Ser pare chimbaron.
A Nicaragua li diuen que és Chimbarona la nena que no fa coses de “nenes”, que s’embruta, juga a futbol, etc. O sigui a les nenes que fan les coses normals que fan els infants sense tenir en compte els estereotips de gènere.
Carol Sánchez
Intento endreçar el meu cap per poder enfilar dues frases seguides i que puguin tenir algun sentit. Hi penso i ho faig un matí de diumenge (més aviat migdia, certament) després d’una nit difícil. M’agafo l’Aniol (que tot just ahir va fer un mes), l’entaforo a aquest invent tan pràctic que és la motxilleta de portejar (que ens recorda que som més marsupials que mamífers) i anem els dos homes de la casa a fer una volta pel poble. Mentrestant, l’absoluta heroïna i puntal d’aquest nou invent familiar, descansa i recupera forces.
Com que l’Aniol s’adorm ràpid amb el caminar, jo em poso els auriculars i em baixo l’últim podcast de La Competència… però ben bé no saps per què, però no li fas ni cas… Ja pot sortir l’Angelines, en Jep i tota la colla que tu tens el cap barrinant en un altre ordre de coses…
Què és ser pare? Bufa, és massa teca com per menjar-se-la tan aviat.
Com que no en tinc ni idea de com respondre de forma directa a una qüestió que em sembla tan transcendental, empraré aquell recurs tan simpàtic de descriure petites escenes. A veure si així ho puc transmetre millor.
Escena 1: La Laura està embarassada. Tic, tac, tic, tac…
Ni ha estat immediat, ni ha tardat massa, ho volíem i ja ho tenim. I ara què fem aquets 9 mesos?. Les mares a banda de poder-hi pensar amb el cap, el vostre cos ja tira milles… a una velocitat de vertigen.
En el meu cas particular, el mateix dia en que vam saber que la Laura estava embarassada, vaig començar a fer els croquis dels mobles (canviador,moisès, armari…) que volia fer pel nostre futur fill/a. No puc dir si va ser una onada d’il·lusió genuïna o una manera pràctica d’ocupar-me davant la incertesa i l’espera.
Però es que als pares no ens creix la panxa (almenys no de manera justificada), no patim nàusees i no augmentem la freqüència miccional de forma desmesurada… però sí que formem part de l’embaràs familiar. O si més no, això espero, desitjo i recomano que us passi a aquelles persones que acompanyeu l’embaràs d’una dona.
Escena 2: El part. Mira, participa i aprèn.
42 setmanes de gestació i l’Aniol no vol sortir. Hem intentat, per tots els mitjans (creieu-me, tots!) que la Laura i l’Aniol tinguessin un part natural, però ja porta massa temps “al forn” i han d’entrar les FEM (Forces Especials Mèdiques) a desallotjar-lo. Intentem l’inducció com a últim recurs per a un part vaginal però acaben per prescriure una cesària. (Si un altre dia la lúcida propietària d’aquest blog em repeteix encàrrec, potser us disserto sobre les induccions i el poc control que tenim els pares (i mares!) del fet hospitalari).
Cesària, part o eclosió en aquests moments et sembla una petitesa en relació al batibull de sentiments que viren de la il·lusió i impaciència a l’angoixa per que tot estigui bé. En aquest cas, i com va dir una coneguda una vegada, com si hem de posar un ou i covar-lo uns quants mesos! Però que vagi tot bé.
Ser pare en aquests moments és una posició que cadascú viurà en funció de la seva manera de ser i de la lectura que faci de quin ha de ser el seu paper. Per mi no hi havia més guió que el de facilitar a la mare el trànsit per l’experiència. Sobretot tenint en compte l’entorn d’un quiròfan i la no-gens-còmode sensació d’obertura, remenat i costura del ventre. Ser al costat (no al davant, no al darrera) de la persona més valenta del món és un honor i és una feina que si bé és secundària, és ben important.
