LA CARTA QUE M’HAGUÉS AGRADAT REBRE DE LA TEVA MESTRA

Hola famílies,

estic segura que avui ha estat un dia molt especial per vosaltres. Per mi també, us ho asseguro. Comença un nou curs ple d’il·lusions i nous reptes. Un curs on tindré a les nostres mans el més valuós que hi ha en aquest món, als infants. Als vostres infants.

Primer de tot, volia dir-vos que moltíssimes gràcies. Si si, moltíssimes gràcies per confiar. Per què sense la vostra confiança nosaltres no tindríem la sort de tenir a les vostres criatures a les nostres aules. Gràcies per acceptar el nostre centre, les nostres normes, als nostres professionals. La nostra feina pren sentit perquè vosaltres dipositeu el més important entre els nostres braços.

Se que tenim un paper molt important en les vostres vides. Avui comença una nova etapa que marcarà per sempre la infància, els somnis, la personalitat, les experiències dels vostres fills i filles. Ho tinc present i m’esforçaré per acompanyar-los i guiar-los en tots aquells reptes i obstacles que es presentin.

Avui quan han entrat tots a les aules jo ja hi era a dins. El retrobament sempre és el momentàs de l’any. Però m’entusiasma veure com tothom ha entrat amb un somriure, amb abraçades i anècdotes divertides per explicar.

A les adaptacions hi posem dedicació, esforç i una gran dosi d’amor i tendresa. Mai l’escola serà com casa vostra però vull pensar que tot i ser un espai diferent, pot ser un lloc respectuós, divertit i acollidor. Un espai on l’infant gaudeixi i aprengui i el més important, se senti feliç. Això és el que m’agrada crear amb cada curs escolar. Això és el que intento transmetre quan els hi he donat avui la benvinguda.

Amb amor es pot aprendre tot, fins i tot, amb amor es pot aprendre que hi ha coses que són difícils d’aprendre o que no t’agraden o que per a tu són menys importants. Amb amor, tothom es sent acceptat i hi té un lloc en el meu món.

Aquesta és la meva mirada. Quan una mestra projecte amor i il·lusió, les dificultats i els conflictes comencen a disminuir. La convivència és més fàcil, ajudem als infants a sentir-se bé tal i com són, estem menys cansades, es fa habitual somriure, sentim que hi ha pau, obrim més els ulls, aprenem amb optimisme dels errors, seguim endavant i res ens atura.

Nora, aquesta és la carta que m’hagués agradat rebre de la teva mestra.

 

 

Anuncis

QUE GUANYI EL MILLOR?

мультфильм спорта значок

Estic molt agraïda que la Nora hagi guanyat un premi sobre el concurs de “dibuix” del medi ambient però alhora alguna cosa se’m remou per dins quan presencio l’entrega de premis d’aquest tipus de concursos.

A mi de petita m’encantava l’expressió artística i, tot i que vaig anar a classes de dibuix mai vaig saber dibuixar tant bé com molts dels altres companys i companyes de la classe. En la meva època es valorava molt a l’assignatura de plàstica que sapiguessis dibuixar i si no en sabies tenies molt poques possiblitats de ser ben valorat i molt menys, guanyar un concurs. De fet el dibuix és una cosa i l’expressió artística és una altra ben diferent. El dibuix té la seva tècnica. L’expressió artística engloba un conjunt de tècniques artístiques que poden ser tant variades com lliures i el dibuix en seria una part, un component més.

Quan hi havia un concurs de dibuix, normalment, havia de participar tota la classe. Fent això, estaven obligant a l’alumnat que no sap dibuixar a participar en un concurs que sap que perdrà. Està participant i ja sap que no guanyarà.

Tu participaries a un concurs de tir amb arc si no tens punteria? a un de cuina si no t’agrada o no saps cuinar? A veure, no dic que no es puguin fer concursos però han de participar voluntàriament. Si jo volgués participar en algun concurs seria per motivació, perquè puc fer una bona proposta i perquè m’hi veig capaç. Diuen que proposar a l’alumnat a participar en els concursos serveix per motivar la seva participació. Per exemple, quan arriben els Jocs Florals a primària cada alumne ha d’elaborar un text-poema-narració… Alguns mestres afirmen que, gràcies a aquest concurs, l’alumnat es motiva per escriure perquè si no no escriurien mai. A veure, el gust per l’escriptura és sent o no és sent. Hi ha persones que detesten escriure, no els hi ve de gust o no s’els hi dona bé. Si volem que l’alumnat escrigui canviem la nostra metodologia. Pensem maneres, activitats que puguin fer que sentin interès i ganes per agafar el llapis i el paper però obligant-los a participar en un concurs on no tenen cap interès i on se’ls força a demostrar unes habiltiats que ara mateix no tenen tant desenvolupades com la resta de companyes no crec que ajudi gaire, al revés, sentiran més aviat fustració i no els animarà a escriure més pel simple fet d’haver participat.

Penso que és molt fustrant forçar un infant a presentar-se a un concurs que no ha triat valorant habilitats que encara no domina. Dic encara perquè tothom amb esforç pot acabar fent el que es proposi.

Però anem a aquest cas concret. El concurs de la Nora tot i que era un concurs de dibuix no ho podia ser perquè els infants de P2 no dibuixen (ja m’enteneu). Però el que si fan és expressar-se artísticament. I ho fan a cada instant: quan es disfressen, quan s’inventen una cançó, quan pinten, quan els hi donen la boleta de plastelina… Dins la seva ment hi ha molta més creació que pensament racional.

Com valores un concurs d’expressió artística d’infants de P2? Em fa pensar que trien el que més els hi agrada al jurat. Potser els colors triats pels infants guanyadors són més adequats? També cal tenir en compte que quan observes un treball artístic i el valores estàs totalment influenciat pel que tu reps i el que a tu et transmet.

He vist els treballs de la llar d’infants i tots són preciosos. Cada infant ha triat els seus colors i allà es reflecteixen les seves emocions, les diferents intensitats i textures. Perdre en un treball d’expressió artística envia un missatge molt negatiu a aquells infants que no guanyen. “El treball que tu has fet no està prou bé o no ens agrada prou com per donar-te un premi.” Per sort, als infants de la nostra llar d’infants no els hi passarà res d’això. Ningú ha dit res de cap concurs ni de cap premi. Cada infant hi ha participat gaudint de l’activitat i en això, tots han sortit guanyant.

I segurament, l’any vinent es farà una proposta per canviar aquest concurs. Serà un concurs on el premi serà per tothom i qui participi serà per gaudir de l’experiència.

 

 

LA CURA, ON LA VIDA COMENÇA I CONTINUA

Escric ràpid, sense pensar gaire, ja que no sé fer-ho d’una altra manera. Feliç d’aquesta col·laboració amb la Nena Chimbarona. Just ahir parlàvem amb la Carol d’altres idees que tenia al cap i ara sense més, començo per aquí.

Desitjo que us agradi.

Parlar de cura quan porto dos mesos i mig treballant molt més del que desitjaria i sense temps per mi ja que quasi tot el que tinc el dedico a gaudir-lo amb el Marcel, pot semblar contradictori, però crec que són aquelles paradoxes que et fan pensar i posar una mica de consciència en les coses importants de la vida (sense flagel·lar-nos per totes les vegades que no aconseguim ser coherents amb nosaltres mateixes).

