ELS DILLUNS ANEM A PISCINA

yoga

Aquest curs hem decidit anar els dilluns a piscina. Ho vam decidir a l’agost abans de començar el curs.

No sóc gens fan dels extraescolars però per a nosaltres saber nedar i defensar-se a l’aigua és important i imprescindible!

La Nora va molt contenta però a mi em resulta esgotador. Primer perquè m’obliga a nedar els dilluns (que no un altre dia). Encara no he agafat el ritme de la setmana que ja m’obliga a: 1. sortir pintant de la feina, 2. recollir la Nora pitant de l’escola, 3. anar amb el cotxe pintant cap la piscina, 4. aparcar pitant el cotxe el més a prop de la piscina possible i 5. canviar-nos la roba i posar-nos el banyador, gorro, xancletes pitant.

Un cop arribem a la piscina la Nora marxa tant feliç amb la monitora i jo i el pare chimbaron aprofitem per nedar i jugar amb la Lia a la piscina petita. Normalment fem torns, un aprofita per nedar i l’altre juga amb la Lia i després fem canvi.

Només sortir del vestuari la Lia ja està tota emocionada per entrar dins de l’aigua. Ens fiquem i aquí comença l’experiència menys relaxant i amb més patrons repetitius que he viscut mai. Un exemple de sessió seria aquesta: entrem a l’aigua, al cap d’un minut sortim perquè vol teta. Tornem a entrar, vol sortir i anar amb el pare (exactament anar corrent fins la piscina fonda). La persegueixo per les instal·lacions. Tornem a entrar a l’aigua, juguem 2 minuts. Vol teta un altre cop. Tornem a sortir. Entrem, juguem dos minuts més. Vol tornar a escapar-se. La torno a perseguir, vol jugar amb les xancletes de la gent. Tornem a entrar, juguem una estona. (en aquest punt la gent que em veu ja pensa que sóc la mare boja de la piscina). Vol tornar a sortir perquè ha vist un trosset de suro petit al terra. Surt, juga amb el trosset de suro. Se’l vol ficar a la boca. No la deixo. Plora. Em costa moltíssim que es calmi i vulgui tornar a entrar a l’aigua. I per fi, (aleluiaaaaaa!) veig la llum. Arriba el pare chimbaron i em toca a mi anar a nedar a la piscina gran. Visca!!!

I ara ve quan faig el que no s’ha de fer. Fico un peu a l’aigua de la piscina gran. Està congelada. M’ho penso un minut, o dos. Em costa llençar-me de cop. No tinc collons a ficar-me. Clar amb la calorassa que he passat jugant amb la Lia, noto massa la diferència de temperatura.

Al final aconsegueixo capbussar-me. Passo un fred que pela però penso que a base de nedar i moure’m em passarà el fred però quan porto 8 piscines veig que ja ha arribat l’hora de recollir la Nora i anar al vestuari.I quin és el resultat? 8 piscines. Sóc optimista i penso que millor 8 que res.
Entrem al vestuari. I encara fa més fred que dins de l’aigua. Atenció! més fred si vas mullada perquè si vas vestida riute’n tu de les saunes!

Cua a les dutxes si no vas pitant un altre cop. Aconsegueixo dutxar la Nora i aconsegueixo dutxar-me. Ens vestim, ens pentinem, ens assequem el cabell. No és fàcil, la Nora coneix a tot el vestuari sencer i l’he d’anar rescatant constantment.

Estic totalment feta caldo i és dilluns!! I sabeu què? hi ha famílies que van dilluns i dimecres. La meva màxima admiració!! Jo no ho podria suportar.

Però un moment. No tot és horrible.

Ara ve la part romàntica i bonica.

Hi ha una cosa que m’encanta dels dies que anem a la piscina.

Veure la Nora com neda.

És de les més petites i encara necessita anar amb suport per no enfonsar-se perquè no neda amb autonomia però hi va molt contenta.

Sol mostrar-se dispersa. La monitora l’ha d’anar avisant tota l’estona perquè es queda enrera, tant feliç. Quan va nedant pel carril es queda la última i va rient i cantant cançons. Quan la monitora es gira aprofita per agafar-se de la paret. Vaja, que a vegades s’escaqueja. Neda una estona, després te pipi, neda una altra estona. Li encanta passar llista i diu que fa una creu o una ratlla depenent si l’infant ha vingut o no aquell dia. Però el que més li agrada és cantar a l’aigua i parlar sola. I la monitora sempre li ha de repetir el que explica i l’ha fer baixar dels núvols.

Sóc conscient que, tot i que és petita, segurament no serà la millor alumna de natació. A vegades em plantejo si val la pena tot l’esforç i cansament que suposa aquest dia. Potser podríem anar per lliure de tant en tant, ensenyar-la nosaltres i anar a la piscina quan realment ens vingués de gust.

Llavors és quan la Noemí (la seva monitora) em dona l’informe del semestre i llegeixo:
“Tenir la Nora es una alegria. Simpàtica i riallera. Va progressant bé, està contenta i no té por. Que és molt important. Nora, segueix així!”

I tota bleda, m’he posat a plorar enmig del vestuari. I amb aquest final queda confirmat que semblo la boja de la piscina!

Anuncis

DESCOBRINT JOCS DE TAULA I ALTRES ACTIVITATS QUE ENS HA REGALAT EL CALENDARI DE NADAL

thumb_IMG_5960_1024_Fotor

Hola, avui dia 12 us vull parlar una mica de la meva fixació pels jocs de taula. Últimament estic descobrint alguns jocs que són genials per jugar i aprendre (perquè per aprendre cal jugar i perquè jugant sempre s’aprén). I el que més m’agrada, són una bona manera de passar un temps en família.

