COACHING CULINARI EN FAMÍLIA

Hola famílies, us ve de gust una mica de coaching culinari? Segur que després de llegir aquest post, us animeu a cuinar amb els vostres infants!

Moltes persones ens comenten que no s’ho passen bé cuinant en família. Diuen que la cuina acaba sent un caos i fins i tot, hi ha famílies que no deixen que els seus infants entrin a la cuina! Això últim ens sorprèn molt! A la cuina si ens organitzem bé i planifiquem com dur a terme la recepta, pot arribar a ser una experiència divertida i positiva. És com un laboratori d’experiments on desenvolupar projectes que després, et pots menjar. A més, és un plaer sensorial pels infants. Està plena d’estris estranys i curiosos electrodomèstics que converteixen els aliments en el que tu vulguis: les fruites en un batut, unes ametlles en trossos petits o en pols, etc. Està plena de paraules estranyes i noves: tamisar, reservar, a punt de neu, nou moscada… i plena de colors, olors, textures, temperatures, accions i processos… De veritat que la cuina sempre pot ser una activitat súper interessant, entretinguda i saludable!

El que si està clar és que per fer aquest tipus d’activitats amb infants ens cal una mica d’organització i planificació. A continuació, us donem uns quants consells que us poden servir.

  1. La preparació prèvia és molt important per assegurar l’èxit.

Primer de tot, cal triar i pensar bé que voleu cuinar. Al principi, trieu coses fàcils i ràpides on els infants puguin participar força. Només quan ja s’han passat moltes estones a la cuina tenen més capacitat per esperar i estar concentrats estones més llargues. Si podeu, feu la tria de la recepta de manera conjunta, sempre es pot escollir amb la seva companyia. Si heu de fer un postre, trieu 3 possibles receptes i escolliu una. Si per exemple, la única opció és “pastís de pastanaga” doncs li podríeu presentar tres pastissos diferents i triar-ne un també. Potser en comptes d’un postre cal fer una amanida. En aquest cas, trieu quins ingredients poseu de tots els que es poden posar en una amanida. Una altra opció és partir d’una recepta base (per exemple la recepta de pa de pessic amb la mesura del iogurt) i deixar que escullin els “extres” (El podem fer amb poma, cacao, nous…).

Abans de començar a cuinar, us aconsellem que prepareu bé tots els ingredients i estris o aparells que necessitareu, així evitareu trencar amb la concentració i dinàmica de l’activitat. De tota manera, a mesura que es fan més grans, fins i tot el fet de buscar la farina al seu lloc, o treure el que necessitem de la nevera, pot ser part de la recepta. No cal que els ingredients estiguin pesats, tallats i pelats, ja que, depenent l’edat ho podreu fer amb la seva ajuda, si més no, es pot fer davant seu perquè ho vegin. I si tenen un davantal a la seva mida…millor que millor!

Després cal explicar què cuinarem. També se’ls hi pot explicar que per preparar la recepta que heu escollit cal anar pas per pas. És com un joc on has d’anar seguint unes instruccions i unes proves perquè la recepta quedi bé. Per altra banda, si el que prepareu és més senzill com per exemple una amanida, podeu anar preparant i triant els ingredients segons els vingui més de gust. Tenim la idea al cap de posar-nos a cuinar amb els infants quan fem alguna cosa especial (per exemple, un pastís) però també us poden ajudar a preparar el sopar. El simple fet de poder preparar-se el berenar o l’esmorzar ja els encanta. Sucar el pa amb tomàquet? Fer el suc de taronja? Servir-se la llet? Tallar trossos de fruita? Us asseguro que ho poden fer amb força autonomia molt abans dels 3 anys.

Establiu les normes que creieu convenients per tal que la higiene i la seguretat siguin les més adients i expliqueu-les al principi de tot (si cal li recordeu durant l’elaboració, clar). Nosaltres a casa també tenim les nostres normes: amb els ganivets s’ha de tallar amb l’adult al costat, igual que quan utilitzem els fogons. Una altra norma és que si no rentem les mans, no podem començar l’activitat i que després cal ajudar a la mare a recollir (aquesta última és la que més costa perquè ja estan cansats, però encara que sigui poca cosa sempre cal animar-los a recollir una mica). Un altre requisit alhora de fer l’activitat, és que el menjar no es pot llençar a terra (vam tenir una època que quan alguna cosa ja no la necessitàvem doncs ale! sortia volant). La última norma és que hi ha instruccions que no es poden canviar perquè si no, la recepta no surt bé. Passa sovint que els infants veuen la recepta com un joc i, per exemple, si no cal posar més farina volen posar més perquè els hi encanta. Llavors sembla que els haguem de tallar el rotllo, no? Doncs no cal, podem explicar que això en la recepta mateix no es pot fer però li podem oferir un bol i una cullera perquè puguin experimentar.

  1. Mentre cuinem: autonomia i acompanyament, experimentació i creativitat.

Hem pensat en resumir amb aquestes paraules el què passa mentre cuinem amb els nostres infants. Ens hem d’assegurar que puguin fer el màxim de coses amb la màxima autonomia possible i nosaltres els acompanyarem en tots aquests moments i situacions que es donin. Explicant els passos que necessitem fer, donant el suport suficient perquè puguin fer les coses sols, oferint espais perquè experimentin, etc.