Tot això ho pensava mentre mirava el Marcel, dormit al llit. Avui he treballat el matí a fora i a la tarda he treballat a casa, mentre primer el pare i després una tieta del Marcel jugaven amb ell. Em refereixo a treball productiu remunerat, perquè com sabreu, hi ha molts tipus de treball i el més important per a la vida no és precisament el remunerat i productiu però vaia, que avui em tocava currar. La veritat és que ha estat molt fàcil (i no sempre ho és això de treballar des de casa). Jo estava en plan operatiu i a estones amb ell i moltes d’altres, concentrada amb la feina. Quan per fi he acabat ho hem celebrat, hem fet plegades un “bravooo” que m’ha sentat molt bé. Això m’ha fet pensar en com ens costa fer aquestes coses a les persones adultes, i que bonic i que bé senta tenir una criatura a propet.

Ja era el vespre i el Marcel ja havia sopat. Quedava poquet per anar a dormir i el Marcel ha decidit jugar una mica amb la farina i així ho hem fet, joc tranquil per baixar una mica el ritme. Crec que explico tot això per recordar-nos que quan estem tranquil·les i en calma tot és molt més fàcil. I avui m’hi he sentit. Un altre dia m’hagués pogut agobiar per no haver tingut temps per ell però avui he tingut la sort de saber gaudir l’estona que tenia. Així que després d’un pipi, s’ha posat el pijama, rentat les dents i cap al llit. I ha estat allà on ve el principi d’aquesta història.

Per relaxar-lo una mica, ja que estava força excitat, hem fet el passeig d’animalets pel seu cos, i amb això m’adono de la importància del contacte físic i els massatgets amb els nens. Em refereixo als nens especialment, o a aquells infants que han estat socialitzats com a nens, ja que precisament és a ells a qui els models hegemònics de gènere els neguen aquesta part tan essencial de la vida juntament amb la cura i el reconeixement de les pròpies emocions i la de les altres. I aquí ve el segon petit gran moment de la nit, quan estant al llit em pregunta ‘mama com estàs?’ i li dic que estic molt bé, i li pregunto ‘i tu com estàs?’ i em diu també que molt bé, i jo li explico el perquè avui em sento tan bé. I ja per acabar amb aquests petits grans moments, recordo aquell petó i aquella abraçada que m’ha regalat en el moment d’anar cap al llit mentre el duia en braços. Són aquells petits grans gestos que els surten del cor i que ens recorden que són pura emoció. I que quan són capaços de fer el que senten o volen en cada moment són autèntics, i com és d’important no fer-los víctimes d’aquest sistema que posa el propi desig al servei dels altres. Em refereixo a aquells moments en que els demanem que facin petons quan elles no volen i com això ens pot fer sentir defraudades, perquè a nosaltres si que ens agradaria molt que els fessin. I com de bonic és reconèixer el que ens passa i cercar estratègies per anar-ho gestionant.

IMG-20170113-WA0011El tema de la cura fa uns dies que el tinc al cap i va començar aquesta setmana quan el Marcel, una nit que no podia dormir i que estava una mica malaltó va demanar anar una estona al sofà i així ho vam fer. Estant allà recordo aquesta conversa amb veu baixa a les 4 de la nit:

  • ‘Marcel, quan estiguis una mica millor m’avises i anem al llit perquè tinc una mica de fred’. ‘
  • Mama, jo et porto una manteta perquè no tinguis fred’.

I així que el marrec de dos anys i mig s’aixeca i va cap a la capsa on tenim les mantes, jo faig intent d’aixecar-me i em diu ‘no mama, tu seu, jo te la porto’. Jo en aquell moment vaig sentir que tenia l’energia necessària per passar la nit en blanc si feia falta, mentre el mirava intentant agafar la capsa que pesava quasi més que ell i com portava la manta amb un gran esforç i com al asseure’s em va dir ‘mama jo també em vull tapar que també tinc fred’. Són moments màgics.

Segur que totes les mares i tots els pares en deveu tenir infinits, aquells en que se’t cau la baba. I el que més valor té per mi és el de la cura, la tendresa i la sensibilitat que desprèn, tot i que també se que més enllà de cuidar-me hi havia un interès de quedar- se al sofà i així no anar al llit. Però és com quan a la banyera fa uns dies em tirava aigua a l’esquena i m’ajudava a treure’m el sabó. Són situacions de cura quotidianes a les que si els habituem, alhora que els hi donem valor, les fem seves, els fem responsables de cuidar, alhora que també gaudeixen de la cura del dia a dia.

I com he dit la cura és importantíssima perquè és el centre de la vida, sense la cura la vida mor, començant pels nostres infants més petits. I això segur que ho sabeu molt les mares i pares o aquelles persones que heu acompanyat a créixer alguna criatura. I sabem com ens socialitzen de maneres diferent a homes i dones (perdoneu la deformació professional i que sovint me’n vagi a la teoria, però cal fer un petit parèntesi per reconèixer com el model és dicotòmic i com la realitat és molt més diversa i hi ha moltes maneres de ser més enllà d’homes i dones, nens i nenes i és important reconèixer-les, ja que allò que no s’anomena no existeix, però d’això en parlaré en un altre post). En resum, o la magnitud de la tragèdia: com als nens se’ls nega això tan bàsic per a la vida: el tenir-ne cura

IMG-20170205-WA0004I tot això ho escric mentre recordo com aquest cap de setmana hi ha hagut dues denúncies per atacs homòfobs. Dues denúncies, però segurament de violència homòfoba n’hi ha cada dia, a cada cantonada, ja que la violència masclista està per tot arreu. Perquè aquest sistema és violent. I nega a cadascú la llibertat de viure la seva vida i ser i estimar com vulgui. I pressuposa una heterosexualitat obligatòria i nega als nens qualsevol rastre d’allò que ha estat tradicionalment vinculat a les dones, entre les quals trobem la cura, les emocions i les mostres d’afecte i d’amor. I els educa en el model del guerrer, l’antagonista del cuidador, sense rastre d’empatia. Per a que els nostres fills puguin ser com vulguin cal que en parlem i fer visibles totes les situacions quotidianes de violència, així com aquelles situacions i mostres de bones pràctiques com les que anomenava. M’encanta la frase de Marina Subirats, quan diu que no som culpables del que hem heredat però sí responsables del que deixarem’. I en aquest sentit les mares i pares que tenim nens tenim un gran repte. Sense caure en victimitzacions ni en culpabilitzar-nos si no ens en sortim.

Per a persones més grans, i per parlar sobre el consentiment us recomano molt aquest vídeo que fa una analogía sobre el consentiment i una tassa de te: https://www.youtube.com/watch?v=FSleY0yTrM4 i per a persones més petites, recordo el llibre de ‘Ni un besito a la fuerza’ o ‘La Marta diu prou’ que ens poden acompanyar a parlar sobre el consentiment i el dret al propi cos.

Anna Carreras Port

Sociòloga, investigadora i formadora sobre gènere i educació.

Membre de Coeducacció

 

8 de MARÇ

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. I si aneu al final del text entendreu el que vull dir.
Avui és el nostre dia, encara que hauria de ser-ho cada dia. El dia d’avui ens recorda que cada dona que pateix, que és assassinada per la seva parella, cada dona que no és lliure de viure com ella desitja, cada dona que és refugiada o esclava (de la vida, del capitalisme més ferotge, de la seva cultura mediocre…). Cada una d’aquestes dones és una petita lluita que tinc pendent.  Perquè només totes unides podrem amb tot.