Fa poc vaig poder anar a una trobada organitzada pel Centre de Recursos Pedagògics del Baix Empordà i els professionals de la botiga Jugar x Jugar (botiga que us recomano moltíssim, tenen més de 600 jocs de taula i l’atenció al públic és estupenda!) on ens ensenyaven diferents propostes de jocs de taula i les possibilitats pedagògiques que tenen.

Us comparteixo el vídeo que vam veure i debatre a la trobada. Tracta sobre d’un projecte que es diu “Proyecto Escuela” i “Proyecto Ciudad” de l’associació AFIM21 d’Almeria i on podreu veure tots els beneficis (explicats pels mateixos infants) que tenen tant en l’àmbit educatiu com familiar els jocs de taula.

Nosaltres ja tenim alguns jocs a casa, anem fent la nostra selecció segons el moment, els interessos que van sorgint, el moment de l’any… em pensava que seria més difícil trobar jocs adients per edats tan petites (la chimbarona gran no té 4 anys encara) però la veritat és que n’hi ha uns quants per triar. De moment, hi ha una marca que ens té enamorades (i sabem que no som les úniques) és la marca Haba.

És una marca alemana que fa jocs de diverses edats. El seu joc més famós és “El frutal” però també tenen una versió per més petits que es diu “Mi primer frutal”. És un best-seller dels jocs de taula, amb més de dos milions de jocs venuts arreu del món i realment s’ho val. A nosaltres ens encanta jugar. Normalment el material de manipulació d’aquests jocs és molt bonic i sap captar l’atenció dels infants. A més, solen ser uns experts en dissenyar quines dinàmiques es creen jugant al joc. Creieu-me que tinc una llista de jocs d’Haba que m’encantaria tenir a casa!

Un altre joc que té el cor robat de la Nora i d’aquesta mateixa marca és “El bosque Tin Tán” que és el joc que hem descobert avui dia 12 del nostre Calendari. Es tracta d’un joc molt bonic, que té diferents versions perquè s’hi pugui jugar des dels 2 anys però ens podem anar inventant dinàmiques per tal d’allargar-li més vida. Aquest joc també ve amb una història curta, tipus conte i amb instruments de música.  Si ens fiquem en la història i donem peu a la imaginació ens endinsarem en un bosc on cada animalet sap tocar un instrument. Amb uns ratolins que s’amagaran i que haurem de trobar… Ens encanta jugar i el temps ens passa volant!

Després d’introduir-vos aquests dos jocs també us vull parlar del primer que vaig decidir comprar. Es tracta del joc de “Els tres porquets” o “The three little piggies” de la marca SmartGames. Reconec que va ser decisió meva comprar aquest joc. En la meva obsessió a descobrir jocs de lògica i matemàtiques per aprendre jugant. Sempre he tingut dificultats per les matemàtiques i penso que hi ha jocs on es poden posar en pràctica moltes habilitats que ens ajudaran en els futurs aprenentatges. Aquest joc és de lògica i de situació espaial. Però sobretot em va agradar perquè pots utilitzar el conte dels tres porquets com a fil conductor de les diferents missions que ens proposen. A més el material manipulatiu és molt bonic i atractiu. Té diferents nivells i dona molt de joc.

Un altre joc súper entretingut és el “Little balancing”, un joc d’equilibris on unes granotes han de jugar a no caure de les pilones que van fent els jugadors. Aquest joc és de la marca Djeco, una marca que també cuida moltíssim la bellesa i la qualitat dels materials manipulatius que ofereix als seus jocs. Confesso que per edats (2-5 anys) hi ha uns altres dos jocs que em van robar el cor, el “Little cooperation”, un joc cooperatiu con cal ajudar a uns animals a arribar al seu iglú abans no caigui el pont de gel i el “Littel circuit”. Un joc on els animals van avançant caselles segons el que surti al dau i amb unes normes molt bàsiques perquè els més petits puguin jugar sense problema.

I per acabar no podem oblidar els jocs de taula en format cartes. Sincerament, m’encanten les cartes perquè et permeten dur-les a tot arreu! Això si, s’ha de vigilar de no arrugar-les massa, que no es mullin, que no es perdi cap…

Tinc algunes propostes apuntades a la meva “wish list” i ja estic desitjant poder-hi jugar amb les chimbarones. El primer joc que vaig descobrir va ser Dobble Kids. Ja havia jugat al Dobble però no sabia que havien tret una versió pels infants. És un joc de velocitat, discriminació i reflexos. Molt divertit! Hi ha 55 cartes amb símbols dibuixats però només es repeteix un símbol en cadascuna de les cartes. Es poden fer fins a 5 versions, variant i adaptant les normes com vulgueu.

Un altre joc de cartes, també de velocitat i reflexos (però ja veureu que té el toc estètic d’Haba), és el Fang Mich, Un dels infants ha de fer de gat i ha d’atrapar als ratolins abans que s’escapin de la catifa segons el color que surti als daus.

Si us agraden els contes populars (a nosaltres si) no us podeu perdre aquest joc de cartes de la Caputxeta Vermella. Sembla un joc senzill (i ho és) però és molt entretingut i permet dinàmiques que de segur enganxaran als vostres infants. Es tracta de “Mechanlou” i si cliqueu al nom mateix, trobareu molt ben explicat com es juga a la web de Jugar x jugar. A mi un dels aspectes que més m’han agradat d’aquest conte és que fomenta aspectes bàsics de la pre-lectura i pre-escriptura (estructura coherent d’una història, vocabulari, l’ordre de la mateixa d’esquerra a dreta…) Vaja, que aquest segur que acabarà al nostre calaix de jocs tant per casa com per dur a la meva escola.

mistigri

Seguint amb la marca DJECO,  també us volia compartir el joc de “Mistigri“. Al principi us pot semblar el típic joc de buscar les parelles. En certa manera així és tot i que les parelles que s’han de buscar són molt més divertides i originals. A part, els jugadors hauran d’intentar desfer-se de la carta Mistigri per poder guanyar!

