de tenir 15 fills, no?. O “L’embaràs és el teu estat natural…” jajajajaj…sobretot amb els meus primers trimestres…on em gasto més amb “Cariban” que en gasolina! (per les inexpertes, el Cariban és el medicament per marejos i vòmits durant l’embaràs).
-Algunes, segurament les que algun dia es van plantejar tenir-ne tres però al final, per les circumstàncies que siguin, no ho han fet, es justifiquen…no passa res, tothom tranquil! No estic fent campanya perquè tothom es decideixi a tenir tres fills! De veritat! Només he decidit tenir-ne 3 jo…no cal que tothom els tingui! Cadascú que tingui els que pugui, vulgui o consideri oportú.
-N’hi ha que, sense dir massa cosa, reaccionen igual que si els haguessis dit… “tindré un tercer fill, i TU PAGARÀS LES FACTURES I LA MANUTENCIÓ FINS QUE VAGI A LA UNIVERSITAT!”. Ulls com taronges, mans a la boca, cara d’espant…intriga…què els deu passar pel cap??
-“Però…ara ja et plantes no??” I sinó, que passa? Em fareu tancar?
-És curiós perquè si tens dos fills del mateix sexe, està molt més acceptat “anar a buscar el nen/la nena”. Total…si ja tens la parelleta…perquè vols un de “repe”? No??? Com si es tractés de cromos. Vull un tercer fill…m’és igual el sexe…m’és igual si és nen o nena, m’és igual si vol el cabell llarg o curt…
I per suposat també n’hi ha alguna, per sort, que reacciona emocionant-se, amb il·lusió…dient “ostres que bé”, “que guai”, “quina il·lusió”…tocant-te la panxa, i preguntant-te i cuidant-te…com si fos el primer!!!! Perquè sí, estimades persones veïnes, conegudes i desconegudes, amigues i familiars…el tercer, fa tanta o més il·lusió que el primer. Potser no tenim tant de temps per demostrar-ho amb fotos, comentaris al Facebook o mimant-nos tant com voldríem o ens mereixeríem, però la il·lusió, les ganes, la preocupació perquè tot surti bé, és fins i tot més que amb el primer. O els que heu tingut el segon fill, no us ha passat? Jo almenys pensava amb el segon…vols dir que l’estimaré tant com al primer? No pot ser…és impossible, pobreta, l’estimaré…però tant no és possible. I sí…i tant que és possible! Doncs a la tercera…i segur que a la quarta i la cinquena…també. L’amor no es divideix, es multiplica.
Reflexionant sobre el tema i parlant amb amigues…de fet una mica això de qüestionar o sorprendre’s, també es fa amb les famílies que decideixen no tenir fills, o els tenen més tard del que el “jurat popular” considera, o només en volen tenir un. És com si hi hagués estipulada una normativa referent a la família…i sempre que et surtis d’aquí, ja l’has espifiat… primer, tenir parella, casar-te (amb més o menys pompa), tenir un primer fill, sense esperar més temps del que la veïna de quart consideri adequat i tenir el segon (si pot ser del sexe oposat al que ja tens…millor que millor). I aquí plantar-te. Doncs ho sento senyores i senyors…n’hi ha que hem vingut al món a tocar els nassos…i a ser feliços a la nostra manera, encara que sorprengui.
No hi ha un motiu concret, no cal que ens justifiquem, no és perquè ens surtin els diners per les orelles ni perquè tinguem problemes mentals ni som de cap secta.
Per tant…si…em declaro culpable…
Culpable de tenir dos fills, un nen i una nena, de 5 i 4 anys, i que es porten menys de dos anys entre ells!
Culpable d’estar embarassada del tercer i d’haver-lo desitjat!
Culpable de sentir-me il·lusionada per l’embaràs!
I culpable de trencar els esquemes de molta gent!

Consells per la propera vegada que t’anunciïn un tercer embaràs…
Somriu, felicita i si vols allargar la conversa, pregunta com està la mare. Si et sorprèn en excés…retira’t discretament amb qualsevol excusa.
IMG_20170322_180241

6 MESOS I COM COMPENSA…

Avui la petita chimbarona fa 6 mesos. I ja li tocava algun escrit. A vegades penso amb culpabilitat que li he escrit poc però la veritat, ja no tinc tant temps com abans i a vegades el cansament i el ritme diari fa que la inspiració no arribi en forma d’escrit. Després em trec la culpa de sobre. Faig el que puc i l’amor no només té una manera d’expressar-se.

