Els escrits de la Yaëlle: Culpable…d’estar embarassada del tercer!

Instruccions per seguir llegint…
Seu tranquil·lament i dibuixa’t un somriure a tu mateixa. Evita seguir llegint si estàs de mal humor o massa sensible. Si et sents identificada amb algun dels comentaris, no t’emprenyis ni et flagel·lis. És més que probable que l’embarassada en qüestió s’ho hagi agafat bé; diuen que tenim una hormona de la felicitat, i no crec pas que s’hagi emprenyat, almenys no és el meu cas. Ah…i el femení que utilitzo es refereix a “persona”, no us penseu que només m’han fet comentaris dones.
Només he considerat graciós explicar, en un sol text, tot els comentaris i reaccions que he viscut durant aquests primers mesos d’embaràs.
Des que em vaig quedar embarassada del tercer fill i ho he anat enunciant…he rebut respostes de tot tipus…Al principi no em va sobtar…però mica en mica he anat fent recopilació de les respostes i reaccions de la gent…i són dignes de sorpresa! A més moltes es repeteixen en força ocasions…és curiós!
La gran majoria de gent es mostra sorpresa. Sí, és veritat, el tant per cent de famílies amb tres fills, és força inferior als que en tenen dos. “Esteu bojos…o que valents…” també és una reacció força corrent. Però no és necessària una mica de bogeria per decidir-te a tenir fills, i per decidir coses a la vida en general? De fet parlant amb famílies nombroses, la majoria et diuen que el canvi i la feinada és molt superior de 1 a 2 que de 2 a 3…llavors, perquè quan anuncies el segon embaràs, ningú no et preveu?? Ningú et diu…no tindràs braços per agafar-los als dos a la vegada (o sí…però t’hi deixaràs l’esquena), quan un faci pit, just l’altre s’haurà fotut de morros i hauràs d’aixecar-te corrent; quan siguin més grans voldran la mateixa joguina, tot i tenir-ne 300 mes escampades; a la banyera es liarà un “cristu” d’aigua que ni t’explico…Perquè la gent no és tan considera i et preveu en el segon?
Llavors venen algunes reaccions més “sorprenents”…
-Algunes t’insulten (amb tot el carinyu eh!)…no saben si els estan prenent el pèl…o si va en serio això de que esperes el tercer…
-Però…és buscat??….perdonaaaaaaa? et pregunto jo a tu sobre la teva vida íntima o quantes vegades a la setmana fas un polvet?? I t’ho pregunta gent que ni tan sols sap com et dius de cognom ni han fet un cafè amb tu mai! Home…per fer aquestes preguntes, es necessita una mica d’intimitat no??? A més…si t’ho dic amb alegria, que estic embarassada, no seria igual això?
-Heu pensat…que haureu de canviar el cotxe? Doncs home gràcies per fer-m’hi pensar! Però si et dic que tinc un vehicle de més de 10 anys, i un de més de 20…pots arribar fàcilment a la conclusió que de totes maneres, en breu, hagués hagut de canviar de cotxe. De fet, ara que hi penso, potser el meu subconscient m’ha fet quedar embarassada del tercer per decidir-me d’una vegada a canviar-lo.
El tema del cotxe és un d’aquells fenòmens familiars curiosos…n’hi ha que amb el primer fill ja es canvien el cotxe per un “monovolumen” de 7 places…seguint aquesta línia, jo hauria de fer-me amb un autobús o un camió. Per favor…que tindré tres fills…no 200 caps de bestiar!
-Això del cotxe va lligat a la pasta (no als macarrons…sinó la pasta que paga factures i roba)… “jo pels diners no ho faig” em diuen. Us asseguro que si veiéssiu les meves comptes…no seria el que us faria decidir per un tercer fill, potser més aviat en vendríeu un dels que ja teniu! D’entrada, que la despesa important és amb el primer… per començar perquè estàs carregat de tonteries i et penses que necessites tot allò que t’ofereixen a les botigues de nadons, i segon perquè hi ha moltes coses que un cop comprades per al primer…et serveixen per al segon, el tercer, i els que vinguin… A més…tot depèn de l’estil de vida i les prioritats que tinguis…conec molta gent que amb un sol fill, gasta més del que jo gastaria amb 5! Marques de roba que s’utilitzen, si acceptes o no el que et donen amics, veïns i familiars, restaurants que freqüentes, tipus de vacances, escoles que pagues…
-Això només m’ho ha dit una persona…però em va fer molta gràcia. Per enunciar a la feina el meu tercer embaràs, amb un toc d’humor, vaig posar acompanyant els dolços la frase “On mengen dos, mengen tres…” I em va etzibar…això no és veritat eh…”on mengen dos, no mengen tres eh…que només tens dos tetes!!!”. Per sort els altres dos ja mengen espaguetis i bistecs…!
-“Família nombrosa…podràs tenir el carnet amb descomptes!” Uuuuuu…i això…quant representa al mes? Per les converses que he tingut amb altres mares de 3 o més fills (sí…no sóc l’única, n’hi ha més de la meva espècie), el carnet aquest, fa il·lusió quan te’l fas…però després et passes la vida traient-lo per preguntar si et fan descompte i guardant-lo sense haver obtingut cap benefici.
-Força gent fa aquesta insinuació…jo crec que amb un punt de mala baba…”i si són dos?”… “ segur que no són dos?”…ja és mala llet eh! Sembla que et diguin…Si has estat valenta per decidit tenir el tercer…doncs ara que en siguin dos de cop…”pa joder! Toma ya!”.
-T’insinuen també que això és perquè els altres dos són “molt bons”…(dedueixo que ser “bons” vol dir…menjar bé, dormir bé, no fer masses rebequeries…). A veure…sóc incapaç de definir els meus fills com a bons o dolents, però sí que puc dir que, per exemple…dormir, el que se’n diu dormir tota la nit…no ho he fet des que va néixer el primer (fa 5 anys i mig), fins fa uns pocs mesos, i encara no ho faig totes les nits, moltes es desperten i venen a buscar-nos. Per tant…aquesta teoria tampoc serviria. O…”estàs feta per parir”….aixxxx…si això fos veritat! Només diré, que volent parts naturals, he acabat amb dues cesàries…per tant no seria el cas. Tinc amigues, afortunades elles, que es pot dir que han parit amb la mateixa dificultat amb que et tires un pet. Segons aquesta teoria “aplastant”…haurien de tenir 15 fills, no?. O “L’embaràs és el teu estat natural…” jajajajaj…sobretot amb els meus primers trimestres…on em gasto més amb “Cariban” que en gasolina! (per les inexpertes, el Cariban és el medicament per marejos i vòmits durant l’embaràs).
-Algunes, segurament les que algun dia es van plantejar tenir-ne tres però al final, per les circumstàncies que siguin, no ho han fet, es justifiquen…no passa res, tothom tranquil! No estic fent campanya perquè tothom es decideixi a tenir tres fills! De veritat! Només he decidit tenir-ne 3 jo…no cal que tothom els tingui! Cadascú que tingui els que pugui, vulgui o consideri oportú.
-N’hi ha que, sense dir massa cosa, reaccionen igual que si els haguessis dit… “tindré un tercer fill, i TU PAGARÀS LES FACTURES I LA MANUTENCIÓ FINS QUE VAGI A LA UNIVERSITAT!”. Ulls com taronges, mans a la boca, cara d’espant…intriga…què els deu passar pel cap??
-“Però…ara ja et plantes no??” I sinó, que passa? Em fareu tancar?
-És curiós perquè si tens dos fills del mateix sexe, està molt més acceptat “anar a buscar el nen/la nena”. Total…si ja tens la parelleta…perquè vols un de “repe”? No??? Com si es tractés de cromos. Vull un tercer fill…m’és igual el sexe…m’és igual si és nen o nena, m’és igual si vol el cabell llarg o curt…
I per suposat també n’hi ha alguna, per sort, que reacciona emocionant-se, amb il·lusió…dient “ostres que bé”, “que guai”, “quina il·lusió”…tocant-te la panxa, i preguntant-te i cuidant-te…com si fos el primer!!!! Perquè sí, estimades persones veïnes, conegudes i desconegudes, amigues i familiars…el tercer, fa tanta o més il·lusió que el primer. Potser no tenim tant de temps per demostrar-ho amb fotos, comentaris al Facebook o mimant-nos tant com voldríem o ens mereixeríem, però la il·lusió, les ganes, la preocupació perquè tot surti bé, és fins i tot més que amb el primer. O els que heu tingut el segon fill, no us ha passat? Jo almenys pensava amb el segon…vols dir que l’estimaré tant com al primer? No pot ser…és impossible, pobreta, l’estimaré…però tant no és possible. I sí…i tant que és possible! Doncs a la tercera…i segur que a la quarta i la cinquena…també. L’amor no es divideix, es multiplica.
Reflexionant sobre el tema i parlant amb amigues…de fet una mica això de qüestionar o sorprendre’s, també es fa amb les famílies que decideixen no tenir fills, o els tenen més tard del que el “jurat popular” considera, o només en volen tenir un. És com si hi hagués estipulada una normativa referent a la família…i sempre que et surtis d’aquí, ja l’has espifiat… primer, tenir parella, casar-te (amb més o menys pompa), tenir un primer fill, sense esperar més temps del que la veïna de quart consideri adequat i tenir el segon (si pot ser del sexe oposat al que ja tens…millor que millor). I aquí plantar-te. Doncs ho sento senyores i senyors…n’hi ha que hem vingut al món a tocar els nassos…i a ser feliços a la nostra manera, encara que sorprengui.
No hi ha un motiu concret, no cal que ens justifiquem, no és perquè ens surtin els diners per les orelles ni perquè tinguem problemes mentals ni som de cap secta.
Per tant…si…em declaro culpable…
Culpable de tenir dos fills, un nen i una nena, de 5 i 4 anys, i que es porten menys de dos anys entre ells!
Culpable d’estar embarassada del tercer i d’haver-lo desitjat!
Culpable de sentir-me il·lusionada per l’embaràs!
I culpable de trencar els esquemes de molta gent!