Autonomia i acompanyament de l’adult:

Com hem dit anteriorment, hauríem de facilitar la seva participació a la cuina. És a dir, haurien de ser el més autònoms possibles. És tan fàcil com adaptar algun prestatge o calaix baix per posar-hi els seus gots, plats petits, tovallons, una ampolleta o gerreta d’aigua…així poden ajudar a parar la taula o preparar-se el seu berenar molt més còmodament. I fins i tot alguna cosa per picar…però…”si posem coses per menjar al seu abast…picaran tot el dia!!” (Deveu estar pensant) Doncs no! Al principi els fa molta gràcia i ataquen el seu petit rebost cada 15 minuts, però després hi van quan realment en tenen necessitat. La clau està també en posar-hi aliments que no et sàpiga greu que mengin sovint…en comptes de galetes ensucrades podeu posar-hi fruits secs o panses…en comptes de xocolata podeu oferir fruita fresca… Els fem massa dependents, hi ha infants que ja saben vestir-se sols, i que encara es veuen obligats a demanar un got d’aigua quan tenen set, perquè no la tenen a l’abast o no se’ls deixa que se la serveixin. No té massa lògica, oi?

En el dia a dia…deixar que col·laborin a la cuina, no és massa difícil i els ajudarem a ser molt habilidosos pel que fa a la motricitat fina i domini d’accions senzilles amb les seves manetes: tallar alguna verdura per la sopa o l’amanida, pelar amb el pelador els carbassons, trencar els ous amb molta cura, posar ametlles a la balança, posar cullerades de coco ratllat, acostar-te els ingredients, tallar o pelar, remenar…etc. Pensem que és important que els deixeu participar i ser protagonistes de qualsevol acció que puguin fer, per petita que sigui. I amb la nostra supervisió, podran passar la batedora a la crema de verdura, batre els ous per la truita, parar la taula… Son moments que comparteixes de qualitat i on es pot conversar tranquil·lament. A més l’espera pel sopar…se’ls fa més curta!

Es clar que cal tenir present la seguretat. Però això, en funció de l’edat i la pràctica, ho anirem valorant. Per tallar, per exemple, començarem amb ganivets de punta rodona que no tallin gaire, tallant coses toves. Alhora de pelar, es pot utilitzar un pelador. Els estris perillosos com la batedora, el forn i els fogons cal utilitzar-los sempre amb l’adult al costat. Però que la seguretat no us serveixi d’excusa per no deixar-los participar.

Mentre elaboreu el plat, expliqueu tot, qualsevol detall de la recepta. Els hi encanta aprendre qualsevol cosa relacionada amb allò que els resulta curiós (per a què serveix la balança i els diferents estris, perquè és important escalfar el forn, etc…). El vocabulari que aprenen d’aliments es impressionant. Per exemple, us poden ajudar a enfarinar els peixos i d’aquí conèixer els tipus de peixos i les seves diferències: lluç, sardines, verat, etc. Si necessiteu utilitzar els fruits secs podeu treure tots els que teniu i deixar que tastin i coneguin: les nous, avellanes, ametlles, anacards, nous de macadàmia… (Segur que diuen: – De macadàmia? Si, filla meva. – I els cacauets també? Doncs no, els cacauets són una llegum, ho sabies? –I què és una llegum? Doncs les mongetes, els cigrons, les llenties són llegums. –I per què?…) Aprofiteu per xerrar i passar una bona estona connectats! I tot això té molt a veure amb la seva autonomia, amb conèixer els aliments i saber que mengen. En adquirir uns hàbits saludables i una riquesa de vocabulari que els permetrà tenir converses molt més complexes i enriquidores. A més, d’augmentar molt la seva coneixença del medi que els rodeja.

Experimentació i creativitat:

Un altre aspecte important (importantíssim!) és l’oportunitat d’experimentació que ens dona la cuina. En aquestes edats, els infants experimenten i aprenen a través dels sentits. Deixeu-los tocar, olorar, llepar i tastar…que un nen de 4 anys detecti la canyella en una recepta només olorant el plat…no es fruit de la casualitat. Tot és experiència i aprenentatge. Si per qüestions d’higiene no ho pot fer amb el menjar de la recepta, reserveu una petita porció en un altre plat.

Els hi podeu permetre que facin les seves farinetes i que provin de barrejar els ingredients i anar tastant els seus experiments. Us encantarà observar com es concentren i a més, és una manera que estiguin entretinguts mentre feu els passos menys agraïts de la recepta.

Cuinar és una manera d’estimar els aliments. Quants infants no mengen amanida però si que van menjant pastanaga, tomàquet, cogombre…a mida que la van elaborant. Intenteu cuinar alguna cosa que no els entusiasmi gaire i veureu com algunes vegades, dona bons resultats!

Es pot completar el fet de cuinar amb alguna activitat divertida. D’idees n’hi ha tantes com persones dins de casa. Per exemple, a nosaltres ens agrada molt preparar un àpat com si fóssim un restaurant. Normalment ho fem “sorpresa” per l’altre meitat de la família. Primer, pensem el que menjarem (pot ser una cosa ben senzilla), ho cuinem, parem la taula amb algun detall bonic (una espelma, una flor…) i un cop asseguts els “comensals” servim el menjar com uns bons cambrers. Expliquem què és cada cosa i, a vegades, fins i tot li posem nom al restaurant. Potser podríeu fer cadascú una pizza i posar-hi els ingredients que cadascú vulgui, o dibuixar en la pizza una cara, un cotxe, l’univers… Potser podríeu tallar els ingredients d’una amanida amb diferents formes geomètriques. Potser podríem fer una macedònia intentant no repetir cap color.

