El primer septeni. 7 voltes al sol.

Nora,

Avui fas 7 anys. 

Saps què vol dir? Que des que vas sortir de la meva panxa has donat 7 voltes al sol.

Saps que li ha passat al teu cos durant tot aquest temps? 7 anys és el temps que necessita el nostre cos perquè puguin madurar gairebé tots els òrgans. 

Fins ara tota l’energia del teu cos ha servit per desenvolupar la teva part física: que les teves cames es facin més llargues i fortes, que les teves dents de llet caiguin i apareguin de noves o que el teu estómac accepti cada cop més aliments. El teu cos està fent uns esforços importantíssims i és per això que a vegades et pots sentir amb més gana i molt més cansada.

Has crescut molt des del dia que vas néixer, aquell 13 d’abril del 2014 a Barcelona. Recordo observar-te a l’habitació de l’hospital en silenci i atentament. Em vaig enamorar dels teus ulls. Sempre els tenies molt oberts, potser per això sempre t’has mostrat tan observadora i amb moltes ganes de descobrir coses noves.

Ja tens 7 anys Nora, és un moment molt important per tu. Faràs un salt a un nou món ple d’aventures i aprenentatges. Quan eres petita et fascinava embrutar-te, buscar tresors, jugar sense parar, petar bombolles, inventar-te receptes, disfressar-te, pintar-te… Ara entraràs a l’univers dels aprenentatges a través de tot allò que sents. Tot i que jo penso que les teves emocions sempre han sigut un motor de creixement i vida.

Quan estaves a la meva panxa eres una llavor. Tots aquests anys he pogut veure com has anat creixent, com t’has arrelat i com t’han sortit les primeres fulles. Ara et miro i veig un arbre fort i robust que mou les branques amb el vent. Un arbre que potser algun dia acollirà animals de tot arreu, traurà flors de colors i fruits dolços i deixarà caure les fulles seques.

Diuen que a partir d’ara començaràs a sentir que formes part d’aquest món. Que miraràs cap enfora i no només cap endins. Tot això serà a poc a poc. Però si et passa, serà preciós. Aniràs agafant més consciència de tot allò que t’envolta. Les persones adultes li diem consciència al poder que teniu els infants d’estar atents i concentrats en el moment present, és a dir, en el que estem vivint ara mateix. Doncs a partir d’ara, seràs més conscient de les coses que et passen i aniràs sentint cada cop més intensament com el teu cor i les teves cames et van descobrint el teu propi camí.

Començaràs a construir-te. S’obriran les paraules i les oïdes. Voldràs seguir coneixent el que passa, perquè serveixen les coses i qui les va inventar. Cada dia que passi podràs explicar més històries, però també t’adonaràs del poder de les paraules quan les diuen les altres persones. A vegades et faran riure, a vegades et faran mal. I quan passi això , sempre podràs mirar al teu voltant i em tindràs per poder compartir totes les emocions que desprèn la vida.

S’obrirà la paraula i et buscaràs. Potser en algun moment et preguntaràs qui sóc jo? Què m’agrada? Què vull ser de gran? Com em sento a casa? Quin lloc ocupo amb el meu grup d’amics i amigues? És el que les persones adultes diem identitat. Així que tu Nora, aniràs construint la teva identitat, el teu JO. Amb les teves opinions, les teves creences, les teves paraules, els teus colors.

Ara Nora t’expandiràs i creixeràs. Expandir-se vol dir que ocuparàs més espais, perquè els aniràs descobrint. És per això que tota la família vam decidir cuidar-te com t’hem cuidat . T’hem escoltat quan tenies un neguit, hem dormit juntes fins que vas estar preparada per passar la nit sola, t’hem abraçat quan ploraves i t’hem mostrat que el món és un lloc meravellós per viure. Volíem que et sentissis segura, feliç i lliure, perquè per expandir-se és important no tenir por. No passa res si algun dia en tens. Sempre ens podràs agafar de la mà.

Veuràs el món i potser a poc a poc l’aniràs entenent tot i que jo, encara a la meva edat em queden moltes coses per comprendre.

A vegades et podrà semblar que és complicat evolucionar combinant la ment i el cor. No et passa que a vegades el teu cap et diu una cosa i el teu cor una altra? La teva part intel·lectual i l’emocional es barrejaran i caminaran juntes. Viu aquest aprenentatge com un aspecte positiu, les dues parts són importants i ens aporten coses. Sempre van agafades de la mà.

Descobriràs que les persones adultes no som perfectes, que tenim llums i ombres. És a dir, que a vegades l’encertem i a vegades ens equivoquem. Fa poc vas dir una frase que em va agradar molt, li vas dir a la Lia: “La mare no ho sap tot, només ho saben tot els avis”. Jo també estic d’acord i veig saviesa en aquestes paraules.

Tens moltes preguntes i no sempre et podré contestar, però si vull que descobrim juntes les respostes perquè encara que no ho sàpiga tot, m’agrada aprendre al teu costat.

Diuen que la màgia de la infància anirà marxant, potser si, però només està en les teves mans no perdre la llum pròpia. Estigues encesa i quan necessitis apagar-te, sempre podràs venir al meu costat. Entens el que et vull dir, Nora? Tu brilles per tu mateixa, com les estrelles.

Sé que a estones t’agrada tenir el teu espai. Que t’agradaria anar sola a l’escola, quedar-te a dormir a casa de les amigues dia si i dia també. En certa manera, ja no ens necessites tant. No passa res. És natural que ho vulguis fer i que així ho sentis, però plegades haurem de trobar uns nous límits. A vegades, a mi també em costa respectar el teu camí i no patir perquè et passi res. L’equilibri entre cuidar-te i no sobreprotegir-te encara l’estic trobant.

Saps que és important? Que estiguem connectades. Que tot allò que ens passi o sentim ens ho puguem dir. Sé que jo a vegades et diré NO i t’enfadaràs, potser algun dia quan siguis gran ho entendràs. Només vull que sàpigues encara que ara no ho comprenguis que ho faig el millor que puc i perquè t’estimo. És la millor manera que trobo d’ajudar-te.

Ja acabo Nora, sóc conscient que m’estic allargant. En aquesta nova etapa hi haurà un aprenentatge preciós i poderós: entendre què és l’amor. I, el més important de tots els aprenentatges és, l’amor cap a tu mateixa. Estima’t i podràs estimar. Respecta’t i podràs respectar. Perdona’t i podràs perdonar. L’amor cap al teu cos, cap a la teva essència. El teu cos és teu, de ningú més i tu pots decidir els límits. Qui et podrà fer un petó, qui podrà abraçar-te, qui podrà tocar-te. El teu cos és meravellós, accepta’l. L’hauràs de mirar i cuidar cada dia.

Nora, tens 7 anys.

És el moment de seguir somiant i tenir noves pors.

El moment de parlar dels secrets del món adult.

El moment de seguir confiant i caminar plegades. Potser ja no em veus al teu costat com abans, però sempre hi sóc al darrere per si caus.

És el moment que expressis els teus criteris i opinions i de descobrir que justícia moltes vegades no és equitat. És a dir, que totes les persones es mereixen tenir el que necessiten i no sempre cal que tothom tingui el mateix.