Consells per la propera vegada que t’anunciïn un tercer embaràs…
Somriu, felicita i si vols allargar la conversa, pregunta com està la mare. Si et sorprèn en excés…retira’t discretament amb qualsevol excusa.
IMG_20170322_180241

Anuncis

LA CURA, ON LA VIDA COMENÇA I CONTINUA

Escric ràpid, sense pensar gaire, ja que no sé fer-ho d’una altra manera. Feliç d’aquesta col·laboració amb la Nena Chimbarona. Just ahir parlàvem amb la Carol d’altres idees que tenia al cap i ara sense més, començo per aquí.

Desitjo que us agradi.

Parlar de cura quan porto dos mesos i mig treballant molt més del que desitjaria i sense temps per mi ja que quasi tot el que tinc el dedico a gaudir-lo amb el Marcel, pot semblar contradictori, però crec que són aquelles paradoxes que et fan pensar i posar una mica de consciència en les coses importants de la vida (sense flagel·lar-nos per totes les vegades que no aconseguim ser coherents amb nosaltres mateixes).

Tot això ho pensava mentre mirava el Marcel, dormit al llit. Avui he treballat el matí a fora i a la tarda he treballat a casa, mentre primer el pare i després una tieta del Marcel jugaven amb ell. Em refereixo a treball productiu remunerat, perquè com sabreu, hi ha molts tipus de treball i el més important per a la vida no és precisament el remunerat i productiu però vaia, que avui em tocava currar. La veritat és que ha estat molt fàcil (i no sempre ho és això de treballar des de casa). Jo estava en plan operatiu i a estones amb ell i moltes d’altres, concentrada amb la feina. Quan per fi he acabat ho hem celebrat, hem fet plegades un “bravooo” que m’ha sentat molt bé. Això m’ha fet pensar en com ens costa fer aquestes coses a les persones adultes, i que bonic i que bé senta tenir una criatura a propet.