Escena 3: Pell a pell. 2 hores amb un desconegut
L’Aniol va néixer amb bons pulmons, els ulls ben oberts, una volta de cordó i poc pes. Aquesta és la descripció políticament correcte i objectiva. Però si em permeteu la confiança, també us diré que era gris, estava terriblement arrugat i no tenia nas. Per uns segons l’estómac se’m va tancar per excés de nàusees i les mans em van començar a suar: – Aquest nen no està bé.
Però no dius res d’això, tens a la teva companya (ara i per sempre, mare també) amb el teu fill al pit, xumant-li la barbeta i plorant a pulmó. Ja sou tres i el que sigui serà.
Te’l tornes a mirar i tot canvia, el plor fa que oxigeni moltíssim i el color cendrós li canvia segon a segon, la pell es torna rosada començant pel pit i el cap i, de cop i volta us mira. No, no obre els ulls i ja està… us mira. Primer em mira a mi per què tinc una posició més còmode (estic dret i m’ajupo a la seva alçada), i després la Laura, que mou el cap per mirar a l’Aniol, i aquest li torna la mirada.
I jo em moro d’emocions. No sé ni quines! Il·lusió, nervis, preocupació, amor… ves a saber!
Al ser una cesària a mi i a l’Aniol ens envien a l’habitació fins que la Laura, que ha d’estar a recuperació unes hores, no pugi i s’afegeixi al grup. Mai oblidaré quan la comadrona, davant la porta 327 em diu: -Bé, fins demà!
Ja està, no hi ha mes acompanyament, ets l’adult responsable de l’habitació i has de saber què cal fer en tot moment! Procurant no sucumbir al pànic et treus la camisa, li descordes també al petit i us poseu pell a pell a la butaca. – Per favor, que la Laura estigui bé i que pugi aviat!! És el primer que vaig pensar.
Però un altre cop el temps et dóna una segona lectura. El petit està calent, li sents el batec desbocat, com infla i desinfla el petit cos i com obre els ulls com a taronges. No plora… però tu sí. I li dius que té una mare molt valenta, que la coneixerà aviat i que l’alimentarà de pit i d’amor… i també li dius que no ho acabes d’entendre, però que l’estimes d’una manera absoluta… tot i que us acabeu de veure per primera vegada i, en realitat, no us coneixeu de res.
Escena 4: El suplent de mare. El jugador d’equip.
Durant els primers dies, setmanes i mesos de vida d’un petit els humans estem més a prop de la nostra vessant animal que la que estarem en la resta de la nostra vida. Per molt artificial que haguem convertit la nostra existència, encara hi ha certs camins per la que la vida s’obre camí a la seva manera.
Els infants busquen el contacte, volen xumar, volen alimentar-se, volen sentir-se arraulits i tan protegits com estaven fa escassos dies. Qui o què pot substituir d’aquest procés el binomi mare-criatura? Si no cal, no fem invents que puguin mermar aquesta línia màgica que s’estableix. En canvi, podem fer moltes coses per aportar qualitat a cada moment.
Si ser mare pot arribar a ser l’ocupació humana amb més significat per a una persona, això no vol dir que les Laures, Annes, Càrols i Quisiguis del món no tinguin els seus moments d’estar més o menys animades, més o menys plenes i més o menys felices. Graduar-se en mare no suposa desaparèixer com a amiga, parella, filla o companya… per tant, ni són perfectes, ni ho poden tot en tot moment. Ser pare, en aquestes circumstàncies (i en totes!) requereix d’un bon jugador en equip, aquell que reconeix, observa i comunica en quina posició pot donar més i millor servei a l’empresa comuna. I aquesta no és més ni menys que procurar que mare i infant estiguin el millor possible.
Tot plegat és un eufemisme per dir que no dormiràs per la nit més de dues hores seguides, que canviaràs bolquers somnolent perdut, que gronxaràs al petit o petita fins que se’t caiguin els braços al terra, que faràs rentadores, cuinaràs, aniràs a comprar, obriràs una línia de crèdit a la farmàcia més propera de casa, et despertaràs sobresaltat per un sorollet del petit i et ficaràs a la dutxa amb ell quan porti una caca descomunal que li arribi al clatell.