És el moment de dir-te que per a mi és important estimar-te, però molt més important és que TU ho sàpigues.

FELICITATS NORA

PER MOLTES MÉS VOLTES AL SOL I QUE JO HO PUGUI GAUDIR AL TEU COSTAT.

LLUNA CANSADA

Una de les coses més doloroses de quan decideixes separar-te és acceptar que no veuràs cada dia als teus fillxs. I en conseqüència, et perdràs coses seves. La seva sorpresa en descobrir un lloc nou, el seu plor quan caiguin i es facin mal, la seva alegria quan arriben a una festa…

Avui em ve aquesta reflexió perquè feia quatre dies que no veia a les meves i quan ens hem retrobat i he preguntat com havia anat, la Nora m’ha explicat que havia après una cançó nova i que me la volia cantar perquè estava segura que m’encantaria.

La cançó es diu la “Lluna cansada” del grup Cuenticuénticos. Un grup argentí que té cançons molt boniques.

La lletra d’aquesta cançó cantada per la veueta de la Nora realment m’ha emocionat i al principi m’ha envaït aquell sentiment que us deia anteriorment de pèrdua i dol. I és que el dia que ella va descobrir aquesta cançó i la va emocionar, jo no hi era.

Quan ha acabat de cantar-la, he volgut profunditzar més en aquesta sensació que m’ha quedat i al final he arribat a la conclusió que jo no m’he perdut res, ella ho ha viscut i ho ha guanyat i que el més meravellós de tot és que sempre tingui tantes de ganes de compartir-ho amb mi. Que al final les meves filles són més de la vida que meves, que les seves experiències són seves i que la seva abundàcia indirectament m’omple a mi també. Que el que viuen i fan no és propietat privada de ningú, tot i que m’encantaria veureu-ho. Que potser té més a veure amb el control que necessitem tenir sobre les coses i les dificultats que se’ns fan presents quan decidim relaxar-nos i deixar anar. Deixar anar.

I l’acceptació, que la vida se’ns escapa de les mans i ho volem guardar tot. Que les coses venen i ens travessen i ens habiten però també transiten i marxa i potser ha de ser així, i també està bé.

Que els dies que no les veig necessito cuidar-me i escoltar que sento i necessito perquè així quan tornen puc estar preparada per rebre tota la intensitat de les seves vivències i puc abraçar el que m’expliquen i que m’arribi molt dins meu.

I així és la meva manera de ser-hi i compartir el que elles viuen quan jo no hi sóc. I potser, després de reflexionar tant sobre això i vomitar-ho al blog per quedar-me més tranquil·la, deixo de sentir-me jo també, una lluna cansada.

Luna está cansada
No la nombren más
Que de tanta poesía
Se está queriendo escapar.

Por las noches tengo
Mucha soledad
Quiero oír otra historia
Quiero cambiarme el disfraz.

Luna, luna, luna
Te queremos pintar
La carita redonda
Del color del carnaval

Luna, luna, luna
La tristeza se irá
Y haremos una ronda
Para invitarte a bailar

Vieja está la luna
Vieja de esperar
Que por fin los poetas
Dejen de hacerla llorar.

Tengo el pelo blanco
Sueño otro color
Tanta melancolía
Ya me aburrió el corazón

Luna, luna, luna
Te queremos pintar
La carita redonda
Del color del carnaval

Luna, luna, luna
La tristeza se irá
Y haremos una ronda
Para invitarte a bailar

•••

Paisajes dorados
Ráfagas de mar
De su enorme mochila
Van empezando a asomar…

Viatjar és com tornar a ser infant

Viatjar és com tornar al món de la infància. Tornes a frisar, et brillen els ulls. Revius el que se sent amb la curiositat, amb descobrir, amb la sorpresa. El asombro!

Viatja és com quan ets petita i vius el present i no importa a quina hora has de sopar o anar a dormir. És aturar-te i contemplar, hipnotitzar-te, somriure amb sinceritat.

Viatjar és mirar com miren els infants: amb ganes innates per aprendre, trencant judicis, fent amistats en qüestió de segons.

Viatjar em connecta amb la meva part més primària, natural, em permet tornar-me a sentir lliure. Volar.

Viatjar em retroba amb la nena petita que vaig ser i que trobo a faltar. La nena que vivia entre el món real dels adults i l’imaginari on tot és possible.

Viatjar és la millor herència que puc deixar a les meves filles. Una herència més poderosa que tot el que és material. Viatjar ens uneix i ens manté vives. I aquí estem, pujant per aquesta pasarel•la sense saber que trobarem a l’altre banda. Com la vida mateixa.

La tecnologia en edats tempranes

Aquest post és d’aquells que escrius en calent després d’haver xerrat fins a les celles sobre educació, innovació, noves tecnologies, creativitat i altres aspectes que només es parlen si hi ha dos mestres sota el mateix sostre. Per altra banda, quan hi ha vocació no es pot evitar.

Som molts els professionals que compartim quins són els avantatges i les preocupacions que ens ofereixen les noves tecnologies. Les diferents opinions dels experts, fan que aquesta preocupació augmenti i ens sentim una mica perduts a l’hora d’abordar aquest tema a les aules. Penso que en aquest sentit la neurociència ens pot donar algunes pautes si volem treure conclusions. Crec que ciència i educació haurien d’anar agafades de la mà sempre. Amb aquesta afirmació no vull donar per suposat que la neurociència ens donarà la solució a tots els problemes que ens trobem a l’aula. Com diu Anna Carballo en aquesta entrevista: “la neurociència no té la recepta per a tots els problemes de l’educació”. Us recomano molt que la llegiu (gràcies per compartir-la, Miriam).

Suposo que per aquesta raó m’agrada tant el mètode Montessori. Maria Montessori com a doctora va saber donar una resposta educativa sempre des de la mirada i el mètode científic. Ella ja va establir uns períodes sensibles pel que fa al desenvolupament dels infants. A l’hora d’establir-los no només es basava en els seus estudis i observacions, partia de les etapes de desenvolupament que va establir Piaget.

Piaget era un psicòleg, filòsof i biòleg suís que va fer grans aportacions pel que fa a la psicologia evolutiva, per exemple, va establir unes etapes de desenvolupament i en cada etapa va establir quins aprenentatges realitzava l’infant i els seus progressos maduratius. Per exemple, Piaget ja ens explicava que entre els 0 i 2 anys és l’etapa del desenvolupament motor, del moviment lliure, dels grans aprenentatges pel que fa a motricitat (aprenen a aixecar el cap, a voltejar-se als costats, a arrossegar-se, gatejar, caminar, pujar i baixar escales, etc.) Gràcies al moviment, es desplacen, coneixen, aprenen, es manté la curiositat cap a l’entorn. També és l’etapa on aprenen mitjançant els objectes i els sentits, per això, els nadons troben tan fascinant la panera dels tresors. Nombrosos professionals ens confirmen la importància de respectar el que cada infant necessita segons el seu moment evolutiu (i aquí faig èmfasi en la idea que no cal mirar les diferents etapes de Piaget com etapes rígides, cada infant és un món i per tant cal seguir-lo i observar que necessita).