Per acabar, us explicaré el joc de cartes que ens ha triomfat aquest passat estiu. És un joc que proposa una dinàmica diferent dels jocs de cartes que us explicava abans. Es tracta del “Piou piou“. Aquest estiu ens vam fer un fart de jugar amb els nostres nebots i ens ho vam passar tan bé que érem els adults qui proposàvem de jugar tots els capvespres. Es creen unes dinàmiques divertidíssimes. El joc tracta de salvar els pollets de les urpes de la guineu i per això cadascú té el seu galliner, amb les seves gallines i els seus galls. Un joc molt divertit i dinàmic!

Bé, si us trobeu a la mateixa situació friki que jo, i voleu començar a introduir els jocs de taula amb els més petits de casa vostra, espero que amb aquest post hagueu trobat un punt per començar… i recordeu que jugant sempre s’aprén!

Per acabar aquest post m’agradaria compartir-vos unes imatges d’altres activitats que hem realitzat aquests dies de Calendari de Nadal.

El dia 13 vam estar experimentant lliurement amb la taula de llum i diferents materials. Vam introduir els rellotges d’oli i vam estar observant quin era més ràpid i quin era el més lent.

Al dia següent (dia 14) la sorpresa del dia es va fer esperar fins la nit. L’activitat era llegir un conte a la foscor. Quan va ser l’hora d’anar a dormir ens vam trobar un dels llibres de la col·lecció  “Contes per llegir a les fosques” de l’editorial Barcanova. Concretament el conte que es titula “És Nadal”.

Al principi la Nora i la Lia estaven ben parades. Un llibre amb les pàgines en blanc? però llavors amb la lot buscàvem i buscàvem a veure on estaven les lletres i els dibuixos fins que a l’apagar el llum vam descobrir que el llibre brillava. ” És màgic!”

El dia 15 tocava fer alguna cosa fora de casa. Així que vam anar a la Sala d’Exposicions del poble perquè cada desembre l’alumnat de l’escola fa una proposta molt creativa de pessebres. Aquests que teniu a continuació són els que més ens van agradar.

La primera posició per a mi seria aquesta composició, no està gens carregada i es veu molt bé la simbologia de tots els elements. A més, han utilitzat elements del mar. M’encanta!

thumb_IMG_5991_1024

En segona posició he triat els fils i llanes. Ho he trobat súper ben trobat!! tot ple de fils que representen els personatges principals, la terra, el riu… Quina passada!

I quan rumiava la tercera posició pensava en quin haurà sigut el que més deu haver agradat a la Nora i la Lia. I clar! no hi havia dubtes quin havia de ser! Ens van encantar les gallines que van fer amb galetes, les teniu a la fotografia de la dreta.

El dia 16 vam treure les disfresses i ens vam disfressar per sortir a passejar una mica. Perquè esperar a que arribi Carnestoltes?  A casa tenim un cistell amb disfresses i complements tot l’any: perruques, ulleres, faldilles, vestits, davantals i teles variades per poder crear qualsevol cosa! Les disfresses més noves les guardo a part perquè puguin sobreviure un temps i el dia que les agafem els hi fa moltíssima il·lusió.

thumb_IMG_6007_1024

Al dia següent, dia 17  ens vam trobar una sorpresa! Una sorpresa que està molt de moda i barreja llum i lletres. Una caixa de llum per escriure missatges. Vam estar jugant a crear noms i vam aprendre a posar el nom de la nostra amiga Isabel, que aquell vespre venia a casa nostra a jugar. Li va fer molta il·lusió trobar-se la taula parada amb el seu nom al mig!

 

thumb_IMG_6039_1024

El dia 18 la Lia i jo vam descobrir un xiulet dins del Calendari i vam anar a l’Arbreda, on sempre hi ha molts ocells i vam cridar-los amb el nostre súper xiulet. Amb la Nora ja vam fer una activitat semblant amb els ocells. Fins i tot vam anar amb una minillibreta amb fotografies reals d’ocells. Us enrecordeu?

thumb_IMG_6036_1024

El temps va passant i sense ser conscients, ja estem al dia 19. Avui m’he arriscat perquè al calendari ens hem trobat un interrogant. Li he preguntata  la Nora què li agradaria fer quan tornessim de l’escola. Ha dit que volia pintar una lluna rosa. He marxat cap a la feina donant voltes sobre què podria proposar la Nora a la tarda i al final he tingut aquesta idea: He agafat esprais de colors i un objecte rodó (el tap d’un pot) i el resultat ha estat aquest.

Primer de tot hem posat esprai blau marí per tot el paper d’aquarel·la, el tap ens ha servit perquè fer la lluna i que ens quedés blanca. Després hem tret el tap i hem pintat la lluna amb esprai rosa, vigilant molt i apretant molt fluixet perquè no surti gaire quantitat. Després no podíem parar de fer llunes!