I també et quedaràs hores embadalit veient com pren el pit, o canviant-li la roba li posaràs mil gorros per jugar, o li cantaràs qualsevol cançó canviant-li la lletra, o li explicaràs allò que fareu quan sigui més gran, o li diràs, no sense un punt d’orgull, la increïble pudor que fa el seu últim pet i sobretot, sobretot, sentiràs una pau infinita quan vegis mare i fill dormint tranquils, serens, plens, preciosos.
Si ser mare pot ser la professió més maca del món, crec que ser suplent de mare és la millor tasca que un home podrà dur a terme mai. No arribaré a on arriba una mare durant els primers temps de vida de l’infant, però no us preocupeu que donaré el millor de mi mateix per aportar el que calgui, quan calgui.
Escena 5: la lactància materna. Paciència o quimera.
Plora. No para de plorar. La mare té els pits calents i amb obstruccions. No s’agafa. No arriba al pes. Li surten granets. Vomita. No fa caca. Té gana. Cada tres hores. Que no s’adormi!. Mastitis! Treurellets! Suplements!! No li dones el pit? Li dones el pit? Tens llet? Calostre? Aquest nen plora molt!
Prou!!! Ja n’hi ha prou!!!
Si jo, que no dono el pit (per raons més o menys òbvies) ja m’estresso… com se sentiran les mares que volen fer lactància materna??? Mare meva, és una bogeria!
La lactància materna, almenys des de la meva perspectiva és tant natural com complicada. Tan purament animal com específica per cada binomi mare-infant. I requereix de molta paciència i un cert grau de confiança. I no és fàcil, per què la llet no puja des del primer dia, per què no pots saber què s’està prenent i per què habitualment suposa certes incomoditats a les mares (clivelles, pujades de llet doloroses, disponibilitat plena…). Però es que a més d’això, cal lidiar amb els estereotips i les pressions externes: si no li dones el pit no ets una mare-mare, si plora tant és que no tens llet, si no xuma no tindrà defenses, si no pren biberó no creixerà.
I jo, que no sóc un entès en absolutament res, només tinc una màxima en tot aquest desgavell: si la mare (i perende el pare) ho viuen malament i de forma antinatural, qui en patirà les conseqüències no serà només la lactància materna, sinó també la petita i recent estrenada personeta. Per tant, establim prioritats i tempos. I si al principi cal primar la tranquil·litat vers l’alletament matern, fem-ho. Però no perdem el nord.
L’alletament matern és molt més que l’alimentació més adequada per a un nadó, és cosir una línia màgica de confiança, estima, protecció i seguretat que embolcalla a la petita persona i la seva mare, és la primera puntada per teixir una història que requerirà fer ús d’aquestes reserves de bons sentiments. Tan si pots, com si no pots (o decideixes conscientment no fer-ho) alletar, no us priveu d’aquest moment íntim tan important.
Pares, què fem? Sembla que tinguem poc a incidir en tot plegat, total no tenim llet. Però no és així. Donar seguretat, fer un recolzament actiu i conscient a la mare, procurar comoditat, aportar solucions i no pressions és la recepta mínima per a seguir essent un bon jugador d’equip.
—
En fí, – Què és ser pare? Em preguntava.
Doncs si bé serà diferent per a cada persona, per mi és i serà un constant i meravellós caos d’emocions, accions i, sobretot, decisions, que em provoquen i provocaran sentiments d’amor, frustració, neguit, sorpresa, alegria i, sobretot, humilitat. I és que ben segurament ser pare no és més que un ítem burocràtic de la natura. En canvi, quin pare vols ser, pot tenir un major significat.
Jo vull ser un pare chimbarón.
M'agrada S'està carregant...
lanenachimbarona 