Hi ha una discussió força actual molt centrada a trobar l’equilibri entre tecnologia i experiències reals. I jo em pregunto si en edats tempranes la discussió s’hauria de centrar en aquest punt o en si realment un infant de dos anys necessita o se li ha d’oferir tecnologia. Cal trobar l’equilibri o simplement cal trobar alternatives més adients a la tecnologia i aquesta, oferir-la més endavant?

Mentre l’infant està jugant amb l’aparell electrònic segurament s’està perdent experiències vitals i importants pel seu desenvolupament i posteriors aprenentatges.

Amb això no vull dir que si li ofereixes elements tecnològics al teu infant ho estàs fent malament?” No, cada família és un món i cadascú coneix les seves dinàmiques i les necessitats de cadascú però vist que encara no sabem quines conseqüències tindrà aquest entorn tecnològic als nostres fills i filles penso que hi hem de reflexionar i tenir el màxim d’informació possible per actuar en conseqüència.

És molt difícil que els nostres infants no sàpiguen el que és un mòbil o una tauleta però no és el mateix (a parer meu) passar-se un matí jugant amb les pantalles que posar una estona la televisió un vespre després d’haver estat tot el dia jugant a l’aire lliure (easy exemple). En aquest sentit, penso que a l’escola és igual d’important tenir un hort o un petit jardí (un espai on poder tocar la terra amb les mans, on poder cuidar, cultivar…) que pissarres digitals.

Estic d’acord que la tecnologia és important però també m’agradaria com a professional poder contribuir al fet que l’alumnat no es deixi pel camí tots aquells aspectes i aprenentatges que realment són importants per un mateix. Fa poc vaig descobrir un llibre del mateix Ken Robinson que em va agradar molt “Finding your element”. Moltes persones arriben a l’edat adolescent sense trobar-se en el seu element (el que els fa feliç, els motiva, els omple de veritat). La tecnologia és important però ajudar als nostres infants i joves a què trobin el seu element ho és molt més.

A les que sou tutores d’un grup d’alumnes els hi vull elaborar una pregunta. Saps que l’apassiona a cadascun dels infants de la teva classe? Aquesta hauria de ser la nostra tasca més important: descobrir-ho. I la segona? Acompanyar i guiar-los perquè ells en siguin conscients i connectin amb aquest desig.

Però només cal passar per qualsevol aula de secundària per veure que alguna cosa no hem fet bé perquè hi hagi tants joves desmotivats i amb aquest sentiment de sentir-se perduts. El que si veureu és que dominen les noves tecnologies perfectament. Què ens hem perdut pel camí?

No és gens fàcil revertir aquesta situació, primer cal desaprendre totes aquelles maneres de fer que no s’adeqüen a les necessitats actuals. Després cal reinventar-se i saber com posar-ho en pràctica.

Un altre aspecte important és ser coherents i anar introduint els canvis a poc a poc. Ja sé que per les famílies pot ser molt al·lucinant que la seva escola d’un any a l’altre posi pissarres digitals a totes les aules. Molts centres s’han trobat amb dotacions de pissarres digitals sense saber realment com utilitzar-les. Això em fa pensar que s’introdueixen les eines molt abans que hagi sorgit la necessitat d’aquest material a les aules i les formacions necessàries per fer-ne un bon ús.

La tecnologia és important però estic d’acord  que ens cal molta reflexió i coherència pel que fa a “l’aprendre amb tecnologia”. I n’haurem d’aprendre totes plegades perquè no és només una qüestió que involucra l’àmbit educatiu, sinó a una societat sencera.

LA CARTA QUE M’HAGUÉS AGRADAT REBRE DE LA TEVA MESTRA

Hola famílies,

estic segura que avui ha estat un dia molt especial per vosaltres. Per mi també, us ho asseguro. Comença un nou curs ple d’il·lusions i nous reptes. Un curs on tindré a les nostres mans el més valuós que hi ha en aquest món, als infants. Als vostres infants.

Primer de tot, volia dir-vos que moltíssimes gràcies. Si si, moltíssimes gràcies per confiar. Per què sense la vostra confiança nosaltres no tindríem la sort de tenir a les vostres criatures a les nostres aules. Gràcies per acceptar el nostre centre, les nostres limitacions, als nostres professionals. La nostra feina pren sentit perquè vosaltres dipositeu el més important entre els nostres braços.

Se que tenim un paper molt important en les vostres vides. Avui comença una nova etapa que marcarà per sempre la infància, els somnis, la personalitat, les experiències dels vostres fills i filles. Ho tinc present i m’esforçaré per acompanyar-los i guiar-los en tots aquells reptes i obstacles que es presentin.

Avui quan han entrat tots a les aules jo ja hi era a dins. El retrobament sempre és el momentàs de l’any. Però m’entusiasma veure com tothom ha entrat amb un somriure, amb abraçades i anècdotes divertides per explicar.

A les adaptacions hi posem dedicació, esforç i una gran dosi d’amor i tendresa. Mai l’escola serà com casa vostra però vull pensar que tot i ser un espai diferent, pot ser un lloc respectuós, divertit i acollidor. Un espai on l’infant gaudeixi i aprengui i el més important, se senti feliç. Això és el que m’agrada crear amb cada curs escolar. Això és el que intento transmetre quan els hi he donat avui la benvinguda.

Amb amor es pot aprendre tot, fins i tot, amb amor es pot aprendre que hi ha coses que són difícils d’aprendre o que no t’agraden o que per a tu són menys importants. Amb amor, tothom es sent acceptat i hi té un lloc en el meu món.

Aquesta és la meva mirada. Quan una mestra projecte amor i il·lusió, les dificultats i els conflictes comencen a disminuir. La convivència és més fàcil, ajudem als infants a sentir-se bé tal i com són, estem menys cansades, es fa habitual somriure, sentim que hi ha pau, obrim més els ulls, aprenem amb optimisme dels errors, seguim endavant i res ens atura.

Nora, aquesta és la carta que m’hagués agradat rebre de la teva mestra.

 

 

PROPOSTES PER ACOMPANYAR LA PASSIÓ PER LA LLUNA

Ai la lluna,

qui no se sent impressionada en una nit de lluna plena?

Nosaltres tenim la gran sort de veure-la molt sovint des del nostre menjador. Veiem com surt per darrera la muntanya i com va pujant cap a munt. Si fa una lluna d’aquelles espatarrants, l’àvia baixa a veure-la amb nosaltres. De fet, fa poc va ser el seu aniversari i li vam regalar un telescopi, ara només falta saber com funciona.

Segur que a casa teniu algun conte que parli de la lluna,oi?

Aquí us presento la portada d’un dels contes que hem viscut a casa. Tracta d’un grup d’animals que vol conèixer quin gust fa la lluna i només ajudant-se els uns amb els altres ho aconsegueixen. Al final serà el ratolí, l’animal més petitó qui aconseguirà mossegar un trosset de lluna. Però quin gust fa? Doncs això només ho sabrà cada infant que gaudeixi d’aquest conte.