El dia 20 ens hem posat a treballar amb les mans de valent. La proposta és fer decoració per l’arbre amb argila blanca i diferents elements que he trobat per casa. La Nora, s’ha emocionat molt amb el corró i s’ha dedicat una estona a aplanar l’argila i anava dient que quedava molt suau quan l’aplanava.

thumb_IMG_5581_1024_Fotor

Al final hem fet una pila! Aquest són alguns dels resultats (la idea dels pètals ha sigut de l’àvia):

Estava esperant molt il·lusionada que arribés el dia 21 al nostre calendari. Avui és la festa a la llar d’infants Ses Falugues. Hem fet una festa nadalenca i ens hem animat a disfressar-nos. La Nora ha volgut anar d’Olaf (sueltaloooo, sueltaloooo) i ha sigut genial perquè ja teníem la disfressa del Carnestoltes del curs passat. També hem hagut de pensar una disfressa per la Lia. Després de donar voltes i amb la previsió de fred que teníem per aquests dies…hem decidit que va de l’Sven! Ha anat tan calentona!

Ho hem passat molt bé! I una servidora també s’ha disfressat es clar. Cal donar exemple!

thumb_21-12-17-234-2104_1024_Fotor

Encara amb ressaca de la festa del dia anterior (ressaca de cansament, tres rentadores pendents de fer, les disfresses per recollir…) el calendari ens avisa que no perdona i que avui toca fer alguna cosa tranquil·la per casa. Descobrim un joc d’encaixos nou! Com ens agrada estrenar coses! Les novetats sempre són un alicient per la motivació dels infants.

Es tracta del següent joc de Plan Toys. L’objectiu és encaixar les peces per tal de poder formar aquest arbre. Primer la Nora ha començat a fer-ho per assaig error fins que m’ha preguntat si podia ajudar-la. Li he explicat que podria ser-li útil primer endreçar les peces a sobre de la taula de la més gran a la més petita i així ja sabria l’ordre de les peces.

Quins nervis! això ja s’acaba! És dia 23 i toca desendreçar tot el menjador i posar-nos a jugar de veritat! En aquest calendari ens falta una mica de joc simbòlic així que ens hem proposat organitzar un restaurant a dins de casa. El nom és temptador: “Xocolata en got de vidre” i hem tingut una pila de comensals.

Hem arribat a l’últim dia del Calendari. Avui dia 24 i estem tristes perquè ja no vindrem cada matí a veure quina activitat ens depara el calendari però alhora estem contentes perquè el Nadal ja és aquí! Tot i que a casa no totes compartim el mateix esperit nadalenc! Juas Juas!

thumb_IMG_6130_1024_Fotor

Bones festes!!

 

 

 

 

 

LA CARTA QUE M’HAGUÉS AGRADAT REBRE DE LA TEVA MESTRA

Hola famílies,

estic segura que avui ha estat un dia molt especial per vosaltres. Per mi també, us ho asseguro. Comença un nou curs ple d’il·lusions i nous reptes. Un curs on tindré a les nostres mans el més valuós que hi ha en aquest món, als infants. Als vostres infants.

Primer de tot, volia dir-vos que moltíssimes gràcies. Si si, moltíssimes gràcies per confiar. Per què sense la vostra confiança nosaltres no tindríem la sort de tenir a les vostres criatures a les nostres aules. Gràcies per acceptar el nostre centre, les nostres normes, als nostres professionals. La nostra feina pren sentit perquè vosaltres dipositeu el més important entre els nostres braços.

Se que tenim un paper molt important en les vostres vides. Avui comença una nova etapa que marcarà per sempre la infància, els somnis, la personalitat, les experiències dels vostres fills i filles. Ho tinc present i m’esforçaré per acompanyar-los i guiar-los en tots aquells reptes i obstacles que es presentin.

Avui quan han entrat tots a les aules jo ja hi era a dins. El retrobament sempre és el momentàs de l’any. Però m’entusiasma veure com tothom ha entrat amb un somriure, amb abraçades i anècdotes divertides per explicar.

A les adaptacions hi posem dedicació, esforç i una gran dosi d’amor i tendresa. Mai l’escola serà com casa vostra però vull pensar que tot i ser un espai diferent, pot ser un lloc respectuós, divertit i acollidor. Un espai on l’infant gaudeixi i aprengui i el més important, se senti feliç. Això és el que m’agrada crear amb cada curs escolar. Això és el que intento transmetre quan els hi he donat avui la benvinguda.

Amb amor es pot aprendre tot, fins i tot, amb amor es pot aprendre que hi ha coses que són difícils d’aprendre o que no t’agraden o que per a tu són menys importants. Amb amor, tothom es sent acceptat i hi té un lloc en el meu món.

Aquesta és la meva mirada. Quan una mestra projecte amor i il·lusió, les dificultats i els conflictes comencen a disminuir. La convivència és més fàcil, ajudem als infants a sentir-se bé tal i com són, estem menys cansades, es fa habitual somriure, sentim que hi ha pau, obrim més els ulls, aprenem amb optimisme dels errors, seguim endavant i res ens atura.

Nora, aquesta és la carta que m’hagués agradat rebre de la teva mestra.

 

 

QUE TINGUEM SORT

Hi ha dies tristos i altres terribles. Normalment, després del terrible ve un dia trist i et poses a escriure.

A vegades m’aturo a pensar en la sort que tinc. N’hi ha que no creuen en la sort i et diuen que si has arribat on estàs i has aconseguit tot el que tens és perquè t’ho has currat. Però tot i que la voluntat i la perseverança són importants, a vegades, la vida és qüestió de sort.

Tinc sort d’haver nascut aquí i no al Iemen o a la Palestina o a qualsevol país en conflicte armat. D’haver nascut estimada i no odiada ni rebutjada. Sort de no haver estat mai malalta de veritat i d’haver tingut persones que m’han cuidat i han vetllat per la meva salut. D’haver sigut acceptada socialment, de tenir amics i amigues que em donessin bons consells i em fessin estimar la meva vida.