Lia,

Miro tot aquest temps passat i sento que m’ha passat volant. Com si fos ahir que em posava de part i començava a donar voltes per Palamós esperant que les contraccions fossin més intenses. L’alegria de veure’t per primer cop, com aquella foto que miro de tant en tant, quan vam connectar mirades per primera vegada. Allà vaig sa ser com un amor a primera vista. Allà, en aquell moment, vaig saber que ja t’estimava de fa molt temps.

thumb_IMG_1408_1024_Fotor

Tenia tants dubtes de com em sentiria sent mare per segon cop… Com podria ser que tot l’amor que ens va despertar la Nora es tornés a repetir. I així ha sigut. Poc a poc t’has fet el teu lloc dins de casa omplint-la de tendresa i alegria. Poc a poc, ens has cautivat amb la teva paciència i dolçor fins tornar-nos bojos d’amor. Ets la Lia, la dormilona de la casa, la que té pessigolles a l’esquena, la que gaudiex menjant a taula amb nosaltres i tot ho tasta.

La Lia, que sap mirar amb amor tot el que la rodeja. La que sent una admiració absoluta per la seva germana. La que ens desperta fent sorolls estranyíssims a la matinada i la que plora al cotxe fins que m’està a punt de petar la vena.

Ets la Lia, la petita, la més tendra, la que ens recorda que la màgia continua existint i l’amor no té límits quan ens pensàvem que si.

És preciós ser mare per segon cop i és genial haver-me tornat a enamorar. Però crec que el més bonic de tota aquesta experiència és veure com les meves dues filles s’estimen. Quan es miren i s’abracen. Llavors m’invaeix una pau absoluta i m’arrenquen un somriure.

I tot aquest amor compensa la dedicació, l’esgotament, el poc dormir… Em compensa de veritat perquè gaudeixo veient com creixes i com aprens cada dia. Em compensa perquè t’estimo moltíssim i sóc incapaç de reflexar-ho per escrit.

Moltes felicitats Lia!

 

 

8 de MARÇ

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. I si aneu al final del text entendreu el que vull dir.
Avui és el nostre dia, encara que hauria de ser-ho cada dia. El dia d’avui ens recorda que cada dona que pateix, que és assassinada per la seva parella, cada dona que no és lliure de viure com ella desitja, cada dona que és refugiada o esclava (de la vida, del capitalisme més ferotge, de la seva cultura mediocre…). Cada una d’aquestes dones és una petita lluita que tinc pendent.  Perquè només totes unides podrem amb tot.

I la maternitat m’ha tornat a recordar com és de bonica la dolçor de la tribu, del compartir, de l’estimar. En el fons, del poder que se sent quant totes estem unides, recolzant-nos i sense jutjar. Només mitjançant aquesta unió i aquest amor canviem mentalitats i obrim la   nostra ment, ens treiem la pressió de sobre (de ser perfectes, de necessitar agradar la resta…).

Ai dona, si sapiguessis el poder que tenim! I em preocupen els homes, no tots però si uns quants. Aquells que insulten, abusen i maten. Però també em preocupen les dones. Aquelles que no s’alcen, lluiten, s’ (auto)defensen. Tinc dues filles meravelloses i tinc molta feina per endavant però no molta més feina de la que tenen les mares (i els pares!) dels seus amics (en masculí).

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. Estima els infants. Ajuda’ls a créixer forts i fortes. Que s’agradin i admirin i que no es deixin trepitjar. Recolza la seva identitat de gènere. Educa en la igualtat. Que hi hagi tant d’amor dins dels seus cors que sigui impossible que puguin ferir o agredir (a ningú!). Recolza’ls quan vulguin fer allò que els hi agrada. No utilitzis l’odi quan t’emprenyis amb ells, ni els anulis, ni els ridiculitzis… Pensa que avui ets tu però potser un dia li farà algú altre i ho acceptaran com una cosa normal.
Educa mitjançant l’amor, amb sentit comú i amb els límits que necessita la vida.