Imaginació al poder!

Compartiu i tasteu amb la seva companyia el producte final. Porteu unes porcions a l’escola, a casa dels avis, amb els convidats…els hi encanta compartir (encara que no ho sembli a vegades) i sentir que té un valor el que han elaborat.

Penseu que cuinar és una activitat que cal fer-la i per sort, molt sovint! La seva complicitat sempre farà que sigui una tasca molt més senzilla i divertida.

Esperem que aquestes línies us hagin animat a fer més activitats sobre els fogons i us animem a que ens seguiu perquè encara us hem de compartir moltes idees i receptes més!

Yaëlle i Carol

 

 

Anuncis

“Suc da sonja”

thumb_IMG_9077_1024_Fotor     IMG_2643_Fotor

Hola! Avui ja és 15!

Ja portava dies dient a la Nora que fariem un suc de taronja (o suc da sonja com diu ella), però no és fàcil. Pels matins estic sola amb les dues i al final mai trobem el moment. Després quan arribem a la tarda ja és una mica tard i van passant els dies sense fer el ¨suc da sonja¨.

Així que ahir a la nit, vaig posar l’alarma més d’hora per llevar-nos amb més temps i poder-lo fer. Vaig posar les taronges a la nevera i que estiguessin ben fresquetes.

El calendari d’advent a les 7.45h del matí ens ha convidat a fer el per fi esperat ¨suc da sonja!¨.

thumb_img_2293_1024_fotorPrimer hem agafat dues taronges de la nevera, l’espremedora i un ganivet. Li he proposat a la Nora si volia tallar ella les taronges. Fa molt temps que sap utilitzar el ganivet però igualment li recordem que vigili on col·loca els dits i que agafi ben fort la taronja. Li ha sortit força bé!

Seguidament hem endollat l’espremedora i li he ensenyat com s’havia de fer: agafar amb força mitja taronja i pressionar-la perquè la màquina comencés a girar i a fer suc.

De seguida ho ha començat a fer ella sola i fins i quan li he proposat que mirés que li passava a la mitja taronja ha cridat: Un foraaat!

Hem estat una bona estona perquè eren 4 meitats. En alguns moments m’ha demanat ajuda perquè es cansava de pressionar tota l’estona però per ser la primera vegada ho ha agafat amb moltes ganes i s’hi esforçava molt.

Quan hem acabat amb les taronges, hem pogut veure que havíem fet molt de suc. Li he proposat de posar-ho en un got i ho ha volgut fer sense problema. Des de ben petita que ha fet activitats de transvessaments de líquids.

M’ha demanat una palleta (blava! havia de ser blava, les altres no valien) i se l’ha begut sencer tota contenta. Bé, ha compartit una mica… m’ha deixat una glopadeta! En realitat era el suc però feia una pinta!!!

Jo he gaudit veient com s’ho bevia.

LA VIDA JA SOCIALITZA!

thumb_IMG_7749_1024

A vegades, hi ha temes en la criança que es posen de moda, com la importància de la socialització en edats primerenques. Quan vam estar vivint a Nicaragua, vam treballar amb les mestres d’infantil i gairebé no es parlava sobre la importància de la socialització, al revés, es parlava de la importància que els infants estiguessin ben acompanyats per les famílies i de com l’escola es podia adaptar a la participació familiar. Els pares i mares poden anar a veure als més petits quan volen i els horaris són molt flexibles. Les mares poden anar quan volen a donar el pit, per exemple. Però al tornar, t’adones que aquí les coses no són tant fàcils. La socialització que ha donat durant molts anys la tribu, aquí no hi és. Aquí vivim a Occident. Les cases no tenen les portes obertes. Gairebé ningú coneix als seus veïns i veïnes i molts vivim lluny de la família. És difícil veure nens i nenes pel carrer, sense l’exhaustiu control de les persones adultes i de forma més o menys lliure com ho van altres generacions. Suposo que la vida als pobles és més semblant però està lluny del que havia sigut durant molts anys.

Recordo a Nicaragua que una veïna recollia a la seva filla i quatre o cinc infants més del carrer i tothom jugava fora de casa mentre els pares anaven arribant del camp o de les respectives feines.

La necessitat de tenir dues feines remunerades i haver d’estar fora de casa, la falta de tribu i la mancança d’un espai de socialització comunitari va fer que comencéssim a parlar de la importància de la socialització a les escoles bressol. Si la socialització no es dona de manera natural, haurem d’inventar-nos alguna cosa, no? Però si anem més enllà i aprofundim en l’etapa en què es troben els nens i nenes de 0 a 3 anys, podem veure que “la importància de la socialització en l’escola bressol” està sobrevalorada i que portar-los només per aquesta raó, no té gaire sentit.

COM ÉS L’INFANT QUE VA A L’ESCOLA BRESSOL?

Dels 0 als 6 mesos, haurien d’estar amb les seves mares i moltes mares senten angoixa quan han de tornar a la feina i deixar a càrrec d’una altra persona al seu nadó. Hi ha mares que per decisió pròpia s’han incorporat a les respectives feines abans de manera voluntària. Aquesta és una altra qüestió, jo em refereixo al que necessitaria els nadons pel seu desenvolupament, no el que necessitem com a mares. La OMS aconsella fer lactància materna exclusiva durant els 6 primers mesos però moltes mares no poden fer-la, ja que s’han d’incorporar a la feina. I la lactància materna no és només aliment sinó, contacte, seguretat, amor i els infants ens necessiten quan són tant petits. Si no has triat fer lactància materna el teu nadó et necessita també. Perquè les mares que donen el biberó també estan creant un vincle i una seguretat insubstituïble quan alimenten als seus fills i filles.