Sort d’haver-me trobat poques pedres i moltes flors pel camí.

Hi ha dies tristos que et recorden que no et pots flipar gaire amb les obligacions, responsabilitats avorrides, autorepressions. Dies que et recorden que la vida és breu, que lluitis pels teus somnis, que valoris el que tens i que aprofitis cada instant. Que a vegades estar vius és qüestió de sort, una victòria.

Aquests dies ets capaç de percebre la tendresa més absoluta en detalls que ens passen desapercebuts els dies normals.

Ho veig quan miro les meves filles. Els dies tristos t’adones que quan més brutes van, més boniques estan. T’emociones quan canten una cançó i no s’entén res la lletra. Els seus dits petits, els seu cabell suat. Quan van tancant els ulls mentre els envaeix la son i es queden amb la carona relaxada. Fins i tot, ets capaç de veure tendresa en la forma i la mida d’una de les seves llàgrimes mentre es queixa perquè l’altra no vol compartir.

Les llàgrimes… a vegades són tant grans i els problemes que tenim tant petits!

Tothom sent que alguna cosa canvia dins seu quan la mort toca la porta del costat de casa seva. I està bé. Valorar la sort de seguir en peu, i que aquesta llum d’esperança que ens il·lumina la fem perdurar en el temps el màxim possible. I la fem servir per estendre l’amor per la vida.

Que tinguem sort. Sempre.

 

 

 

 

JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

SEMILLA EN LA TIERRA

De vacances, tens la ment tant relaxada que ets capaç de prestar atenció a detalls que en el dia a dia són impossibles de captar. A vegades, de vacanes, hi ha vivències que t’arriben al fons i et remouen i el món s’atura per uns minuts.

De vacances, vaig escoltar a aquella noia que cantava amb una guitarra. És mare d’una noia amb autisme. Aquesta mare un dia va escoltar la cançó de “Semilla en la tierra” de Carlos Chaouen i li va recordar a la seva filla. Li va recordar la seva filla, la seva manternitat en soledat, la seva lluita personal. I haurieu de veure com cantava la cançó! L’expressió i l’emoció que hi posava en cada paraula. Em va arribar. I Molt. La pell de gallina. Suposo que Carlos no va escriure aquesta cançó pensant en aquesta experiència però penso que és una lletra on totes les persones ens podem sentir identificades. De com la vida és amor i pena, alegria i tristesa. De com som afortunades i, a vegades, tant lleugeres i miserables. Escoltava la cançó i entenia tant la seva soledat… La soledat que viuen moltes persones que tenen familiars amb autisme. Conec les mares, els pares, l’alumnat… Aquesta noia em va ensenyar que com a mestres no només hem d’educar, potser, simplement han de sentir com hi som allà. I potser així, els recordem que la vida és meravellosa.
Si voleu escoltar la cançó és la número 84 de la nostra llista col·laborativa de l’Spotify de “Les mares chimbarones”!

SEMILLA EN LA TIERRA
Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

SEMILLA EN LA TIERRA

Duele, la vida como un puñal hay veces que duele
y nada tiene que ver con tu boca
que hecha para besar hay veces que muerde
que anuncia cordura y a veces se vuelve loca
Duele porque la piel no es materia inerte
Duele porque el querer es dolerse a veces.

Tiembla, la vida como con miedo
hay veces que tiembla
y nada tiene que ver con el aire
que mueve tu ropa en noches de luna escueta
que aprieta suelta y evoca y me enloquece
tiembla por los latidos que tu provocas
y también porque el querer es temblar a veces.

Y cada uno en su camino
va cantando espantando sus penas
Y cada cual en su destino
va llenando de soles sus venas.
Y yo aquí sigo en mi trinchera, corazón
tirando piedras, contra la última frontera
La que separa el mar del cielo
del color de tus maneras
la que me lleva a la guerra, a ser semilla en la tierra.

Y no me pidas tanto, corazón
que tengo poco aire en el pulmón
lo que tengo es un castillo en el cielo
si viene la guadaña a mi rincón
enjuágame la frente en tu sudor
y le das un beso a todos si me muero…

Ríe, la vida como un volcán hay veces que ríe
y nada tiene que ver con el tiempo
Se ríe porque para ella somos tan leves
como el humo azul que del pudor se desprende
ríe porque tu llanto se lo merece
y también porque el querer es reírse
a veces.

Vive, la vida por compasión
hay veces que vive
y nada tiene que ver con la muerte
Y cuando llegue ese instante
déjame verte
que no hay mayor libertad
que tenerte enfrente
y que nadie sea absuelto
por no quererse
y vive porque el querer es vivir con creces.

Y si todo es semilla no me dolerá la astilla
que sangran de mi costado
tus andares de chiquilla, y no me digas nada,
déjame a mi
en mi ventana con los pies del otro lado,
yo me fumo mis mañanas.

Els escrits de la Yaëlle: Culpable…d’estar embarassada del tercer!