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món.

I avui poso aquesta foto, feta avui, d’aquesta petita dona poderosa, que cada dia em recorda com és de poderosa la infantesa.

IMG_3161_Fotor

 

Despullada

15fdbc36a1f1a99a722d1ca6252dcebc-1000x683x1

 

Avui m’he topat amb la meva imatge al mirall, però m’he mirat com ens hauríem de mirar totes. Amb amor.

Em reconec, tot i que he canviat.

M’he posat aquesta cançó, m’agrada. Penso que podria ser una cançó que em m’hauria de cantar a mi mateixa. Em refereixo a la cançó de Angus i Julia Stone “For you”.

Veig com la maternitat ha canviat el meu cos, la meva cara, la meva pell. Una etapa en què anar depilada és tot un repte, sense importància, per mi.

Ja és hora que ens estimem com som. Cada kg de més, cada variu, cada arruga és fruit del nostre esforç i cansament però també és fruit del nostre amor, de la nostra capacitat de donar, de la nostra fortalesa.

I després del segon part, el teu cos no és el mateix però no ho pot ser, perquè jo tampoc sóc la noia d’abans, sóc mare i el meu cos m’ho recorda. I no em fa mal, m’arrenca un somriure.

Nora i Lia,

cada variu em recorda que sou sang de la meva sang, que heu sortit del més profund del meu cos, i que us ha bategat el cor, juntament amb el meu. Molt a prop, un dia una de vosaltres va estar dins meu, a dins meu!. Què fort i que màgic alhora. Llàstima que a vegades se’ns oblidi.

Les estries són com els camins que ens portaran a viure moltes coses plegades, i separades. A vegades em caldrà girar a la dreta i a vosaltres a l’esquerra. I quan us allunyeu de mi, no hi seré tant a prop si teniu una pujada esgotadora i potser no veuré sempre com baixeu la baixada rient a crits i fent la croqueta. Cada estria nova, és aquell recorregut de vida que sempre farà que us recordi.

Les arrugues les necessito i a cadascuna li atorgaré un record. La dels llavis per cada petó que ens donem i les dels ulls per cada dia que us pugui veure créixer. La de la galta, és pel pare, company chimbaron.

Els pits són el més valuós signe de maternitat que em quedarà, més caiguts que abans però més poderosos. Saber que us ha alimentat (i que encara alimenta) fins fer-vos grans, valentes i sanes. I la llet havia de ser blanca com les canes. Les poques que tinc em recorden que tot a la vida ens arrenca un esforç. Però com tot esforç té la seva recompensa. La meva vida, la que tinc. La que he pogut triar i la que vull.

I aquest cos que es fa gran, que m’acompanyi molts anys i que em segueixi mostrant la gran bvellesa que és fer-se gran.

Tothom voldria un poni

thumb_IMG_9077_1024_Fotor     IMG_2637_Fotor

Si estàs fent el calendari d’advent, reserva un dia per regalar-li allò que realment li agradi: li agrada la música? segur que podeu anar a un concert. Potser l’aigua? aneu a la piscina.

Avui, pensava en l’escrit que em van regalar a la formació Waldorf que vaig fer embarassada de la Nora. Un escrit que agafaria tot el sentit del món quan vaig ser mare i que m’he de rellegir de tant en tant per no oblidar que ella és més de la vida que meva.

Els teus fills no són els teus fill

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.Pots donar-los-hi el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè ells
viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s’endarrereix
ni s’atura en l’ahir.Tu ets l’arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d’arquer,
sigui per la felicitat.

KHALIL GIBRAN
(Del seu llibre “El profeta¨)

Doncs la inclinació a la meva mà d’arquera ha fet que la Nora avui passi un dia feliç muntant a cavall (en realitat és un poni però ella li diu cavall petit). I a més, pel mig del poble, tant contenta sense deixar afluixar el somriure i saludant a tothom…

thumb_img_3293_1024_fotor

Per cert, el títol fa honor a la cançó de Mumusic Circus, “Tothom voldria un poni”! ens encanta!