A mida que els nostres nadons es va fent grans, es van engrescant a participar en jocs i dinàmiques senzilles. Moltes vegades iniciades per les persones adultes i altres vegades, juguen imitant el que veuen del seu entorn. I aquest entorn quan més s’assembli a una “socialització natural” millor.

17862117_ml

Els infants que estan en edat d’anar a l’escola bressol són EGOCÈNTRICS. Això no vol dir que siguin egoistes. Però la natura és ben sabia i els nadons que acaba de néixer, el primer que necessiten saber és com són. Podríem dir que estan en una etapa d’autoconeixement i necessiten centrar-se en ells mateixos . Quan més es coneguin més capacitat tindran després de centrar-se en l’entorn. L’egocentrisme respon a una necessitat del seu desenvolupament. Això comporta que no puguin anar més enllà del que senten i pensen. Que no puguin empatitzar i que prefereixin jugar sense companyia. Quan entres a una escola bressol no veus una rotllana de criatures organitzant jocs cooperatius. Veus un espai que comparteixen però la majoria del temps, els nens i nenes volen jugar al seu aire i les mestres intentem mediar en els conflictes de la manera més respectuosa. Intentem que comparteixin les joguines, que no es peguin quan volen comunicar-se… però és difícil compartir amb els altres quan dins la teva ment “els altres” en molts moments no vol dir res, o no el mateix sentit que té per nosaltres. A més , hi ha una dificultat afegida i és que el llenguatge verbal encara no és prou ric i fluid com per que puguin explicar el que senten, les seves frustracions i posar els seus límits. Això fa que moltes vegades, les situacions de socialització siguin forçades i es creïn molts moments on es frustren i no saben gestionar-les. Necessiten de la supervisió respectuosa dels adults. És cap als 3 anys quan comencen a socialitzar-se de manera més “conscient”, que té molta a veure amb l’aparició d’un llenguatge més clar que els hi permet explicar que senten i començar a organitzar algun joc de dinàmica senzilla.

Per aquestes edats, els projectes de Mares de dia són una opció molt bona. És el projecte educatiu- familiar més semblant al que proposava Montessori.

L’espai més adequat pels nadons és aquell que s’assembli més a una llar i la ràtio hauria de ser molt reduïda, un adult cada 4 nens. Normalment les cases de les mares de dia s’adapten i creen un entorn adequat i segur pels més petits i petites. Creen un acompanyament respectuós, deixant llibertat per desenvolupar-se i creant un vincle molt afectuós. Com els nadons estan centrats en ells mateixos i en la descoberta d’objectes, no es forcen dinàmiques de socialització i en canvi se’ls intenta rodejar d’objectes elaborats amb materials nobles on puguin estar concentrats i es vagi despertant la curiositat per descobrir tot el que els rodeja. Per aquí a prop nostre, tenim la Txell Verdaguer. Una mare de dia amb una casa adaptada i realment preciosa, som molt afortunades de tenir-la a prop i comptar amb la seva dolçor i saviesa. Us recomano que visiteu el seu projecte.

Però la vida quotidiana ja socialitza. No és una socialització natural tenir 15 nens i nenes de la mateixa edat. La riquesa que trobaven les persones de generacions més grans al carrer no la pot substituir l’escola bressol tal i com està configurada. Els nens i nenes petits són cuidats pels grans. Els grans expliquen les coses que saben i inclús, ajuden a mediar en els conflictes. Els infants petits s’enriqueixen d’aquesta socialització on mares, pares, avis, àvies, nenes i nens de totes les edats xerren, juguen i resolen problemes. Les criatures observen i imiten tot això que veuen. Els nens i nenes quan estan rodejats per altres més grans deixen de focalitzar la seva atenció en l’adult per aprendre d’aquests.

Em sembla que em donaria per fer un altre post sobre els avantatges de no separar l’alumnat per edats a les escoles.

Segurament, els nostres fills i flles aprendran a socialitzar-se perquè veuen a persones relacionant-se. La majoria de situacions socials quotidianes que viuen amb la família els ensenya moltíssimes coses sobre la socialització.

No serà que ens estem equivocant i en comptes de sortir al carrer per demanar més places d’escoles bressol, hauríem de sortir a demanar més mesos de baixa de maternitat?

Sense cap dubte, la conciliació familiar és molt més important per als nostres fills i filles.

Si sou una família activa i feu plans amb altres famílies, si sortiu al parc del vostre barri a jugar, esteu en grups de criança i us heu apuntat a fer algun taller (del que sigui: piscina, música, massatges, ioga amb nadons…) no cal que porteu al vostre al vostre infant a que es socialitzi a l’escola bressol si no voleu, només per la necessitat de què es socialitzi. I ho remarco perquè he conegut alguns casos de mares que només l’han apuntat justificant aquest factor.

Que les escoles bressol són un espai de trobada de nens i nenes i que les educadores organitzen dinàmiques i jocs que agraden està clar. Que treballen els hàbits, canten cançons, organitzen jocs, a agafar bé els coberts, a rentar-se les mans sols, medien en els conflictes i els ensenyen normes de convivència està claríssim també. Però qui no fa tot això a casa? Si no anessin a escola bressol no ho aprendrien? no hi hauria uns pares i mares darrera per acompanyar-los amb tot això?