Instruccions per seguir llegint…
Seu tranquil·lament i dibuixa’t un somriure a tu mateixa. Evita seguir llegint si estàs de mal humor o massa sensible. Si et sents identificada amb algun dels comentaris, no t’emprenyis ni et flagel·lis. És més que probable que l’embarassada en qüestió s’ho hagi agafat bé; diuen que tenim una hormona de la felicitat, i no crec pas que s’hagi emprenyat, almenys no és el meu cas. Ah…i el femení que utilitzo es refereix a “persona”, no us penseu que només m’han fet comentaris dones.
Només he considerat graciós explicar, en un sol text, tot els comentaris i reaccions que he viscut durant aquests primers mesos d’embaràs.
Des que em vaig quedar embarassada del tercer fill i ho he anat enunciant…he rebut respostes de tot tipus…Al principi no em va sobtar…però mica en mica he anat fent recopilació de les respostes i reaccions de la gent…i són dignes de sorpresa! A més moltes es repeteixen en força ocasions…és curiós!
La gran majoria de gent es mostra sorpresa. Sí, és veritat, el tant per cent de famílies amb tres fills, és força inferior als que en tenen dos. “Esteu bojos…o que valents…” també és una reacció força corrent. Però no és necessària una mica de bogeria per decidir-te a tenir fills, i per decidir coses a la vida en general? De fet parlant amb famílies nombroses, la majoria et diuen que el canvi i la feinada és molt superior de 1 a 2 que de 2 a 3…llavors, perquè quan anuncies el segon embaràs, ningú no et preveu?? Ningú et diu…no tindràs braços per agafar-los als dos a la vegada (o sí…però t’hi deixaràs l’esquena), quan un faci pit, just l’altre s’haurà fotut de morros i hauràs d’aixecar-te corrent; quan siguin més grans voldran la mateixa joguina, tot i tenir-ne 300 mes escampades; a la banyera es liarà un “cristu” d’aigua que ni t’explico…Perquè la gent no és tan considera i et preveu en el segon?
Llavors venen algunes reaccions més “sorprenents”…
-Algunes t’insulten (amb tot el carinyu eh!)…no saben si els estan prenent el pèl…o si va en serio això de que esperes el tercer…
-Però…és buscat??….perdonaaaaaaa? et pregunto jo a tu sobre la teva vida íntima o quantes vegades a la setmana fas un polvet?? I t’ho pregunta gent que ni tan sols sap com et dius de cognom ni han fet un cafè amb tu mai! Home…per fer aquestes preguntes, es necessita una mica d’intimitat no??? A més…si t’ho dic amb alegria, que estic embarassada, no seria igual això?
-Heu pensat…que haureu de canviar el cotxe? Doncs home gràcies per fer-m’hi pensar! Però si et dic que tinc un vehicle de més de 10 anys, i un de més de 20…pots arribar fàcilment a la conclusió que de totes maneres, en breu, hagués hagut de canviar de cotxe. De fet, ara que hi penso, potser el meu subconscient m’ha fet quedar embarassada del tercer per decidir-me d’una vegada a canviar-lo.
El tema del cotxe és un d’aquells fenòmens familiars curiosos…n’hi ha que amb el primer fill ja es canvien el cotxe per un “monovolumen” de 7 places…seguint aquesta línia, jo hauria de fer-me amb un autobús o un camió. Per favor…que tindré tres fills…no 200 caps de bestiar!
-Això del cotxe va lligat a la pasta (no als macarrons…sinó la pasta que paga factures i roba)… “jo pels diners no ho faig” em diuen. Us asseguro que si veiéssiu les meves comptes…no seria el que us faria decidir per un tercer fill, potser més aviat en vendríeu un dels que ja teniu! D’entrada, que la despesa important és amb el primer… per començar perquè estàs carregat de tonteries i et penses que necessites tot allò que t’ofereixen a les botigues de nadons, i segon perquè hi ha moltes coses que un cop comprades per al primer…et serveixen per al segon, el tercer, i els que vinguin… A més…tot depèn de l’estil de vida i les prioritats que tinguis…conec molta gent que amb un sol fill, gasta més del que jo gastaria amb 5! Marques de roba que s’utilitzen, si acceptes o no el que et donen amics, veïns i familiars, restaurants que freqüentes, tipus de vacances, escoles que pagues…
-Això només m’ho ha dit una persona…però em va fer molta gràcia. Per enunciar a la feina el meu tercer embaràs, amb un toc d’humor, vaig posar acompanyant els dolços la frase “On mengen dos, mengen tres…” I em va etzibar…això no és veritat eh…”on mengen dos, no mengen tres eh…que només tens dos tetes!!!”. Per sort els altres dos ja mengen espaguetis i bistecs…!
-“Família nombrosa…podràs tenir el carnet amb descomptes!” Uuuuuu…i això…quant representa al mes? Per les converses que he tingut amb altres mares de 3 o més fills (sí…no sóc l’única, n’hi ha més de la meva espècie), el carnet aquest, fa il·lusió quan te’l fas…però després et passes la vida traient-lo per preguntar si et fan descompte i guardant-lo sense haver obtingut cap benefici.
-Força gent fa aquesta insinuació…jo crec que amb un punt de mala baba…”i si són dos?”… “ segur que no són dos?”…ja és mala llet eh! Sembla que et diguin…Si has estat valenta per decidit tenir el tercer…doncs ara que en siguin dos de cop…”pa joder! Toma ya!”.
-T’insinuen també que això és perquè els altres dos són “molt bons”…(dedueixo que ser “bons” vol dir…menjar bé, dormir bé, no fer masses rebequeries…). A veure…sóc incapaç de definir els meus fills com a bons o dolents, però sí que puc dir que, per exemple…dormir, el que se’n diu dormir tota la nit…no ho he fet des que va néixer el primer (fa 5 anys i mig), fins fa uns pocs mesos, i encara no ho faig totes les nits, moltes es desperten i venen a buscar-nos. Per tant…aquesta teoria tampoc serviria. O…”estàs feta per parir”….aixxxx…si això fos veritat! Només diré, que volent parts naturals, he acabat amb dues cesàries…per tant no seria el cas. Tinc amigues, afortunades elles, que es pot dir que han parit amb la mateixa dificultat amb que et tires un pet. Segons aquesta teoria “aplastant”…haurien de tenir 15 fills, no?. O “L’embaràs és el teu estat natural…” jajajajaj…sobretot amb els meus primers trimestres…on em gasto més amb “Cariban” que en gasolina! (per les inexpertes, el Cariban és el medicament per marejos i vòmits durant l’embaràs).
-Algunes, segurament les que algun dia es van plantejar tenir-ne tres però al final, per les circumstàncies que siguin, no ho han fet, es justifiquen…no passa res, tothom tranquil! No estic fent campanya perquè tothom es decideixi a tenir tres fills! De veritat! Només he decidit tenir-ne 3 jo…no cal que tothom els tingui! Cadascú que tingui els que pugui, vulgui o consideri oportú.
-N’hi ha que, sense dir massa cosa, reaccionen igual que si els haguessis dit… “tindré un tercer fill, i TU PAGARÀS LES FACTURES I LA MANUTENCIÓ FINS QUE VAGI A LA UNIVERSITAT!”. Ulls com taronges, mans a la boca, cara d’espant…intriga…què els deu passar pel cap??
-“Però…ara ja et plantes no??” I sinó, que passa? Em fareu tancar?
-És curiós perquè si tens dos fills del mateix sexe, està molt més acceptat “anar a buscar el nen/la nena”. Total…si ja tens la parelleta…perquè vols un de “repe”? No??? Com si es tractés de cromos. Vull un tercer fill…m’és igual el sexe…m’és igual si és nen o nena, m’és igual si vol el cabell llarg o curt…
I per suposat també n’hi ha alguna, per sort, que reacciona emocionant-se, amb il·lusió…dient “ostres que bé”, “que guai”, “quina il·lusió”…tocant-te la panxa, i preguntant-te i cuidant-te…com si fos el primer!!!! Perquè sí, estimades persones veïnes, conegudes i desconegudes, amigues i familiars…el tercer, fa tanta o més il·lusió que el primer. Potser no tenim tant de temps per demostrar-ho amb fotos, comentaris al Facebook o mimant-nos tant com voldríem o ens mereixeríem, però la il·lusió, les ganes, la preocupació perquè tot surti bé, és fins i tot més que amb el primer. O els que heu tingut el segon fill, no us ha passat? Jo almenys pensava amb el segon…vols dir que l’estimaré tant com al primer? No pot ser…és impossible, pobreta, l’estimaré…però tant no és possible. I sí…i tant que és possible! Doncs a la tercera…i segur que a la quarta i la cinquena…també. L’amor no es divideix, es multiplica.
Reflexionant sobre el tema i parlant amb amigues…de fet una mica això de qüestionar o sorprendre’s, també es fa amb les famílies que decideixen no tenir fills, o els tenen més tard del que el “jurat popular” considera, o només en volen tenir un. És com si hi hagués estipulada una normativa referent a la família…i sempre que et surtis d’aquí, ja l’has espifiat… primer, tenir parella, casar-te (amb més o menys pompa), tenir un primer fill, sense esperar més temps del que la veïna de quart consideri adequat i tenir el segon (si pot ser del sexe oposat al que ja tens…millor que millor). I aquí plantar-te. Doncs ho sento senyores i senyors…n’hi ha que hem vingut al món a tocar els nassos…i a ser feliços a la nostra manera, encara que sorprengui.
No hi ha un motiu concret, no cal que ens justifiquem, no és perquè ens surtin els diners per les orelles ni perquè tinguem problemes mentals ni som de cap secta.
Per tant…si…em declaro culpable…
Culpable de tenir dos fills, un nen i una nena, de 5 i 4 anys, i que es porten menys de dos anys entre ells!
Culpable d’estar embarassada del tercer i d’haver-lo desitjat!
Culpable de sentir-me il·lusionada per l’embaràs!
I culpable de trencar els esquemes de molta gent!