I la maternitat m’ha tornat a recordar com és de bonica la dolçor de la tribu, del compartir, de l’estimar. En el fons, del poder que se sent quant totes estem unides, recolzant-nos i sense jutjar. Només mitjançant aquesta unió i aquest amor canviem mentalitats i obrim la   nostra ment, ens treiem la pressió de sobre (de ser perfectes, de necessitar agradar la resta…).

Ai dona, si sapiguessis el poder que tenim! I em preocupen els homes, no tots però si uns quants. Aquells que insulten, abusen i maten. Però també em preocupen les dones. Aquelles que no s’alcen, lluiten, s’ (auto)defensen. Tinc dues filles meravelloses i tinc molta feina per endavant però no molta més feina de la que tenen les mares (i els pares!) dels seus amics (en masculí).

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món. Estima els infants. Ajuda’ls a créixer forts i fortes. Que s’agradin i admirin i que no es deixin trepitjar. Recolza la seva identitat de gènere. Educa en la igualtat. Que hi hagi tant d’amor dins dels seus cors que sigui impossible que puguin ferir o agredir (a ningú!). Recolza’ls quan vulguin fer allò que els hi agrada. No utilitzis l’odi quan t’emprenyis amb ells, ni els anulis, ni els ridiculitzis… Pensa que avui ets tu però potser un dia li farà algú altre i ho acceptaran com una cosa normal.
Educa mitjançant l’amor, amb sentit comú i amb els límits que necessita la vida.

La criança respectuosa és la meva manera de canviar el món.

I avui poso aquesta foto, feta avui, d’aquesta petita dona poderosa, que cada dia em recorda com és de poderosa la infantesa.

IMG_3161_Fotor

 

La canastreta publicitària, gràcies?

Tenen molta tela les canastretes que solen regalar-te quan surts de l’hospital. La primera que em van regalar, al poc de néixer la Nora em va deixar una cara de lluç força important i ara amb el naixement de la Lia ens han regalat dues. Quan me les va donar la infermera se’m va dibuixar un somriure a la cara, clar, no recordava la desil·lusió de quan vaig obrir la primera.

collage_fotor_fotor

Tu estàs allà, asseguda, tota il·lusionada amb la canastreta (perquè sempre va bé que t’ajudin amb totes les cosetes que necessita el nadó,no?) però llavors l’obres i al veure el contingut el somriure es va esborrant poc a poc per deixar lloc a un “Eing??” al teu rostre.

I llavors penses que quina pena de món! Realment la intenció de la canastreta és vendre’t tot tipus de productes. Et quedes flipant que aprofitin aquests moments tant importants i tant íntims per intentar colar-te qualsevol cosa. Que et vegin com un perfil comercial susceptible a ser consumista de tot el que ells creuen o “se suposa necessites”.

– Mira una mare, anem a regalar-li una caixa plena de propaganda!”.

A més els eslògans o excuses dels productes per justificar que tu necessites totes aquestes coses són absurdes moltes vegades.

Hi ha gent que dirà: “A caballo regalado, no le mires el dentado” però tampoc és això, jo em sento un objecte comercial amb aquesta canastreta. Entenc que totes les empreses no es posin a regalar-te els seus productes amb tantes mares com som però tampoc cal regalar una caixa plena de propaganda comercial.

I què porta aquesta canastreta? us ho vaig a descriure. Hi ha coses que les trobo més o menys útils i d’altres em semblen totalment innecessàries (d’oportunistes ho són totes):

  • Una mostra de pomada protectora pel culet del nadó Bephantol i un quit de mostres Mustela que inclou: crema de bolquer, sabó, llet hidratant i aigua de colònia. Aquest és el producte més útil que trobo perquè són pots petits que pots ficar-te fàcilment en un necesser o una bossa de viatge. Ocupen poc i són fàcils de portar.
  • Un paquet de 8 tovalloletes Dodot Sensitive. Només n’hi ha 8 si, però entenc que les empreses no es posaran a regalar-nos paquets de 80 tovalloletes. Jo les faig servir molt (i no només pel cul, serà que no tenen mil utilitats!!)així que em faran prou servei, encara que només em durin mig matí. També hi ha 2 bolquers de mostra, talla 2 (haurem d’esperar uns mesos…)
  • Dos discos absorbents mamaris. Una altra mostra gratuïta que provaré sense problema.
  • Una ampolla d’aigua Fontvella: No podem dir que no tingui utilitat però tampoc ho trobo un producte tant idoni per una canastreta. És una ampolla petita, de fet, en aquesta estona que he estat escrivint ja me l’he acabat. Ja sabem que la lactància dona molta set, així que, Fontvella ha aprofitat per posar com eslògan a l’ampolla “Mama lactante. El 87% de la leche materna es agua” i amb aquesta petita excusa que justeja per tots costats, et fiquen una ampolla d’aigua a la canastreta.
  • Descomptes en targetes i àlbums de fotos de Hoffman. Ja se sap, les mares som així. Cada dos setmanes hem de fer buidatge de fotos perquè omplim la memòria del mòbil, penso que pot haver-hi persones que si poden treure profit d’aquesta promoció…jo encara tinc pendent l’àlbum del primer embaràs!
  • Targeta descompte 10% de C&A fins juny 2017 les vegades i import que vulguis.
  • Aquesta propaganda de Navidul és boníssima. “Con Navidul este año tu bebé puede venir con algo más que un pan bajo el brazo”. I bé que ho sabem les que no hem passat la toxoplasmosi. Això si, no et donen un pernil sencer sino participar en un concurs via facebook i guanyar el pes del teu fill en pernil i un 10% si compres online. (Quina xispa aquests de Navidul).
  • Un tractament per la caiguda del cabell. Suposant que el cabell ens cau perquè a mi no m´ha passat. Llegeixo i veig que és un complement alimentari amb molts ingredients naturals però quan obro la caixa: “mi gozo en un pozo!” que és un descompte de 4€. I la caixa? És la mateixa que la que porta el tractament però aquesta només porta el val. De veritat que no cal posar la caixa sencera per només incloure aquest paperet de descompte.
  • Un folletó de La Caixa. Aquest si que me’l miro amb lupa, encara que sigui per curiositat. Veig que volen vendre’t una nova llibreta d’estalvi infantil. Sabeu que els hi diria jo als senyors i senyores de La Caixa?: “Estalvi infantil? amb prou feines estalvio jo, dubto que la meva filla pugui. He vist, per cert, que regaleu una vaixella infantil de 4 peces, (no ens passem!) i recalqueu que és “para que se coma el mundo”. Ah! també regaleu una llum luminescent (he buscat luminescent al diccionari però no acabo de veure clar que vol dir exactament)  perquè així segons vosaltres “tu bebé dormirá tranquilo sintiéndose protegido”.  El que més m’agrada és com us acomiadeu, referint-vos als nostres fills, dient “Conseguiremos que pueda cumplir sus própositos”. No m’allargaré explicant la meva opinió d’entitats com La Caixa. Ni explicaré exemples reals de quants somnis (i propòsits!) ha trencat i ha llençat pel terra de moltes persones que viuen en una crisi constant. No vull explicar amb més detalls com em sembla de cínica aquesta propaganda.
  • Fulletó perquè el teu nadó pugui ser soci del Barça amb descomptes i avantatges. Segur que a les mares que han parit que no són del Barça els hi fa molta gràcia. thumb_img_1482_1024
  • Enganxina “Bebe a bordo” patrocinat por Nestlé, evidentment.
  • 2 infusions. Per començar l’eslògan no m’agrada “dicen que un niño (y la niña?) es como un vaso vacío. Llenémoslo juntos.” Qui és mare sap que de vaso vacío nada, que ja venen amb les seves preferències i les seves històries i ara que és la segona filla que tinc puc ben assegurar que des del dia 1 hi ha coses que són ben diferents a la primera. Em miro amb deteniment la carta d’infusions i n’hi ha per triar: tens la infusió “sueño” amb plantes que relaxen i ajuden a conciliar la son, la “digestiva” per alleugerir les digestions o gasos i afavorir el descans i unes altres que regulen el transit intestinal i hidraten els excrements. També una mostra de té verd amb l’eslògan: “Las mamás del siglo XXI saben lo que les conviene”. Jo crec que si que ho sé però precisametn una infusió ni se m’havia passat pel cap. No sé si en nadons de més de 6 mesos aquest tipus d’infusions els hi pot anar bé però en nadons tant petits pot ser inclús poc recomanable. Sincerament, no crec que els patrons de la son infantil canviaran per les infusions però molts tècnics en lactància si asseguren que si omplim la panxa amb aquestes infusions fem que el nadó mengi menys quantitat de llet (materna o no, és igual). I el que necessiten sobretot els nadons, és llet, no infusions.
  • Propaganda de Dodot explicant tots els seus productes per nadons, com a mínim l’eslògan està més aconseguit “Lo vas a hacer bien. Cuando nace un bebé, nace un instinto que te lleva a protegerlo desde el primer momento”. Però si no compres Dodot, també ho faràs bé no pateixis.
  • Propaganda Nestlé per fer-te del Club Nestlé Bebé amb regals inclosos (si et fas soci). Amb l’eslògan: “Nestlé, alimentos infantiles. El instinto de dar lo mejor.” Però hi ha una altra propaganda on no diu res dels seus productes i on explica amb força certesa com hauria de ser una bona alimentació pels nadons. Un gallifante per la Nestlé, no m’ho esperava.thumb_img_1485_1024_fotor
  • Descompte de 15€ al Caprabo amb una compra mínima de 100€ online i si dintre d’aquesta compra hi ha un paquet de bolquers. Nosaltres els comprem al LIDL no ho podré aprofitar.
  • Suavinex et regala una guia sobre lactància materna i una explicació dels seus productes relacionats amb lactància materna.
  • Dues cartes per subscriure’t a : “Mi Bebe y yo” i participar en el sorteig d’una cadireta de passeig i per finalitzar, una altra per subscriure’t a Let’s Family i participar en sortejos i  a més, et regalen una altra canastreta. Noooooo!Horroooooorrr!