Per acabar, us deixo amb una entrevista del Dr. Carlos González sobre la socialització i les escoles bressol. Que sembla que si ho diu ell, té com més credibilitat! 🙂

http://www.bebesymas.com/educacion-infantil/carlos-gonzalez-la-escuela-infantil-no-es-necesaria-para-los-ninos

LA VIDA PRÀCTICA. NETEGEM LA VERDURA.

Un dels aspectes que més m’agraden del mètode Montessori és fer partíceps als petits de les activitats de vida quotidiana que fem a casa. Per què? per fer-los més autònoms, perquè coneguin com funciona la nostra societat, perquè experimentin i posin en pràctica les seves habilitats, perquè ens acompanyin en la rutina i el dia a dia, perquè ens ho passem bé i som més feliços si treballem junts i perquè si hi ha coses que poden fer per ells mateixos, per què ho hauriem de fer nosaltres?

Ja heu llegit el meu últim post sobre joguines i les activitats de vida pràctica que plantejava Montessori?

Avui us comparteixo una activitat molt senzilla i quotidiana. Us la comparteixo perquè m’agradaria mostrar-vos com les petites coses del dia a dia són molt especials pels nostres fills i filles. Ells no estan avorrits d’aquest tipus de tasques, ja que, fa poc que coneixen aquest món. Així que si un dia, teniu verdura i enciam per netejar podem passar una tarda molt divertida i entretinguda (aprofiteu que encara no fa fred!). És una activitat que té dos components especials per ells: aigua i insectes! Diversió assegurada!

Primer vull destacar que aquesta activitat no està estrictament estructurada com una activitat Montessori, és una activitat de vida pràctica i està feta mitjançant la improvització i els materials usuals que tenim per casa. Tot i això, la manera d’intervenir, d’explicar, de deixar fer… està totalment inspirada en el mètode Montessori.

Aprofitant que vivim a una zona rural, ara podem comprar amb facilitat verdura i fruita ecològica i de proximitat. Això vol dir que cada cop que netegem els aliments ens trobem amb diferents insectes i hem de netajar la verdura molt bé, ja que sol tenir molt fang i sorra.

Com hem desenvolupat l’activitat?

thumb_IMG_8267_1024_Fotor– Primer ens hem rentat les mans i els peus (ja que el menjar anirà dins d’una galleda plena d’aigua i puc preveure que s’hi voldrà ficar dins)

-Després,  hem agafat una galleda i un enciam i juntes hem anat arrencant les fulles i les hem anat posant dins una galleda.

-Hem agafat una altra galleda i l’hem omplert d’aigua. Quan la galleda s’ha omplert, hem posat les fulles d’enciam per deixar-les en remull. (aquest pas el podem anar fent dues o tres vegades, canviant l’aigua bruta per neta. Així, l’enciam anirà treient la sorra i podran gaudir amb calma de l’activitat).

thumb_IMG_8270_1024_Fotor      thumb_IMG_8271_1024_Fotor

-Ens aturem, observem, gaudim i de tant en tant, li anem explicant totes les coses que ens van passant en el transcurs de l’activitat. (omplim d’aigua, buidem, tanquem i obrim l’aixeta i observem tots els insectes que ens anem trobant. Nosaltres els hi hem fet una foto i després els hem deixat al jardí). També cal deixar estones de silenci, estones de deixar fer i no interrompre la seva activitat quan estigui concentrada.

Cada cop que ens hem trobat un insecte hem cantat una cançó relacionada amb aquest insecte en concret.

thumb_IMG_8272_1024_Fotor      thumb_IMG_8275_1024_Fotor

thumb_IMG_8276_1024_Fotor      thumb_IMG_8277_1024

-El moment més especial de l’activitat ha sigut quan ha aparegut una marieta! I és que a la Nora li encanten les marietes!!! Sempre que veu alguna en algun conte o dibuix la assenyala amb el dit i es posa molt contenta. Però aquest cop, era una marieta de veritat!

thumb_IMG_8283_1024      thumb_IMG_8280_1024_Fotor

-Si veiem que l’activitat agrada podem oferir altres verdures (en el nostre cas, bledes) i la Nora ha volgut agafar una cullera de fusta per remenar.

thumb_IMG_8285_1024_Fotor      thumb_IMG_8286_1024_Fotor_Fotor

thumb_IMG_8288_1024_Fotor      thumb_IMG_8289_1024_Fotor

Mentre ella està concentrada netejant la verdura, jo he pogut pelar i tallar el tomàquet, la pastanaga i la ceba i tenir feta una bona amanida per sopar!

Bon profit!

ENS SOBREN JOGUINES! VIU LA VIDA PRÀCTICA!

hiroshi-fuji-recycled-toys-8

A vegades, quan parlem entre mares, exposem que no sabem com entretenir als nostres fills i filles quan estem a casa. La majoria tenen moltes joguines i en canvi, no juguen tant com ens pensem. Creiem que les joguines substituiran la nostra presència i així poder arribar a fer totes les feines que tenim pendents, però no acaba de funcionar i continuen reclamant la nostra atenció. De tant en tant, comprem més joguines pensant que així solucionarem aquesta demanda. Al principi funciona, perquè és una joguina nova i estan il·lusionats, però al cap d’uns dies, es torna a repetir la mateixa situació.

En aquesta reflexió veig dues coses: Per una banda, tendim a tenir un excés de joguines i per l’altra, pensem que els objectes poden substituir la qualitat de la interacció que nosaltres podem arribar a establir.