Primera carta al meu germà petit

Domingo 13 de noviembre, Begur.
Hola,
Esta noche ha entrado un mosquito en la habitación. Si si un mosquito, de esos que se te meten en la oreja y te pone los pelos de punta en mitad de la noche. Arnau se ha levantado rápido, que también lo ha oído y ha enchufado el kill paff! Eran las 5.35 de la mañana y el primer flash que ha pasado por mi cabeza eras tú. Pensaba, mientras tu rostro estaba presente en mi cabeza, qué deberías estar haciendo. Quizá dormías? O estabas gestionando tus nervios bajo la oscuridad? A lo mejor simplemente estabas tranquilo imaginando todo lo que te espera, seguramente imaginando cómo podrían ser las cosas en ese país donde vas a ser el único Sánchez Carmona.
Me ha costado volver a dormirme. Así que he cogido un papel y un bolígrafo y me he puesto a escribir. Qué palo tener que pasarlo a ordenador, pero me apetece hacerlo a mano.Se me hace difícil saber que no estarás, que cuando sea lunes no estés en el trabajo sino en un lugar desconocido para mí. Que por la noche sepa que no estás en tu casa sino en otra habitación que no conozco. No saber con exactitud cuál es tu contexto. Quién te cuidará si te pones enfermo? Con quien tomarás el café cuando necesites hablar? Creo que no tener ese control de lo que pasa en tu cotidianidad es raro, para mí es difícil y para ma’ y pa’ debe ser todavía más complicado.
Mientras estaba despierta en la cama sentía la respiración de mis tres amores, la de Arnau más fuerte y la de Lia y Nora más suave y dulce. Que acompañada me siento… y más querida que nunca pero esta noche me siento un poquito más sola sabiendo que te preparas para marcharte. Y qué quieres que te diga! A la vez me siento orgullosa de esa decisión que has tomado, porque sé que eres BUENO y que desprendes positividad por eso también lo recibes de la gente que te rodea. Sé que allí te querrán y te cuidarán. Sé que te verás desde fuera y verás tu vida desde otro punto de vista e incluso nos verás a nosotros de manera diferente. Y ciertas cosas cambiarán muy profundamente y te encantarán y otras que pensabas que no encajaban contigo las echarás de menos. Un viaje así, te llevará hacia el centro de tí mismo y te reconocerás más que nunca. Ese viaje es el más importante, mucho más que cambiar de continente o hacer miles de quilómetros. Y no todo el mundo es tan valiente como para enfrentarse a sí mismo, a sus propósitos, sueños y miedos. Por eso te admiro y me encanta que te vayas.
Madre mía como se puede estar tan inspirada a estas horas de la madrugada! Pero mira, cuánto más relajada está una más fluye el pensamiento.
He pensado que en vez de correos electrónicos podríamos enviarnos cartas. Qué te parece? Ya sabes esas que se escribían con papel y boli, un sobre y sellos. Y no saber cuando llega si es que llega. Pero he pensado que una carta es mejor, porque cuando te pones a escribirla como que va enserio y te lo curras más. Te sientas cómoda, coges un boli y te concentras más en escribir algo que de verdad llegue al corazón del otro. Te estoy escribiendo y tengo la sensación que estoy como en los exámenes de final de trimestre. Ya que me pongo lo hago bien sabes? Contestar en un correo electrónico es demasiado fácil.
Ahora que lo pienso…yo también me fui un día recuerdas? Y la noche anterior después de la cena me cantaste 2 o 3 canciones con la guitarra. Y lloré. Sabiendo que necesitaba irme un tiempo pero que dejaba personas importantes como tú. Pero durante el viaje sabía que no te había dejado, porque las personas que realmente te importan siempre van contigo, incluso escuchas sus consejos cuando no están para dártelos. Su vocecita interior.
Va bien echar de menos, da cosita pero va bien porque te centra y te dice que aquello vale la pena y que cuando vuelvas lo valores.
Va bien no comer longaniza, sushi, pan tostado multicereales y los macarrones de la ma’ para darte cuenta que lo que comías cada día sabía fenomenal.
Va bien estar solo para hablar contigo mismo y escucharte realmente.
Va bien conocer gente nueva y otro idioma para saber que hay mucho mundo y que tu mente debe seguir abierta. Pero lo que a uno le va bien de verdad es saber de dónde de viene y que algún día tengas ganas de volver. Que aunque puedas irte lejos tú tienes un lugar en el mundo y te guste estar en él.