Tot i que va ser un dels contes que més ens van agradar perquè va ser dels primers que vaig comprar, en Marcel (un amic de la Nora) va saber trobar un petit detall que a moltes persones ens va passar per alt. Em sembla que al Marcel li va semblar que alguna cosa li passava a la lluna quan el ratolí per fi aconsegueix fer-li una queixalada. “La lluna està trista perquè l’han mossegat!“-deia.  I és que la lluna al principi de la història juga a pujar més a munt i més a munt perquè així els animals no arribin a tastar-la però arriba un moment que els animals ja estan una mica cansats d’anar pujant, fins que nyam! El ratolí aconsegueix una mossegadeta de lluna i la lluna perd el seu somriure. Arrel d’aquesta observació tant encertada, vaig pensar que és un conte ideal per parlar amb els nostres infants sobre les mossegades, sobre fer mal als altres, sobre els sentiments de la lluna quan el ratolí li fa la mossega. Potser l’autor ho va fer a propòsit? No ho sabrem però és una gran eina per parlar-ne i treballar-ho. Marcel, moltes gràcies per ensenyar-nos el a vegades és invisible als ulls dels adults.

Hi ha un altre conte que només està en castellà on els animals veuen que la lluna està trista i també s’ajuden pujant un a sobre de l’altre fins arribar a la lluna, fer-hi un petó i fer-la somriure. Aquesta història m’agrada molt i és un conte breu i més directe. Penso que per edats inferios al que us explicava abans.

També surten diferents animals i el conte és de paper més gruixut, amb pàgines de diferents mides perquè vagin apareixent per sorpresa els animals que van pujant al llom.

Aquests dies que hem parlat tant de la lluna, hem explicat el conte d’en “Max diu bona nit”. Aquest gatet que té el cor robat a la Nora no pot adormir-se perquè quan ha anat a dir-li bona nit a la lluna, no l’ha trobat al cel. Així que farà el possible fins poder-la veure i dir-li bona nit. Només així aconseguirà dormir-se plàcidament.

Hi ha moltíssims contes que parlen de la lluna. Són contes ideals per explicar a les nits (o qualsevol moment del dia). La lluna és tant abstracta com real, suposo que per això és tant màgica.

A continuació us vull explicar com he aprofitat aquesta passió que la Nora manifesta per la lluna. Bàsicament són contes i propostes per acompanyar tot aquest interès que veig en els seus ulls. 

• El primer que he fet ha sigut recopilar contes que parlessin de la lluna, els que heu trobat anteriorment són un exemple però segur que per casa en teniu més. Jo li llegeixo i si me’l se de memòria aprofito mil moments per explicar-lo de forma senzilla i sense suport ni imatges. Per exemple, el conte d’En Max diu Bona Nit l’expliquem sovint amb una lot a l’habitació abans d’anar a dormir i el conte “De què fa gust la lluna?”  amb la taula de llum però amb imatges d’animals reals.

Conte “De que fa gust la lluna? a la taula de llum:

Primer de tot, necessitem imprimir els animals que surten a la història i una lluna plena. Quan els imprimiu millor fer-ho en fulls de paper vegetal. Retalleu les siluetes i plastifiqueu les imatges. Ja només queda, explicar la història! Un cop explicada, he observat que la Nora necessitava seguir manipulant i explorant, modificant la història al seu gust, jugant amb els personatges, improvitzant una història semblant però invertint l’ordre d’aparició dels animals, etc.

Ara molts us preguntareu, “com és que ha fet servir imatges reals?” M’agrada, de tant en tant, incloure dins de les activitats realitat i fantasia. He fet servir imatges reals perquè abans d’explicar el conte hem buscat conjuntament les imatges dels animals de la història i he aprofitat per explicar algunes coses que se d’aquests animals (què mengen, on viuen, com tenen la pell, com tenen les cries…). Per a mi, és una manera de conèixer el món que ens envolta sense deixar de somiar i potenciar la fantasia i la imaginació.

• 

• 

Conte “De que fa gust la lluna? amb el plafó de velcro:

Per explicar aquest conte hem necessitat un rectangle de cartró i un retall de tela negra de velcro. Si si, és un gran descobriment. És una tela que pots enganxar velcro així que pot ser un plafó que es faci servir per moltes activitats més. La nostra tela és de color negra així sembla que representi el cel de nit.

Com fer el plafó?

Primer de tot, folrem el cartró amb la tela negra. Nosaltres l’hem grapat per darrera. Després, imprimim els personatges del conte i els plastifiquem. Per últim, enganxem un trosset de velcro darrera de cada animal. Nosaltres no els hem imprès, l’àvia de la Nora es va entretenir a dibuixar la lluna i tots els personatges de la història. Ha sigut un recurs que ha elaborat ella i que ha utilitzat per poder explicar aquest conte a l’escola de la Nora i de l’Aina (la nostra neboda). A l’acabar, el ratolí de la història repartia una galeta d’arròs a cada infant, d’aquelles que no tenen sal ni gust a res. I cada infant havia de tancar els ulls i explicar quin gust tenia la seva lluna.

Potser van ser les mans de l’àvia que van donar un toc de tendresa i amor aquests dies de tant parlar de la lluna. Potser va ser el poder-la veure cada nit des del menjador de casa. La qüestió és que passats uns dies, la Nora continuava sentint una gran fascinació per les històries i per sortir a veure-la. Per tant, vaig seguir pensant propostes que podien contribuir a seguir ben viu aquest desig.

Proposta per acompanyar contes llunàtics:

• Cràters lunars: Visitant el blog de la Cristina de “Montessori en Casa” vaig trobar aquesta activitat manipulativa molt encertada per tal de donar a conèixer com es van formar els “foradets que té lluna”, és a dir, els cràters. És una activitat senzilla on només necessitem un bol rodó ple de farina blanca i pedres petites. La Cristina ha fet servir bales però penso que és molt més real fer servir pedres. Deixem caure les pedres a la farina i un cop hem llençat totes les pedres, les anem treient d’una en una i podem veure com ha quedat la nostra lluna de farina, plena de cràters!
  

  
• Fases lunas: Al mateix blog que us he comentat anteriorment també hi ha una idea per a treballar les fases lunars. Nosaltres no la durem a terme perquè són conceptes massa abstractes per un infant de 3 anys, i a més, l’activitat es fa amb galetes oreo. Estem intentant reduir el nostre consum de productes processats i amb sucre, impossible proposar-li una activitat amb aquestes galetes, s’hauran acabat abans que pugui presentar l’activitat, però és visual i curiosa i us l’ensenyo en aquest link.

• Cançons sobre la lluna (i poques no n’hi ha!): No pot faltar “La lluna, la pruna” però aquesta versió dels Mainasons m’agrada més. A casa, també sentim la versió que té en Mic. En Jordi Tonietti canta una altra que està prou bé. Es titula “Ha arribat la luna” i també ens agrada. L’estiu passat ens va venir a veure per festes i ho vam passar molt bé al seu concert. Igualment, aquesta ens agrada més cantar-la nosaltres que en format àudio. Espereu que encara hi ha més! No fa gaire vam conèixer als Mumusic Circus, tenen una cançó preciosa sobre la lluna, “La lluna va on vol”.  I no podia faltar el Pot Petit amb la cançó “Puja al meu coet”.
• Activitats manipulatives: Tocar i manipular és bàsic i el més important per tal d’integrar sensorialment tots els aprenentatges. A continuació us proposo algunes activitats de manipulació que poden ser molt divertides i interessants si esteu intentant vivenciar contes sobre la lluna:

1. 