Consells per la propera vegada que t’anunciïn un tercer embaràs…
Somriu, felicita i si vols allargar la conversa, pregunta com està la mare. Si et sorprèn en excés…retira’t discretament amb qualsevol excusa.
IMG_20170322_180241

6 MESOS I COM COMPENSA…

Avui la petita chimbarona fa 6 mesos. I ja li tocava algun escrit. A vegades penso amb culpabilitat que li he escrit poc però la veritat, ja no tinc tant temps com abans i a vegades el cansament i el ritme diari fa que la inspiració no arribi en forma d’escrit. Després em trec la culpa de sobre. Faig el que puc i l’amor no només té una manera d’expressar-se.

Lia,

Miro tot aquest temps passat i sento que m’ha passat volant. Com si fos ahir que em posava de part i començava a donar voltes per Palamós esperant que les contraccions fossin més intenses. L’alegria de veure’t per primer cop, com aquella foto que miro de tant en tant, quan vam connectar mirades per primera vegada. Allà vaig sa ser com un amor a primera vista. Allà, en aquell moment, vaig saber que ja t’estimava de fa molt temps.

thumb_IMG_1408_1024_Fotor

Tenia tants dubtes de com em sentiria sent mare per segon cop… Com podria ser que tot l’amor que ens va despertar la Nora es tornés a repetir. I així ha sigut. Poc a poc t’has fet el teu lloc dins de casa omplint-la de tendresa i alegria. Poc a poc, ens has cautivat amb la teva paciència i dolçor fins tornar-nos bojos d’amor. Ets la Lia, la dormilona de la casa, la que té pessigolles a l’esquena, la que gaudiex menjant a taula amb nosaltres i tot ho tasta.