OBSERVAR NO ES MIRAR I MOLTES COSES QUE PODEN PASSAR A LA BANYERA

Quan l’Anna em va enviar el seu escrit em vaig quedar molt sorpresa. Primer, perquè sempre li havia insistit en què volia que escrivís alguna cosa pel blog i em va il·lusionar que es decidís però per altra banda, em va sorprendre que el contingut no tingués a veure amb qüestions de gènere. L’Anna, treballa a Coeducacció, una associació que treballa per la transformació educativa amb perspectiva de gènere i és una mare molt sensible i coherent pel que fa a tot aquest tema.

Quan vaig llegir el seu escrit, em vaig quedar parada amb la seva capacitat d’observació. Observació del seu nadó en molts moments compartits a la banyera de casa. Deixant fer, i deixant-se “empapar” de cada detall. Sense jutjar, sense forçar cap situació i absorbint cada moment que passen junts, guardant cada record i cada detall dins seu.

oatmeal-bath_Fotor

I és que potser no ho sembla però observar és ben difícil. Observar no és mirar. Observar implica estar atentes al present sense jutjar, ni deixar-se emportar pels nostres pensaments, les nostres experiències viscudes. Mirar és un acte mecànic però no és una habilitat que ens ajudi a retenir el que estem vivint en aquest moment. Quan observem tenim la ment en silenci però alhora, la vista, els sentits i la nostra ment estan totalment connectats. Podríem dir que observar no és mirar igual que sentir no és escoltar.

Llegint l’escrit de l’Anna, m’ha fet pensar en com gaudeixo jo també dels moments de la banyera amb la Nora però ni molt menys he pogut captar amb tanta delicadesa tots aquests petits detalls que ella ens relata. I això em fa pensar, en què no he estat prou present, en què no estava prou connectada i que, conseqüentment, m’he perdut moltes coses. La banyera és un espai íntim i preciós i l’Anna no li ha pogut fer millor homenatge:

942490_91253840_Fotor

LA BANYERA

Avui mentre em banyava amb el Marcel he pensat: vull escriure “algo” sobre la banyera a la nena chimbarona, i aquí em teniu, quinze minuts després perquè aquestes coses, o les escric en calent i des de l’emoció o després ja no les faig. Des que el Marcel era molt petit (un mes) sempre m’he banyat amb ell.

Ara ja té setze mesos. Tenim una banyera prou gran on hi cabem els dos. Al principi ho feia perquè era la manera com em sentia mes segura, jo a dins i ell a sobre meu, així no patia per com agafar-li el cap ni que se’m rellisqués. Això si, al principi necessitava que el Sergi m’ajudes a entrar i sortir-ne, per allò de les pors a relliscar i caure. Amb el temps vaig aprendre a sortir però no entrar i com tot en això de la maternitat, ara ja puc entrar i sortir sense problemes. I és que tot son processos, que fàcil i difícil alhora de ser-ne conscient quan estàs en segons quins moments! Si bé la comoditat era l’element determinant també n’hi havia un altre i és que a mi m’agrada molt l’aigua. De fet volíem que el nostre fill tingués un nom mariner i així va ser. Així que entre necessitat i plaer, el bany s’ha convertit en un regal quasi quotidià. És el nostre moment, un moment íntim en que estem ell i jo, pell amb pell, sense res més al voltant que nosaltres, l’aigua i quatre coses de la banyera. No se qui gaudeix més.

M’encanta perquè també sento que és un moment en que com que no hi ha res més a l’entorn, es fa molt fàcil l’acompanyament respectuós (per dir-ho d’alguna manera perquè no vull entrar en tecnicismes ni puritanismes), no se si m’explico però avui mentre ho pensava he sentit això. Que sense cap joguina especifica (no tinc res propi de la banyera més enllà d’un conte d’aquells tous que es poden mullar) i sense res més que ell i jo mateixa ja en tenim prou. A la banyera no faig més que observar-lo i veure com va fent-se cada cop més autònom i com va aprenent a fer cada cop amb més precisió les petites grans coses quotidianes.