   Pintura lunar. Quan vaig trobar aquesta proposta al blog de Rainy day mum em va encantar tot i que tenia certs dubtes que ens quedés un resultat tant decent com el que ella ens mostra al seu blog. La veritat és que vam seguir les seves instruccions i ens va quedar una lluna preciosa, tant preciosa que li vam regalar a l’àvia pel seu aniversari.  Es tracta d’aconseguir una base de cartró (nosaltres la vam tallar rodona pequè volíem que fos lluna plena).

Què necessites per fer l’activitat:

– Escuma d’afaitar

– Cola blanca.

– Suport de cartró gruixut.

– Colorant o aquarel·la negra (per tenyir una mica la lluna i quedi tirant a grisa).

– Un pinzell gran o una esponja.

Passos a realitzar:

– Retalla una lluna amb la base de cartró.

– Barreja en un recipient un got d’escuma d’afaitar i mig got de cola blanca.

-Afegeix una mica de colorant negre i remena tota la barreja fins que quedi el to de gris que tu vols.

– Deixa que l’infant pinti la lluna amb la barreja.

• 

• 

– Un cop hagi acabat pots llençar bales o pedres per a fer-li els cràters a la lluna.  La Nora ha volgut dibuixar els cràters amb un palet de fusta.

– Llençar purpurina platejada per sobre.

• 

• 

– Deixar que l’infant experimenti lliurement amb la textura de l’escuma. (aquest pas es pot fer en qualsevol moment de l’activitat). Jo he deixat cartró a sota de la lluna com a suport de l’activitat i també per poder utilitzar per experimentar.

• 

• 

– Deixar assecar un dia sencer.

2. Sorra lunar. Aquesta proposta que vaig trobar a Shikoba kids i m’encanta. És econòmica i senzilla i molt molt gustosa. Nosaltres hem preparat la nostra sorra lunar vàries vegades fins que per l’aniversari va caure la sorra cinètica. Només obrir el regal la Nora es va saltar la migdiada perquè no podia parar de jugar. A més, venia amb uns motlles per fer castells o sigui, que l’activitat permetia estar concentrada, entretinguda i fer volar la imaginació. Es pot acompanyar aquesta sorra amb ninos d’astronautes, coets, estrelles… jo vaig fer servir material més obert i menys estructurat com nins de fusta i algun estri per experimentar sensacions i formes.

Segur que a vosaltres se us acudeixen moltíssimes activtats més! això només ha estat un tastet. Us animo a fer-les! Els contes llunàtics són ideals per explicar abans d’anar a dormir i per quan sortiu a veure la lluna alguna nit d’estiu. Segur que quan els vostres infants vegin la lluna s’enrecordaran de totes aqueste experiències viscudes!

Espero que us hagin agradat!

Fins aviat!

QUE GUANYI EL MILLOR?

La Nora ha guanyat un premi. Resulta que ha participat en el “Concurs de dibuix del medi ambient” del poble. La Nora té 3 anys acabats de complir i no crec que hagi sigut conscient que ha participat en cap concurs .

Les famílies no sabíem que els infants hi participaven i em preocupa (relativament, hi ha coses pitjors) veure com les persones adultes ho troben una activitat adient i coherent amb el moment en què es troben els nostres fills i filles.

A mi de petita m’encantava l’expressió artística i, tot i que vaig anar a classes de dibuix mai vaig saber dibuixar tan bé com molts dels altres companys i companyes de la classe. Perquè ens havien dit que dibuixar volia dir copiar el que veies gairebé calcant la realitat. No podem negar que qui dibuixa bé domina una tècnica meravellosa però en la vida, no tot és tècnica. Pablo Picasso va dir: “Vaig trigar uns anys a pintar com Rafael, però em va costar tota una vida aprendre a dibuixar com un nen”. Jo he après per mi mateixa que puc ser creativa sense saber dibuixar. Que hem de desaprendre i ampliar la mirada: dibuixar no és només plasmar al paper les coses de forma realista.

He arribat a la conclusió que el dibuix és una cosa i l’expressió artística és una altra ben diferent. El dibuix té la seva tècnica. L’expressió artística engloba un conjunt de tècniques artístiques que poden ser tan variades com lliures i el dibuix en seria una part, un component més.

Abans era obligatori participar en els concursos que les mestres proposaven. Fent això, ens obligaven (a tots i totes) a dibuixar i a participar en un concurs on molts sabíem que perdríem. Quina hipocresia més gran, penso ara, que sóc adulta. Estàvem participant i ja sabíem que no guanyaríem. Perquè en aquests concursos no es valora qui gaudeix i vibra quan agafa el llapis i el passeja pel paper.

Diuen que quan s’obliga als nens i nenes a participar en els concursos es motiven més pel fet de participar. Per exemple, quan arriben els Jocs Florals a primària cada alumne ha d’elaborar un text-poema-narració… Es motiva, diuen. El gust per l’escriptura és sent o no és sent i és díficil sentir plaer escrivint quan t’han obligat a escriure molt abans de quan estaves preparada, quan t’han intentat ficar amb calçador un aprenentatge per al qual no et senties segura. Quan acabes escrivint perquè allò és el que s’espera de tu. De veritat pensem que obligant a participar, contribuirem al fet que puguin tornar a estimar una cosa per la qual mai han frisat?

Penso que és molt frustrant forçar un infant a presentar-se a un concurs que no ha triat valorant habilitats que encara no domina. Dic encara perquè tothom pot acabar fent el que es proposi.

Però anem a aquest cas concret. El concurs de la Nora tot i que suposadament era un concurs de dibuix, no ho podia ser perquè els infants de P2 més que dibuixar, s’expressen i flueixen. S’expressen artísticament. I ho fan a cada instant: quan es disfressen, quan s’inventen una cançó, quan pinten, quan juguen amb la sorra… Es mouen pel terreny emocional, un terreny que està força lluny del mental i el racional per on es mouen les persones adultes.

Com valores un concurs d’expressió artística d’infants de P2? Em fa pensar que trien el que més els hi agrada al jurat. Potser els colors triats pels infants guanyadors són més adequats? També cal tenir en compte que quan observes un treball artístic i el valores estàs totalment influenciada pel que tu reps i el que a tu et transmet. Qui guanya?, guanyes tu?, l’infant?, la mestra que va triar els colors que podien utilitzar aquell dia?

He vist els treballs de la llar d’infants i tots són preciosos. Cada infant ha triat els seus colors i allà es reflecteixen les seves emocions, les diferents intensitats i textures. Perdre en un treball d’expressió artística envia un missatge molt negatiu a aquells infants que no guanyen. “El treball que tu has fet no està prou bé o no ens agrada prou per a donar-te un premi.” Invalides el seu treball i l’emoció que hi ha posat en ell. La única cosa positiva de tot això és que la proposta és tan incoherent que ni l’infant mateix se n’ha donat que els seus treballs han estat mirat i jutjats. En aquestes edats, els importa ben poc el concurs. Si que importa el plar per la creació, viure el present, gaudir amb allò que toco i veig. Però això serà un instant. Al cap d’uns minuts passarà una marieta volant i s’encisarà amb una altra història. Pura màgia. Tant a aprendre.