Las raíces son tan importantes como las alas para volar.

Aquí te esperaremos, que disfrutes muchísimo de esta aventura!

Espero que me escribas cuando quieras y te apetezca, lo estaré esperando.
Te queremos hasta el infinito y más allá! TODOS y sin condiciones.

 

img_1861_fotor
La Carol.

 

 

La canastreta publicitària, gràcies?

Tenen molta tela les canastretes que solen regalar-te quan surts de l’hospital. La primera que em van regalar, al poc de néixer la Nora em va deixar una cara de lluç força important i ara amb el naixement de la Lia ens han regalat dues. Quan me les va donar la infermera se’m va dibuixar un somriure a la cara, clar, no recordava la desil·lusió de quan vaig obrir la primera.

collage_fotor_fotor

Tu estàs allà, asseguda, tota il·lusionada amb la canastreta (perquè sempre va bé que t’ajudin amb totes les cosetes que necessita el nadó,no?) però llavors l’obres i al veure el contingut el somriure es va esborrant poc a poc per deixar lloc a un “Eing??” al teu rostre.

I llavors penses que quina pena de món! Realment la intenció de la canastreta és vendre’t tot tipus de productes. Et quedes flipant que aprofitin aquests moments tant importants i tant íntims per intentar colar-te qualsevol cosa. Que et vegin com un perfil comercial susceptible a ser consumista de tot el que ells creuen o “se suposa necessites”.

– Mira una mare, anem a regalar-li una caixa plena de propaganda!”.

A més els eslògans o excuses dels productes per justificar que tu necessites totes aquestes coses són absurdes moltes vegades.

Hi ha gent que dirà: “A caballo regalado, no le mires el dentado” però tampoc és això, jo em sento un objecte comercial amb aquesta canastreta. Entenc que totes les empreses no es posin a regalar-te els seus productes amb tantes mares com som però tampoc cal regalar una caixa plena de propaganda comercial.

I què porta aquesta canastreta? us ho vaig a descriure. Hi ha coses que les trobo més o menys útils i d’altres em semblen totalment innecessàries (d’oportunistes ho són totes):