Tot comença pel despullar-nos. L’assec al terra, sobre una tovalloleta i poc a poc les dues ens anem despullant, i anem parlant de la roba i del cos. Evidentment l’ajudo perquè no ho sap fer sol. Després ens posem a la banyera i mentre es va omplint (no se perquè però mai he esperat que estigués plena per entrar-hi) anem fent. Ara esta en una etapa en que li encanten els transvasaments i fa uns dies que li agrada omplir ampolles buides de sabó amb l’aigua que surt del telèfon (no se perquè però crec que es diu així la part per on surt l’aigua oi?). Quan té el pot omplert juga a buidar-lo sobre seu, sobre meu o ara fa res que ho fa sobre les meves mans, i s’ha adonat que si m’ajunta les dues, l’aigua es manté una estona i pot picar i fer xap -xap. Fa un temps li encantava posar els taps a les ampolles, i jugàvem a posar diferents taps a diferents pots. Entraven en joc mides, colors, maneres de tancar (de rosca, de tapa que se surt del tot, tapes que s’aixequen però queden enganxades per una petita part…). Les esponges són també un element molt xulo. Recordo quan es va adonar que quan estaven seques no li atreien gaire (se les posava a la boca i feia pfff), però es va adonar que quan es mullaven tenien molt més suc. Les submergia i primers se les posava a la boca i bevia aigua, després les alçava, veient com queia l’aigua i com aquesta queia més ràpid si pressionava l’esponja amb les mans. Fa pocs dies que el joc amb l’esponja ha evolucionat: em demana a mi que mulli l’esponja, l’alci i faci caure l’aigua mentre ell apropa la cara i intenta beure, però és difícil i riu mentre l’aigua li cau per la cara. Una altra joc és amb una espècie de fregall pel cos que tenim de fibres entreteixides amb forma rodona i amb un cordill que permet penjar-la. El joc, com us podreu imaginar, és el de penjar-la de de l’aixeta d’omplir la banyera (la que queda a la seva alçada) i ja us podeu imaginar la d’estona que això li suposa, inspeccionant bé l’aixeta (abans mira de descobrir si crema o està freda i, per tant, si pot jugar-hi o no) i després mirant de fer servir una i dues mans per aconseguir que l’objecte que no se com anomenar, quedi ben penjat. I ja per acabar, el sabó. Mai hagués imaginat la de joc que donava. Ha descobert que hi ha sabó del papa, de la mama (o de qui sigui) i del Marcel (que no pica als ulls). Fem servir un de Weleda que és com cònic i que per tant, per una part s’aguanta de peu (del revés) i per l’altra acaba en punta. Es va passar uns quants dies veient com en una part de la rapissa de la banyera s’aguantava de peu (perquè és ampla) i a mesura que es fa més estreta la rapissa doncs ja no s’aguanta i cau a l’aigua. Tot això li ha donat molt de joc i crec que un gran aprenentatge, com tants, en aquest cas, de geometria i d’equilibris (o del que sigui, que jo no sóc molt de ciències…). Després del joc que va donar l’ampolla del sabó, el posar-se el sabó es un altre moment súper interessant. Primer descobrir com sortia el sabó de l’ampolla (calia posar-lo del revés i apretar fort), ha après a parar la mà i posar-se’l amb l’altre, un cop ja en té, se’l reparteix pel pit i la panxa i pels meus pits. És en aquests moments quan penso que potser encara es pensa que són part del seu cos o, en cas contrari, està clar que és una part del meu cos que té molta importància, perquè és el que ensabona amb més ganes. Jo ensabono la part del seu cos a la que ell de moment no li dona molta importància, bàsicament són braços, cames i peus, perquè el cul i el penis i els testicles poc a poc comença a tenir-los presents i sí que els prova d’ensabonar.

Un cop anomenats petits grans jocs-experimentacions-investigacions vull comentar la manera en com hi accedeix. Em refereixo al que comentava de l’acompanyament respectuós i poc dirigit i interventor. En aquest sentit, és ell qui accedeix a tot el que necessita estigui on estigui i per aconseguir-ho, tot i que ho assenyala i prova de que jo li doni, jo el que faig és donar-li permís (ell me’l demana amb un gest) i és ell qui utilitzant el meu cos i demanant-me l’ajuda que necessita aconsegueix arribar a tot (jo em dedico a vigilar que no rellisqui en excés i es faci mal). Això reconec que és quelcom que al principi em costava, poc a poc he après a no donar-li les coses sinó a facilitar-li que sigui ell qui les aconsegueix. Evidentment si hi ha coses que no estan al seu abast i les demana, li apropo o li dono però no per defecte.

Per acabar, vull dir un cop més ,i és que ja ho he anat dient sovint, que per mi banyar cada dia el Marcel és un regal i un moment molt bonic, i molt important, de molta proximitat, evidentment, teta a demanda, molt contacte físic, mirades molt properes, carícies, riures i aprenentatges compartits. Mentre pensava en escriure intentava recordar si havia llegit algun article sobre el bany i la banyera i la veritat és que crec que no, i no se si per desconeixement meu o perquè no és un tema del que es parli molt i em venia de gust donar-li espai i rellevància perquè en el meu cas és un moment molt important i molt bonic i crec que per a moltes altres mares i persones cuidadores també.”

 

LA VIDA JA SOCIALITZA!

thumb_IMG_7749_1024

A vegades, hi ha temes en la criança que es posen de moda, com la importància de la socialització en edats primerenques. Quan vam estar vivint a Nicaragua, vam treballar amb les mestres d’infantil i gairebé no es parlava sobre la importància de la socialització, al revés, es parlava de la importància que els infants estiguessin ben acompanyats per les famílies i de com l’escola es podia adaptar a la participació familiar. Els pares i mares poden anar a veure als més petits quan volen i els horaris són molt flexibles. Les mares poden anar quan volen a donar el pit, per exemple. Però al tornar, t’adones que aquí les coses no són tant fàcils. La socialització que ha donat durant molts anys la tribu, aquí no hi és. Aquí vivim a Occident. Les cases no tenen les portes obertes. Gairebé ningú coneix als seus veïns i veïnes i molts vivim lluny de la família. És difícil veure nens i nenes pel carrer, sense l’exhaustiu control de les persones adultes i de forma més o menys lliure com ho van altres generacions. Suposo que la vida als pobles és més semblant però està lluny del que havia sigut durant molts anys.

Recordo a Nicaragua que una veïna recollia a la seva filla i quatre o cinc infants més del carrer i tothom jugava fora de casa mentre els pares anaven arribant del camp o de les respectives feines.

La necessitat de tenir dues feines remunerades i haver d’estar fora de casa, la falta de tribu i la mancança d’un espai de socialització comunitari va fer que comencéssim a parlar de la importància de la socialització a les escoles bressol. Si la socialització no es dona de manera natural, haurem d’inventar-nos alguna cosa, no? Però si anem més enllà i aprofundim en l’etapa en què es troben els nens i nenes de 0 a 3 anys, podem veure que “la importància de la socialització en l’escola bressol” està sobrevalorada i que portar-los només per aquesta raó, no té gaire sentit.

COM ÉS L’INFANT QUE VA A L’ESCOLA BRESSOL?

Dels 0 als 6 mesos, haurien d’estar amb les seves mares i moltes mares senten angoixa quan han de tornar a la feina i deixar a càrrec d’una altra persona al seu nadó. Hi ha mares que per decisió pròpia s’han incorporat a les respectives feines abans de manera voluntària. Aquesta és una altra qüestió, jo em refereixo al que necessitaria els nadons pel seu desenvolupament, no el que necessitem com a mares. La OMS aconsella fer lactància materna exclusiva durant els 6 primers mesos però moltes mares no poden fer-la, ja que s’han d’incorporar a la feina. I la lactància materna no és només aliment sinó, contacte, seguretat, amor i els infants ens necessiten quan són tant petits. Si no has triat fer lactància materna el teu nadó et necessita també. Perquè les mares que donen el biberó també estan creant un vincle i una seguretat insubstituïble quan alimenten als seus fills i filles.

