JO EM PENSAVA QUE VOLIA SER REVOLUCIONÀRIA

madreSandinista

(fotografia d’una mare que va participar en la Revolució Sandinista de Nicaragua, revolució necessària per alliberar el seu país del dictador Somoza i la opressió còmplice dels EEUU)

Jo em pensava que volia ser revolucionària.

I que arribat el moment, encendria les fogueres del carrer i dels cors de la gent. No podria anar a treballar els dies de vaga, perquè jo hi seria al peu del canó, convocant-les, fent difusió, subjectant la pancarta.

Em pensava que arribat el moment, sentiria un odi profund cap els que ens oprimeixen. Una ràbia que aniria per tots els canals sensitius del meu cos, transformant-se en foc. Em pensava que vomitaria crits, llàgrimes, impotència.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i que desobeiria cada cosa que ens manessin fer. Em pensava que tindria forces per estar a la trinxera o a on calgués estar. Em pensava que mai fallaria, que sempre seria fidel a les meves companyes que es mouen, que lluiten dia a dia. A elles, gràcies per ensenyar-me tant, a ser qui sóc.

Jo em pensava que ho estava fent bé, que era molt solidària. Que anava pel bon camí i que la meva autoexigència a ser coherent no em seria tant difícil.

Però avui he somiat que la guerra havia arribat i que per fi es feia justícia. Jo estava embarassada i em tocava la panxa molt nerviosa. Hi havia explosions, trinxeres, fum. Les meves companyes estaven tant contentes i segures. Per fi serem lliures deien i la veritat és que nosaltres anàvem guanyant. El pueblo unido jamás será vencido.

Però arribat el moment de la veritat: on estava la meva ràbia? el meu foc? Jo plorava i la única cosa que els deia era: “Estic embarassada, no puc sentir odi ni ràbia. Només sento amor i ganes de viure, no puc odiar, tinc massa amor, massa vida dins meu”. Només podia repetir aquesta frase una i una altra vegada. I plorava i plorava i els hi demanava perdó, per haver fallat, per no ser-hi.

Em van amagar dins d’un safareig ple de rentadores (vaja tela! però al somni era així) que tenia unes parets molt primes. Vaig començar a acariciar la paret i cada cop que un dit la tocava es feia un forat. Cada forat em demostrava el terror, cadascuna de les meves debilitats. Però per un forat podia veure cadascuna de les persones més valentes del món. Només podia sentir admiració i pensar com havia sigut d’afortunada que cadascuna d’aquestes dones passés i acariciés la meva vida.

La Lia em va despertar amb febre. Potser jo tenia febre també. Al cap d’una estona intentava tornar-me a dormir. Pensava que aquest somni era un reflex del que porto pensant des que em vaig quedar embarassada de la Nora, ara farà més de tres anys. Alguna cosa va canviar dins meu. Vaig començar a veure les injustícies des d’una fredor més racional. Les continuo veient, les detesto, tinc molt clar quin és el camí i qui és l’enemic però vaig començar a sentir-me incapaç de sentir aquell odi, aquella encesa de ràbia. Vaig començar a tenir dificultats per enfadar-me de debò. Ara mateix tinc tant d’amor dins meu… que sentir l’odi efervescent se’m fa tant difícil. Com pot ser? Jo m’ho havia currat molt. Havia acumulat arguments, discursos, exemples…havia memoritzat rostres, noms, delictes i atemptats suficients com per sentir odi durant uns quants anys. I de sobte, bomba de fum. On està tot aquesta ràbia i aquest rancor?

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara resulta que en els moments difícils vaig amb un somriure d’orella a orella i passejo pels carrers de la ciutat com si estiguessin plens de flors i papallones.  Llavors veig als infants que juguen al carrer i penso que potser no ho estic fent tant malament. “La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món”. Però es pot canviar el món només amb amor?

Potser la revolució és una aula plena de pupitres amb una mestra que els estima. Potser és recordar a la teva filla que la princesa també es pot defensar del drac. Potser la revolució és ESTIMAR molt als infants. Estimar-los tant i tant que de grans seran incapaços de maltractar i de no mirar a la resta amb amor i justícia.