Potser caldria plantejar-se si calen tantes joguines i quin tipus d’activitat realitzen amb elles. Amb això, no vull dir que no calgui tenir joguines. N’hi ha de molt boniques i realment fan que s’estableixi un joc molt sa i divertit amb l’infant. Però també hem de pensar que podem fer amb els nostres fills i filles i alhora, compaginar les tasques del dia a dia.

Coneixeu les webs de jugar i jugar, alupé i jaisa educativos?

Jo he tret diferents conclusions sobre les joguines des que sóc mestra i mare:

  1. És millor tenir poques joguines però realment bones. Quan dic bones em refereixo a que estiguin fetes amb materials nobles i on l’infant sigui un ésser actiu. Que hagi de crear, moure’s, pensar…
  2. Si tens la sort de tenir moltes joguines realment bones, no posis totes al seu abast. Guarda algunes i fes rotació de joguines. Quan observis que no fa cas a una joguina guarda-la i treu-la unes setmanes més endavant. Deixa al seu abast les que més li agradin. Et sorprendrà veure com algunes joguines que no cridaven gens l’atenció en un moment determinat, presentades més endavant poden engrescar més d’una tarda.
  3. Deixa-les al seu abast perquè pugui seleccionar i jugar. Que sigui autònom alhora d’usar-les i recollir-les. Que no et necessiti quan vulgui jugar.

A part jugar amb les joguines, les criatures realment el que volen és estar amb nosaltres. Però nosaltres tenim molta feina a casa: hem de cuinar, rentar la roba, netejar…llavors, perquè no fem aquestes activitats amb ells? Són econòmiques, fàcils de preparar, compartim moments amb ells i ens estalvien feina. Per tot això que us acabo d’explicar, sóc tant apassionada de les activitats de vida pràctica de Montessori.

I quines activitats són? Les que fem dia a dia, en la nostra vida quotidiana: Ficar la roba a la rentadora, servir l’aigua, posar-se la jaqueta, fer una llimonada…

4      2

9

Si cliqueu les imatges s’obrirà una pestanya amb la font corresponent a la fotografia.

Perquè són tant beneficioses les activitats de vida pràctica?

  1. Exerciten les habilitats motrius bàsiques.
  2. Els ajuda a conèixer el món on viuen. Com fem les coses a casa, quins objectes quotidians utilitzem i com utilitzar-los, els aliments que mengem i com cuinar-los…
  3. S’endinsen i s’adapten a la nostra cultura.
  4. Desenvolupen l’autonomia i la independència i conseqüentment són nens i nenes menys dependents i amb més autoestima.
  5. Exerciten l’atenció i la concentració.

Algunes persones em pregunten com intervenir o com dir les coses quan els seus fills i filles estan realitzant alguna activitat. En realitat, el nostre paper hauria d’estar en segon pla, quan els nens i nenes estan engrescats i concentrats fent alguna activitat els hi hauríem de deixar el seu espai perquè el seu desenvolupament, els seus aprenentatges i la seva creativitat siguin els protagonistes del moment, no nosaltres.

A continuació, us exposaré breument quin podria ser el nostre rol. Són poques pautes però a vegades són difícils de dur a terme:

  1. Seguir a l’infant. Deixar-lo fer, exceptuant si aquelles accions comporten situacions de perill.
  2. Observar sense intervenir. Gaudir de veure’ls aprendre i jugar. Observant, els coneixerem més. Això ens permet estar connectats amb el seu desenvolupament, amb el que ells descobreixen.
  3. No interrompre. Els nens i nenes tenen una gran capacitat per endinsar-se dins el món del joc. En realitat, en els moments de concentració estan connectats amb l’activitat, no tant en l’entorn que els rodeja. Constantment els estem interrompent (hem d’anar a sopar, ara toca banyera…) intentem no fer-ho a no ser que sigui realment important. Potser podem deixar la banyera per deu minuts més tard. L’hàbit i el fet de gaudir estant concentrats s’ha de deixar experimentar des de que són petits i així quan siguin grans estaran habituats a tenir aquestes estones.
  4. No ajudar-los a no ser que sigui estrictament necessari o ens ho demanin. “Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle pel seu desenvolupament“, com deia Maria Montessori.

I per últim, com he d’oferir aquest tipus d’activitats?

Es poden oferir i proposar amb els materials que tens a casa i adaptant cada situació per que el teu fill o filla pugui desenvolupar l’activitat de la manera més autònoma possible. Normalment es presenta el material que necessitarà dins d’una safata i de manera endreçada. Els ajuda a acotar l’espai on s’han de concentrar. Aquí tens alguns exemples.

6     7

8

Si cliqueu les imatges s’obrirà una pestanya amb la font corresponent a la fotografia.

Segur que acaben de llegir aquest post i ja tens al cap un munt d’activitats per oferir! Comparteix-les!

LA FAMÍLIA CHIMBARONA S’HA MUDAT!

Begur village

Fa dies que us volia escriure sobre el nostre canvi de vida però la veritat es que hem anat tant a tope que no he tingut temps a escriure molt al blog.

thumb_IMG_7807_1024_FotorHem marxat a viure a un poble de l’Empordà. Des que vam tornar del nostre viatge de Nicaragua, amb la Nora dins la panxa, vam tenir clar que la nostra vida urbanita havia de finalitzar. I la veritat és que estem molt bé.

Tenir un ritme més relaxat i disposar d’espais d’aire lliure dins de casa no té preu pel que fa a la criança. És increïble com sortir a l’exterior pot parar un plor i és fantàstic veure com és de fàcil menjar fruita quan no s’està dins de casa.