Ja era el vespre i el Marcel ja havia sopat. Quedava poquet per anar a dormir i el Marcel ha decidit jugar una mica amb la farina i així ho hem fet, joc tranquil per baixar una mica el ritme. Crec que explico tot això per recordar-nos que quan estem tranquil·les i en calma tot és molt més fàcil. I avui m’hi he sentit. Un altre dia m’hagués pogut agobiar per no haver tingut temps per ell però avui he tingut la sort de saber gaudir l’estona que tenia. Així que després d’un pipi, s’ha posat el pijama, rentat les dents i cap al llit. I ha estat allà on ve el principi d’aquesta història.

Per relaxar-lo una mica, ja que estava força excitat, hem fet el passeig d’animalets pel seu cos, i amb això m’adono de la importància del contacte físic i els massatgets amb els nens. Em refereixo als nens especialment, o a aquells infants que han estat socialitzats com a nens, ja que precisament és a ells a qui els models hegemònics de gènere els neguen aquesta part tan essencial de la vida juntament amb la cura i el reconeixement de les pròpies emocions i la de les altres. I aquí ve el segon petit gran moment de la nit, quan estant al llit em pregunta ‘mama com estàs?’ i li dic que estic molt bé, i li pregunto ‘i tu com estàs?’ i em diu també que molt bé, i jo li explico el perquè avui em sento tan bé. I ja per acabar amb aquests petits grans moments, recordo aquell petó i aquella abraçada que m’ha regalat en el moment d’anar cap al llit mentre el duia en braços. Són aquells petits grans gestos que els surten del cor i que ens recorden que són pura emoció. I que quan són capaços de fer el que senten o volen en cada moment són autèntics, i com és d’important no fer-los víctimes d’aquest sistema que posa el propi desig al servei dels altres. Em refereixo a aquells moments en que els demanem que facin petons quan elles no volen i com això ens pot fer sentir defraudades, perquè a nosaltres si que ens agradaria molt que els fessin. I com de bonic és reconèixer el que ens passa i cercar estratègies per anar-ho gestionant.

IMG-20170113-WA0011El tema de la cura fa uns dies que el tinc al cap i va començar aquesta setmana quan el Marcel, una nit que no podia dormir i que estava una mica malaltó va demanar anar una estona al sofà i així ho vam fer. Estant allà recordo aquesta conversa amb veu baixa a les 4 de la nit:

  • ‘Marcel, quan estiguis una mica millor m’avises i anem al llit perquè tinc una mica de fred’. ‘
  • Mama, jo et porto una manteta perquè no tinguis fred’.

I així que el marrec de dos anys i mig s’aixeca i va cap a la capsa on tenim les mantes, jo faig intent d’aixecar-me i em diu ‘no mama, tu seu, jo te la porto’. Jo en aquell moment vaig sentir que tenia l’energia necessària per passar la nit en blanc si feia falta, mentre el mirava intentant agafar la capsa que pesava quasi més que ell i com portava la manta amb un gran esforç i com al asseure’s em va dir ‘mama jo també em vull tapar que també tinc fred’. Són moments màgics.

Segur que totes les mares i tots els pares en deveu tenir infinits, aquells en que se’t cau la baba. I el que més valor té per mi és el de la cura, la tendresa i la sensibilitat que desprèn, tot i que també se que més enllà de cuidar-me hi havia un interès de quedar- se al sofà i així no anar al llit. Però és com quan a la banyera fa uns dies em tirava aigua a l’esquena i m’ajudava a treure’m el sabó. Són situacions de cura quotidianes a les que si els habituem, alhora que els hi donem valor, les fem seves, els fem responsables de cuidar, alhora que també gaudeixen de la cura del dia a dia.

I com he dit la cura és importantíssima perquè és el centre de la vida, sense la cura la vida mor, començant pels nostres infants més petits. I això segur que ho sabeu molt les mares i pares o aquelles persones que heu acompanyat a créixer alguna criatura. I sabem com ens socialitzen de maneres diferent a homes i dones (perdoneu la deformació professional i que sovint me’n vagi a la teoria, però cal fer un petit parèntesi per reconèixer com el model és dicotòmic i com la realitat és molt més diversa i hi ha moltes maneres de ser més enllà d’homes i dones, nens i nenes i és important reconèixer-les, ja que allò que no s’anomena no existeix, però d’això en parlaré en un altre post). En resum, o la magnitud de la tragèdia: com als nens se’ls nega això tan bàsic per a la vida: el tenir-ne cura

IMG-20170205-WA0004I tot això ho escric mentre recordo com aquest cap de setmana hi ha hagut dues denúncies per atacs homòfobs. Dues denúncies, però segurament de violència homòfoba n’hi ha cada dia, a cada cantonada, ja que la violència masclista està per tot arreu. Perquè aquest sistema és violent. I nega a cadascú la llibertat de viure la seva vida i ser i estimar com vulgui. I pressuposa una heterosexualitat obligatòria i nega als nens qualsevol rastre d’allò que ha estat tradicionalment vinculat a les dones, entre les quals trobem la cura, les emocions i les mostres d’afecte i d’amor. I els educa en el model del guerrer, l’antagonista del cuidador, sense rastre d’empatia. Per a que els nostres fills puguin ser com vulguin cal que en parlem i fer visibles totes les situacions quotidianes de violència, així com aquelles situacions i mostres de bones pràctiques com les que anomenava. M’encanta la frase de Marina Subirats, quan diu que no som culpables del que hem heredat però sí responsables del que deixarem’. I en aquest sentit les mares i pares que tenim nens tenim un gran repte. Sense caure en victimitzacions ni en culpabilitzar-nos si no ens en sortim.

Per a persones més grans, i per parlar sobre el consentiment us recomano molt aquest vídeo que fa una analogía sobre el consentiment i una tassa de te: https://www.youtube.com/watch?v=FSleY0yTrM4 i per a persones més petites, recordo el llibre de ‘Ni un besito a la fuerza’ o ‘La Marta diu prou’ que ens poden acompanyar a parlar sobre el consentiment i el dret al propi cos.

Anna Carreras Port

Sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació.