Jo em pensava que volia ser revolucionària i ara me n’adono que només puc estimar. I és que les meves companyes em van ensenyar que sense l’amor, no hi ha revolució.

Anuncis

LA CURA, ON LA VIDA COMENÇA I CONTINUA

Escric ràpid, sense pensar gaire, ja que no sé fer-ho d’una altra manera. Feliç d’aquesta col·laboració amb la Nena Chimbarona. Just ahir parlàvem amb la Carol d’altres idees que tenia al cap i ara sense més, començo per aquí.

Desitjo que us agradi.

Parlar de cura quan porto dos mesos i mig treballant molt més del que desitjaria i sense temps per mi ja que quasi tot el que tinc el dedico a gaudir-lo amb el Marcel, pot semblar contradictori, però crec que són aquelles paradoxes que et fan pensar i posar una mica de consciència en les coses importants de la vida (sense flagel·lar-nos per totes les vegades que no aconseguim ser coherents amb nosaltres mateixes).

Tot això ho pensava mentre mirava el Marcel, dormit al llit. Avui he treballat el matí a fora i a la tarda he treballat a casa, mentre primer el pare i després una tieta del Marcel jugaven amb ell. Em refereixo a treball productiu remunerat, perquè com sabreu, hi ha molts tipus de treball i el més important per a la vida no és precisament el remunerat i productiu però vaia, que avui em tocava currar. La veritat és que ha estat molt fàcil (i no sempre ho és això de treballar des de casa). Jo estava en plan operatiu i a estones amb ell i moltes d’altres, concentrada amb la feina. Quan per fi he acabat ho hem celebrat, hem fet plegades un “bravooo” que m’ha sentat molt bé. Això m’ha fet pensar en com ens costa fer aquestes coses a les persones adultes, i que bonic i que bé senta tenir una criatura a propet.

Ja era el vespre i el Marcel ja havia sopat. Quedava poquet per anar a dormir i el Marcel ha decidit jugar una mica amb la farina i així ho hem fet, joc tranquil per baixar una mica el ritme. Crec que explico tot això per recordar-nos que quan estem tranquil·les i en calma tot és molt més fàcil. I avui m’hi he sentit. Un altre dia m’hagués pogut agobiar per no haver tingut temps per ell però avui he tingut la sort de saber gaudir l’estona que tenia. Així que després d’un pipi, s’ha posat el pijama, rentat les dents i cap al llit. I ha estat allà on ve el principi d’aquesta història.

Per relaxar-lo una mica, ja que estava força excitat, hem fet el passeig d’animalets pel seu cos, i amb això m’adono de la importància del contacte físic i els massatgets amb els nens. Em refereixo als nens especialment, o a aquells infants que han estat socialitzats com a nens, ja que precisament és a ells a qui els models hegemònics de gènere els neguen aquesta part tan essencial de la vida juntament amb la cura i el reconeixement de les pròpies emocions i la de les altres. I aquí ve el segon petit gran moment de la nit, quan estant al llit em pregunta ‘mama com estàs?’ i li dic que estic molt bé, i li pregunto ‘i tu com estàs?’ i em diu també que molt bé, i jo li explico el perquè avui em sento tan bé. I ja per acabar amb aquests petits grans moments, recordo aquell petó i aquella abraçada que m’ha regalat en el moment d’anar cap al llit mentre el duia en braços. Són aquells petits grans gestos que els surten del cor i que ens recorden que són pura emoció. I que quan són capaços de fer el que senten o volen en cada moment són autèntics, i com és d’important no fer-los víctimes d’aquest sistema que posa el propi desig al servei dels altres. Em refereixo a aquells moments en que els demanem que facin petons quan elles no volen i com això ens pot fer sentir defraudades, perquè a nosaltres si que ens agradaria molt que els fessin. I com de bonic és reconèixer el que ens passa i cercar estratègies per anar-ho gestionant.