  • Una mostra de pomada protectora pel culet del nadó Bephantol i un quit de mostres Mustela que inclou: crema de bolquer, sabó, llet hidratant i aigua de colònia. Aquest és el producte més útil que trobo perquè són pots petits que pots ficar-te fàcilment en un necesser o una bossa de viatge. Ocupen poc i són fàcils de portar.
  • Un paquet de 8 tovalloletes Dodot Sensitive. Només n’hi ha 8 si, però entenc que les empreses no es posaran a regalar-nos paquets de 80 tovalloletes. Jo les faig servir molt (i no només pel cul, serà que no tenen mil utilitats!!)així que em faran prou servei, encara que només em durin mig matí. També hi ha 2 bolquers de mostra, talla 2 (haurem d’esperar uns mesos…)
  • Dos discos absorbents mamaris. Una altra mostra gratuïta que provaré sense problema.
  • Una ampolla d’aigua Fontvella: No podem dir que no tingui utilitat però tampoc ho trobo un producte tant idoni per una canastreta. És una ampolla petita, de fet, en aquesta estona que he estat escrivint ja me l’he acabat. Ja sabem que la lactància dona molta set, així que, Fontvella ha aprofitat per posar com eslògan a l’ampolla “Mama lactante. El 87% de la leche materna es agua” i amb aquesta petita excusa que justeja per tots costats, et fiquen una ampolla d’aigua a la canastreta.
  • Descomptes en targetes i àlbums de fotos de Hoffman. Ja se sap, les mares som així. Cada dos setmanes hem de fer buidatge de fotos perquè omplim la memòria del mòbil, penso que pot haver-hi persones que si poden treure profit d’aquesta promoció…jo encara tinc pendent l’àlbum del primer embaràs!
  • Targeta descompte 10% de C&A fins juny 2017 les vegades i import que vulguis.
  • Aquesta propaganda de Navidul és boníssima. “Con Navidul este año tu bebé puede venir con algo más que un pan bajo el brazo”. I bé que ho sabem les que no hem passat la toxoplasmosi. Això si, no et donen un pernil sencer sino participar en un concurs via facebook i guanyar el pes del teu fill en pernil i un 10% si compres online. (Quina xispa aquests de Navidul).
  • Un tractament per la caiguda del cabell. Suposant que el cabell ens cau perquè a mi no m´ha passat. Llegeixo i veig que és un complement alimentari amb molts ingredients naturals però quan obro la caixa: “mi gozo en un pozo!” que és un descompte de 4€. I la caixa? És la mateixa que la que porta el tractament però aquesta només porta el val. De veritat que no cal posar la caixa sencera per només incloure aquest paperet de descompte.
  • Un folletó de La Caixa. Aquest si que me’l miro amb lupa, encara que sigui per curiositat. Veig que volen vendre’t una nova llibreta d’estalvi infantil. Sabeu que els hi diria jo als senyors i senyores de La Caixa?: “Estalvi infantil? amb prou feines estalvio jo, dubto que la meva filla pugui. He vist, per cert, que regaleu una vaixella infantil de 4 peces, (no ens passem!) i recalqueu que és “para que se coma el mundo”. Ah! també regaleu una llum luminescent (he buscat luminescent al diccionari però no acabo de veure clar que vol dir exactament)  perquè així segons vosaltres “tu bebé dormirá tranquilo sintiéndose protegido”.  El que més m’agrada és com us acomiadeu, referint-vos als nostres fills, dient “Conseguiremos que pueda cumplir sus própositos”. No m’allargaré explicant la meva opinió d’entitats com La Caixa. Ni explicaré exemples reals de quants somnis (i propòsits!) ha trencat i ha llençat pel terra de moltes persones que viuen en una crisi constant. No vull explicar amb més detalls com em sembla de cínica aquesta propaganda.
  • Fulletó perquè el teu nadó pugui ser soci del Barça amb descomptes i avantatges. Segur que a les mares que han parit que no són del Barça els hi fa molta gràcia. thumb_img_1482_1024
  • Enganxina “Bebe a bordo” patrocinat por Nestlé, evidentment.
  • 2 infusions. Per començar l’eslògan no m’agrada “dicen que un niño (y la niña?) es como un vaso vacío. Llenémoslo juntos.” Qui és mare sap que de vaso vacío nada, que ja venen amb les seves preferències i les seves històries i ara que és la segona filla que tinc puc ben assegurar que des del dia 1 hi ha coses que són ben diferents a la primera. Em miro amb deteniment la carta d’infusions i n’hi ha per triar: tens la infusió “sueño” amb plantes que relaxen i ajuden a conciliar la son, la “digestiva” per alleugerir les digestions o gasos i afavorir el descans i unes altres que regulen el transit intestinal i hidraten els excrements. També una mostra de té verd amb l’eslògan: “Las mamás del siglo XXI saben lo que les conviene”. Jo crec que si que ho sé però precisametn una infusió ni se m’havia passat pel cap. No sé si en nadons de més de 6 mesos aquest tipus d’infusions els hi pot anar bé però en nadons tant petits pot ser inclús poc recomanable. Sincerament, no crec que els patrons de la son infantil canviaran per les infusions però molts tècnics en lactància si asseguren que si omplim la panxa amb aquestes infusions fem que el nadó mengi menys quantitat de llet (materna o no, és igual). I el que necessiten sobretot els nadons, és llet, no infusions.
  • Propaganda de Dodot explicant tots els seus productes per nadons, com a mínim l’eslògan està més aconseguit “Lo vas a hacer bien. Cuando nace un bebé, nace un instinto que te lleva a protegerlo desde el primer momento”. Però si no compres Dodot, també ho faràs bé no pateixis.
  • Propaganda Nestlé per fer-te del Club Nestlé Bebé amb regals inclosos (si et fas soci). Amb l’eslògan: “Nestlé, alimentos infantiles. El instinto de dar lo mejor.” Però hi ha una altra propaganda on no diu res dels seus productes i on explica amb força certesa com hauria de ser una bona alimentació pels nadons. Un gallifante per la Nestlé, no m’ho esperava.thumb_img_1485_1024_fotor
  • Descompte de 15€ al Caprabo amb una compra mínima de 100€ online i si dintre d’aquesta compra hi ha un paquet de bolquers. Nosaltres els comprem al LIDL no ho podré aprofitar.
  • Suavinex et regala una guia sobre lactància materna i una explicació dels seus productes relacionats amb lactància materna.
  • Dues cartes per subscriure’t a : “Mi Bebe y yo” i participar en el sorteig d’una cadireta de passeig i per finalitzar, una altra per subscriure’t a Let’s Family i participar en sortejos i  a més, et regalen una altra canastreta. Noooooo!Horroooooorrr!