Membre de Coeducacció

 

OBSERVAR NO ES MIRAR I MOLTES COSES QUE PODEN PASSAR A LA BANYERA

Quan l’Anna em va enviar el seu escrit em vaig quedar molt sorpresa. Primer, perquè sempre li havia insistit en què volia que escrivís alguna cosa pel blog i em va il·lusionar que es decidís però per altra banda, em va sorprendre que el contingut no tingués a veure amb qüestions de gènere. L’Anna, treballa a Coeducacció, una associació que treballa per la transformació educativa amb perspectiva de gènere i és una mare molt sensible i coherent pel que fa a tot aquest tema.

Quan vaig llegir el seu escrit, em vaig quedar parada amb la seva capacitat d’observació. Observació del seu nadó en molts moments compartits a la banyera de casa. Deixant fer, i deixant-se “empapar” de cada detall. Sense jutjar, sense forçar cap situació i absorbint cada moment que passen junts, guardant cada record i cada detall dins seu.

oatmeal-bath_Fotor

I és que potser no ho sembla però observar és ben difícil. Observar no és mirar. Observar implica estar atentes al present sense jutjar, ni deixar-se emportar pels nostres pensaments, les nostres experiències viscudes. Mirar és un acte mecànic però no és una habilitat que ens ajudi a retenir el que estem vivint en aquest moment. Quan observem tenim la ment en silenci però alhora, la vista, els sentits i la nostra ment estan totalment connectats. Podríem dir que observar no és mirar igual que sentir no és escoltar.

Llegint l’escrit de l’Anna, m’ha fet pensar en com gaudeixo jo també dels moments de la banyera amb la Nora però ni molt menys he pogut captar amb tanta delicadesa tots aquests petits detalls que ella ens relata. I això em fa pensar, en què no he estat prou present, en què no estava prou connectada i que, conseqüentment, m’he perdut moltes coses. La banyera és un espai íntim i preciós i l’Anna no li ha pogut fer millor homenatge:

942490_91253840_Fotor

LA BANYERA

Avui mentre em banyava amb el Marcel he pensat: vull escriure “algo” sobre la banyera a la nena chimbarona, i aquí em teniu, quinze minuts després perquè aquestes coses, o les escric en calent i des de l’emoció o després ja no les faig. Des que el Marcel era molt petit (un mes) sempre m’he banyat amb ell.

Ara ja té setze mesos. Tenim una banyera prou gran on hi cabem els dos. Al principi ho feia perquè era la manera com em sentia mes segura, jo a dins i ell a sobre meu, així no patia per com agafar-li el cap ni que se’m rellisqués. Això si, al principi necessitava que el Sergi m’ajudes a entrar i sortir-ne, per allò de les pors a relliscar i caure. Amb el temps vaig aprendre a sortir però no entrar i com tot en això de la maternitat, ara ja puc entrar i sortir sense problemes. I és que tot son processos, que fàcil i difícil alhora de ser-ne conscient quan estàs en segons quins moments! Si bé la comoditat era l’element determinant també n’hi havia un altre i és que a mi m’agrada molt l’aigua. De fet volíem que el nostre fill tingués un nom mariner i així va ser. Així que entre necessitat i plaer, el bany s’ha convertit en un regal quasi quotidià. És el nostre moment, un moment íntim en que estem ell i jo, pell amb pell, sense res més al voltant que nosaltres, l’aigua i quatre coses de la banyera. No se qui gaudeix més.

M’encanta perquè també sento que és un moment en que com que no hi ha res més a l’entorn, es fa molt fàcil l’acompanyament respectuós (per dir-ho d’alguna manera perquè no vull entrar en tecnicismes ni puritanismes), no se si m’explico però avui mentre ho pensava he sentit això. Que sense cap joguina especifica (no tinc res propi de la banyera més enllà d’un conte d’aquells tous que es poden mullar) i sense res més que ell i jo mateixa ja en tenim prou. A la banyera no faig més que observar-lo i veure com va fent-se cada cop més autònom i com va aprenent a fer cada cop amb més precisió les petites grans coses quotidianes.

Tot comença pel despullar-nos. L’assec al terra, sobre una tovalloleta i poc a poc les dues ens anem despullant, i anem parlant de la roba i del cos. Evidentment l’ajudo perquè no ho sap fer sol. Després ens posem a la banyera i mentre es va omplint (no se perquè però mai he esperat que estigués plena per entrar-hi) anem fent. Ara esta en una etapa en que li encanten els transvasaments i fa uns dies que li agrada omplir ampolles buides de sabó amb l’aigua que surt del telèfon (no se perquè però crec que es diu així la part per on surt l’aigua oi?). Quan té el pot omplert juga a buidar-lo sobre seu, sobre meu o ara fa res que ho fa sobre les meves mans, i s’ha adonat que si m’ajunta les dues, l’aigua es manté una estona i pot picar i fer xap -xap. Fa un temps li encantava posar els taps a les ampolles, i jugàvem a posar diferents taps a diferents pots. Entraven en joc mides, colors, maneres de tancar (de rosca, de tapa que se surt del tot, tapes que s’aixequen però queden enganxades per una petita part…). Les esponges són també un element molt xulo. Recordo quan es va adonar que quan estaven seques no li atreien gaire (se les posava a la boca i feia pfff), però es va adonar que quan es mullaven tenien molt més suc. Les submergia i primers se les posava a la boca i bevia aigua, després les alçava, veient com queia l’aigua i com aquesta queia més ràpid si pressionava l’esponja amb les mans. Fa pocs dies que el joc amb l’esponja ha evolucionat: em demana a mi que mulli l’esponja, l’alci i faci caure l’aigua mentre ell apropa la cara i intenta beure, però és difícil i riu mentre l’aigua li cau per la cara. Una altra joc és amb una espècie de fregall pel cos que tenim de fibres entreteixides amb forma rodona i amb un cordill que permet penjar-la. El joc, com us podreu imaginar, és el de penjar-la de de l’aixeta d’omplir la banyera (la que queda a la seva alçada) i ja us podeu imaginar la d’estona que això li suposa, inspeccionant bé l’aixeta (abans mira de descobrir si crema o està freda i, per tant, si pot jugar-hi o no) i després mirant de fer servir una i dues mans per aconseguir que l’objecte que no se com anomenar, quedi ben penjat. I ja per acabar, el sabó. Mai hagués imaginat la de joc que donava. Ha descobert que hi ha sabó del papa, de la mama (o de qui sigui) i del Marcel (que no pica als ulls). Fem servir un de Weleda que és com cònic i que per tant, per una part s’aguanta de peu (del revés) i per l’altra acaba en punta. Es va passar uns quants dies veient com en una part de la rapissa de la banyera s’aguantava de peu (perquè és ampla) i a mesura que es fa més estreta la rapissa doncs ja no s’aguanta i cau a l’aigua. Tot això li ha donat molt de joc i crec que un gran aprenentatge, com tants, en aquest cas, de geometria i d’equilibris (o del que sigui, que jo no sóc molt de ciències…). Després del joc que va donar l’ampolla del sabó, el posar-se el sabó es un altre moment súper interessant. Primer descobrir com sortia el sabó de l’ampolla (calia posar-lo del revés i apretar fort), ha après a parar la mà i posar-se’l amb l’altre, un cop ja en té, se’l reparteix pel pit i la panxa i pels meus pits. És en aquests moments quan penso que potser encara es pensa que són part del seu cos o, en cas contrari, està clar que és una part del meu cos que té molta importància, perquè és el que ensabona amb més ganes. Jo ensabono la part del seu cos a la que ell de moment no li dona molta importància, bàsicament són braços, cames i peus, perquè el cul i el penis i els testicles poc a poc comença a tenir-los presents i sí que els prova d’ensabonar.