Durant aquests dos mesos de viatges, empaquetar caixes, ordre i desordre i reestructuració he pogut observar com és d’important l’ordre quan hi ha nadons pel mig. Ho necessiten, els dona pau i seguretat. L’ordre crida a l’ordre i el desordre crida al caos. Però anem poc a poc, perquè volem fer-ho bé i gaudir dels petits canvis alhora de “vestir” una casa.

thumb_IMG_7877_1024_Fotor      thumb_IMG_8062_1024_Fotor

També m’ha sorprès la capacitat d’adaptació que té la Nora. S’acobla als nostres plans com pot: hores de cotxe, remoure la terra del jardí, buidatge de caixes… i és que sempre hem intentat que en tot el que fem pugui participar i fer el que sigui capaç de fer. Així que, tot i que s’han respectat les seves hores d’esbarjo i joc (i de son), també ha treballat de valenta. M’he sorprès a mi mateixa admirant la seva paciència alhora d’anar buidant les caixes o alhora d’intentar ajudar-nos a carregar i descarregar coses.

thumb_IMG_7819_1024_Fotor

A vegades intentem allunyar als infants de les nostres tasques, però no ens adonem que per a ells és un regal aprendre a fer coses amb nosaltres. Suposo que això és el que va observar Maria Montessori quan va incloure en el seu mètode les activitats de vida pràctica. 

thumb_IMG_8138_1024_Fotor      thumb_IMG_8133_1024_Fotor

Ja no puc tornar enrere, ja he canviat el xip. Em dona molta més feina pensar un pla alternatiu o mirar com puc deixar la Nora lluny de la vida quotidiana que fer-la la meva còmplice. I enceto aquesta entrada per dir-vos que totes les activitats de vida pràctica que anem fent les compartiré al blog per poder mostrar-vos la màgia que té la rutina quan la comparteixes en família. Perquè a vegades els veiem créixer des de la distància i la vida pràctica ens ajuda a agafar consciència del seu creixement i aprenentatge.

Jo ja he decidit que no m’ho vull perdre… i tu?

LES MEVES PASSES CAP EL MÈTODE MONTESSORI 2# UN EXERCICI D’HUMILITAT

Avui, continuo amb les reflexions sobre el meu aprenentatge del mètode Montessori.

Si recordeu el primer post en relació amb aquest tema, vaig recalcar que per aplicar aquest mètode és important desaprendre el que he après, ja que, moltes de les directrius que ens ensenyen a la carrera de magisteri més d’altres que ens ensenya la pròpia societat no són les més adequades o beneficioses.

Un segon pas que em cal fer per apropar-me més a aquest mètode és fer un exercici d’humilitat. Sóc una persona adulta, mare i mestra però no ho sé tot. En realitat, m’equivoco molt més del que em penso. Ens pensem que sabem el que necessiten tots els alumnes, sembla que sempre haguem de tenir la raó, que els nens hagin de respectar els límits que nosaltres creiem convenients per ells però no tenim en compte que alguns límits el que fan és això, limitar-los. No em refereixo a no marcar els límits del respecte i la convivència eh! em refereixo a altres que no tenen gaire sentit com: no t’embrutis, no estudiis això que no trobaràs feina, no corris etc…

Quan deixes de comportar-te jeràrquicament davant dels teus alumnes, quan els tractes de tu a tu, s’obre un món de possibilitats. S’obre un camí ben pla per guiar als alumnes en els seus interessos. També cal reconèixer que els infants no ens necessiten tant com ens pensem i que si tenen l’oportunitat són sorprenentment autònoms des de ben petits. Jo em vaig educar en una escola molt jeràrquica i ha sigut de gran que he hagut de treballar-me el fet de desenvolupar un esperit crític. Que no tot el que ens diuen els adults és veritat. Que el sistema que tenim és pot millorar i no és perfecte. Que és important que els valorem perquè des de ben petits sàpiguen que el que pensen, volen i diuen, importa. Només així, sabran que d’adults, és important el que pensen, volen i diuen.

Quan dic alumnes, em refereixo a fills i a infants. Quan comences a valorar que són éssers capaços d’aconseguir el que volen i comences a creure en ells alguna cosa canvia en la vostra relació, com si fos màgia, la tendresa es desperta.

I tu que pensaves que només donaves… quan fas aquest exercici d’humilitat t’adones que només fas que rebre.

LES MEVES PASSES CAP EL MÈTODE MONTESSORI 1# DESAPRENDRE EL QUE HE APRÈS

Vivim en una societat, on ens han inculcat que la quantitat és millor que la qualitat. On ens pensem que els aprenentatges apresos amb precocitat són signe d’intel·ligència. El que entenem com a nen educat (el com “saber estar”) xoca frontalment amb els estudis sobre com ha d’interactuar i ser un infant per un òptim desenvolupament. Estem en una societat on hem hagut d’inventar un mot (NINIS) per definir com es senten molts nois i noies pre-adolescents. Després d’analitzar tot allò que cal millorar del nostre sistema educatiu mitjançat les tertúlies, els diaris, les formacions, la meva experiència…Només puc dir que el mètode Montessori em sembla revolucionari i forçosament alternatiu (alternatiu perquè no és el mètode utilitzat usualment a les escoles).