Però allà estem nosaltres (les adultes) interferint, interrompent. En comptes de valorar com un tresor que a vegades les coses siguin volàtils i que importi més la experiència pròpia que el resultat final. Diuen que la felicitat no és el destí, és el trajecte. Doncs no calen premis per haver arribat on no tenies intenció d’arribar. Que el més important és haver-ho viscut i gaudit sense necessitar que em valorin de forma externa, persones que ni tan sols em coneixen. Quin sentit té si pensem en les necessitats autèntiques dels infants? Quin sentit té tot això per nosaltres?

De què servirà aquesta reflexió? De moment per compartir-la i gràcies al “poder-ho expressar i parlar” el curs vinent es donarà un obsequi col·lectiu que estarà a l’aula perquè tots els infants en puguin gaudir plegats. Moltes persones veuran un premi col·lectiu. A mi m’agradaria veure un agraïment als infants: “Gràcies per tot el que ens ensenyeu i per tenir la paciència suficient per sostenir les nostres dèries d’aquesta societat adulta individualista i competitiva”.

OBSERVAR NO ES MIRAR I MOLTES COSES QUE PODEN PASSAR A LA BANYERA

Quan l’Anna em va enviar el seu escrit em vaig quedar molt sorpresa. Primer, perquè sempre li havia insistit en què volia que escrivís alguna cosa pel blog i em va il·lusionar que es decidís però per altra banda, em va sorprendre que el contingut no tingués a veure amb qüestions de gènere. L’Anna, treballa a Coeducacció, una associació que treballa per la transformació educativa amb perspectiva de gènere i és una mare molt sensible i coherent pel que fa a tot aquest tema.

Quan vaig llegir el seu escrit, em vaig quedar parada amb la seva capacitat d’observació. Observació del seu nadó en molts moments compartits a la banyera de casa. Deixant fer, i deixant-se “empapar” de cada detall. Sense jutjar, sense forçar cap situació i absorbint cada moment que passen junts, guardant cada record i cada detall dins seu.

I és que potser no ho sembla però observar és ben difícil. Observar no és mirar. Observar implica estar atentes al present sense jutjar, ni deixar-se emportar pels nostres pensaments, les nostres experiències viscudes. Mirar és un acte mecànic però no és una habilitat que ens ajudi a retenir el que estem vivint en aquest moment. Quan observem tenim la ment en silenci però alhora, la vista, els sentits i la nostra ment estan totalment connectats. Podríem dir que observar no és mirar igual que sentir no és escoltar.

Llegint l’escrit de l’Anna, m’ha fet pensar en com gaudeixo jo també dels moments de la banyera amb la Nora però ni molt menys he pogut captar amb tanta delicadesa tots aquests petits detalls que ella ens relata. I això em fa pensar, en què no he estat prou present, en què no estava prou connectada i que, conseqüentment, m’he perdut moltes coses. La banyera és un espai íntim i preciós i l’Anna no li ha pogut fer millor homenatge:

“LA BANYERA

Avui mentre em banyava amb el Marcel he pensat: vull escriure “algo” sobre la banyera a la nena chimbarona, i aquí em teniu, quinze minuts després perquè aquestes coses, o les escric en calent i des de l’emoció o després ja no les faig. Des que el Marcel era molt petit (un mes) sempre m’he banyat amb ell.

Ara ja té setze mesos. Tenim una banyera prou gran on hi cabem els dos. Al principi ho feia perquè era la manera com em sentia mes segura, jo a dins i ell a sobre meu, així no patia per com agafar-li el cap ni que se’m rellisqués. Això si, al principi necessitava que el Sergi m’ajudes a entrar i sortir-ne, per allò de les pors a relliscar i caure. Amb el temps vaig aprendre a sortir però no entrar i com tot en això de la maternitat, ara ja puc entrar i sortir sense problemes. I és que tot son processos, que fàcil i difícil alhora de ser-ne conscient quan estàs en segons quins moments! Si bé la comoditat era l’element determinant també n’hi havia un altre i és que a mi m’agrada molt l’aigua. De fet volíem que el nostre fill tingués un nom mariner i així va ser. Així que entre necessitat i plaer, el bany s’ha convertit en un regal quasi quotidià. És el nostre moment, un moment íntim en que estem ell i jo, pell amb pell, sense res més al voltant que nosaltres, l’aigua i quatre coses de la banyera. No se qui gaudeix més.

M’encanta perquè també sento que és un moment en que com que no hi ha res més a l’entorn, es fa molt fàcil l’acompanyament respectuós (per dir-ho d’alguna manera perquè no vull entrar en tecnicismes ni puritanismes), no se si m’explico però avui mentre ho pensava he sentit això. Que sense cap joguina especifica (no tinc res propi de la banyera més enllà d’un conte d’aquells tous que es poden mullar) i sense res més que ell i jo mateixa ja en tenim prou. A la banyera no faig més que observar-lo i veure com va fent-se cada cop més autònom i com va aprenent a fer cada cop amb més precisió les petites grans coses quotidianes.

Tot comença pel despullar-nos. L’assec al terra, sobre una tovalloleta i poc a poc les dues ens anem despullant, i anem parlant de la roba i del cos. Evidentment l’ajudo perquè no ho sap fer sol. Després ens posem a la banyera i mentre es va omplint (no se perquè però mai he esperat que estigués plena per entrar-hi) anem fent. Ara esta en una etapa en que li encanten els transvasaments i fa uns dies que li agrada omplir ampolles buides de sabó amb l’aigua que surt del telèfon (no se perquè però crec que es diu així la part per on surt l’aigua oi?). Quan té el pot omplert juga a buidar-lo sobre seu, sobre meu o ara fa res que ho fa sobre les meves mans, i s’ha adonat que si m’ajunta les dues, l’aigua es manté una estona i pot picar i fer xap -xap. Fa un temps li encantava posar els taps a les ampolles, i jugàvem a posar diferents taps a diferents pots. Entraven en joc mides, colors, maneres de tancar (de rosca, de tapa que se surt del tot, tapes que s’aixequen però queden enganxades per una petita part…). Les esponges són també un element molt xulo. Recordo quan es va adonar que quan estaven seques no li atreien gaire (se les posava a la boca i feia pfff), però es va adonar que quan es mullaven tenien molt més suc. Les submergia i primers se les posava a la boca i bevia aigua, després les alçava, veient com queia l’aigua i com aquesta queia més ràpid si pressionava l’esponja amb les mans. Fa pocs dies que el joc amb l’esponja ha evolucionat: em demana a mi que mulli l’esponja, l’alci i faci caure l’aigua mentre ell apropa la cara i intenta beure, però és difícil i riu mentre l’aigua li cau per la cara. Una altra joc és amb una espècie de fregall pel cos que tenim de fibres entreteixides amb forma rodona i amb un cordill que permet penjar-la. El joc, com us podreu imaginar, és el de penjar-la de de l’aixeta d’omplir la banyera (la que queda a la seva alçada) i ja us podeu imaginar la d’estona que això li suposa, inspeccionant bé l’aixeta (abans mira de descobrir si crema o està freda i, per tant, si pot jugar-hi o no) i després mirant de fer servir una i dues mans per aconseguir que l’objecte que no se com anomenar, quedi ben penjat. I ja per acabar, el sabó. Mai hagués imaginat la de joc que donava. Ha descobert que hi ha sabó del papa, de la mama (o de qui sigui) i del Marcel (que no pica als ulls). Fem servir un de Weleda que és com cònic i que per tant, per una part s’aguanta de peu (del revés) i per l’altra acaba en punta. Es va passar uns quants dies veient com en una part de la rapissa de la banyera s’aguantava de peu (perquè és ampla) i a mesura que es fa més estreta la rapissa doncs ja no s’aguanta i cau a l’aigua. Tot això li ha donat molt de joc i crec que un gran aprenentatge, com tants, en aquest cas, de geometria i d’equilibris (o del que sigui, que jo no sóc molt de ciències…). Després del joc que va donar l’ampolla del sabó, el posar-se el sabó es un altre moment súper interessant. Primer descobrir com sortia el sabó de l’ampolla (calia posar-lo del revés i apretar fort), ha après a parar la mà i posar-se’l amb l’altre, un cop ja en té, se’l reparteix pel pit i la panxa i pels meus pits. És en aquests moments quan penso que potser encara es pensa que són part del seu cos o, en cas contrari, està clar que és una part del meu cos que té molta importància, perquè és el que ensabona amb més ganes. Jo ensabono la part del seu cos a la que ell de moment no li dona molta importància, bàsicament són braços, cames i peus, perquè el cul i el penis i els testicles poc a poc comença a tenir-los presents i sí que els prova d’ensabonar.