Un cop anomenats petits grans jocs-experimentacions-investigacions vull comentar la manera en com hi accedeix. Em refereixo al que comentava de l’acompanyament respectuós i poc dirigit i interventor. En aquest sentit, és ell qui accedeix a tot el que necessita estigui on estigui i per aconseguir-ho, tot i que ho assenyala i prova de que jo li doni, jo el que faig és donar-li permís (ell me’l demana amb un gest) i és ell qui utilitzant el meu cos i demanant-me l’ajuda que necessita aconsegueix arribar a tot (jo em dedico a vigilar que no rellisqui en excés i es faci mal). Això reconec que és quelcom que al principi em costava, poc a poc he après a no donar-li les coses sinó a facilitar-li que sigui ell qui les aconsegueix. Evidentment si hi ha coses que no estan al seu abast i les demana, li apropo o li dono però no per defecte.

Per acabar, vull dir un cop més ,i és que ja ho he anat dient sovint, que per mi banyar cada dia el Marcel és un regal i un moment molt bonic, i molt important, de molta proximitat, evidentment, teta a demanda, molt contacte físic, mirades molt properes, carícies, riures i aprenentatges compartits. Mentre pensava en escriure intentava recordar si havia llegit algun article sobre el bany i la banyera i la veritat és que crec que no, i no se si per desconeixement meu o perquè no és un tema del que es parli molt i em venia de gust donar-li espai i rellevància perquè en el meu cas és un moment molt important i molt bonic i crec que per a moltes altres mares i persones cuidadores també.”

 

LA MOTIVACIÓ QUE SURT DE DINS

foto

Aquest text ha estat elaborat conjuntament amb un pare chimbaron, l’Arnau Figueras.

Cada dia escolto més notícies pels mitjans de comunicació sobre la preocupació per un tema que cada cop em fa ballar més el cap: la falta de motivació en els nois i noies.

Des de la meva inexperiència en l’àmbit educatiu vull deixar anar algunes reflexions sobre aquest tema, que és prou profund.

En el meu cas la motivació, per aconseguir els projectes que m’he proposat, va de la mà de la força de voluntat i ha sigut una font inesgotable d’energia per afrontar esforços, reptes, dificultats i objectius a priori difícils d’aconseguir. També m’ha ajudat a finalitzar tots els projectes que m’he proposat. La motivació és el motor per aconseguir tot allò que un es proposa.

Aquest tipus de motivació a la qual em refereixo és la motivació intrínseca (que surt de dins) i va lligada a l’execució i a la recompensa al concloure un projecte.

Molts, culpem a la societat de ser la causant de la falta de motivació dels joves actuals. Personalment, crec que hi ha altres causes més profundes. Causes que estan totalment lligades a la formació del caràcter de les persones en els primers anys de vida. Dit d’una altra manera, crec que la motivació intrínseca depèn en part de l’educació que els pares donen als fills des de que neixen fins els 6-10 (etapes més importants on es forma el caràcter).
motivacióCrec que tota ajuda innecessària (entenent necessària com a vital) és un impediment per a que els nens s’esforcin, creixin i madurin com a persones i desenvolupin aquesta motivació intrínseca per la vida en tots els projectes que emprendran en el futur. És essencial preservar l’autonomia i la pròpia iniciativa d’exploració i imaginació innata en els nens petits. Tot això, funcionarà com a motor per la motivació, per sortir endavant amb el que es proposin. La satisfacció de fer les coses perquè un pot fer-ho, fa que et sentis vàlid per a la vida.

María Montessori en els seus estudis deia que l’ésser humà neix amb una gran motivació innata per descobrir el món, explorar l’entorn i aprendre per si sol, sobretot en els primers anys de vida. Els nens neixen amb aquesta ànsia d’aprendre per exemple, com funcionen els objectes i són capaços d’aprendre més d’un idioma. Els nens tenen molt clar el que els hi agrada i el que no des de ben petits (crec que mai al llarg de la vida ho tindrem tant clar).

motivación2Aquesta motivació és innata i penso que l’objectiu dels pares i els mestres hauria de ser mantenir aquesta “espurna” encesa el màxim temps possible.

Un sistema educatiu on difícilment es pot escoltar i satisfer els desitjos d’aprendre de tots els alumnes (aprenentatge passiu) o uns pares que abusen, per exemple, del ús de tablets o la televisió i que mantenen al nen en una posició d’entreteniment passiva, fan que aquesta motivació intrínseca es vagi apagant poc a poc.