A mida que els nostres nadons es va fent grans, es van engrescant a participar en jocs i dinàmiques senzilles. Moltes vegades iniciades per les persones adultes i altres vegades, juguen imitant el que veuen del seu entorn. I aquest entorn quan més s’assembli a una “socialització natural” millor.

17862117_ml

Els infants que estan en edat d’anar a l’escola bressol són EGOCÈNTRICS. Això no vol dir que siguin egoistes. Però la natura és ben sabia i els nadons que acaba de néixer, el primer que necessiten saber és com són. Podríem dir que estan en una etapa d’autoconeixement i necessiten centrar-se en ells mateixos . Quan més es coneguin més capacitat tindran després de centrar-se en l’entorn. L’egocentrisme respon a una necessitat del seu desenvolupament. Això comporta que no puguin anar més enllà del que senten i pensen. Que no puguin empatitzar i que prefereixin jugar sense companyia. Quan entres a una escola bressol no veus una rotllana de criatures organitzant jocs cooperatius. Veus un espai que comparteixen però la majoria del temps, els nens i nenes volen jugar al seu aire i les mestres intentem mediar en els conflictes de la manera més respectuosa. Intentem que comparteixin les joguines, que no es peguin quan volen comunicar-se… però és difícil compartir amb els altres quan dins la teva ment “els altres” en molts moments no vol dir res, o no el mateix sentit que té per nosaltres. A més , hi ha una dificultat afegida i és que el llenguatge verbal encara no és prou ric i fluid com per que puguin explicar el que senten, les seves frustracions i posar els seus límits. Això fa que moltes vegades, les situacions de socialització siguin forçades i es creïn molts moments on es frustren i no saben gestionar-les. Necessiten de la supervisió respectuosa dels adults. És cap als 3 anys quan comencen a socialitzar-se de manera més “conscient”, que té molta a veure amb l’aparició d’un llenguatge més clar que els hi permet explicar que senten i començar a organitzar algun joc de dinàmica senzilla.

Per aquestes edats, els projectes de Mares de dia són una opció molt bona. És el projecte educatiu- familiar més semblant al que proposava Montessori.

L’espai més adequat pels nadons és aquell que s’assembli més a una llar i la ràtio hauria de ser molt reduïda, un adult cada 4 nens. Normalment les cases de les mares de dia s’adapten i creen un entorn adequat i segur pels més petits i petites. Creen un acompanyament respectuós, deixant llibertat per desenvolupar-se i creant un vincle molt afectuós. Com els nadons estan centrats en ells mateixos i en la descoberta d’objectes, no es forcen dinàmiques de socialització i en canvi se’ls intenta rodejar d’objectes elaborats amb materials nobles on puguin estar concentrats i es vagi despertant la curiositat per descobrir tot el que els rodeja. Per aquí a prop nostre, tenim la Txell Verdaguer. Una mare de dia amb una casa adaptada i realment preciosa, som molt afortunades de tenir-la a prop i comptar amb la seva dolçor i saviesa. Us recomano que visiteu el seu projecte.

Però la vida quotidiana ja socialitza. No és una socialització natural tenir 15 nens i nenes de la mateixa edat. La riquesa que trobaven les persones de generacions més grans al carrer no la pot substituir l’escola bressol tal i com està configurada. Els nens i nenes petits són cuidats pels grans. Els grans expliquen les coses que saben i inclús, ajuden a mediar en els conflictes. Els infants petits s’enriqueixen d’aquesta socialització on mares, pares, avis, àvies, nenes i nens de totes les edats xerren, juguen i resolen problemes. Les criatures observen i imiten tot això que veuen. Els nens i nenes quan estan rodejats per altres més grans deixen de focalitzar la seva atenció en l’adult per aprendre d’aquests.

Em sembla que em donaria per fer un altre post sobre els avantatges de no separar l’alumnat per edats a les escoles.

Segurament, els nostres fills i flles aprendran a socialitzar-se perquè veuen a persones relacionant-se. La majoria de situacions socials quotidianes que viuen amb la família els ensenya moltíssimes coses sobre la socialització.

No serà que ens estem equivocant i en comptes de sortir al carrer per demanar més places d’escoles bressol, hauríem de sortir a demanar més mesos de baixa de maternitat?

Sense cap dubte, la conciliació familiar és molt més important per als nostres fills i filles.

Si sou una família activa i feu plans amb altres famílies, si sortiu al parc del vostre barri a jugar, esteu en grups de criança i us heu apuntat a fer algun taller (del que sigui: piscina, música, massatges, ioga amb nadons…) no cal que porteu al vostre al vostre infant a que es socialitzi a l’escola bressol si no voleu, només per la necessitat de què es socialitzi. I ho remarco perquè he conegut alguns casos de mares que només l’han apuntat justificant aquest factor.

Que les escoles bressol són un espai de trobada de nens i nenes i que les educadores organitzen dinàmiques i jocs que agraden està clar. Que treballen els hàbits, canten cançons, organitzen jocs, a agafar bé els coberts, a rentar-se les mans sols, medien en els conflictes i els ensenyen normes de convivència està claríssim també. Però qui no fa tot això a casa? Si no anessin a escola bressol no ho aprendrien? no hi hauria uns pares i mares darrera per acompanyar-los amb tot això?

Per acabar, us deixo amb una entrevista del Dr. Carlos González sobre la socialització i les escoles bressol. Que sembla que si ho diu ell, té com més credibilitat! 🙂

http://www.bebesymas.com/educacion-infantil/carlos-gonzalez-la-escuela-infantil-no-es-necesaria-para-los-ninos

LA VIDA PRÀCTICA. NETEGEM LA VERDURA.

Un dels aspectes que més m’agraden del mètode Montessori és fer partíceps als petits de les activitats de vida quotidiana que fem a casa. Per què? per fer-los més autònoms, perquè coneguin com funciona la nostra societat, perquè experimentin i posin en pràctica les seves habilitats, perquè ens acompanyin en la rutina i el dia a dia, perquè ens ho passem bé i som més feliços si treballem junts i perquè si hi ha coses que poden fer per ells mateixos, per què ho hauriem de fer nosaltres?

Ja heu llegit el meu últim post sobre joguines i les activitats de vida pràctica que plantejava Montessori?

Avui us comparteixo una activitat molt senzilla i quotidiana. Us la comparteixo perquè m’agradaria mostrar-vos com les petites coses del dia a dia són molt especials pels nostres fills i filles. Ells no estan avorrits d’aquest tipus de tasques, ja que, fa poc que coneixen aquest món. Així que si un dia, teniu verdura i enciam per netejar podem passar una tarda molt divertida i entretinguda (aprofiteu que encara no fa fred!). És una activitat que té dos components especials per ells: aigua i insectes! Diversió assegurada!

Primer vull destacar que aquesta activitat no està estrictament estructurada com una activitat Montessori, és una activitat de vida pràctica i està feta mitjançant la improvització i els materials usuals que tenim per casa. Tot i això, la manera d’intervenir, d’explicar, de deixar fer… està totalment inspirada en el mètode Montessori.