L’estiu dels teus dos anys

thumb_IMG_1179_1024_Fotor

Aquest estiu he fet vacances de veritat. De la rutina, del blog, de la feina… L’embaràs ha coincidit amb l’estiu i he estat tant entretinguda que l’he viscut molt intropectivament i m’ha costat posar-me a escriure. M’he divertit, he descansat (no tant com voldria i necessitava), he superat la calor (o això pensava però aquests dies ja s’estan fent insuportables) i he vist la Nora descobrir mil coses. Això m’ha fet reafirmar la idea que l’estiu (si, els dos mesos llargs de vacances) són molt necessaris i beneficiosos per tots els infants. Sé que són complicats de conciliar amb la vida laboral però això seria un altre aspecte a debatre.

Aquest post va sorgir arrel d’una nit de juny, quan la Nora em va dir que mirés la lluna i jo, aixecant el cap vaig veure una lluna ben gran amb un núvol que la travessava. Llavors va exclamar: “Mama, la lluna està trencada, pobreta!” És d’aquelles frases que només t’ericen els pèls quan ets mare perquè ets capaç de captar tota la tendresa i innocència. Va sorgir arrel d’aquella nit perquè vaig pensar: “M’encanten les nits d’estiu, he d’escriure un post que parli com és d’especial per nosaltres aquesta estació de l’any”.

I mentre escric aquestes línies, ara al setembre, em venen al cap tantes escenes viscudes aquestes setmanes enrere…!

L’estiu ens fa sentir lliures, ens fa carregar piles i ens recorda que la vida és molt més que anar a l’escola o a la feina i atendre totes les responsabilitats i obligacions que tenim. Ens ajuda a fer el que sentim més del que devem. A treure’ns l’estrès, els horaris quadriculats, la roba!

I quan tens criatures a casa, t’ensenyen a viure l’estiu de manera diferent a com ho feies últimament. I tornes a reviure els estius de la teva infantesa i a valorar cada minut de llibertat.

Suposo (i espero) que algun dia la Nora llegirà aquest post i m’agradaria explicar-li com va ser l’estiu dels seus dos anys. No pretenc fer-li una gran descripció però si deixar unes línies amb algunes experiències que ha viscut. I em surt fer-ho així, en format de carta:

“Nora,

aquest estiu t’he pogut observar més detingudament. Ens calia un temps per nosaltres, tot i que durant el curs ens veiem moltes hores, no hi ha res com l’estiu per retrobar-nos.

Sabies que tens passió per mirar al cel? Això t’ho ha contagiat l’àvia. I quin infant no en tindria, si tinguéssim temps per aturar-nos i contemplar el que ens rodeja? i explicar històries o observar la lluna i les estrelles? Els avions, la forma dels núvols, l’arc de Sant Martí…Quina sort que tens! L’àvia, quan veu al cel una lluna ben bonica, baixa a casa i et treu a la terrassa perquè l’observis.

Aquest estiu hem mirat  molt el cel i algunes nits estirats a l’hamaca t’has adormit mentre parlàvem de la quantitat d’estrelles que es veien des del jardí.