Dit això, la meva opinió es que el tema de la motivació amb els alumnes es pot veure des de dos punts extrems i, lògicament tot el rang de punts entremitjos:

  • Quan la falta de motivació és només una circumstància puntual, seria suficient procurar solucionar la causa del desànim (el mestre no l’atén adequadament, desengany emocional, fracàs personal…)
  • L’altre cas extrem és on no hi ha una causa externa concreta per la falta de motivació, sinó que aquesta és intrínseca i està arrelada en la manera de ser de l’adolescent. En aquesta situació resulta molt més complicat revertir aquesta tendència i crec que seria necessària l’acció combinada de pares i mestres per un canvi realment profund en l’alumne.

Així que si ets mare o pare i estàs llegint aquestes línies, recorda que tenir motivació és un motor, és la flama que hem de mantenir viva perquè de grans continuïn menjant-se el món que volem!

Arnau Figueras i Lina

ARA QUE FAS 9 MESOS…

A continuació us deixo un escrit que ha fet la Quinti, una mare chimbarona que col·labora sovint al blog. Tot emoció i sentiments, segur que us agradarà.

Ja has fet 9 mesos. Per mi és una data important.

Fa un temps vaig llegir la teoria de l’exterogestació, 9 mesos dins i 9 mesos fora. Segons aquesta teoria l’embaràs humà hauria de durar uns 18 mesos. D’aquesta manera els bebés naixerien més madurs i autònoms però això no és possible a causa de la impossibilitat del part pel tamany del cervell i de la pelvis. Per tant, els nadons neixen als 9 mesos sent inmadurs i indefensos i necessiten seguir sentint-se dins l’úter matern i adaptar-se a poc a poc a la vida fora durant 9 mesos més.

647_FotorAquesta teoria em va semblar molt coherent i va posar paraules al meu instint, a la meva necessitat de tocar-te, d’agafar-te constantment, de protegir-te. I així ho vaig fer i davant dels comentaris de que t’agafava massa jo em repetia per dins: la teoria de l’exterogestació, la teoria de l’exterogestació… I ha passat el temps i ja tens 9 mesos i sé que és orientatiu, que el canvi no és d’avui per demà però em fa pensar que et fas gran. Et veig crèixer i penso, com va dir la meva amiga chimbarona i escriptora d’aquest blog, cada vegada et sento menys meu i més de la vida. Tinc tantes ganes d’explicar-te moltes coses i de deixar constància de molts sentiments que ha generat la teva presència a la meva vida. I ho vull fer ara, per escrit.

Ser mare m’ha canviat, m’ha sacsejat. Aquest temps amb tu ha passat molt ràpid però també ha estat molt intens.

Feia molt temps que et pensàvem, que t’imaginàvem, que estaves present en els nostres plans i els nostres somnis. Però la vida va voler que esperéssim, i ja se sap, el que espera desespera. Va començar una època de proves, de metges, de males notícies, de tristesa, de por i de ràbia, però vaig aprendre que quan el camí està ple de pedres sempre hi ha persones que et donen la mà i t’ajuden a avançar. I després de fer-nos dos tractaments va arribar el dia que vam saber que t’esperàvem, que estaves dins meu, per fi! Recordo el moment i amb el record el torno a viure! Quina felicitat! El teu pare i jo ens vam abraçar molta estona! I aixi és com va començar el teu embaràs. 8 mesos d’il·lusions, de somnis,de nàuseas, de ganes, de nervis, de repòs…

I vas decidir venir abans. Ni el teu naixement ni els teus primers dies de vida van ser com havia somiat. Però i què? Ja estaves amb nosaltres i junts vam lluitar per la nostra lactància i vam demostrar que ni un part no respectat ni mil incubadores podien trencar el vincle entre una mare i un fill.

Els 3 primers mesos van ser molt durs. Et va costar molt acostumar-te a la vida fora del meu úter, estaves irritable, ploraves molt i em necessitaves tooooot el dia. Va ser dur, cansat, desesperant…pero ho vaig fer el millor possible i em vaig entregar a les teves necessitats. Vam passar hores dies i mesos pell a pell, fent pit, a braços, amb fulard, coneixent-nos i sanant les nostres ferides… De mica en mica et vas anar adaptant fins a ser el bebé feliç que ets ara. Recordar aquella època em fa adonar-me’n de la gran importància de la tribu, de no criar sola. Tinc molta sort de la mare que tinc, ella sola és una tribu sencera, caliu, mimos, bons consells i molta paciència, t’estimo mama!

1373_FotorT’he d’agrair moltes coses Roc. Gràcies per aquests mesos junts, gràcies per escollir-me com a mare i gràcies per voler sempre la meva llet. Gràcies per les hores i més hores fent pit, mirant-nos, gaudint de la nostra companyia. Gràcies per voler dormir amb mi, amb les teves cames a sobre meu. Gràcies per les teves mirades amb els ulls alegres i per despertar-te al meu costat amb un somriure i una mirada de felicitat. Gràcies per no voler el cotxet i només voler estar ben prop meu. Gràcies per les mil migdiades junts, gràcies per riure quan et faig tonteries i per voler fer tants “cucus” amb el papa i amb mi. Gràcies per fer-me riure amb la teva passió pels pals i gràcies i més gràcies per ensenyar-me el que és l’amor incondicional.

I ja que estic d’agraïments aprofito i per agrair-li al David, el teu pare i el meu company de viatge, haver compartit aquesta aventura. Pel seu suport incondicional, pels silencis compartits, pels pllors, pels ànims, pel seu recolzament, per cagar-nos en tot junts, per la seva estima, en definitiva, per estar sempre i fer-me sentir que mai estic sola.

Roc, vaig escollir un molt bon pare per tu.

Mentre escric tot això et miro dormir i sento un amor inmens. Quina sort tenir-te! I que feliç em fa veure’t créixer i acompanyar-te en les teves descobertes. La teva exterogestació ha acabat i ara comença una etapa plena de descobriments. El món és ple de coses maravelloses i tu estas ple de ganes de descobrir-les.