Aprofitant que vivim a una zona rural, ara podem comprar amb facilitat verdura i fruita ecològica i de proximitat. Això vol dir que cada cop que netegem els aliments ens trobem amb diferents insectes i hem de netajar la verdura molt bé, ja que sol tenir molt fang i sorra.

Com hem desenvolupat l’activitat?

thumb_IMG_8267_1024_Fotor– Primer ens hem rentat les mans i els peus (ja que el menjar anirà dins d’una galleda plena d’aigua i puc preveure que s’hi voldrà ficar dins)

-Després,  hem agafat una galleda i un enciam i juntes hem anat arrencant les fulles i les hem anat posant dins una galleda.

-Hem agafat una altra galleda i l’hem omplert d’aigua. Quan la galleda s’ha omplert, hem posat les fulles d’enciam per deixar-les en remull. (aquest pas el podem anar fent dues o tres vegades, canviant l’aigua bruta per neta. Així, l’enciam anirà treient la sorra i podran gaudir amb calma de l’activitat).

thumb_IMG_8270_1024_Fotor      thumb_IMG_8271_1024_Fotor

-Ens aturem, observem, gaudim i de tant en tant, li anem explicant totes les coses que ens van passant en el transcurs de l’activitat. (omplim d’aigua, buidem, tanquem i obrim l’aixeta i observem tots els insectes que ens anem trobant. Nosaltres els hi hem fet una foto i després els hem deixat al jardí). També cal deixar estones de silenci, estones de deixar fer i no interrompre la seva activitat quan estigui concentrada.

Cada cop que ens hem trobat un insecte hem cantat una cançó relacionada amb aquest insecte en concret.

thumb_IMG_8272_1024_Fotor      thumb_IMG_8275_1024_Fotor

thumb_IMG_8276_1024_Fotor      thumb_IMG_8277_1024

-El moment més especial de l’activitat ha sigut quan ha aparegut una marieta! I és que a la Nora li encanten les marietes!!! Sempre que veu alguna en algun conte o dibuix la assenyala amb el dit i es posa molt contenta. Però aquest cop, era una marieta de veritat!

thumb_IMG_8283_1024      thumb_IMG_8280_1024_Fotor

-Si veiem que l’activitat agrada podem oferir altres verdures (en el nostre cas, bledes) i la Nora ha volgut agafar una cullera de fusta per remenar.

thumb_IMG_8285_1024_Fotor      thumb_IMG_8286_1024_Fotor_Fotor

thumb_IMG_8288_1024_Fotor      thumb_IMG_8289_1024_Fotor

Mentre ella està concentrada netejant la verdura, jo he pogut pelar i tallar el tomàquet, la pastanaga i la ceba i tenir feta una bona amanida per sopar!

Bon profit!

LA FAMÍLIA CHIMBARONA S’HA MUDAT!

Begur village

Fa dies que us volia escriure sobre el nostre canvi de vida però la veritat es que hem anat tant a tope que no he tingut temps a escriure molt al blog.

thumb_IMG_7807_1024_FotorHem marxat a viure a un poble de l’Empordà. Des que vam tornar del nostre viatge de Nicaragua, amb la Nora dins la panxa, vam tenir clar que la nostra vida urbanita havia de finalitzar. I la veritat és que estem molt bé.

Tenir un ritme més relaxat i disposar d’espais d’aire lliure dins de casa no té preu pel que fa a la criança. És increïble com sortir a l’exterior pot parar un plor i és fantàstic veure com és de fàcil menjar fruita quan no s’està dins de casa.

Durant aquests dos mesos de viatges, empaquetar caixes, ordre i desordre i reestructuració he pogut observar com és d’important l’ordre quan hi ha nadons pel mig. Ho necessiten, els dona pau i seguretat. L’ordre crida a l’ordre i el desordre crida al caos. Però anem poc a poc, perquè volem fer-ho bé i gaudir dels petits canvis alhora de “vestir” una casa.

thumb_IMG_7877_1024_Fotor      thumb_IMG_8062_1024_Fotor

També m’ha sorprès la capacitat d’adaptació que té la Nora. S’acobla als nostres plans com pot: hores de cotxe, remoure la terra del jardí, buidatge de caixes… i és que sempre hem intentat que en tot el que fem pugui participar i fer el que sigui capaç de fer. Així que, tot i que s’han respectat les seves hores d’esbarjo i joc (i de son), també ha treballat de valenta. M’he sorprès a mi mateixa admirant la seva paciència alhora d’anar buidant les caixes o alhora d’intentar ajudar-nos a carregar i descarregar coses.

thumb_IMG_7819_1024_Fotor

A vegades intentem allunyar als infants de les nostres tasques, però no ens adonem que per a ells és un regal aprendre a fer coses amb nosaltres. Suposo que això és el que va observar Maria Montessori quan va incloure en el seu mètode les activitats de vida pràctica. 

thumb_IMG_8138_1024_Fotor      thumb_IMG_8133_1024_Fotor

Ja no puc tornar enrere, ja he canviat el xip. Em dona molta més feina pensar un pla alternatiu o mirar com puc deixar la Nora lluny de la vida quotidiana que fer-la la meva còmplice. I enceto aquesta entrada per dir-vos que totes les activitats de vida pràctica que anem fent les compartiré al blog per poder mostrar-vos la màgia que té la rutina quan la comparteixes en família. Perquè a vegades els veiem créixer des de la distància i la vida pràctica ens ajuda a agafar consciència del seu creixement i aprenentatge.

Jo ja he decidit que no m’ho vull perdre… i tu?

INFANTS I TECNOLOGIA. COM MINIMITZAR L’EXPOSICIÓ ALS MÒBILS.

3034262-poster-p-1-how-to-prepare-your-boss-and-co-workers-for-a-change-to-your-after-work-availability

Després de passar unes vacances desconnectats de la rutina, torno a reprendre el blog escrivint sobre un tema recurrent en les converses sobre criança: l’ús abusiu dels mòbils.

A casa n’hem parlat moltes vegades i al néixer la Nora hem començat a posar mesures reals per tal de reduir no només el seu ús sinó també l’exposició d’aquest davant d’ella.

Els resultats estadístics sobre l’addicció al mòbil dels nostres joves és escandalós, com a mínim un 25% dels joves admet que està enganxat al seu smarthphone i la majoria reconeix que té ansietat quan no té el mòbil a sobre. Hi ha molta informació en relació a aquest tema a internet però aquest document és força interessant.

Hi ha molts reportatges i posts per les xarxes explicant que els adults també patim aquesta addicció i el paper dels fills i filles en tota aquesta història.

No us explicaré res de nou que no hagi sortit per la televisió a nivell de riscos, dades estadístiques, etc. però si us puc explicar algunes situacions quotidianes i reals que ens poden fer reflexionar.

images

La monitora de piscina de la Nora m’explicava fa dies que un nen d’un altre grup li va dir trist: perquè la meva mare no em mira quan nedo i sempre mira el mòbil?

Una amiga que és mestra té un alumne amb problemes seriosos de relació i comunicació. És un alumne amb pocs interessos alhora de jugar i participar en les activitats. El pare diu que no veu cap problema i que és un nen molt intel·ligent, ja que sap fer servir el mòbil des de ben petit.