Aquest estiu amb tu ens ha permès passejar per la platja a pas de tortuga, agafant les pedretes i petxines que et trobaves. I ens feia molta gràcia que, amb molta cura, guardessis les que més t’agradaven en una capseta de tresors.

No ens hem cansat de fer-te fotos, sobretot quan menjant un gelat portaves tota la boca i samarreta plena de xocolata, incloent part del nas, les galtes i una mica el front. Ens ha quedat clar que això de portar sabates no és el teu fort i les tovalloletes han fet més servei a baix que per netejar el canvi de bolquer.

Veig les fotos i m’encanta el teu cos ben morenet, el cabell despentinat, la roba a mig posar. I veure que et sents lliure quan vas despullada, estirada a la gespa, a la sorra o al terra de casa que està ben fresquet.

thumb_IMG_1053_1024_Fotor

Has anat amb amb kayac, i has trepat per les roques a buscar crancs (amb ajuda:P), ens hem llençat a l’aigua transparent de Cala S’Alguer i hem deixat que, molts dies, la sal se’ns quedés al cos fins la dutxa del dia següent. Hem vist peixets de colors i hem acariciat una estrella de mar. T’has aficionat a trobar els dragons que pugen per les parets blanques de casa.

Hem jugat sense parar, hem rebut visites i hem sigut els visitants. No hem respectat els horaris i hem dormit quan teníem son i menjat quan tenim gana. Ens hem banyat al riu, a la platja, a la piscina, a la banyera i per suposat, a la palangana.

thumb_IMG_1110_1024_FotorI has madurat, o canviat…perquè quan els teus cosins (els Fulaina com tu els hi dius) van passar dues setmanes amb nosaltres vas deixar el pit tu sola, potser perquè a la nit arribaves cansada de tanta aventura o potser perquè un cicle acabava. I de sobte, em vas sorprendre veient com tu donaves el pit a la teva Peppa Pig. Entranyable escena.

Ara que som a sis de setembre, miro enrere i sé que trobarem a faltar les festes majors, els focs artificials, les fires, els concerts. Dormir a la platja, a la furgo, al càmping, a la gespa, a una ombra dins el cotxet, a casa dels amics, dels avis…

El contacte amb la natura ha sigut més intens, no només per la muntanya i la platja sinó pel contacte amb els animals: els cavalls, la invasió de formigues, superar els mosquits i les seves picades (que s’inflen i s’infecten), els llangardaixos. Has après a fer silenci perquè les papallones no marxin (si, al jardí hem posat flors i en venen moltes), a estar-te quieta perquè l’abella no piqui i a celebrar cada cop que trobes una marieta.

L’últim dia que vas muntar en poni et deixaves anar de les mans i anaves dient: “Mira mama, no agafo, no agafo!”

Però les vacances d’estiu ja s’han acabat i (diga-li casualitat) però el 31 d’agost ja estaves amb dècimes i la ungla de color lila que et penjava del cop de porta d’aquell dia de juliol t’ha caigut avui. Sembla que hi hagi una força natural que ens vagi obligant a posar-nos a lloc i a deixar-nos de tanta xefla! Alguna cosa passa i sentim que hem d’anar plegant, que hem de posar seny per començar ben centrats el nou curs escolar! I per molt que ens resistim així serà però esperarem amb candeletes el pròxim estiu. Esperem que sigui igual o més llarg que aquest i més divertit i lliure.

thumb_IMG_0992_1024_FotorSi vols el pròxim juliol pots tornar-te a pintar el cos amb el suc de les cireres, amb pintura o fang. Tornarem a prendre orxata fresca amb palleta i intentarem retenir el seu gust barrejat amb l’olor d’aigua de mar i crema solar fins el pròxim estiu.

Tornarem a fer forats a la sorra i si s’acosta el setembre ens ensorrarem ficant el cap a dins si cal.

L’estiu que ve només pot ser millor que aquest, perquè serem un més a la família. T’imagines més amor del que hi ha ara a casa? a mi em costa però vagament em puc fer a la idea. Estic a  9 dies de sortir de comptes i que tu siguis la germana gran.

Se t’acudeix una millor manera d’acabar l’estiu? a mi no!

thumb_IMG_1340_1024_Fotor

Mil petons Norita,

T’estimo!”