IMG-20170113-WA0011El tema de la cura fa uns dies que el tinc al cap i va començar aquesta setmana quan el Marcel, una nit que no podia dormir i que estava una mica malaltó va demanar anar una estona al sofà i així ho vam fer. Estant allà recordo aquesta conversa amb veu baixa a les 4 de la nit:

  • ‘Marcel, quan estiguis una mica millor m’avises i anem al llit perquè tinc una mica de fred’. ‘
  • Mama, jo et porto una manteta perquè no tinguis fred’.

I així que el marrec de dos anys i mig s’aixeca i va cap a la capsa on tenim les mantes, jo faig intent d’aixecar-me i em diu ‘no mama, tu seu, jo te la porto’. Jo en aquell moment vaig sentir que tenia l’energia necessària per passar la nit en blanc si feia falta, mentre el mirava intentant agafar la capsa que pesava quasi més que ell i com portava la manta amb un gran esforç i com al asseure’s em va dir ‘mama jo també em vull tapar que també tinc fred’. Són moments màgics.

Segur que totes les mares i tots els pares en deveu tenir infinits, aquells en que se’t cau la baba. I el que més valor té per mi és el de la cura, la tendresa i la sensibilitat que desprèn, tot i que també se que més enllà de cuidar-me hi havia un interès de quedar- se al sofà i així no anar al llit. Però és com quan a la banyera fa uns dies em tirava aigua a l’esquena i m’ajudava a treure’m el sabó. Són situacions de cura quotidianes a les que si els habituem, alhora que els hi donem valor, les fem seves, els fem responsables de cuidar, alhora que també gaudeixen de la cura del dia a dia.

I com he dit la cura és importantíssima perquè és el centre de la vida, sense la cura la vida mor, començant pels nostres infants més petits. I això segur que ho sabeu molt les mares i pares o aquelles persones que heu acompanyat a créixer alguna criatura. I sabem com ens socialitzen de maneres diferent a homes i dones (perdoneu la deformació professional i que sovint me’n vagi a la teoria, però cal fer un petit parèntesi per reconèixer com el model és dicotòmic i com la realitat és molt més diversa i hi ha moltes maneres de ser més enllà d’homes i dones, nens i nenes i és important reconèixer-les, ja que allò que no s’anomena no existeix, però d’això en parlaré en un altre post). En resum, o la magnitud de la tragèdia: com als nens se’ls nega això tan bàsic per a la vida: el tenir-ne cura

IMG-20170205-WA0004I tot això ho escric mentre recordo com aquest cap de setmana hi ha hagut dues denúncies per atacs homòfobs. Dues denúncies, però segurament de violència homòfoba n’hi ha cada dia, a cada cantonada, ja que la violència masclista està per tot arreu. Perquè aquest sistema és violent. I nega a cadascú la llibertat de viure la seva vida i ser i estimar com vulgui. I pressuposa una heterosexualitat obligatòria i nega als nens qualsevol rastre d’allò que ha estat tradicionalment vinculat a les dones, entre les quals trobem la cura, les emocions i les mostres d’afecte i d’amor. I els educa en el model del guerrer, l’antagonista del cuidador, sense rastre d’empatia. Per a que els nostres fills puguin ser com vulguin cal que en parlem i fer visibles totes les situacions quotidianes de violència, així com aquelles situacions i mostres de bones pràctiques com les que anomenava. M’encanta la frase de Marina Subirats, quan diu que no som culpables del que hem heredat però sí responsables del que deixarem’. I en aquest sentit les mares i pares que tenim nens tenim un gran repte. Sense caure en victimitzacions ni en culpabilitzar-nos si no ens en sortim.

Per a persones més grans, i per parlar sobre el consentiment us recomano molt aquest vídeo que fa una analogía sobre el consentiment i una tassa de te: https://www.youtube.com/watch?v=FSleY0yTrM4 i per a persones més petites, recordo el llibre de ‘Ni un besito a la fuerza’ o ‘La Marta diu prou’ que ens poden acompanyar a parlar sobre el consentiment i el dret al propi cos.

Anna Carreras Port

Sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació.

Membre de Coeducacció