Un cop anomenats petits grans jocs-experimentacions-investigacions vull comentar la manera en com hi accedeix. Em refereixo al que comentava de l’acompanyament respectuós i poc dirigit i interventor. En aquest sentit, és ell qui accedeix a tot el que necessita estigui on estigui i per aconseguir-ho, tot i que ho assenyala i prova de que jo li doni, jo el que faig és donar-li permís (ell me’l demana amb un gest) i és ell qui utilitzant el meu cos i demanant-me l’ajuda que necessita aconsegueix arribar a tot (jo em dedico a vigilar que no rellisqui en excés i es faci mal). Això reconec que és quelcom que al principi em costava, poc a poc he après a no donar-li les coses sinó a facilitar-li que sigui ell qui les aconsegueix. Evidentment si hi ha coses que no estan al seu abast i les demana, li apropo o li dono però no per defecte.

Per acabar, vull dir un cop més ,i és que ja ho he anat dient sovint, que per mi banyar cada dia el Marcel és un regal i un moment molt bonic, i molt important, de molta proximitat, evidentment, teta a demanda, molt contacte físic, mirades molt properes, carícies, riures i aprenentatges compartits. Mentre pensava en escriure intentava recordar si havia llegit algun article sobre el bany i la banyera i la veritat és que crec que no, i no se si per desconeixement meu o perquè no és un tema del que es parli molt i em venia de gust donar-li espai i rellevància perquè en el meu cas és un moment molt important i molt bonic i crec que per a moltes altres mares i persones cuidadores també.”

 

INFANTS I TECNOLOGIA. COM MINIMITZAR L’EXPOSICIÓ ALS MÒBILS.

Després de passar unes vacances desconnectats de la rutina, torno a reprendre el blog escrivint sobre un tema recurrent en les converses sobre criança: l’ús abusiu dels mòbils.

A casa n’hem parlat moltes vegades i al néixer la Nora hem començat a posar mesures reals per tal de reduir no només el seu ús sinó també l’exposició d’aquest davant d’ella.

Els resultats estadístics sobre l’addicció al mòbil dels nostres joves és escandalós, com a mínim un 25% dels joves admet que està enganxat al seu smarthphone i la majoria reconeix que té ansietat quan no té el mòbil a sobre. Hi ha molta informació en relació a aquest tema a internet però aquest document és força interessant.

Hi ha molts reportatges i posts per les xarxes explicant que els adults també patim aquesta addicció i el paper dels fills i filles en tota aquesta història.

No us explicaré res de nou que no hagi sortit per la televisió a nivell de riscos, dades estadístiques, etc. però si us puc explicar algunes situacions quotidianes i reals que ens poden fer reflexionar.

La monitora de piscina de la Nora m’explicava fa dies que un nen d’un altre grup li va dir trist: perquè la meva mare no em mira quan nedo i sempre mira el mòbil?

Una amiga que és mestra té un alumne amb problemes seriosos de relació i comunicació. És un alumne amb pocs interessos alhora de jugar i participar en les activitats. El pare diu que no veu cap problema i que és un nen molt intel·ligent, ja que sap fer servir el mòbil des de ben petit.

Hi ha un grup de joves a la platja de Sa Riera, a Begur. Són 5 però cap es mira ni es parla, cadascú està amb el seu mòbil.

Un estudi als EEUU diu que les mares som el perfil amb més addicció al mòbil, ja que ens permet estar connectades mentre cuidem dels nostres fills. Serem la nova generació de mares absents?

Segur que tots i totes tenim un bon grapat de situacions que ens incomoden respecte a l’ús dels mòbils i no entraré a debatre les altres pantalles (ipads, ordinadors, televisió…) perquè penso que en certa mesura, a certes edats i per a certes finalitats poden ser instruments d’aprenentatge boníssims. Però el mòbil, hauria de ser també un instrument de creixement i aprenentatge? Potser sí, a certes edats, sempre que també sapiguem viure sense ell. No sé si és bona idea utilitzar-lo dins les aules si hi ha aquest perill d’addicció:

ANEM AL GRA…

Nosaltres hem pres la decisió de reduir el seu ús. Per què?

1. Volem que la Nora creixi en un entorn on les noves tecnologies s’usen de manera moderada, raonada i equilibrada.

En cada etapa de desenvolupament d’un infant hi ha unes necessitats concretes. Quan més cobertes i satisfetes quedin aquestes necessitats, més integral i complert és aquest desenvolupament. Un nadó necessita conèixer el seu entorn mitjançant els seus sentits i per conèixer aquest entorn ha de tocar, llepar, trepitjar… en definitiva, explorar i experimentar directament amb tot el que li rodeja per realment conèixer. Sentir és conèixer i conèixer és aprendre.

Les criatures petites necessiten jugar, crear, inventar i moure’s amb llibertat, interactuar amb el seu entorn perquè aquest sigui motivador per elles. Aprendre a relacionar-se de veritat amb les persones i els altres nens i nenes.

Tota l’estona que un infant està davant d’una pantalla s’està perdent tota aquesta experiència, tot aquest aprenentatge. Intentem que siguin les mínimes estones possibles. No és el mateix llevar-se (al matí, quan els infants estan millor per a realitzar qualsevol activitat) i mirar la pantalla que passar-se tot el dia jugant, cantant, banyant-se a la platja i veure una estona la televisió al vespre abans de sopar.