La Lia, que sap mirar amb amor tot el que la rodeja. La que sent una admiració absoluta per la seva germana. La que ens desperta fent sorolls estranyíssims a la matinada i la que plora al cotxe fins que m’està a punt de petar la vena.

Ets la Lia, la petita, la més tendra, la que ens recorda que la màgia continua existint i l’amor no té límits quan ens pensàvem que si.

És preciós ser mare per segon cop i és genial haver-me tornat a enamorar. Però crec que el més bonic de tota aquesta experiència és veure com les meves dues filles s’estimen. Quan es miren i s’abracen. Llavors m’invaeix una pau absoluta i m’arrenquen un somriure.

I tot aquest amor compensa la dedicació, l’esgotament, el poc dormir… Em compensa de veritat perquè gaudeixo veient com creixes i com aprens cada dia. Em compensa perquè t’estimo moltíssim i sóc incapaç de reflexar-ho per escrit.

Moltes felicitats Lia!

 

 

8 de MARÇ

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. I si aneu al final del text entendreu el que vull dir.
Avui és el nostre dia, encara que hauria de ser-ho cada dia. El dia d’avui ens recorda que cada dona que pateix, que és assassinada per la seva parella, cada dona que no és lliure de viure com ella desitja, cada dona que és refugiada o esclava (de la vida, del capitalisme més ferotge, de la seva cultura mediocre…). Cada una d’aquestes dones és una petita lluita que tinc pendent.  Perquè només totes unides podrem amb tot.

I la maternitat m’ha tornat a recordar com és de bonica la dolçor de la tribu, del compartir, de l’estimar. En el fons, del poder que se sent quant totes estem unides, recolzant-nos i sense jutjar. Només mitjançant aquesta unió i aquest amor canviem mentalitats i obrim la   nostra ment, ens treiem la pressió de sobre (de ser perfectes, de necessitar agradar la resta…).

Ai dona, si sapiguessis el poder que tenim! I em preocupen els homes, no tots però si uns quants. Aquells que insulten, abusen i maten. Però també em preocupen les dones. Aquelles que no s’alcen, lluiten, s’ (auto)defensen. Tinc dues filles meravelloses i tinc molta feina per endavant però no molta més feina de la que tenen les mares (i els pares!) dels seus amics (en masculí).

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. Estima els infants. Ajuda’ls a créixer forts i fortes. Que s’agradin i admirin i que no es deixin trepitjar. Recolza la seva identitat de gènere. Educa en la igualtat. Que hi hagi tant d’amor dins dels seus cors que sigui impossible que puguin ferir o agredir (a ningú!). Recolza’ls quan vulguin fer allò que els hi agrada. No utilitzis l’odi quan t’emprenyis amb ells, ni els anulis, ni els ridiculitzis… Pensa que avui ets tu però potser un dia li farà algú altre i ho acceptaran com una cosa normal.
Educa mitjançant l’amor, amb sentit comú i amb els límits que necessita la vida.

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món.

I avui poso aquesta foto, feta avui, d’aquesta petita dona poderosa, que cada dia em recorda com és de poderosa la infantesa.

IMG_3161_Fotor

 

Despullada

15fdbc36a1f1a99a722d1ca6252dcebc-1000x683x1

 

Avui m’he topat amb la meva imatge al mirall, però m’he mirat com ens hauríem de mirar totes. Amb amor.

Em reconec, tot i que he canviat.

M’he posat aquesta cançó, m’agrada. Penso que podria ser una cançó que em m’hauria de cantar a mi mateixa. Em refereixo a la cançó de Angus i Julia Stone “For you”.

Veig com la maternitat ha canviat el meu cos, la meva cara, la meva pell. Una etapa en què anar depilada és tot un repte, sense importància, per mi.

Ja és hora que ens estimem com som. Cada kg de més, cada variu, cada arruga és fruit del nostre esforç i cansament però també és fruit del nostre amor, de la nostra capacitat de donar, de la nostra fortalesa.

I després del segon part, el teu cos no és el mateix però no ho pot ser, perquè jo tampoc sóc la noia d’abans, sóc mare i el meu cos m’ho recorda. I no em fa mal, m’arrenca un somriure.

Nora i Lia,

cada variu em recorda que sou sang de la meva sang, que heu sortit del més profund del meu cos, i que us ha bategat el cor, juntament amb el meu. Molt a prop, un dia una de vosaltres va estar dins meu, a dins meu!. Què fort i que màgic alhora. Llàstima que a vegades se’ns oblidi.

Les estries són com els camins que ens portaran a viure moltes coses plegades, i separades. A vegades em caldrà girar a la dreta i a vosaltres a l’esquerra. I quan us allunyeu de mi, no hi seré tant a prop si teniu una pujada esgotadora i potser no veuré sempre com baixeu la baixada rient a crits i fent la croqueta. Cada estria nova, és aquell recorregut de vida que sempre farà que us recordi.

Les arrugues les necessito i a cadascuna li atorgaré un record. La dels llavis per cada petó que ens donem i les dels ulls per cada dia que us pugui veure créixer. La de la galta, és pel pare, company chimbaron.

Els pits són el més valuós signe de maternitat que em quedarà, més caiguts que abans però més poderosos. Saber que us ha alimentat (i que encara alimenta) fins fer-vos grans, valentes i sanes. I la llet havia de ser blanca com les canes. Les poques que tinc em recorden que tot a la vida ens arrenca un esforç. Però com tot esforç té la seva recompensa. La meva vida, la que tinc. La que he pogut triar i la que vull.

I aquest cos que es fa gran, que m’acompanyi molts anys i que em segueixi mostrant la gran bvellesa que és fer-se gran.