Tens tota una vida per davant Roc! Com diuen els Lax’n Busto “ trepitja fort Roc, sigues tot allò que vulguis ser”!

T’estimo fill!

QUÈ ÉS SER PARE? Em preguntava…

Ser pare chimbaron.

A Nicaragua li diuen que és Chimbarona la nena que no fa coses de “nenes”, que s’embruta, juga a futbol, etc. O sigui a les nenes que fan les coses normals que fan els infants sense tenir en compte els estereotips de gènere.

                                                                                                                                             Carol Sánchez

pickerimage

Intento endreçar el meu cap per poder enfilar dues frases seguides i que puguin tenir algun sentit. Hi penso i ho faig un matí de diumenge (més aviat migdia, certament) després d’una nit difícil. M’agafo l’Aniol (que tot just ahir va fer un mes), l’entaforo a aquest invent tan pràctic que és la motxilleta de portejar (que ens recorda que som més marsupials que mamífers) i anem els dos homes de la casa a fer una volta pel poble. Mentrestant, l’absoluta heroïna i puntal d’aquest nou invent familiar, descansa i recupera forces.

Com que l’Aniol s’adorm ràpid amb el caminar, jo em poso els auriculars i em baixo l’últim podcast de La Competència… però ben bé no saps per què, però no li fas ni cas… Ja pot sortir l’Angelines, en Jep i tota la colla que tu tens el cap barrinant en un altre ordre de coses…

Què és ser pare? Bufa, és massa teca com per menjar-se-la tan aviat.

Com que no en tinc ni idea de com respondre de forma directa a una qüestió que em sembla tan transcendental, empraré aquell recurs tan simpàtic de descriure petites escenes. A veure si així ho puc transmetre millor.

Escena 1: La Laura està embarassada. Tic, tac, tic, tac…

Ni ha estat immediat, ni ha tardat massa, ho volíem i ja ho tenim. I ara què fem aquets 9 mesos?. Les mares a banda de poder-hi pensar amb el cap, el vostre cos ja tira milles… a una velocitat de vertigen.

En el meu cas particular, el mateix dia en que vam saber que la Laura estava embarassada, vaig començar a fer els croquis dels mobles (canviador,moisès, armari…) que volia fer pel nostre futur fill/a. No puc dir si va ser una onada d’il·lusió genuïna o una manera pràctica d’ocupar-me davant la incertesa i l’espera.

Però es que als pares no ens creix la panxa (almenys no de manera justificada), no patim nàusees i no augmentem la freqüència miccional de forma desmesurada… però sí que formem part de l’embaràs familiar. O si més no, això espero, desitjo i recomano que us passi a aquelles persones que acompanyeu l’embaràs d’una dona.

Escena 2: El part. Mira, participa i aprèn.

42 setmanes de gestació i l’Aniol no vol sortir. Hem intentat, per tots els mitjans (creieu-me, tots!) que la Laura i l’Aniol tinguessin un part natural, però ja porta massa temps “al forn” i han d’entrar les FEM (Forces Especials Mèdiques) a desallotjar-lo. Intentem l’inducció com a últim recurs per a un part vaginal però acaben per prescriure una cesària. (Si un altre dia la lúcida propietària d’aquest blog em repeteix encàrrec, potser us disserto sobre les induccions i el poc control que tenim els pares (i mares!) del fet hospitalari).

Cesària, part o eclosió en aquests moments et sembla una petitesa en relació al batibull de sentiments que viren de la il·lusió i impaciència a l’angoixa per que tot estigui bé. En aquest cas, i com va dir una coneguda una vegada, com si hem de posar un ou i covar-lo uns quants mesos! Però que vagi tot bé.

Ser pare en aquests moments és una posició que cadascú viurà en funció de la seva manera de ser i de la lectura que faci de quin ha de ser el seu paper. Per mi no hi havia més guió que el de facilitar a la mare el trànsit per l’experiència. Sobretot tenint en compte l’entorn d’un quiròfan i la no-gens-còmode sensació d’obertura, remenat i costura del ventre. Ser al costat (no al davant, no al darrera) de la persona més valenta del món és un honor i és una feina que si bé és secundària, és ben important.

Escena 3: Pell a pell. 2 hores amb un desconegut

L’Aniol va néixer amb bons pulmons, els ulls ben oberts, una volta de cordó i poc pes. Aquesta és la descripció políticament correcte i objectiva. Però si em permeteu la confiança, també us diré que era gris, estava terriblement arrugat i no tenia nas. Per uns segons l’estómac se’m va tancar per excés de nàusees i les mans em van començar a suar: – Aquest nen no està bé.

Però no dius res d’això, tens a la teva companya (ara i per sempre, mare també) amb el teu fill al pit, xumant-li la barbeta i plorant a pulmó. Ja sou tres i el que sigui serà.

Te’l tornes a mirar i tot canvia, el plor fa que oxigeni moltíssim i el color cendrós li canvia segon a segon, la pell es torna rosada començant pel pit i el cap i, de cop i volta us mira. No, no obre els ulls i ja està… us mira. Primer em mira a mi per què tinc una posició més còmode (estic dret i m’ajupo a la seva alçada), i després la Laura, que mou el cap per mirar a l’Aniol, i aquest li torna la mirada.

I jo em moro d’emocions. No sé ni quines! Il·lusió, nervis, preocupació, amor… ves a saber!

Al ser una cesària a mi i a l’Aniol ens envien a l’habitació fins que la Laura, que ha d’estar a recuperació unes hores, no  pugi i s’afegeixi al grup. Mai oblidaré quan la comadrona, davant la porta 327 em diu: -Bé, fins demà!

foto  Ja està, no hi ha mes acompanyament, ets l’adult responsable de      l’habitació i has de saber què cal fer en tot moment! Procurant no    sucumbir al pànic et treus la camisa, li descordes també al petit i us poseu  pell a pell a la butaca. – Per favor, que la Laura estigui bé i que pugi  aviat!! És el primer que vaig pensar.