Hi ha un grup de joves a la platja de Sa Riera, a Begur. Són 5 però cap es mira ni es parla, cadascú està amb el seu mòbil.

86957_ciencia-y-tecnologia

Un estudi als EEUU diu que les mares som el perfil amb més addicció al mòbil, ja que ens permet estar connectades mentre cuidem dels nostres fills. Serem la nova generació de mares absents?

Segur que tots i totes tenim un bon grapat de situacions que ens incomoden respecte a l’ús dels mòbils i no entraré a debatre les altres pantalles (ipads, ordinadors, televisió…) perquè penso que en certa mesura, a certes edats i per a certes finalitats poden ser instruments d’aprenentatge boníssims. Però el mòbil, hauria de ser també un instrument de creixement i aprenentatge? Potser sí, a certes edats, sempre que també sapiguem viure sense ell. No sé si és bona idea utilitzar-lo dins les aules si hi ha aquest perill d’addicció:

ANEM AL GRA…

Nosaltres hem pres la decisió de reduir el seu ús. Per què?

  1. Volem que la Nora creixi en un entorn on les noves tecnologies s’usen de manera moderada, raonada i equilibrada.

En cada etapa de desenvolupament d’un infant hi ha unes necessitats concretes. Quan més cobertes i satisfetes quedin aquestes necessitats, més integral i complert és aquest desenvolupament. Un nadó necessita conèixer el seu entorn mitjançant els seus sentits i per conèixer aquest entorn ha de tocar, llepar, trepitjar… en definitiva, explorar i experimentar directament amb tot el que li rodeja per realment conèixer. Sentir és conèixer i conèixer és aprendre.

Les criatures petites necessiten jugar, crear, inventar i moure’s amb llibertat, interactuar amb el seu entorn perquè aquest sigui motivador per elles. Aprendre a relacionar-se de veritat amb les persones i els altres nens i nenes.

fotonoticia_20130422145236_465_208_374_010_000Tota l’estona que un infant està davant d’una pantalla s’està perdent tota aquesta experiència, tot aquest aprenentatge. Intentem que siguin les mínimes estones possibles. No és el mateix llevar-se (al matí, quan els infants estan millor per a realitzar qualsevol activitat) i mirar la pantalla que passar-se tot el dia jugant, cantant, banyant-se a la platja i veure una estona la televisió al vespre abans de sopar.

Sabem que el mòbil o qualsevol pantalla és molt més atractiva que uns quants pals de fusta i taps de suro. Sabem que si alguna pantalla està present, segurament, farà ombra a molts objectes o materials amb els que jugar, inventar o crear. I a més, sabem que si aquesta exposició és continua acaba creant addicció.

No volem amagar-li les pantalles però la veritat, no veig que 16 mesos sigui una edat adequada per manipular el mòbil com si fos una joguina.

  1. Perquè com a parella ens allunya.

Adicción celularGràcies al mòbil, ens perdem molts moments o si més no, els gaudim de diferent manera. Moltes vegades, no vivim els moments de manera tant conscient present i estem pendents del que passa dins el nostre facebook i diversos grups de watsapp. Què fèiem abans del mòbil en les “estones mortes” amb la nostra parella? Potser xerrar més, o explicar les coses amb més detall. Veure una pel·lícula, fer-nos massatges, aprofitar més el temps per endreçar la casa o cuinar aquella recepta que teníem oblidada.
I així, de manera general…

Ens miràvem més les cares al metro i a l’autobús, i al carrer i al súper…

Realment és tant important el que passa dins del mòbil? Estic segura i aquesta és la meva tercera raó que em va fer decidir-me a prendre mesures:

  1. La majoria de vegades que agafem el mòbil no és per mirar coses realment importants! Si voleu feu la prova, apunteu-vos en un paper les coses que heu consultat o us heu descarregat durant una setmana i després valoreu si realment és tant important consultar-lo tant sovint.

QUINES MESURES PODEM PRENDRE?

– No entris el mòbil a dins de la sala on us soleu reunir tots a casa, per exemple, nosaltres el deixem al rebedor amb el so posat però el dispositiu està configurat només perquè soni el més important (trucades de familiars). Recordeu quan teníem telèfon fix i havíem d’anar fins on es trobava el telèfon per poder xerrar? Tampoc tenim cases tant grans com per haver d’anar tot el dia amb el mòbil a sobre.

– No dormir amb el mòbil dins l’habitació ( i de pas apagar el wifi a la nit). Així recuperes un espai d’intimitat sense interrupcions. Si utilitzes el mòbil com a despertador, pots tornar a utilitzar el teu despertador antic o utilitzar un mòbil vell d’aquells de quan els mòbils eren telèfons i no mini-ordinadors.

– Durant el dia, intenta no mirar el mòbil amb els teus fills i filles al davant. Reserva aquests moments només en casos realment importants i sempre que puguis TRUCA! A vegades 15 minuts de watsapp es podrien haver resolt amb una simple trucada i les criatures ens veuran parlar per telèfon però no teclejar com a bojos les pantalles.

6a00d8341bfb1653ef01b7c6e4c6d6970b

– Redueix l’ús infinit de les xarxes socials i utilitza-les en moments en què no estàs amb altres persones, és a dir, no substitueixis relacions reals per virtuals.

– No ofereixis el mòbil als nadons i sobretot, evita que el manipulin lliurement sense control. És un aparell molt car que serveix per comunicar-se i cal diferenciar-lo d’una joguina.

– Si fas fotografies i vídeos durant el dia revisa i esborra les que no t’han agradat al vespre o quan tingueu un moment tranquil (per exemple, quan els petits dormen). No ho sembla però estem molta estona triant i esborrant fotografies enmig de la festa o durant el dia de platja. Nosaltres anem fent fotografies durant el dia però intentem guardar el mòbil de seguida i fer la tria en el moment adient. A vegades ens esperem uns dies i fem un “passe” de fotos a l’ordinador i allà mateix triem i esborrem a la vegada que hem gaudit mirant les fotografies de totes les coses que hem fet.

– Hi ha persones que diuen que voldrien desconnectar més del mòbil però quan fan activitats el porten perquè volen fer fotos. Potser valdria la pena recuperar la nostra càmera de fer fotos? Segur que als infants els hi encanta fotografiar.

No penseu que som perfectes en relació a aquest tema, fem el que podem dins de la nostra il·lusió de ser coherents. Aquestes són algunes de les mesures que intentem dur a la pràctica. A vegades la mateixa organització diària ens ho permet però a vegades no. Recordo que en algun viatge en cotxe havia arribat a posar-li vídeos a la Nora perquè no plorés, fins que vam optar per viatjar intentant fer coincidir la conducció amb les seves hores de son i ens va funcionar molt bé.

Podem trobar alternatives sobre l’excés d’exposició a les noves tecnologies, segur que, si parem a pensar un moment podem substituir moltes estones de pantalla per vivències o experiències més reals o enriquidores.

Jo aquí us he deixat algunes idees però segur que de vosaltres en surten moltes més!

I per acabar… que me’n dieu d’aquesta imatge?

11425217_10153109073164690_5131294253234927196_n

És sobre diferents estudis realitzats per en Michael Desmurget, sobre els efectes nocius de la televisió en els nens i nenes.

El seu llibre més popular és Lobotomia TV.