Sabem que el mòbil o qualsevol pantalla és molt més atractiva que uns quants pals de fusta i taps de suro. Sabem que si alguna pantalla està present, segurament, farà ombra a molts objectes o materials amb els que jugar, inventar o crear. I a més, sabem que si aquesta exposició és continua acaba creant addicció.

No volem amagar-li les pantalles però la veritat, no veig que 16 mesos sigui una edat adequada per manipular el mòbil com si fos una joguina.

2. Perquè com a parella ens allunya.

Gràcies al mòbil, ens perdem molts moments o si més no, els gaudim de diferent manera. Moltes vegades, no vivim els moments de manera tant conscient present i estem pendents del que passa dins el nostre facebook i diversos grups de watsapp. Què fèiem abans del mòbil en les “estones mortes” amb la nostra parella? Potser xerrar més, o explicar les coses amb més detall. Veure una pel·lícula, fer-nos massatges, aprofitar més el temps per endreçar la casa o cuinar aquella recepta que teníem oblidada.
I així, de manera general…

Ens miràvem més les cares al metro i a l’autobús, i al carrer i al súper…

Realment és tant important el que passa dins del mòbil? Estic segura i aquesta és la meva tercera raó que em va fer decidir-me a prendre mesures:

3. La majoria de vegades que agafem el mòbil no és per mirar coses realment importants! Si voleu feu la prova, apunteu-vos en un paper les coses que heu consultat o us heu descarregat durant una setmana i després valoreu si realment és tant important consultar-lo tant sovint.

QUINES MESURES PODEM PRENDRE?

– No entris el mòbil a dins de la sala on us soleu reunir tots a casa, per exemple, nosaltres el deixem al rebedor amb el so posat però el dispositiu està configurat només perquè soni el més important (trucades de familiars). Recordeu quan teníem telèfon fix i havíem d’anar fins on es trobava el telèfon per poder xerrar? Tampoc tenim cases tant grans com per haver d’anar tot el dia amb el mòbil a sobre.

– No dormir amb el mòbil dins l’habitació ( i de pas apagar el wifi a la nit). Així recuperes un espai d’intimitat sense interrupcions. Si utilitzes el mòbil com a despertador, pots tornar a utilitzar el teu despertador antic o utilitzar un mòbil vell d’aquells de quan els mòbils eren telèfons i no mini-ordinadors.

– Durant el dia, intenta no mirar el mòbil amb els teus fills i filles al davant. Reserva aquests moments només en casos realment importants i sempre que puguis TRUCA! A vegades 15 minuts de watsapp es podrien haver resolt amb una simple trucada i les criatures ens veuran parlar per telèfon però no teclejar com a bojos les pantalles.

– Redueix l’ús infinit de les xarxes socials i utilitza-les en moments en què no estàs amb altres persones, és a dir, no substitueixis relacions reals per virtuals.

– No ofereixis el mòbil als nadons i sobretot, evita que el manipulin lliurement sense control. És un aparell molt car que serveix per comunicar-se i cal diferenciar-lo d’una joguina.

– Si fas fotografies i vídeos durant el dia revisa i esborra les que no t’han agradat al vespre o quan tingueu un moment tranquil (per exemple, quan els petits dormen). No ho sembla però estem molta estona triant i esborrant fotografies enmig de la festa o durant el dia de platja. Nosaltres anem fent fotografies durant el dia però intentem guardar el mòbil de seguida i fer la tria en el moment adient. A vegades ens esperem uns dies i fem un “passe” de fotos a l’ordinador i allà mateix triem i esborrem a la vegada que hem gaudit mirant les fotografies de totes les coses que hem fet.

– Hi ha persones que diuen que voldrien desconnectar més del mòbil però quan fan activitats el porten perquè volen fer fotos. Potser valdria la pena recuperar la nostra càmera de fer fotos? Segur que als infants els hi encanta fotografiar.

No penseu que som perfectes en relació a aquest tema, fem el que podem dins de la nostra il·lusió de ser coherents. Aquestes són algunes de les mesures que intentem dur a la pràctica. A vegades la mateixa organització diària ens ho permet però a vegades no. Recordo que en algun viatge en cotxe havia arribat a posar-li vídeos a la Nora perquè no plorés, fins que vam optar per viatjar intentant fer coincidir la conducció amb les seves hores de son i ens va funcionar molt bé.

Podem trobar alternatives sobre l’excés d’exposició a les noves tecnologies, segur que, si parem a pensar un moment podem substituir moltes estones de pantalla per vivències o experiències més reals o enriquidores.

Jo aquí us he deixat algunes idees però segur que de vosaltres en surten moltes més!

I per acabar… que me’n dieu d’aquesta imatge?

És sobre diferents estudis realitzats per en Michael Desmurget, sobre els efectes nocius de la televisió en els nens i nenes.

El seu llibre més popular és Lobotomia TV.

 

LES MEVES PASSES CAP EL MÈTODE MONTESSORI 2# UN EXERCICI D’HUMILITAT

Avui, continuo amb les reflexions sobre el meu aprenentatge del mètode Montessori.

Si recordeu el primer post en relació amb aquest tema, vaig recalcar que per aplicar aquest mètode és important desaprendre el que he après, ja que, moltes de les directrius que ens ensenyen a la carrera de magisteri més d’altres que ens ensenya la pròpia societat no són les més adequades o beneficioses.

Un segon pas que em cal fer per apropar-me més a aquest mètode és fer un exercici d’humilitat. Sóc una persona adulta, mare i mestra però no ho sé tot. En realitat, m’equivoco molt més del que em penso. Ens pensem que sabem el que necessiten tots els alumnes, sembla que sempre haguem de tenir la raó, que els nens hagin de respectar els límits que nosaltres creiem convenients per ells però no tenim en compte que alguns límits el que fan és això, limitar-los. No em refereixo a no marcar els límits del respecte i la convivència eh! em refereixo a altres que no tenen gaire sentit com: no t’embrutis, no estudiis això que no trobaràs feina, no corris etc…

Quan deixes de comportar-te jeràrquicament davant dels teus alumnes, quan els tractes de tu a tu, s’obre un món de possibilitats. S’obre un camí ben pla per guiar als alumnes en els seus interessos. També cal reconèixer que els infants no ens necessiten tant com ens pensem i que si tenen l’oportunitat són sorprenentment autònoms des de ben petits. Jo em vaig educar en una escola molt jeràrquica i ha sigut de gran que he hagut de treballar-me el fet de desenvolupar un esperit crític. Que no tot el que ens diuen els adults és veritat. Que el sistema que tenim és pot millorar i no és perfecte. Que és important que els valorem perquè des de ben petits sàpiguen que el que pensen, volen i diuen, importa. Només així, sabran que d’adults, és important el que pensen, volen i diuen.

Quan dic alumnes, em refereixo a fills i a infants. Quan comences a valorar que són éssers capaços d’aconseguir el que volen i comences a creure en ells alguna cosa canvia en la vostra relació, com si fos màgia, la tendresa es desperta.

I tu que pensaves que només donaves… quan fas aquest exercici d’humilitat t’adones que només fas que rebre.