Però un altre cop el temps et dóna una segona lectura. El petit està calent,  li sents el batec desbocat, com infla i desinfla el petit cos i com obre els  ulls com a taronges. No plora… però tu sí. I li dius que té una mare molt  valenta, que la coneixerà aviat i que l’alimentarà de pit i d’amor… i també  li dius que no ho acabes d’entendre, però que l’estimes d’una manera  absoluta… tot i que us acabeu de veure per primera vegada i, en realitat,  no us coneixeu de res.

Escena 4: El suplent de mare. El jugador d’equip.

Durant els primers dies, setmanes i mesos de vida d’un petit els humans estem més a prop de la nostra vessant animal que la que estarem en la resta de la nostra vida. Per molt artificial que haguem convertit la nostra existència, encara hi ha certs camins per la que la vida s’obre camí a la seva manera.

Els infants busquen el contacte, volen xumar, volen alimentar-se, volen sentir-se arraulits i tan protegits com estaven fa escassos dies. Qui o què pot substituir d’aquest procés el binomi mare-criatura? Si no cal, no fem invents que puguin mermar aquesta línia màgica que s’estableix. En canvi, podem fer moltes coses per aportar qualitat a cada moment.

Si ser mare pot arribar a ser l’ocupació humana amb més significat per a una persona, això no vol dir que les Laures, Annes, Càrols i Quisiguis del món no tinguin els seus moments d’estar més o menys animades, més o menys plenes i més o menys felices. Graduar-se en mare no suposa desaparèixer com a amiga, parella, filla o companya… per tant, ni són perfectes, ni ho poden tot en tot moment. Ser pare, en aquestes circumstàncies (i en totes!) requereix d’un bon jugador en equip, aquell que reconeix, observa i comunica en quina posició pot donar més i millor servei a l’empresa comuna. I aquesta no és més ni menys que procurar que mare i infant estiguin el millor possible.

Tot plegat és un eufemisme per dir que no dormiràs per la nit més de dues hores seguides, que canviaràs bolquers somnolent perdut, que gronxaràs al petit o petita fins que se’t caiguin els braços al terra, que faràs rentadores, cuinaràs, aniràs a comprar, obriràs una línia de crèdit a la farmàcia més propera de casa, et despertaràs sobresaltat per un sorollet del petit i et ficaràs a la dutxa amb ell quan porti una caca descomunal que li arribi al clatell.

I també et quedaràs hores embadalit veient com pren el pit, o canviant-li la roba li posaràs mil gorros per jugar, o li cantaràs qualsevol cançó canviant-li la lletra, o li explicaràs allò que fareu quan sigui més gran, o li diràs, no sense un punt d’orgull, la increïble pudor que fa el seu últim pet i sobretot, sobretot, sentiràs una pau infinita quan vegis mare i fill dormint tranquils, serens, plens, preciosos.

Si ser mare pot ser la professió més maca del món, crec que ser suplent de mare és la millor tasca que un home podrà dur a terme mai. No arribaré a on arriba una mare durant els primers temps de vida de l’infant, però no us preocupeu que donaré el millor de mi mateix per aportar el que calgui, quan calgui.

Escena 5: la lactància materna. Paciència o quimera.

Plora. No para de plorar. La mare té els pits calents i amb obstruccions. No s’agafa. No arriba al pes. Li surten granets. Vomita. No fa caca. Té gana. Cada tres hores. Que no s’adormi!. Mastitis! Treurellets! Suplements!! No li dones el pit? Li dones el pit? Tens llet? Calostre? Aquest nen plora molt!

Prou!!! Ja n’hi ha prou!!!

Si jo, que no dono el pit (per raons més o menys òbvies) ja m’estresso… com se sentiran les mares que volen fer lactància materna??? Mare meva, és una bogeria!

La lactància materna, almenys des de la meva perspectiva és tant natural com complicada. Tan purament animal com específica per cada binomi mare-infant. I requereix de molta paciència i un cert grau de confiança. I no és fàcil, per què la llet no puja des del primer dia, per què no pots saber què s’està prenent i per què habitualment suposa certes incomoditats a les mares (clivelles, pujades de llet doloroses, disponibilitat plena…). Però es que a més d’això, cal lidiar amb els estereotips i les pressions externes: si no li dones el pit no ets una mare-mare, si plora tant és que no tens llet, si no xuma no tindrà defenses, si no pren biberó no creixerà.

I jo, que no sóc un entès en absolutament res, només tinc una màxima en tot aquest desgavell: si la mare (i perende el pare) ho viuen malament i de forma antinatural, qui en patirà les conseqüències no serà només la lactància materna, sinó també la petita i recent estrenada personeta. Per tant, establim prioritats i tempos. I si al principi cal primar la tranquil·litat vers l’alletament matern, fem-ho. Però no perdem el nord.

pickerimage (1)

L’alletament matern és molt més que l’alimentació més adequada per a un nadó, és cosir una línia màgica de confiança, estima, protecció i seguretat que embolcalla a la petita persona i la seva mare, és la primera puntada per teixir una història que requerirà fer ús d’aquestes reserves de bons sentiments. Tan si pots, com si no pots (o decideixes conscientment no fer-ho) alletar, no us priveu d’aquest moment íntim tan important.

Pares, què fem? Sembla que tinguem poc a incidir en tot plegat, total no tenim llet. Però no és així. Donar seguretat, fer un recolzament actiu i conscient a la mare, procurar comoditat, aportar solucions i no pressions és la recepta mínima per a seguir essent un bon jugador d’equip.

En fí, – Què és ser pare? Em preguntava.

pickerimage (2)

Doncs si bé serà diferent per a cada persona, per mi és i serà un constant i  meravellós caos d’emocions, accions i, sobretot, decisions, que em  provoquen i provocaran sentiments d’amor, frustració, neguit, sorpresa,  alegria i, sobretot, humilitat. I és que ben segurament ser pare no és més  que un ítem burocràtic de la natura. En canvi, quin pare vols ser, pot tenir  un major significat.

 Jo vull ser un pare chimbarón.