Jo em pensava que un cop acabada la carrera de magisteri tenia gran part del camí fet però no he sigut prou conscient que ara em toca la feina més feixuga, que vindria a ser la primera passa que em toca fer: desaprendre el que he après. I això, és molt més difícil que aprendre les coses bé des del principi. També és evident que la formació que hem de rebre com a docents mai acaba i és eterna però sento que no puc avançar sense començar a desprendre algunes de les idees que ens han inculcat i ens han ensenyat.

Maria Montessori deia que els mestres anàvem posant llavors dins de l’infant i amb el temps, algunes germinarien i altres potser no. Algunes estarien dins seu un temps determinat i arribat el moment adequat, germinarien. Cada experiència i aprenentatge és una llavor que plantem dins de cada infant. Però el que potser no sabia Maria Montessori és que el seu mètode també posaria llavors en tots els mestres. Un docent quan coneix el seu mètode, ja no torna a ser el mateix. I el més important, ja no torna a veure els infants com els veia abans. Suposo que a cada persona li impactaran uns aspectes o uns altres del seu mètode. Potser no totes estem preparades per obrir la ment i deixar que entri tot el que va descobrir. Potser, en certa manera, fa mal saber que cal millorar molt, que cal canviar i esforçar-se el doble del que et pensaves si vols realment transformar les coses. Per exemple: la comunitat escolar i la societat està preparada per acceptar que sembla evident que els càstigs no funcionen i generen por? Que té més sentit que el nen senti les conseqüències lògiques de les seves accions? Estem preparats per acceptar que els nens aprenen de manera natural si l’ambient és l’adequat? Que el que necessiten és menys llibres de text? menys aprenentatge repetitiu i memorístic i més concret i vivencial?

Ha arribat el dia en que m’he proposat, desaprendre, per a ser millor!

LA MOTIVACIÓ QUE SURT DE DINS

foto

Aquest text ha estat elaborat conjuntament amb un pare chimbaron, l’Arnau Figueras.

Cada dia escolto més notícies pels mitjans de comunicació sobre la preocupació per un tema que cada cop em fa ballar més el cap: la falta de motivació en els nois i noies.

Des de la meva inexperiència en l’àmbit educatiu vull deixar anar algunes reflexions sobre aquest tema, que és prou profund.

En el meu cas la motivació, per aconseguir els projectes que m’he proposat, va de la mà de la força de voluntat i ha sigut una font inesgotable d’energia per afrontar esforços, reptes, dificultats i objectius a priori difícils d’aconseguir. També m’ha ajudat a finalitzar tots els projectes que m’he proposat. La motivació és el motor per aconseguir tot allò que un es proposa.

Aquest tipus de motivació a la qual em refereixo és la motivació intrínseca (que surt de dins) i va lligada a l’execució i a la recompensa al concloure un projecte.

Molts, culpem a la societat de ser la causant de la falta de motivació dels joves actuals. Personalment, crec que hi ha altres causes més profundes. Causes que estan totalment lligades a la formació del caràcter de les persones en els primers anys de vida. Dit d’una altra manera, crec que la motivació intrínseca depèn en part de l’educació que els pares donen als fills des de que neixen fins els 6-10 (etapes més importants on es forma el caràcter).
motivacióCrec que tota ajuda innecessària (entenent necessària com a vital) és un impediment per a que els nens s’esforcin, creixin i madurin com a persones i desenvolupin aquesta motivació intrínseca per la vida en tots els projectes que emprendran en el futur. És essencial preservar l’autonomia i la pròpia iniciativa d’exploració i imaginació innata en els nens petits. Tot això, funcionarà com a motor per la motivació, per sortir endavant amb el que es proposin. La satisfacció de fer les coses perquè un pot fer-ho, fa que et sentis vàlid per a la vida.

María Montessori en els seus estudis deia que l’ésser humà neix amb una gran motivació innata per descobrir el món, explorar l’entorn i aprendre per si sol, sobretot en els primers anys de vida. Els nens neixen amb aquesta ànsia d’aprendre per exemple, com funcionen els objectes i són capaços d’aprendre més d’un idioma. Els nens tenen molt clar el que els hi agrada i el que no des de ben petits (crec que mai al llarg de la vida ho tindrem tant clar).

motivación2Aquesta motivació és innata i penso que l’objectiu dels pares i els mestres hauria de ser mantenir aquesta “espurna” encesa el màxim temps possible.

Un sistema educatiu on difícilment es pot escoltar i satisfer els desitjos d’aprendre de tots els alumnes (aprenentatge passiu) o uns pares que abusen, per exemple, del ús de tablets o la televisió i que mantenen al nen en una posició d’entreteniment passiva, fan que aquesta motivació intrínseca es vagi apagant poc a poc.

Dit això, la meva opinió es que el tema de la motivació amb els alumnes es pot veure des de dos punts extrems i, lògicament tot el rang de punts entremitjos:

  • Quan la falta de motivació és només una circumstància puntual, seria suficient procurar solucionar la causa del desànim (el mestre no l’atén adequadament, desengany emocional, fracàs personal…)
  • L’altre cas extrem és on no hi ha una causa externa concreta per la falta de motivació, sinó que aquesta és intrínseca i està arrelada en la manera de ser de l’adolescent. En aquesta situació resulta molt més complicat revertir aquesta tendència i crec que seria necessària l’acció combinada de pares i mestres per un canvi realment profund en l’alumne.

Així que si ets mare o pare i estàs llegint aquestes línies, recorda que tenir motivació és un motor, és la flama que hem de mantenir viva perquè de grans continuïn menjant-se el món que volem!

Arnau Figueras i Lina